Ateneu Llibertari Estel Negre

---

L'última entrevista al filòsof i pensador silenciat: «La Realidad es contra lo bueno, es algo que conviene no olvidar.»

L'Agustín García Calvo ens regala de tan en tan raigs i guspires de coneixement. Ens fa veure el mon i a les persones d'una altre manera, ens capgira el que hem après, ens avisa dels múltiples enganys i falsedats d'aquest mon. I ens avisa que no és com ens el presenten.

---

La injustificable oblit i marginació del filòsof

L'Agustín García Calvo ha escrit contra el matrimoni i les parelles; però no se l'escolta, els casaments augmenten i avui fins i tot els gais es casen.

Ha escrit contra aquesta democràcia representativa, contra els partits parlamentaris i les eleccions democràtiques; en va, la democràcia i partitocràcia han augmenten els abusos, el poder i la dictadura sobre els soferts ciutadans.

Ha escrit contra el treball assalariat i avui els aturats surten al carrer amb pancartes demanant un treball digne i els que treballen busquen més treball, i el que es valora actualment és el muntar empreses, tenir la pròpia empresa, com abans els més espavilats es muntaven grups polítics, grups culturals, (musicals, teatrals).

Ha escrit contra les presons i contra la classificació i divisió de presoners; cada cop hi han més presons, més presoners, més psiquiàtrics. S'ha perfeccionat el control, els càstigs i vigilància als presoners.

Ha escrit contra l'Estat, i avui l'Estat es fica fins a casa nostre: impedeix referèndums, impedeix manifestacions, il·legalitza als partits que els convé, empresona els que no segueixen les normes, prohibeix festes, et.

Ha escrit contra imbecil·litat de les majories obedients als Poders i segueixen les majories d'imbècils creixent i obeint.

Ha escrit contra Déu, i malgrat que els seus representants son una colla de pederastes, mal formadors dels nens, i una massa de funcionaris grassos, reaccionaris i cavernícoles, en general, és clar, però tots ben pagats per l'Estat, segueixen les majories creient i confiant en el Déu que els alliberi de la mort assegurada.

Ha escrit contra els diners, i les majories cada dia veneren més els diners, maten i moren per diners en una espècia de missa negre perpètua.

Ha escrit contra el temps i contra el futur, que defineix com la mort que ens ven la propaganda del sistema. I veiem com augmenten els plans de jubilació, les assegurances vida, les assegurances de futur, com venen als nens des l'escola el futur que els espera i tot de paradisos. Cada dia es malviu més el present pesant en un futur, la mort.

Ha escrit poesia, teatre, contes, assaigs lingüístics, polítics, i de filosofia. Ell s'autoedita i les majories l'ignoren. És clar , que ell també ignora les televisions i Institucions de l'Estat. Però si un ateneu li proposa fer una xerrada, sol respondre i deixar-s'hi anar. L'Agustín està amb els de baix.

Plego el rotllo i us deixo amb l'entrevista.

Txema Bofill

De bell nou s'ha engegat una campanya per l'alliberament del company Manuel Pinteño Sánchez.

D'antuvi s'ha obert un bloc amb tota la informació i un correu electrònic de contacte.

S'editaran fullets informatius del seu cas i s'han fet cartells, postals i adhesius. Tot això està penjat al bloc per poder descarregar-lo i imprimir-lo.

Si voleu fullets, demaneu-los.

Les properes accions s'aniran informant.

Per la llibertat de Manuel Pinteño i de tots els presos en lluita.

La secció de la Creu Negra Anarquista de Moscou (Rússia) ha editat un CD recopilador (A4K Mockba) els beneficis de la venda del qual seran per fer costat els anarquistes i antifeixistes detinguts i tancats al seu país.

En aquesta recopilació participen 35 grups musicals afins d'arreu del món (Rússia, Regne Unit, Dinamarca, EUA, Estat espanyol, Bielorússia, Ucraïna, Austràlia, Estat francès, Macedònia, Alemanya), amb grups com MDC (EUA), Apatía No (Veneçuela) o Anarchist Noise Club (França).

