Ateneu Llibertari Estel Negre

Afortunadament, en els darrers anys s'han multiplicat els estudis sobre l'exili republicà provocat per la Guerra Civil del 1936-1939. Curiosament, perquè va esser l'illa amb una major proporció d'exiliats, Menorca havia estat un poc al marge d'aquest procés.

Però fa dues setmanes es va presentar a Maó i a Ciutadella una ambiciosa iniciativa de l'historiador menorquí Josep Portella Coll que corregirà amb escreix aquest desequilibri i retornarà a la Menorca republicana el protagonisme que es mereix en el tràgic moment de l'exili. Es tracta d'elaborar unes vint-i-cinc biografies dels exiliats menorquins més destacats, de dimensions semblants, unes vint o vint-i-cinc pàgines, que s'agruparien de tres en tres en forma de llibre sota el títol genèric de Llibre d'exilis i dins la col·lecció «Menorca segle XX». El primer volum d'aquesta sèrie, ja publicat, s'ha centrat en tres personatges extraordinaris que tenen en comú el seu origen maonès, la seva militància progressista --encara que molt diferent i fins i tot oposada--, la seva residència i protagonisme a Barcelona i el seu exili i mort a Amèrica. Es tracta de l'anarquista Liberto Callejas, del nacionalista de centreesquerra Marçal Pascuchi i del comunista Estanislau Ruiz Ponsetí. De Liberto Callejas, se n'ha de destacar el seu caràcter radicalment revolucionari i contrari a qualsevol compromís amb la República i amb la resta de l'esquerra. De formació autodidacta, va residir d'infant i jove a Menorca, però no està del tot clar si va néixer en aquesta illa o a Palma, ni quin era el seu nom real, Alexandre o Joan Perelló Sintes o Joan Callejas Pons. Sigui com sigui, cap al 1917 arribà a Barcelona i aviat destacà com a company dels grups més intransigents i violents de l'anarquisme hispànic. De fet, fou detingut en 48 ocasions i va ésser a la presó on conegué el destacat dirigent Joan García Oliver, que el defineix com un «anarquista puro, individualista y enemigo de todo gregorismo. Sentado en su petate se pasaba el tiempo leyendo cuanto libro caía en sus manos. Era lo único que le interesaba». Encara que era de formació autodidacta, va arribar a dirigir Solidaridad Obrera, el diari anarcosindicalista més important del món.

En canvi, la trajectòria de Marçal Pascuchi és totalment diferent. Fill d'un petit empresari de la fusta republicà, passà a estudiar a Barcelona el 1922 i es llicencià en dret i en filosofia. Josep Portella segueix l'evolució del jove Pascuchi cap al catalanisme mitjançant una molt interessant correspondència amb Joan Mir i Mir, un vell dirigent anarquista que havia evolucionat cap al nacionalisme. Ideològicament, Pascuchi se situa en l'òrbita d'Acció Catalana, el nou partit catalanista escindit per l'esquerra, el 1922, de la Lliga. Com és sabut, Pascuchi fou un dels principals impulsors de Nostra Parla a Menorca amb, entre d'altres, l'aleshores també jove historiador Joan Hernández Mora. Cap al 1932, s'instal·là a Barcelona com a professor de l'Institut-Escola. Durant la guerra, va col·laborar amb Josep Tarradellas però, el 1938, es va haver d'exiliar perquè la seva vida era en perill a causa dels radicals d'esquerres. L'exili el menarà a Caracas, Lima, Santiago de Xile i Buenos Aires. Del tercer biografiat per Josep Portella, l'enginyer Estanislau Ruiz Ponsetí, militant de la USC i del PSUC, no en parlaren aquí perquè la personalitat i la documentació sobre aquest personatge, que va arribar a ésser conseller de la Generalitat de Catalunya, li han permès preparar un volum més extens que sortirà a finals d'any. En definitiva, una bona passa endavant en la recuperació d'uns personatges injustament oblidats i una baula més en el restabliment de la pluralitat esclafada el 1939.

Antoni Marimon

(Diari de Balears, 20-04-2010)

---

Està previst, encara que encara no hi ha dates concretes, que el fons documental de Federico Arcos ingressi a la Biblioteca de Catalunya al llarg de les primeres setmanes del mes de juny d’aquest any. Es compleix d’aquesta manera la voluntat d’aquest històric militant llibertari que aquest fons romangui en la seva terra natal. Una molt bona notícia per a tot el moviment llibertari.

