Ateneu Llibertari Estel Negre

Manifestació per l'habitatge digne

Dissabte 22 de desembre a les 17.00 hores

Plaça de Cort (Palma – Mallorca)

***

La nòmina del meu pare

La nòmina del meu pare de desembre de 1979 era de 38.000 pessetes. Ell treballava com a peó de la construcció. En aquell mateix moment li oferiren comprar una casa. Li demanaven un total de 500.000 pessetes per ella. Decidí no arriscar i continuar vivint en règim de lloguer, amb unes condicions molt bones. Es tractava d'una casa modesta però molt ben ubicada, a ple centre d'un poble proper a Barcelona. Als pocs mesos el meu pare i la meva mare van comprar un terreny a un altre poble de la mateixa província i, en menys de cinc anys d'esforç, ja tenien fet i pagat un habitatge de 120 m².

Han passat 27 anys. Al 2006 i al mateix poble on viuen, un pis modest de 75 m² a les afores no es troba per menys de 35 milions de pessetes, i sóc molt generós.

A l'any 1979 el cost d'un pis era de l'ordre de 14 mensualitats de peó d'obra

38.000 ptes/mes x 14 mesos = 532.000 ptes.

El sou de 2006 d'un universitari recent titulat en enginyeria informàtica sense experiència professional no arriba a les 200.000 pessetes mensuals. A l'any 2006 un habitatge modest costa 175 mensualitats (14 anualitats!!!!) d'un enginyer informàtic.

2.500.000 ptes/mes x 175 mesos = 35.000.000 ptes.

Les joves d'avui necessitaríem cobrar 2'5 milions de pessetes mensuals per a estar en igualtat de condicions amb els nostres pares que compraren un habitatge a principis dels 80.

Els pisos a l'any 2006 haurien de costar 2'8 milions de pessetes perquè els joves d'avui estiguéssim en igualtat de condicions que els nostres pares el 1979.

200.000 ptes/mes x 14 mesos = 2.800.000 ptes.

Avui en dia, no trob adjectiu apropiat per qualificar el que el meu pare va considerar arriscat al 1979. Està clar que, de la nit al dia, els pisos no costaran 30 vegades menys, de 35 a 3 milions. També està clar que no cobraré 2'5 milions de pessetes mensuals, per molt bon treball que trobi o per molts estudis que tengui. El primer que penses es seguir vivint a casa dels teus pares i estalviar-te el 100% de la nòmina durant els pròxims 14 anys. Cap a l'any 2020 (jo rondaré ja els 40 anys d'edat) tendré els doblers suficients per comprar un habitatge al preu de 2006, però, per suposat, no al preu de 2020. Evidentment, aquesta idea es descarta abans de fer qualsevol càlcul. Encara que un jove arribi a estalviar 2, 4 o 6 milions amb molt d'esforç i amb pocs anys, avui en dia no podran evitar:

1) demanar un préstec al banc a 40 o 50 anys (si aconsegueixes estalviar 2, 4 o 6 milions pots reduir el període a 35-45 anys, però 5 anys no suposen pràcticament res quan xerram de mig segle de pagament). Veuràs que no vius a una democràcia, sinó a una dictadura. El dictador no nom Francisco Franco, sinó La Caixa, Sa Nostra, BBVA,... o en general, 'la banca'. Ni tan sols tendràs la llibertat de dir el que penses, per exemple, al teu cap, no sigui que tanqui es grifo, i no puguis pagar al teu dictador.

2) L'altre opció es pagar un lloguer de per vida. En aquest cas el dictador nom Joan Bennàsser, Pere Ripoll o Mateu el llogater. La situació no és gaire diferent a 1).

Després d'aquesta reflexió has de tenir la delicadesa de no dir a un jove que el seu problema es que no estalvia, això va ser vàlid per tu al 1979, fins i tot era vàlid per alguns joves al 1999, però no al 2006. Al 2006 només aconsegueixes carregar amb més impotència al jove, si hi cap. 

L'esforç dels nostres pares és, sense dubte admirable, però no era estèril (podien obtenir un habitatge en propietat en un període de 5 anys). El mateix esforç realitzat pels nostres fills sols arriba, possiblement, a reduir 5 anys d'una hipoteca de mig segle. L'habitatge mai fou un objecte per enriquir-se, sinó per viure i és del poc material que si necessitam. La llei del lliure mercat pot establir el preu dels televisors de plasma al preu que vulgui... jo no els compraré... però mai hauríem d'haver permès que aquesta mateixa llei fixàs el preu de l'habitatge, perquè tots necessitam viure-hi i no tots podem pagar-la. Els joves, fins i tot aquells que tenim estudis superiors, no podem competir.

Forges

(El País, 02-05-06)

***

NOTA: MOS HEM DE FER ESCOLTAR, TOTS JUNTS SOM MÉS FORTS!

RAÓ: Després del primer reclam per un habitatge digne, se n'han convocat molts d'altres, tots ells desorganitzats i disgregats en algunes poques ciutats. Aquest és un problema a nivell estatal, per aquesta raó es convoca una

COM ES REALITZARÀ: Aquesta manifestació se farà com una marxa tallant el tràfic dels principals carrers de l'estat espanyol, ja que ha quedat clar que les simples concentracions no són ateses, encara que no es perdrà mai l'esperit pacífic amb el que aquesta iniciativa ha nascut. Si la policia deté la marxa, es tornarà al punt inicial pacíficament, sense enfrontaments, i s'esperarà a que es pugui tornar a començar. En cas de no poder fer-se, se convertirà en una concentració més però s'haurà cridat més l'atenció. Degut a les dates nadalenques de la MACRO-MANIFESTACIÓ, l'eslògan principal serà:

«Volem una casa, no una hipoteca»

Si creus que ets lliure és que no has volat el suficient com per trobar-te amb les teves reixes.

Tots units, a veure si els polítics se'n adonen de que els polítics sords no han de fer política