De l'Estat espanyol han col·laborat tres grups: No-Relax (Navarra), Folie a trois (Madrid) i Pito Karcoma (Elx).

Aquí aquest CD recopilador no es distribuirà, per això et pots descarregar gratuïtament aquest treball (àudios i carpeta) en aquest enllaç:

http://www.mediafire.com/?xnnwyglauyn

Si vols col·laborar amb els objectius del projecte, pots ajudar econòmicament o com tu trobis a la secció local de CNA o de qualsevol organització anarquista.

Malgrat que l'Estat espanyol no vulgui reconèixer a les seves fronteres la seva vertadera naturalesa per no fomentar actituds de resistència, no sembla importar-li gaire donar una imatge «democràtica» a l'exterior. Així ho palesa el fet que l'Estat espanyol estigui representat amb l'àguila, el jou i les fletxes al Parlament Europeu.

Cada estat membre de la UE ha d'oferir a l'Eurocambra una «obra d'art o objecte que sigui representatiu de la seva vida política, parlamentària o ciutadana» i el 1998 el Congrés dels Diputats --presidit pel popular Federico Trillo-- va cedir una Constitució espanyola amb l'àguila, el jou i les fletxes i el lema «Una, grande y libre».

I això que va entrar al club capitalista estant en «democràcia».

Els símbols franquistes es troben exposats en una de les sales més transitades de l'Eurocambra, a la tercera planta de l'edifici Altiero Spinelli, que connecta els despatxos dels eurodiputats amb l'hemicicle, a pocs metres. L'original de la Constitució s'exhibeix de manera que mostra clarament la simbologia feixista, obert per la pàgina on es pot veure l'àguila al costat de la firma del rei Joan Carles I.

Mentre tots els estats de la UE regalen peces d'art o del patrimoni cultural, l'Estat espanyol es defineix a si mateixa amb simbologia franquista. Alguns eurodiputats catalans ja han presentat queixes al Parlament Europeu.

Va ser el Congrés dels Diputats, que el 1998 presidia el popular Federico Trillo, qui va decidir cedir a l'Eurocambra un original de la Constitució del 1978 amb l'àguila el jou i les fletxes i el lema «Una, grande y libre». Trillo va respondre així a la petició del president del Parlament Europeu, José Maria Gil-Robles, que havia demanat als parlaments estatals que fessin una donació d'algun element representatiu del seu estat membre per a exposar-los de forma permanent a les seus de Brussel·les, Luxemburg i Estrasburg.

El Senat belga, per exemple, va regalar als eurodiputats una cadira del seu hemicicle, l'italià un màquina estenogràfica i el francès un bust de Victor Hugo i el manuscrit del seu projecte de llei d'amnistia del 1876, amb les seves anotacions personals.

«Si un cec guia un altre cec, ambdós cauran en el mateix clot.» (cita bíblica)

A inici de 2010, les principals dades socials en l'Estat espanyol són realment aclaparadores: més de quatre milions de persones aturades (20 % de la població activa) i en augment, duplicant la taxa de la UE; precarietat generalitzada, amb més d'un terç dels ocupats amb contractes temporals, i una protecció social que no deixa de disminuir, 21,1% del PIB (23,4% en 1993), que retrotreu la diferència amb l’eurozona (de mitjana, un 27% del PIB comunitari) als temps del final de la dictadura franquista. I tot això a pesar dels estímuls com l'aplicació de la Llei de Dependència o les importants partides addicionals, destinades al subsidi d'atur, davant l'espectacular increment del nombre de desocupats. Mentrestant, i a pesar de la muntanya de diners posada a la seva disposició, els bancs mantenen el crèdit congelat, destruint el teixit productiu i generant atur, i continuant amb l'obtenció de grans beneficis especulatius, en línia amb altres grans empreses del país, sense que cap govern hagi gosat posar-los la més mínima trava.

