Ateneu Llibertari Estel Negre

El eco de los pasos a la fi reeditat

Després de molts anys de bones intencions per reeditar, sempre sense èxit, El eco de los pasos, l'obra imprescindible de Joan García Oliver, sortirà ara editat per la CNT de Catalunya.

Els editors han volgut respectar la voluntat del seu autor i del seu editor, José Martínez de «Ruedo Ibérico».

El eco de los pasos, llibre autobiogràfic de García Oliver, és més que una autobiografia més o menys autocontemplativa del seu protagonista. És també l'anàlisi d'un moment històric, d'un fer i d'un comportament sense parangó en la història dels pobles. Pàgines de la història amagades vilment per historiadors de totes les tendències polítiques, perquè precisament qüestiona de manera radical i comprovable aquestes tendències.

Aquesta experiència aquí plasmada del final del segle XIX i del primer terç del XX és força necessària per orientar, sobretot els pedagogs i totes les persones interessades en la història, perquè, si volen, poden ampliar coneixements, allunyats, o fins i tot totalment enfrontats, de les mentides del sistema. Aquesta biografia, conjuntament amb el llibre La CNT en la Revolución española, de Josep Peirats, i també editat per «Ruedo Ibérico», haurien de ser imprescindibles per a qualsevol historiador honest.

Els editors, respectant com hem dit l'edició original, han tret el volum amb tapa dura i sobrecoberta, a més de llançar-lo a un preu increïble: 21 euros. També han afegit com a introducció opinions i testimonis de diverses persones (Ramon Lladó, Josep Peirats, Josep Alemany i Abel Paz) i un complement de 32 pàgines amb fotos de l'autor i de la seva època.

El llibre sortirà a la venda a començaments d'octubre.

Podeu fer les vostres comandes en la següent adreça electrònica: larosadefoc@hotmail.com

***

Joan Garcia Oliver.

Retrat d'un revolucionari anarcosindicalista

Lluís Alegret

Pòrtic. Barcelona, 2008

19 euros

Joan Garcia Oliver (Reus 1901 - Mèxic 1980) fou --juntament amb Durruti i Ascaso, amb qui s'uní per a formar el grup «Los Solidarios»-- un dels anarcosindicalistes més coneguts i influents de la seva època. Empresonat diverses vegades, fou home d'idees i d'acció, va participar de manera decisiva (i heroica) en els combats i barricades del 19 de juliol de 1936, i va formar part del Govern de la Generalitat. Féu amistat amb Josep Tarradellas i fou ministre de Justícia del Govern de Francisco Largo Caballero. Va posar en funcionament els Camps de Treball per a detinguts polítics i va esdevenir, entre el 1936 i el 1939, un dels homes més forts del moviment anarquista.

Tot i això, el seu itinerari vital era pràcticament desconegut, i en aquest sentit, el llibre que presentem és una biografia molt esperada dins del món de la historiografia catalana.

El llibre es completa amb textos introductoris de Miquel Siguan i de Bernat Muniesa.

Doctor en filosofia i catedràtic d'ensenyament secundari, Lluís Alegret i Biosca (1934-2007) també havia dedicat bona part del seu temps a estudis d'història i, de manera concreta, a l'anarcosindicalisme. Com a professor de filosofia és autor de manuals com: Antologia de textos de filosofia (1983) i Filosofia de COU (1986), i d'altres obres com Realitat afectiva i racionalitat i Filosofia i política, ara (2004).

Dijous 16 d'octubre a les 20.00 hores

Sacco y Vanzetti

(1971, Itàlia-França, dirigida per Giuliano Montaldo)

***

Dijous 23 d'octubre a les 20.00 hores

Ácratas. Anarquistas expropiadores en el Río de la Plata

(2000, Uruguai, dirigida per Virgínia Martínez)

***

Dijous 30 d'octubre a les 20.00 hores

España. Historia inmediata: Los anarquistas

(1984, Estat espanyol, dirigida per José Fernández Cormenzana)

Tots el actes es duran a terme al local de la CNT de Palma

Us hi esperem!

Palau Reial, 9, 2n (Ciutat)

971 726 461

Des de Solidaritat Antirepressiva de Terrassa volem denunciar una mostra més de la repressió que viu el nostre company Franki al qual li han obert un expedient disciplinari arran d'un escrit que va realitzar en suport al pres Amadeu Casellas. En aquest escrit demanava solidaritat amb la vaga de fam que estava fent Amadeu per denunciar la vulneració de drets que estava patint, així com per reclamar la seva llibertat, la qual li està sent denegada després de 22 anys de presó.

