Ateneu Llibertari Estel Negre

Manel Aisa Pàmpols és llibreter de professió, autodidacta, format al Raval, als bars, a l'associació de veïns, al col·lectiu llibertari Chino, al Sindicat de la Construcció de la CNT Unificada, a les lluites socials, a les tertúlies d'amics llibertaris, i a l'Ateneu Enciclopèdic, on ha acabat escollit president.

Lloc de l'entrevista: l'Ateneu Enciclopèdic Popular (l'AEP)

Què és el que t'ha format en la vida?

Sóc un nen del Raval, format al Raval. Neixo al Raval i he viscut al llarg de la meva vida al barri, entre els carrers San Antoni, Paral·lel i com a màxim Poble Sec. I després de 56 anys segueixo al mateix barri. Vaig néixer al carrer Cadena, el que avui és la rambla del Raval, i fins que ens varen fer fora. A l'escola vaig fer-hi just el batxiller. Vaig estudiar Arts i Oficis, sempre per lliure, mai no per aconseguir un títol. Al carrer Avinyó, hi anava a fer dibuix i pintura. Després vaig anar per la Massana...

---

I allà a Avinyó també dibuixàveu i pintàveu les famoses «demoiselles»?

Sí, abans el carrer Avinyó hi havien les cases de cites, els bars de putes. Era un ambient una mica «durillo». Jo t'he de dir que «nosaltres» ens vam educar en un bar de putes. Mon pare i mon oncle als anys 50-60 tenien un bar de putes al carrer Cadena. Nosaltres hi van viure uns cinc anys.

---

Sí?!

Hi havien les putes del moment, un equip de futbol, que va crear mon pare, qui recollia tots els xavals, la majoria sense pare, aleshores no sabíem el per què, i estaven els iaios del barri que baixaven al bar a jugar al domino, a les cartes, al remigio, a la guerra fina. Tot plegats formàvem una gran família, la família del barri.

---

Els Aisa sou d'origen aragonès, veritat?

Si, bé, el meu pare va néixer aquí, però l'avi era d'Almunia de Doña Godina, que procedia d'un poble que es diu Aisa, que està a Candanchú. De part de mare som Pàmpols de Lleida.

---

Com ha estat la teva evolució política?

Al 1974, entro a l'associació de veïns del Raval amb en Ferran, el meu germà. Allí la majoria eren de l'USO. N'hi havia alguns de LCR, i PTE. A nosaltres ens van deixar una mica al marge. Ens varen fotre a la secció de cultura. I a partir d'un contacte vaig entrar amb un grup que es deia «Colectivo Libertario San Antonio», ja que feien accions pel barri San Antoni. Es trobaven per pisos clandestins i locals d'esglésies i feien pintades pel barri. No tenien massa idea de què era el moviment llibertari. En entrar-hi jo, van afegir-hi al nom «Colectivo Libertario San Antonio Chino». Era en els anys 1975-76...

---

Ja havien assassinat al Puig Antich...

Sí, nosaltres varem entrar a l'associació de veïns al poc temps desprès de l'assassinat del Salvador Puig Antich. Recordo que el dia que van matar en Salvador Puig Antich, vam sortir al Raval a manifestar-nos. La manifestació va sortir de la Masana. Jo, com era el meu barri, anava encaputxat amb un mocador ja que tenia por que em reconeguessin. La mani va anar pel carrer Hospital fins a la Ronda. Allà es varen trencar els vidres d'un banc i en sentir sirenes de policia varem desaparèixer pels carrers. Va ser la primera mani que vaig anar i a la que vaig anar amb un mocador.

---

I desprès del col·lectiu llibertari Chino?

A l'any 76-77 entro a la CNT, pel voltant de la matança d'Atocha. Al sindicat hi havia l'Edo, recent sortit de la presó, en Ros, Ramos, el Marquesito, el meu germà, jo, i algun més. Aquest grup d'uns set o vuit fou l'embrió del Sindicat de la Construcció de la CNT. Ens reuníem al despatx d'advocats de Mendez Nuñez. I per mediació de mon pare vaig trobar un magatzem de fusta que vam convertir en local de la CNT al carrer Hospital.

---

La CNT en aquell moment tolerada o clandestina?

Tolerada fins el maig del 77. De fet jo sóc el primer secretari d'Organització de la Federació Local de la CNT en la legalitat.

---

Què vas fer com a Secretari de Federació Local?