Aquesta és la factura de la crisi, a càrrec dels treballadors i treballadores de l'Estat espanyol, i també és la credencial amb la qual accedeix el govern de Zapatero a la presidència semestral de la Unió Europea. Si algú albergués la més mínima esperança que aquesta presidència de torn, governant un partit que es diu socialista i obrer, aportés un punt d'inflexió en benefici dels treballadors, la pot anar rebutjant. La construcció europea sempre l'hem pagat els de baix, i en el cas espanyol amb especial rigor: en els anys 80 i amb el govern de González, l'entrada en la UE va suposar la desertització industrial, i Espanya es va convertir en un país de serveis, el cambrer d'Europa, aturat o temporal. En els noranta es va fer un volt de rosca més, i el compliment amb Maastricht va anar a càrrec de més atur, més contractes precaris, greus retallades de la despesa social i privatització massiva de serveis públics. Finalment, la introducció de la moneda única, a part d'un sever encariment de la vida per a la població, es va saldar amb pèrdua de més drets, especialment per mig de retallades de la despesa pública. Els governs, tant del PSOE com del PP, han obeït sempre als mateixos dictats, i l'actual presidència espanyola de la UE no serà una excepció: el programa ha estat consensuat entre aquests dos partits, als quals se'ls han afegit la dreta nacionalista de CiU i PNB.

La recent entrada en vigor del Tractat de Lisboa, imposat sense consulta als ciutadans, amb l'excepció de «l'error corregit» irlandès, situa al govern de Rodríguez Zapatero davant la seva principal «tasca» presidencial: consolidar un entramat dirigent, mancat de legitimitat democràtica. La Comissió Europea, presidida per Durao Barroso (el mateix que en el seu moment va exercir d'amfitrió en la «cimera de les Açores», de Bush, Blair i Aznar, per a la invasió de l'Iraq), i amb greus sospites de corrupció sobre diversos dels seus membres, tria a Joaquín Almunia com a «home fort» (vicepresident i comissari de la competència), un buròcrata col·locat a Europa després que, encapçalant les llistes del PSOE en 2000, fes possible la majoria absoluta d'Aznar. El recent nomenament de la presidència permanent, encapçalada per Van Rompuy (qui, com i per a què han triat a aquest?), és l'última peça del muntatge institucional de la UE, cada vegada més allunyat de la ciutadania. Mentrestant, organismes com el Banc Central Europeu, fora del més mínim control democràtic, seguiran dictant la política monetària al gust de les grans fortunes, i injectant diners públics per a salvar banquers i grans empreses.

Aquesta és la fórmula per a sortir de la crisi compartida per Zapatero, i aquest és el projecte d'Europa que defensa. Un projecte que va derivant perillosament cap a un esguerro antisocial. És en aquest espai europeu on circulen lliurement les transaccions especulatives del capital, però on s'impedeix el dret humà a la lliure circulació de les persones. Les mesures racistes, com la «directiva de la vergonya», i els governs que les apliquen, provoquen milers de morts en les pasteres i en les fronteres, i greus agressions als drets humans en conflictes prenyats de xenofòbia. És en aquesta Europa del capital on les conquestes laborals són sacrificades, mitjançant l'augment de la productivitat i la destrucció d'ocupació, en l'altar de la «flexiseguretat», i des d'on es governen les nostres vides mitjançant altres directives (Bolkestein, 65 hores, Bolonya, etc.), orientades exclusivament a l'obtenció del benefici, a la privatització de serveis, a la mercantilització de l’ensenyament, a la retallada dels drets dels treballadors i dels pobles d'Europa, i a la destrucció del medi ambient.