El motiu de l'expedient és una suposada falta de respecte a Institucions Penitenciàries i, de tirar endavant, podria significar una sanció d'un mes de tancament parcial a la secció oberta de la model, d'on només podria sortir per anar a treballar. També va ser informat que si era denunciat o algú es querellava contra ell degut a la carta, podria perdre el 3r grau i ingressar de nou a presó.

La carta esmentada ja feia més de dues setmanes que estava publicada a algunes pàgines de la xarxa, però en cap moment s'havia fet pública als mitjans de desinformació. Fou just en el trencament del silenci informatiu entorn la vaga de fam d'Amadeu, la qual ja estava arribant al seu límit després de més de 70 dies, quan en Franki va ser avisat pels organismes penitenciaris que havia d'avançar el seu horari d'entrada a la model, i també quan va ser informat de l'inici d'obertura de l'expedient sancionador per la mostra de solidaritat. En aquesta carta relatava la situació que estava vivint el propi Amadeu així com altres persones que quotidianament veuen vulnerats els seus drets dins dels centres d'extermini de l'Estat.

Mentre es resol aquest expedient disciplinari la presó model ha reduït a en Franki els permisos de cap de setmana, de les tres nits que dormia a fora n'hi han restat una i li aplicaran un horari setmanal més restringit durant els pròxims dos mesos. Aquest expedient cal recordar que se li ha obert per fer pública la seva opinió arran d'una situació urgent en la qual perillava la salut d'una persona presa que realitzava una vaga de fam, sent aquesta l'únic mitjà per a denunciar la seva situació irregular. Entenem que aquesta sanció és una forma de control i repressió envers el nostre company que només estava duent a terme el seu dret a la llibertat d'expressió i d'opinió. Fet que no ens sorprèn, ja que les presons són utilitzades per l'Estat per a silenciar les veus dissidents, no només amb el tancament físic de la persona i el control diari de les seves activitats, sinó que també pretenen exercir un control sobre l'opinió i el pensament de les què es troben preses.

Solidaritat amb les persones preses!

Llibertat Preses Polítiques!

«...fins que els lleons i les lleones no tinguin els seus propis historiadors, les històries de cacera seguiran glorificant al caçador.»

Solidaritat Antirepressiva de Terrassa (SAT)

En primer lloc vull agrair a tothom que va participar en la distribució de la revista CRISI, la mostra de confiança que va significar el seu compromís per fer-ho donat que no vam enviar el contingut fins el dia abans. Només sabent qui hi havia al darrere i en alguns casos ni això, va ser prou perquè us impliquéssiu en aquesta acció que no hauria estat el mateix sense vosaltres.

També vull agrair a tothom que ha col·laborat i participat en accions i campanyes que s'han dut a terme els darrers temps sense saber com es finançaven i sovint sense rebre unes respostes clares a les seves preguntes.

També ho agraeixo a qui, fins i tot sense participar o sense estar-hi del tot d'acord, ens ha respectat permetent que hi hagués un clima de prou confiança per a que la distribució de la publicació CRISI s'hagi pogut dur a terme.

Enter totes hem fet possible que s'hagi creat un debat públic, però especialment social, que potser no té precedents en relació a la banca i l'activisme social.

Això ha permès que totes les enquestes d'opinió que m'han arribat aquests dies de l'àmbit de Catalunya han situat el suport social de la meva acció i en contra de la banca, entre el 60 i el 80% a favor. Els polítics no han obert la boca, la banca només ho ha fet per tractar de treure ferro a l'assumpte, ambdós censurant que la difusió no arribes als telenotícies, sempre amb la intenció que se'n parli el mínim i que la gent se n’oblidi. Amb això s'ha demostrat que no tenen arguments contra aquesta acció, s'ha demostrat que si fem les coses bé, els moviments socials que ens mobilitzem per enderrocar aquest sistema i construir alternatives de societat, tenim més legitimitat que el sistema establert, i que ens podem guanyar la simpatia de molta gent. El que ha acostumat a faltar és confiança en nosaltres mateixes; el que ha sobrat és por. Potser aquesta acció ha servit perquè moltes persones recuperin l'esperança, així m'ho han expressat unes quantes desenes de persones al correu electrònic i ho he llegit en molts fòrums d'internet.