Moltes coses. Era l'època maca. No paràvem.

---

Expliquen algunes...

M'encarrego amb altres companys de buscar el local de la Plaça Reial. En el contracte era com per una casa de modes i models. Desprès, quan se'n varen assabentar de la mena de gent que desfilava per allà, ens varen apujar el preu. Vaig buscar el local de Riereta amb el Sebes (Sebastià Puigcerver del Sindicat de Gràfiques). Ens dedicàvem a d'infraestructura, a l'organització, a les vagues, com la de les gasolineres, dels transports, a l'autodefensa dels locals de Barcelona...

---

Manel, parla'ns del moment culminant de la CNT, el míting de Montjuïc, que va ajuntar cents de mils de persones.

En la preparació érem pocs. Hi havien els de Sants preparant els bars, d'altres preparant micros, alguns estàvem preparant les pancartes amb l'Edo. Penjades les pancartes, li varem dir: «ens en anem a fumar un porrete i ara tornem». Ni tan sols el Jesús, el secretari de la FL, havia arribat. I en tornar varem al·lucinar: estava la plaça ple de gom a gom. No havien passat ni 20 minuts. Recordo que en Jesús cridava pel micro: «Secretario de organización que suba» i jo no podia pujar de tanta gent que hi havia. Quan vaig poder arribar, ja havia acabat. Estava a tope.

---

Fins quan segueixes al sindicat i a la CNT?

Al 1981 deixo de cotitzar. Abans hi hagué la escissió de la CNT en el famós V Congrés a la Casa de Camp de Madrid. Jo hi era i allà es decideix la separació, en el moment en el qual la meitat dels delegats s'aixequen i se'n van. Jo segueixo en el sindicat, fen cosetes. Però ja estic més en el Centre de Documentació Historicosocial que ens reuníem a la Rivolta. A l'any 1980, l'Edo i uns quants més estan detinguts a la Model. Aquest mateix any, muntem un comitè pro presos amb Martín Artajo i un grup d'amics.

---

A l'Ateneu, l'AEP, hi ets des l'origen?

Jo estic als orígens però participo poc fins a l'incendi del nostre local. En aquells moment el CDHS, estava al carrer Reina Amàlia. S'havia llogat una antiga fàbrica, 500 o 600 metres quadrats. En aquell dia en Diego (Abel Paz) i jo parlem en la premsa de la situació de l'arxiu, i tots els llibres de la guerra civil. S'havien mullat tots. L'alcalde Narcís Serra, ens va possibilitar anar a la Casa de la Caritat. Va donar a l'Ernest Nuñez un paper d'una llibreta que deia «Per 15 dies mentre troben un nou local». Aquest paper fou el nostre contracte a la casa de la Caritat. Hi vam estar 17 anys. Quasi podríem dir que fórem els primers ocupes de Barcelona, perquè això era el 1979. El CCCB va pagar les obres, una de les condicions no escrites, però si pactades amb en Ramoneda, com que aquí no teníem espai, no ens cobren res i que sempre que necessitéssim la Casa de la Caritat la podíem utilitzar.

---

Quants éreu als anys 80?

Ja hi havia més de 100 llibertaris. Entren en bloc el grup ECA (Ecologia, Cultura i Art) que un dels seus projectes era recuperar la casa de colònies del grup racionalista Puig Elíes. També entren a l'Ateneu, els que havien estat en les columnes confederals, l'Antonio Turón, en German Riera, i d'altres. Estava també en Francesc Piqueres, l'avi de la ministre Chacón. N'hi havia un grapat. Els divendres, els dies de reunió, el local estava ple.

---

Parlant de locals, com estan les negociacions del local que esteu reclamant?

Les negociacions estan en un punt mort. Tenim una reunió amb l'Itziar González, regidora de la Ciutat Vella, i ens demana, confiança. Nosaltres no sabem fins a quin punt. Crec que hem de començar a parlar d'una nova estratègia.

---

Quan temps fa que esteu negociant?