L'estructura de la Unió Europea ha estat dissenyada com un instrument per a enfortir les regles de joc del gran capital, sense descartar la seva faceta més agressiva, la del domini militar. Va caient progressivament la careta d'un suposat «pacifisme», alternatiu al model nord-americà. De fet, l'ampliació de la UE als 27 ha suposat, per a molts dels països de l'Est europeu, transitar per l'antesala de l'ingrés previ en l'OTAN. Els projectes de la indústria armamentística (gairebé tots, per cert, amb participació espanyola) cada vegada tenen més espai en l'agenda europea: «Eurofighter», «Airbus A-400», «Tifón», etc., i les intervencions d'agressió neocolonial als països del sud, sota eufemismes com «accés als recursos energètics globals» (Somàlia, Afganistan?), jalonen els discursos agressius de dirigents com Àngela Merkel. Mentrestant, cada vegada és més evident la incondicional submissió europea als dictats del Pentàgon, a l'agressió sionista sobre el poble palestí o a l'ocupació marroquina del Sàhara Occidental.

No sembla, per tant, que els treballadors i els ciutadans, tant europeus com de la resta del món, puguem esperar gens positiu de la presidència espanyola, ni tampoc de la pròpia Unió Europea. Les organitzacions socials que s'han vingut mostrant més actives contra aquesta Europa del capital i la guerra, ja han començat a obrar en conseqüència, i s'estan coordinant esforços per a oposar, a aquest model d'Europa que ens imposen, «la solidaritat entre els pobles, entre les diferents lluites i entre les persones», amb un ampli calendari de mobilitzacions a favor dels drets socials, al llarg del semestre. El nombre d'entitats convocants no atura de créixer, així com les accions a desenvolupar. De fet, si algun avantatge té la presidència espanyola de la UE, és l'oportunitat de posar en escena tot un calendari de «cimeres alternatives» oposades a les convocades «oficialment», en l'Estat espanyol, al llarg d'aquests sis mesos: energia i medi ambient (Sevilla); treball (Barcelona); defensa (Palma); Amèrica Llatina i Carib, Afganistan, etc., en el cim UE-EEUU (Madrid); agricultura (Mérida), etc., són només una part de les cites previstes. De la força social que siguem capaços de generar en elles depèn, en gran mesura, el futur de tots i totes.

Pep Juárez

El power point que afegim podia estar millor fet, però el que és important és la informació que dóna sobre els ous que pots menjar. Evidentment no és el mateix alimentar-se amb ous del número 3 que amb ous del número 1 ó 0, no tenen res a veure, i no només pel maltractament animal afegit.

Els ous camperols, marcats amb el número 1, tenen un preu al mercat d'uns 2.60 euros la dotzena.

Tingués cura de la teva alimentació i la dels teus.

Salut!

Virus Editorial acaba de publicar El ingenioso libertario Lizanote de la Acracia o la conquista de la inocencia que reuneix alguns dels poemes més singulars de la seva obra Lizania (aventura poètica) editada per Lumen, a l'espera de l'aparició dels últims poemes i pensaments en Lizania (aventura llibertària) que va a publicar la FAL.

---

Com és la teva poesia? És autobiogràfica?

La meva poesia és un missatge. L'autor només és un intermediari. La poesia, tot el que ella implica, està en la natura i la seva obra no és per a ell sinó per als altres. És més: l'obra no neix fins que arriba als altres. D'aquí el greu que és que la cultura, tot el implicat en ella, estigui en mans del poder.

---

Quina relació té aquest «enginyós llibertari» amb el Quixot?

En els seus temps l'anarquisme estava molt lluny d'aparèixer. L'anarquisme és la denúncia de tot poder, de l'estructura dominants-dominats que encara ens determina. L'any 1850 va aparèixer el primer Manifest anarquista que ho deia molt clar: «Cal acabar amb tot poder, amb la política, que és la lluita pel poder, acabar amb aquesta estructura que fa que uns quants ens governin, ens mentalitzin, ens manipulin i si convé, ens sacrifiquin (El que jo anomeno la Pancràcia)». Cal que ens organitzem, però no que uns quants ens organitzin.