Hi ha moltes d'altres accions també molt vàlides que molta gent està duent a terme, com les d'impulsar centres socials autogestionats, començar projectes d'educació lliure, resistir contra un projecte urbanístic o molts altres projectes. Cadascú té unes capacitats concretes que pot utilitzar d'una o d'una altra manera, i si les enfoca cap a la construcció del món que li agradaria, podem arribar molt lluny.

Bé, a partir d'aquí comentar-vos que si bé, aquesta acció ha passat potser el seu punt culminant i més espectacular, no s'ha acabat.

A curt termini, podem respondre a les denúncies que es vagin presentant amb accions informatives en relació a les “bones pràctiques” de les empreses modèliques que es creguin amb legitimitat per denunciar-me. Això sembla que hi ha gent que té ganes de fer-ho i en tot cas s'haurà d'anar treballant en els espais i les reunions que es convoquin, per dur-ho a terme.

El meu objectiu a la llarga i a partir d'ara és preparar el terreny per arribar a convertir el meu judici en un judici popular a la banca i a tot el que representa, per tant per extensió a l'actual sistema capitalista. Un judici que pugui ser alhora una nova eina de retrobament i enfortiment de tots aquells i aquelles que estem per construir una societat alternativa a l'actual.

Si es tira endavant aquesta idea, i arribo a tornar algun dia per dur-la a terme, serà si una majoria de vosaltres també hi creieu, si també esteu disposades a guanyar aquest judici, si penseu que serà una acció beneficiosa per les nostres lluites. Espero tirar-la endavant algun dia, perquè serà la manera de tornar i no dubteu que tinc ganes de tornar a estar entre vosaltres, però penso que no sóc jo només qui ho ha de decidir. Demanaria que se'n parles en les assemblees dels col·lectius i en els espais de trobada i que fos a partir d'aquí que poguéssim prendre un decisió.

No hi ha pressa, doncs penso que estar fora una temporada es convenient en molts sentits, el ritme l'hem de seguir marcant nosaltres, ara entre tots i totes.

Bé, m'agradaria rebre les vostres reflexions i propostes en relació a aquests tema, sobretot després d'assemblees de col·lectius però també evidentment m'interessa el que m'arribi de qualsevol persona a títol individual.

Em podeu contactar a: enric@enricduran.cat

Abraçades, salut i força

Enric Duran

Entrevista a Enric Duran realitzada per Manolo Gallego (22-09-08)

Una iniciativa per anar més enllà

A Mallorca, les problemàtiques ambientals són una preocupació. Però entre la preocupació i la recerca de solucions hi ha unes quantes passes. Les Jornades d'agroecologia de Mallorca, es convoquen des de la recerca de nous camins, des del camp de les propostes. Un gra més a afegir als que altres moviments socials de l'Illa estan aportant.

La nostra és una iniciativa d'auto i de reaprenentatge de sabers relacionats amb el camp, la producció agrícola i la cultura popular. Sabers que existien a moltes de les nostres cases i que la cultura globalitzada ens ha anat traient per vendre'ns d'altres més xerecs.

És temps d'exercir lògiques diferents a la del capitalisme, per construir a partir d'elles. Creiem en la revaloració del medi rural, la regeneració d'allò local, la creació de comunitat, la implicació, la participació, la coevolució amb la natura, el decreixement, la sobirania alimentària, etc. Considerant que no és suficient una resposta individual davant les problemàtiques socials i ambientals actuals; és necessària una ACCIÓ COL·LECTIVA.

En consonància, desitgem que les Jornades serveixin per continuar conformant un moviment naixent al voltant de l'agroecologia pertot arreu, i especialment a ca nostra.

Què són les Jornades?

Programa d'activitats

Tots els dilluns i els dijous a les 20 hores, projeccions al CSO «El Resplandor» (carrer Can Vallori, 1 / Palma)

---

Dijous 25 de setembre

Checkpoint (2003)

de Yoav Shamir

Explica la realitat quotidiana de les zones ocupades per Israel a la Franja de Gaza, amb milions de refugiats palestins. El film, rodat durant dos anys, centra la seva atenció en els punts de control israelians on els palestins són escorcollats i interrogats diàriament quan creuen d'una banda a l'altra.