Més de quatre anys. Quan va sortir el manifest era en el 2006. Portem ben bé quatre anys parlant. I encara no tenim res clar. L'únic que està clar és que fou aprovat pel ple de l'Ajuntament del districte de la Ciutat Vella de buscar-nos un local per a cedir-nos. Però no sabem si això és suficient per a tenir-ho clar. En l'última reunió amb Esquerra Republicana, Ricard Martínez ens va dir que ens faria un topogràfic de la Ciutat Vella per a localitzar locals adequats. Ens va dir que ens contestaria en dues setmanes i han passat mesos i encara no ha contestat. De totes maneres tenim present que Esquerra està treballant amb el tema així u demostra l' última reunió que vàrem tenir amb ells

---

No serà que està passant alguna cosa com en el cas Centelles, que us donen llargues i darrera hi pot haver-hi la filosofia de la dreta catalana: «quan menys els de l'Ateneu parlin i es moguin, i mentre quedi paralitzar l'arxiu de la guerra civil, millor».

Això que dius ho insinuo en el la revista Enciclopèdic. La idea sembla ser que aquí ens cansem i que la biblioteca Arús, els del cantó, obrin la porta i ja està. El repte nostre és que el moviment llibertari sigui conscient que un arxiu com aquest, es pugui mantenir en un moviment autogestionari, com el nostre. Si el moviment llibertari enlloc de crear noves biblioteques recolzessin aquesta, seria un triomf, però els xavals en els ateneus s'estan muntant biblioteques que duren dos dies, com per exemple la del Besòs. En comptes de recolzar el que hi ha muntat, se'n creen de noves, però bé... Fem un altre birra?

---

Bé, ens parlaves d'una nova estratègia per aconseguir el local?

Jo crec que ara hauria de començar una fase que tothom que pugui escrigui a la premsa, des de cartes al director, articles d'opinió, reclam en públic, ja no sols des de l'ateneu, sinó que també de manera individualitzada. Els polítics fan cas de les cartes a la premsa, se les miren a veure si algun polític es mou una mica.

---

Des de que ets president de l'Ateneu, què s'ha fet?

Sóc el president de l'Ateneu des d'una mica abans del centenari de l'Ateneu, el 2002. Quan l'Ateneu canvi de president haurà donat un pas endavant. Hi haurà un trencament aquí. Desprès de la sortida del llibre sobre l'Ateneu Enciclopèdic que surt l'any 1999, i el centenari, el 2002, marquen un moment bastant bo de l'Ateneu. Hi ha un auge de l'AEP. Tots els dies de la setmana estava obert. Tot i que mai no s'ha recuperat un ateneu com el van tindre al carrer Montalegre, on teníem molt d'espai per a fer activitats. A partir del 2002 ha anat una mica amb decadència. Hi ha molt poca participació. Aleshores el que hem fet ha estat una resistència. Hi han contractes que hem fet des la universitats i gràcies això està una mica viu. Hi ha les becaries que han vingut i ens han ajudat a organitzar la biblioteca i la hemeroteca. Aquesta ha estat la tasca important i també hem anat fent activitats pròpies de l'ateneu.

Quines son les principals activitats de l'ateneu?

Les principals activitats han estat centrades en l'edició de la revista Enciclopèdic i les exposicions que hem arribat a organitzar i difondre. Per exemple la del Ferrer i Guàrdia, l'hem presentat a la CGT a Via Laietana, a un IES de Cornellà, Zona Franca, Sans, Vic, Torelló, a la Bisbal d'Empordà, St. Quirze del Vallès, Universitat de Girona, a Prades.

---

Com a president, què vols aconseguir, què vols deixar en la història de l'Ateneu?

El local, perquè l'AEP tingui una continuïtat per els moviments llibertaris i socials i perquè una biblioteca com la nostra quedi en mans autogestionades i no acabi en mans institucionals. Cal aconseguir el local ja que és el mitjà per a que l'AEP es pugui projectar dins del moviments socials. Tenir un local més gran és necessari per guardar en condicions la documentació i la memòria dels moviments socials i crítics al sistema. Això està claríssim, si no es així, no ens serveix. A mi la por que em fa a vegades, quan estic sol aquí, és tenir un nou local, per a que jo em trobi en un local més gran, sol.

---

Com es pot trencar aquesta solitud i manca de participació?

Cal crear la revolució de les consciències o la radicalització de les consciències. La gent s'ha de conscienciar, però ja, i fa falta omplir entitats com la nostre per a plantar cara aquest sistema. I ja no caldrà anar reivindicant. Si la radicalització de les consciencies es dona no caldrà reivindicar un local. El podrem agafar. No sé si m'explico?

---

Molt clar. Explica'ns la paradoxa: Demaneu un local a les institucions per a fer critica a les institucions. És «l'efecte Centelles». No els importa que els documents, llibres i memòria de la guerra civil estigui en caixes, inservible.

