Ateneu Llibertari Estel Negre

El tancament temporal d'un diari com a mesura cautelar té u difícil encaix en el nostre ordenament jurídic

Un cop sabuda, llegida i comentada la sentència de l'Audiència Nacional pel «cas Egunkaria», un regust de terra crua que rasca parsimoniosament i amb violència tot el que toca, i amb força inaudita ressegueix el nostre paladar. Al algú li calia tancar un diari, fa set anys, a Europa? Calia torturar periodistes acusant-los de ser veu dels terroristes? Calia fer desaparèixer una empresa amb cinquanta treballadors i 1.500 accionistes malgrat el context econòmic fos més favorable que l'actual? Sense cap mena de dubte, calia, i si no els hagués calgut no ho haurien fet.

Recordem qui ho va fer i com ho va fer. Recordem el jutge Eduardo Fuingariño, aleshores fiscal del tribunal d'excepció que sota el nom d'Audiència Nacional fa de policia a l'Estat espanyol des del poder judicial. Fuingariño representava i era l'extrema dreta judicial i política però alhora, des de la seva posició destacada, feia acusacions sense cap mena de fonament que el seu substitut, ja des del 2006, va demanar que s'arxivessin. Al successor no li van fer cas. Recordem el jutge Juan del Olmo, que volia emular la «popularitat», o millor dir l'«espectacularitat», de Garzón i feia empresonar nou directius del diari pràcticament, i tal com reconeix la sentència, per la cara. Recordem les conseqüències de les maneres d'actuar d'Aznar i, per exemple a Barcelona, de la Julia Valdecasas d'infausta memòria, aplicant l'extrema violència contra qui gosava protestar i encara més contra qui decidia organitzar la protestar. Recordem el context polític basc del moment, amb espais de confluència entre l'esquerra abertzale i el conjunt de forces sobiranistes que feien por a l'Espanya eterna i rojigualda. Recordem l'odi organitzat contra tot allò que sonés a basc i que no fos «bien entendido», és a dir que no fos decididament espanyolista. Recordem com tothom podia anar a la presó i, de fet, tothom hi anava i tothom hi pot anar, avui al 2010, si els sembla sospitós. Recordem que no fa tant tot això ens hagués semblat un disbarat... i que ara la majoria ho troba ben normal.

I enmig dels records mirem el present i entendrem algunes coordenades que semblen estranyes. Mirem el nostre voltant. Quanta gent no lluitadora pels drets socials i civils sap què és o què era el «cas Egunkaria» amb un mínim de criteri, és a dir que no digui «sí, allò dels bascos» o, encara pitjor, «sí, allò dels etarres aquells».

No parlem ni de bascos ni d'etarres. Parlem de la detenció arbitrària de ciutadans d'aquest estat amb acusacions falses, parlem de tortures aplicades en nom de la democràcia, parlem del tancament d'un mitjà de comunicació per una simple sospita infundada tal com s'ha demostrat amb la sentència, parlem de les mentides convertides en notícies, parlem de vides trencades, de feines perdudes, de capitals desapareguts... Això és el patriotisme, el nacionalisme d'Estat, que requereix de tots els mètodes per garantir la pervivència de l'Estat tal com el coneixem, tal com és i tal com les seves elits han decidit que sigui.

Podem anomenar-los de mil maneres diferents però els policies que van tancar Egunkaria, els funcionaris que van torturar Martxelo Otamendi i altres directius de la publicació, els qui li van posar la bossa al cap, el van ofegar, el van insultar, el van colpejar... eren funcionaris pagats per totes i per tots, persones que obtenen el seu sou, suposadament, de l'interès general que genera la feina que fan. Aquest interès general, però, només respon a l'interès de qui pensa que la seva pàtria, la seva nació i l'Estat que l'aguanta, està en perill perquè el seu interior és divers, perquè dintre seu no només hi ha la nació que dóna nom a l'Estat i fins i tot perquè alguna d'aquestes «altres» nacions ha decidit esdevenir major d'edat, el que en idioma internacional s'anomena autodeterminar-se i ser objecte de ple dret.

Martxelo, des dels Països Catalans i des del meu pensament, que no inclou estats perquè els odio tots de la mateixa manera bàsica, una salutació per la fermesa amb què heu lluitat i defensat el dret que és, en definitiva, el dret a la paraula, el dret a la llengua i el dret a la vida. Quan demà, Euskal Herria i els Països Catalans siguin lliures, aquests drets els hem de garantir a tothom i a totdon, sense tenir en compte, fins i tot, si el que proposen suposa la desaparició de la nació i de l'Estat... Que així sigui.

Jordi Martí Font