***

Dilluns 29 de setembre

Auch Zwerge haben klein angefangen

[També els nans començaren petits] (1971)

de Werner Herzog

En un reformatori esclata una rebel·lió entre els reclosos. El supervisor aconsegueix refugiar-se al seu despatx portant com a hostatge un dels líders de la revolta.

---

Us hi esperem!

Amb el títol de Records d'un sindicalista llibertari català (1916-1943), Joan Manent, militant de la primera fornada de l'anarquisme badaloní i posteriorment alcalde de Badalona durant el període revolucionari, ens ha deixat un d'aquells llibres que millor reflecteixen la història del moviment obrer de Badalona.

Fou editat durant el llarg exili de Joan Manent en l'any 1976 per les «Edicions Catalanes de París» i el CEDALL de Badalona l'ha recuperat i l'ha transformat en e-book en el seu intent d'anar acumulant materials i rastres de la important petjada llibertària que amuntega aquesta ciutat costanera.

Sobre els «records de Joan Manent» podem dir que probablement es un dels llibres que millor sintetitzen la crònica històrica i la vivència del militant llibertari.

Deixeble i amic de Joan Peiró, l'acompanyà en la seva breu passada pel Ministeri d'Indústria en 1936, juntament amb altres companys badalonís.

Hi ha elements d'anàlisi dins del llibre que van més enllà de la guia d'història local. Així assenyalarem els referits als intents per acabar amb la Dictadura de Primo de Rivera, o la relació entre l'anomenat sindicalisme lliure i la patronal catalana per delmar la força que la CNT havia adquirit durant l'època del «pistolerisme».

Joan Zambrana

CEDALL

Joan Manent i Pesas: Records d'un sindicalista llibertari català (1916-1943)

Joan Manent i Pesas en Anarcoefemèrides

Tot seguit us aportem el testimoni d’un activista de 32 anys que en primera persona ens relata com ha decidit plantar cara al poder econòmic de la banca

Escric en aquestes pàgines per fer públic que he expropiat 492.000 euros a 39 entitats bancàries a través de 68 operacions de crèdits. Incloent interessos de demora, la xifra actual del deute és de més de 500.000 euros que no pagaré.

Ha estat una acció individual d’insubmissió a la banca que he realitzat premeditadament per denunciar el sistema bancari i per destinar els diners a iniciatives que alertin de la crisi sistèmica que estem començant a viure, i que tractin de construir una alternativa de societat.

Es tracta d’una acció aliena a cap tipus de violència, que reivindico com una nova forma de desobediència civil, a l’alçada dels temps que corren. Quan el finançament al consum i l’especulació són dominants a la nostra societat, què millor que “robar” als que ens roben i repartir els diners entre els grups que ho denuncien i construeixen alternatives?

Com he pogut aconseguir tants diners sense propietats ni avals?

Després d’algunes investigacions i proves, a la primavera del 2006, vaig començar a tirar endavant de manera definitiva aquesta idea fent creure segons el cas als diversos bancs, caixes i establiments financers de crèdit (EFC) que em volia reformar el pis o comprar un cotxe. En alguns casos, també a través d’un empresa creada a fi de poder justificar determinades inversions com la compra de material audiovisual per una productora. L’avantatge de demanar un préstec des d’una empresa és que el deute com empresa, encara que sigui una empresa unipersonal, no apareix al teu historial de deute personal, de manera que pots anar augmentant l’endeutament indefinidament sense que el CIRBE (sistema d’informació sobre deutes del banc d’Espanya) ho detecti. Hi ha altres maneres de no sortir al CIRBE, que explicaré a qui vulgui realitzar una acció amb una finalitat similar a la meva.

Aquests préstecs eren demanats sense cap garantia ni d’una altra persona ni de cap propietat, només amb la meva signatura. Amb una professió inventada i una bona nòmina falsa que feia creure que guanyava de sobres per accedir al finançament. El quid de la qüestió és que els bancs no tenen manera de comprovar si un full de nòmina que els presentis és real o no, sempre que l’empresa i la persona existeixin realment.

També calia presentar els extractes bancaris adequats, que aconseguia fent moure els diners de comptes d’empresa a comptes personals a través de transferències de nòmines per simular ingressos personals, que els bancs es creien. En alguns casos em demanaven el contracte de treball, la declaració de renda o la vida laboral. A les meves empreses els demanaven les declaracions d’ IVA trimestral i, quan ja tenien més d’un any, l’impost de societats.