És clar que nosaltres no anem demanant un local per a fer una crítica necessària al sistema, sinó que presentem com objectius, la memòria historicosocial, el manteniment dels arxius sobre la guerra civil, la difusió bibliogràfica, la biblioteca, la memòria històrica d'aquest país des de la Primera Internacional fins avui, la difusió bibliogràfica, aquesta memòria té que servir per propulsar els projectes de demà, el repensar Barcelona, és un exemple d'això.

---

No serà que els polítics decideixen malauradament en relació a les idees i pensament dels ateneistes en lloc del dret a la memòria històrica i restabliment d'un patrimoni espoliat i saquejat?

Potser decideixen en terme s polítics, d'acord, però és que això comença amb la recuperació històrica que ells mateixos estan pregonant. Si tanta memòria històrica volen recuperar, recuperem les entitats de l'època. Aquest ha estat el nostre cavall de batalla. Per aquí hem treballat.

---

Si no han volgut recuperar el material importantíssim del Centelles, és que no els interessa, segons quina memòria històrica. Segueixen la filosofia del Pujol: «quan menys se'n parli millor».

Sí, sí... La nostre pròxima jugada de l'Ateneu podria ésser aquesta, pactar amb Salamanca..., que escaneixin tot això i s'ho portin a Salamanca. Seria una bona broma, com que aquí es fa mal bé el material, i no hi han condicions, portem-ho tot a Salamanca.

---

D'on te ve l'afició de llibreter?

A l'ateneu vaig aprendre molt i vaig augmentar la meva afició pels llibres. Anàvem sovint a Sant Antoni i altres llocs per a veure si trobàvem llibres de la guerra civil i anarquisme per a l'AEP, i com vam deixar la copisteria, i amb uns diners de la casa de mon pare, vaig comprar el lloc de venta de llibres.

---

Últimament has fet també d'editor. D'on et ve la idea?

La idea d'editor s'origina a l'Ateneu. Fèiem un programa setmanal que se'n deia «La memòria silenciada» a ràdio Contrabanda. El tècnic i jo ens varem animar a muntar l'editorial. Hem editat dos llibres: El banquete de la vida d'Anselmo Lorenzo, Biografía de La Revista Blanca, del net de Valle-Inclán. I ara en coedició amb Icaria el llibre Un héroe trágico del anarquismo español. Mateo Morral d'Eduard Masjuan. I està per sortir Els pensaments polítics de Gulliver, de Johnatan Switf

---

I quin és el teu treball d'editor?

Assessoro i escullo el que editem, i m'encarrego de la distribució i venda, ja que la distribució és molt alternativa. Hi ha una llista important de llibres per editar. Ho anem fent lentament. Faig la tasca d'assessorament i coordino l'edició: la maquetació, les revisions en tot cas és per a un altre.

---

Com veus els moviments socials actuals?

Trobo interessant el moviment antisistema, en el que hi col·loco l'Ateneu i el moviment de desaprendre, els okupes, els de la banca ètica i pel decreixement de l'Enric Duran, els d'Attac, el Centre Bardinas, etc.

---

Desaprendre sembla engrescador...

Desaprendre és fonamental. El mateix títol és encertadíssim, però la gent no està disposada a desaprendre. No hi ha cap tipus de consciència, la gent va a la seva, els ateneus estan buits, sembla «el sálvese quien pueda». Edito El banquete de la vida d'Anselmo Lorenzo perquè crec en el desaprendre. En el seu lèxic, ja està marcant el desaprendre.

---

Quin és el teu llibre de capçalera?

El que varen escriure els de la trilateral Los límites del crecimiento. És el meu llibre de capçalera. Els mateixos de la trilateral, ja en el 72, publiquen un informe on diuen que estem gastant més del que no produïm. Ells mateixos diuen que ens estem passant molt. És un llibre que no es troba.

---

Tu, com a llibreter, deus tenir una bona biblioteca a casa teva?

Tinc muntanyes de llibres! Els que m'agraden, me'ls quedo, però a vegades prefereixo portar-los a l'AEP per què estiguin a l'abast de tothom, sobretot la premsa d'època i informes, manifestos, etc.

---

Digues-me algun company per entrevistar...

Pots entrevistar l'historiador Chris Elham, que està investigant sobre el moviment llibertari

---

Gràcies Manel

Txema Bofill