---

Com es conquesta la innocència?

No és que haguem de conquerir la innocència, sinó que és la innocència la que ha de poder conquerir-nos. La innocència, és a dir, el que és natural. La natura és innocent. Els éssers humans estem sumits en el que jo anomeno el pou polític, molt lluny de la natura i és la natura el que ens fa humans, el que permet que la nostra espècie aconsegueixi la plenitud.

---

Aleshores com ens conquesta la innocència?

A mesura que ens acostem a la natura, la natura ens va comunicant la seva innocència i va solucionant la descoordinació que ens viu entre el natural, el social i l'individual fins al punt que vivim com si fóssim un fragment del social, des del pou polític en que seguim amb una infinitat d'idees per sobre de les nostres vides oblidant o ignorant que som mamífers, un fragment de la natura com tot el que existeix.

---

I com es surt del pou polític?

Vivim mentalitzats, desviats del que és natural. Els dominants, des dels polítics als religiosos, impedeixen que la nostra ment visqui lliurement, compleixi la seva funció de relacionar-se amb la natura. Vivim desviats de la natura (només ens faltava la «idea» del sobrenatural ...). I aquesta és la llibertat necessària per sortir del pou polític. La idea llibertària és el que ens condueix a això.

---

Com vas arribar a l'anarquisme?

En el meu viure, en aquesta aventura que em viu, s'han fusionat el poètic i el llibertari i així ha sorgit la meva visió de la Acràcia, evolucionant del cristianisme heretat a l'existencialisme i d'ací al comunisme polític fins arribar al humanisme llibertari. El primer vers del meu primer llibre (1950) és: «He descubierto tierra». Amb el temps aquella terra s'ha identificat com la Acràcia, el humanisme llibertari fusionat amb el sentit contemplatiu que sempre m'acompanya.

---

Creus que s'arribarà a aquesta societat sense dominants i dominats?

La pregunta és: creus possible el que ens organitzem construint una societat assembleària, composta d'assemblees humanes, no religioses o polítiques, i coordinades a partir del pensament llibertari?

---

És possible, però no crec en el futur i menys una societat sense poders, l'acràcia.

En efecte. Caldrà veure com evolucionem, si seguim cap a la autodestrucció o cap a una societat assembleària. Ara sortirà un dels meus últims llibres Visión de la Acracia en el qual tracto del que hauria de succeir per canviar l'estructura i com s'hauria de començar.

---

Com veus llavors el futur de la Acràcia?

Es sosté en la fe en l'humà, ja que els éssers humans no només tenim una gran capacitat de planificació i execució, bases del domini, sinó que a més som sensibles, creatius i conscients. És clar que es veu difícil, ja que la nostra és una espècie malalta, però d'això es tracta, de curar les nostres ments... En Lizania, a part d'altres escrits hi ha un capítol anomenat «La salvación de la mente o la fín del mundo real político». Per això anomeno a l'anarquisme el comunisme poètic, lluny del religiós, que ens divideix en bons i dolents, i del polític, en amics i enemics, perquè formem una mateixa espècie, perquè realment tots som companys amb els mateixos problemes essencials. Per més numeradors diferents i enfrontats, d'aquí la nostra gran complexitat tenim un denominador comú, formar una mateixa espècie, que l'actual estructura ens impedeix veure. I d'aquí l'«ajuda mútua» llibertària. «La meva pàtria és el món, la meva família, la humanitat» és un dels màxims ideals llibertaris... Hi ha, com veus, molt per a pensar, molt a desmitificar, molt de coordinar, molt a canviar per arribar a veure al poètic com una cosa essencial, no com un simple adorn, i l'anarquisme com un humanisme, no com una altra idea política més.

---

Presentació de Jesú Lizano

Jesús Lizano és un poeta llibertari, nascut a Barcelona, castellanoparlant de família aragonesa, de 80 anys, molt sociable i bon orador.