A tot això s’hi pot respondre adequadament, i de vegades amb informació real. Si no, amb una impressora, fotocopiadora, unes estisores i celo es fan meravelles! En alguns casos, vaig haver de comprar el cotxe pel qual havia demanat el préstec, i després m’ho vaig vendre tot abans de deixar de pagar perquè no m’ho poguessin embargar i així tenir més calaix per finançar les lluites.

Sobtarà que hagi aconseguit això, 492.000 euros sense avals ni garanties, en un context de contracció del crèdit. És una demostració de com la banca promou l’endeutament de les famílies per sobre de qualsevol control i mesura de prevenció del risc i de sentit comú.

Com apunt, hi ha un fet que ens pot fer entendre les possibilitats i oportunitats que hi ha per aquest tipus d’acció: els bancs i les entitats financeres necessiten donar crèdits, perquè és una de les seves maneres principals d’obtenir beneficis i perquè, com hem explicat en un article anterior, el sistema financer necessita que cada vegada es signin més crèdits per a poder crear cada cop més diners. És una roda que no pararà fins que col·lapsi el sistema. I nosaltres, en lloc de mantenir la roda demanant crèdits per produir o per consumir, tenim la oportunitat i la responsabilitat de posar-hi pals, fent-los creure que volem crèdits i que així podran crear aquests diners gràcies a nosaltres. Després, en no tornar els préstecs, fem desaparèixer aquests diners i els que s’havien creat del no res, amb la garantia que havíem signat de retorn dels deutes. Aquest sistema funciona a partir de la confiança, i si de maneres com aquesta sabem sembrar desconfiança, podrem aturar-lo.

Per què aquesta acció?

Aquesta crisi que s’ha explicat en articles anteriors, especialment en la seva vessant energètica, era de preveure. Fa tres anys vaig conèixer les reflexions del pic del petroli i vaig pensar que en el moment en què es desencadenés la crisi seria fonamental estar preparats. Aquesta podria ser una oportunitat per al canvi social, un moment que s’havia d’aprofitar. Però si no ens preparàvem, el futur podria ser molt pitjor encara que el que ara tenim, donat que la gestió de l’escassetat feta des de poders econòmics i polítics podria portar a un nou feixisme.

Sovint un dels inconvenients que tenim quan parlem de transformació social en l’actualitat és que ens costa identificar els enemics principals. No en va s’ho fan venir bé perquè costi identificar-los. Com hem vist en l’article que parlava del sistema financer, hi ha mecanismes amagats i perversos que fan que una minoria controli la creació de diners, i a partir d’això fan ballar el sistema econòmic al ritme que els interessa. Desemmascarar aquesta minoria, aquest sistema bancari que ens porta al col·lapse ecològic, em semblava fonamental i va ser una motivació clara a l’hora de realitzar aquesta acció d’insubmissió financera i fer-la pública.

Una altra raó de pes va ser poder enfortir els moviments socials perquè es puguin preparar per la crisi, assajant les alternatives que poden convertir-se en l’exemple d’una forma de vida viable quan aquesta esclati. Trobava que per això calien més diners dels que podem aconseguir per altres mitjans, ja que, segons la meva experiència en els moviments socials, un dels factors limitants importants dels projectes transformadors ha estat sempre la manca de capacitat econòmica per a tirar endavant projectes estratègics que es puguin iniciar quan es cregui convenient i mantenir amb el temps.

Hi ha alternatives de societat que comencen a posar-se en marxa des de la pràctica i sense idees massa preestablertes. Hi ha moltes iniciatives que, des de l’autonomia i l’autogestió, estan començant a practicar les formes de vida en què creuen com a alternativa al sistema capitalista actual. Hi ha esforços clars i decidits per coordinar-se i organitzar-se conjuntament en xarxa, per començar a posar en pràctica un altre model de societat. El camí està iniciat, i ara cal mantenir-lo i donar-li força.

A qui han anat els diners?

Un cop pagades comissions, interessos, notaris, impostos i despeses diverses relacionades amb l’acció que no són part dels diners disponibles per al canvi social, van quedar uns 360.000 euros que s’han destinat a diverses accions i iniciatives dirigides tant a conscienciar sobre la crisi sistèmica (energètica, alimentària, econòmica...) com, especialment, a tirar endavant un ampli moviment social que posi en marxa altres maneres de viure en societat mentre s’enfronta al model capitalista actual, amb l’objectiu de substituir-lo.

No en donaré detalls en aquest escrit per no posar en problemes a projectes que han rebut aquests diners sense ser-ne responsables, però confio que la memòria de les persones amb qui he compartit estones en els últims temps activarà el boca-orella que farà que molta gent pugui saber del cert que la destinació dels fons ha estat orientada en aquest sentit.

Una crida a l’acció

Aquesta acció vol ser sobretot una crida perquè cadascú es plantegi el que pot i vol fer per canviar l’estat de les coses entre el que sigui possible o fins i tot el que semblaria impossible...

Si jo he realitzat aquesta insubmissió financera, arriscant la meva llibertat per demostrar que el sistema econòmic és més vulnerable del que sembla i per aconseguir tots aquests diners per a la construcció d’alternatives, potser moltes altres persones poden fer alguna cosa més si creuen en sí mateixes, si saben alliberar-se de les falses pors en què se’ns educa premeditadament dins del sistema i pensen decididament que només des de la gent, des de baix, podem canviar l’estat de les coses.

Posant com exemple l’estil d’acció que jo he fet, potser cadascú, segons el seu context personal i econòmic, pot adonar-se que hi ha coses que estan al seu abast:

* Les llogateres, que patiu l’encariment dels preus (que acostuma a venir després de l’encariment dels preus de compra), podeu ajuntar-vos per tirar endavant una vaga de lloguers com la dels anys 1930 i 31; em consta que ja hi ha gent que està pensant sobre això... * * Si esteu pagant una hipoteca des de fa pocs anys, i us queda molt de temps de treballar en una feina que no us agrada, potser podeu deixar de pagar la hipoteca i okupar casa vostra. Si ho feu soles potser tindreu un problema, encara que no més gran que el que ja teníeu, i a més podreu plantejar-vos de dedicar-vos al que us agradi i sigui coherent amb les vostres idees i vocacions. Si molta gent s’organitza, serà la banca la que tindrà el problema... * * Si ja aneu camí d’haver de viure sense comptes bancaris, perquè us han posat una pena-multa (que tant abunden ara) que no voleu pagar, per què no expropieu alguns diners a la banca abans que arribi el moment de deixar de tenir comptes corrents?

Això sí, amb aquestes diverses opcions i d’altres que se us poden acudir sereu morosos tota la vida (o mentre aguanti el sistema financer en crisi), de manera que seria aconsellable que us ho penséssiu com idea acompanyada d’un pla personal per viure d’una altra manera, sense comptes corrents ni propietats.

Ara bé, si no podeu o no voleu realitzar cap de les accions anteriors, hi ha dues coses més senzilles que tothom pot fer i hauria de fer com més aviat millor: No demanar cap crèdit i treure els diners del banc. Mantenint préstecs, targetes de crèdit i comptes corrents, estem sent còmplices d’uns bancs que són el cor d’un sistema capitalista que està sembrant la destrucció del planeta, la pobresa i l’esclavatge de les nostres vides arreu. Treure els diners del banc és una cosa que qualsevol persona pot fer si simplement s’organitza una mica per gestionar els seus pagaments i cobraments d’una altra manera.

I si aquesta crida t’arriba tard perquè hi ha deutes que no has pogut pagar i ja apareixes en llistes de morositat dels bancs... Perquè no em contactes i muntem un sindicat de morosos? Que hi ha més persones moroses que aturades... i viure sense comptes corrents és un art que valdria la pena compartir!

El que faré a partir d’ara.

Mentre escric aquest text encara no hi ha cap acusació penal en contra meva, fet que prova que he pogut realitzar l’acció fins el final fora de cap control ni sospita policial. Tot i això, segons el sistema judicial espanyol (i sense comptar amb la seva motivació ètica), a partir d’aquesta “confessió” se’m podria acusar d’estafa major (que es considera a partir de 50.000 euros) i d’insolvència punible (també anomenat aixecament de béns). Per la primera acusació se’m pot demanar entre 2 i 6 anys de presó, i per la segona entre 1 i 3 anys.