La poesia d'en Lizano és missatge. Ens comunica el retorn a la infància, a la innocència, a la natura, on les coses són com són, sense màscares, enganys, mentides. Tan en els escrits com amb l'exemple personal, Lizano critica la política i la cultura del consum i ens convida a la cultura de la creativitat, de l'autonomia de cada un, l'ajuda mútua i les assemblees.

L'entrevista la varen fer conjuntament en Joni i jo a casa en Jesús Lizano. El text que presentem és una resum fet pel propi Jesús Lizano a partir d'una llarga transcripció de l'entrevista. Ell ha seleccionat el que ha cregut essencial. Coherent amb la seva forma de pensar, ha tret el que eren preguntes i discussions personals, o que es desviaven massa de la seva obra, per a ell, el tema essencial de l'entrevista. Ens ho deia: «l'important és la meva obra, no l'autor. Les preguntes personals sobren. No són rellevants. Jo dedico la meva vida a la meva obra».

El poeta Jesús Lizano, em recorda alguns vells de la CNT, que vaig conèixer en l'exili de París a la dècada del 70. Eren uns homes especials i dignes, molt diferents a nosaltres. Ells no bevien alcohol, no fumaven, i duien una vida austera, sana, com en Jesús. Gent senzilla, herois anònims. M'agradava escoltar-los. No oblidava que aquells vells anarquistes varen aconseguir una de les revolucions més importants del segle XX.

Jesús Lizano i aquells vells de la CNT tenen en comú una gran fe en l'home, i fe en una futura revolució social. Un intel·lectual estranger va escriure, i amb raó, que no es podia comprendre la revolució espanyola del 1936, i tot el que varen aconseguir els anarquistes, sense tenir en compte que eren gent amb una gran fe , compromís i solidaritat. Tenien fe de que era possible aconseguir el que es proposaven, fe en que era possible canviar el mon, fe en la revolució i que construirien ells mateixos un mon sense dominants i explotadors. Jesús Lizano és també un poeta amb una gran fe en l'home, un poeta i profeta de la gran revolució social sense dominants i dominats, un poeta de l'esperança, un visionari de l'acràcia. .

Sobre la fe en l'home, un últim comentari. Jo, que em considero una persona sense fe i sense creure en el futur, la considero positiva. La fe té un gran potencial i genera força en l'individu i en la comunitat que en té. La fe en nosaltres mateixos és com l'autoestima, ens permet valorar-nos i creure en el nostra potencial, que està adormit. La fe en una societat sense dominants-dominats és el que ens pot ajudar a aconseguir-ho. Ens han inculcat una gran mentida, que ens repeteixen sovint, que els petits grups, organitzacions, sindicats no poden canviar la societat, que els explotats no hi tenen res a fer, que els dominats seguiran dominats perquè ha sigut així sempre, i que el capitalisme com a sistema ens sobreviurà. Fals. Mentides per a mantenir-nos sotmesos. En Lizano, a contracorrent, repeteix tossudament que hi ha futur, que un dia sortirem del pou, del femer, i construirem una societat sense dominants i dominats. Ens deia a l'entrevista que alguns el tracten d'ingenu per anunciar que és possible un mon on tots som iguals, mamífers, i únics, sense explotadors i explotats.

Invito als amables lectors a llegir la seva obra, la millor manera per a conèixer i apropar-nos al mon de Jesús Lizano, poeta de l'acràcia.

Txema Bofill

Catalunya, 113 (gener 2010)

---

Resultat del sorteig extraordinari per a l'Ateneu

---

El número premiat del Sorteig del Nin va ser el 58588, per tant el número premiat dels nostres punts de llibre és el 588.

Per sort el número no s'ha venut i diem per sort perquè la veritat és que la iniciativa ha estat un fracàs absolut, ja que hem venut poquíssims punts de llibre, just per cobrir les despeses. Com a «comercials» som nefasts...