Així, he preferit reivindicar aquesta acció públicament com a desobediència civil perquè tothom pugui saber el que es pot fer i per qüestionar el propi sistema financer, i no pas amagar-ho com em recomanaria qualsevol persona que pensés primer en la meva integritat personal.

Ara bé, donat que la meva posició és clarament de reconeixement i defensa moral i política dels fets, i donat que no penso que el sistema judicial estigui legitimat per jutjar-me (com a part d’un sistema polític totalment antidemocràtic en quant a dependència dels mateixos poders econòmics que denuncio amb la meva acció), he decidit acompanyar aquesta explicació pública dels fets amb la meva desaparició física. D’aquesta manera evitaré que possibles represàlies contra la meva llibertat o el meu cos m’impedeixin seguir defensant i explicant aquests fets públicament, i seguiré actiu en els moviments socials a partir de la participació virtual mentre sóc físicament en algun altre lloc del món on pugui també participar en les lluites socials.

Més endavant, em reservo la possibilitat de tornar a aparèixer físicament en territori català, si es demostra que la societat civil catalana està preparada per defensar la llibertat dels qui ens enfrontem públicament als poders econòmics i polítics de la nostra societat.

I si algun dia, per voluntat meva o no, sóc jutjat, aviso que l’únic veredicte que acceptaré serà l’absolució per consideració del tribunal que la meva acció no és constitutiva de delicte, a causa de la seva motivació ètica i solidària en contra dels actors que més mal fan a aquesta societat i en pro del bé comú. Fora d’això, no negociaré penes menors per evitar complir condemna, ni pagaré una fiança, ni multa, ni negociaré el deute. Si l’estat és incapaç de sortir de la pressió dels poders fàctics, que tothom ho vegi mantenint una persona com jo a la presó.

Des d’ara podreu conèixer la meva identitat i contactar-me al web www.17-s.info. on també podreu trobar informació més detallada.

La fusió entre dues tradicions activistes

Aquesta acció, tot i ser innovadora, no surt del no res, històricament activistes de moltes tendències s’han arriscat pel be comú des de fora de la legalitat vigent, ja sigui realitzant accions contra la banca per finançar les lluites, ja sigui realitzant accions públiques de desobediència civil per transformar quelcom. En el camp de les expropiacions bancàries, la tradició arranca a principis de segle XX, en països com França i Itàlia, i també a l’estat espanyol, per exemple amb l’espectacular l’atracament al Banc d’Espanya a Gijon pel grup de Los Solidarios, el 1923. Personatges mítics de la nostra història com Durruti, Quico Sabaté o Salvador Puig Antich, han participat en accions d’aquests tipus, les quals sempre són perilloses doncs es posa en joc la vida tant dels participants com dels treballadors de les sucursals. Altres mètodes clandestins, més segurs per a les persones però complicats, han estat la falsificació de moneda o de txecs de viatge. Per aquesta última acció contra el Citybank es va donar a conèixer el món Lucio Urtubia, qui encara es viu i que recentment ha realitzar varies xerrades en el territori català per presentar el documental biogràfic «Lucio, el anarquista irreductible».

L’estratègia de la desobediència civil arranca al segle XIX de la mà de Henry Thoreau i es fa coneguda mundialment a través de figures com les de Gandhi i Martin Luther King. A l’estat espanyol no comença a valorar-se la desobediència pacífica com a possibilitat fins després de la mort del dictador Franco, amb alguna destacable excepció, com fou el cas de Lluís Maria Xirinacs. Des dels ‘80, alguns dels moviments socials més reconeguts com la reeixida insubmissió al servei militar i el moviment d’okupacions es basen en aquesta premissa desobedient.

Una de les dificultats del punt de trobada radica en que parteixen de situacions oposades. La primera necessita de clandestinitat, la segona és una acció pública que basa la seva força en el suport social i la legitimitat de les accions. L’acció que ens ocupa avui les pot fusionar perquè té dues parts. La part d’acció directa, ja s’ha dut a terme i el seu secret ha permès l’èxit de l’acció. La desobediència civil comença avui, amb la confessió i defensa pública que en fa l’autor, qüestionant seriosament la legitimitat moral de la banca.

Si aquest exemple quedarà en un cas aïllat o si serà la llavor per una nova estratègia d’acció, ja sigui pública o amagada, ho dirà el temps. La paraula la tenim cadascuna de les persones que volem canviar les coses.