Neix Federico Arcos un 18 de juliol de 1920 a Barcelona, en el barri del Clot i als 14 anys ja milita en el sindicat CNT. Ja en el seu barri, on el moviment llibertari té una forta implantació en aquests anys, col·labora com redactor en la publicació juvenil anarquista El Quijote. Participa molt jove en la Guerra Civil i el 1939, acabada la mateixa, ha de fugir a França on acaba en un camp de concentració com tants lluitadors llibertaris. El 1940 treballa a França en una fàbrica d’avions i des d’aquest any fins a 1943 resideix a Tolosa de Llenguadoc. A la seva tornada a Espanya és reclutat per al servei militar que el porta al Marroc fins a 1945. De retorn a Barcelona fa contacte de nou amb la CNT en la clandestinitat i es veu forçat de nou a l’exili a França entre 1948 i 1952, any que es trasllada a Canadà. Allí troba treball com matricer en la Ford Motor Company, empresa en la qual es jubilarà l’any 1986. En l’actualitat resideix a Windsor, Estat de Ontario (Canadà). Des dels anys 60 ha col·laborat regularment amb l’editorial Black and Red així com amb la Fifth Estate Detroit.

La biblioteca i el fons documental cedits per Federico Arcos està constituït aproximadament per uns 10.000 documents moderns de temàtica llibertària, en diverses llengües i amb un espectre territorial amplíssim. La seva destinació més probable, segons la voluntat del seu propietari, hauria d’haver estat la Fundació Anselmo Lorenzo. Així mateix va ser ofert per a la seva adquisició al Centre d’Estudis Històrics Internacionals el qual ho va desestimar a causa dels costos del seu trasllat. Per motius més o menys semblants no va poder recalar en el Ateneu Enciclopèdic Popular de Barcelona, víctima una vegada mes de les seves limitacions d’espai provocada per la injusta negativa de l’administració catalana a proporcionar un local als company/es del mateix. Ens consta que diverses universitats dels EUA i del Canadà han estat molt interessades en l’adquisició d’aquest fons. Finalment la seva destinació serà la Biblioteca de Catalunya, situada en el barri del Raval de Barcelona.

Dèiem que uns 10.000 documents constitueixen aquest valuós fons. Documents de tot tipus: llibres, fotografies, publicacions seriades, mecanoscrits, cartells, fullets, retalls de premsa, vídeos i fotocòpies; en diversos idiomes, anglès, castellà, català, francès i italià. Un 50% del mateix són llibres i un 20 % revistes; el 30 % restant són documents de tot tipus, amb especial importància de manuscrits i anotacions. La temàtica, anarquista i llibertària gairebé en la seva totalitat es pot dividir en dos grans blocs: abans i després de 1950. Respecte a la primera meitat de segle destaquen --entre molts altres documents-- publicacions editades per La Revista Blanca i que no consten en els principals catàlegs de les biblioteques catalanes així com alguns exemplars de revistes com Pionero Rojo. Semanario de los niños obreros y campesinos (núm. 1, 5 i 6). A partir de 1950 el fons conté nombroses obres de referència sobre la guerra civil espanyola i una ingent quantitat de títols i obres sobre sindicalisme publicades als EUA i al Canadà.

La part mes rellevant i coneguda del fons Arcos és sens dubte la més cobejada pels investigadors de la història de l’anarquisme i és la que correspon a escrits originals, fotografies, retalls de premsa i edicions de la seva obra així com anotacions a diversos textos de la lluitadora i pensadora llibertària Emma Goldman, a qui Federico Arcos va conèixer en profunditat durant l’estada de la mateixa a Canadà. En aquest apartat s’inclouen també documents referents a l’estada de Goldman a Catalunya. D’igual manera es conserven textos i documents de Josep Peirats, el fons dels quals en la seva majoria i com ja és sabut està en els arxius de Amsterdam.

Un 20 % aproximadament de la donació no està catalogada en cap biblioteca de Catalunya. Tan sols un 27 % dels documents que componen la donació tenen un exemplar en la Biblioteca de Catalunya. Del 73 % restant solament la meitat pot trobar-se en alguna de les biblioteques universitàries catalanes. Això dóna mostra de la importància de la mateixa. Assenyalar finalment que la conservació dels mateixos és correcta i molt bona en la majoria dels casos, a causa de les cures que Federico Arcos ha prodigat al seu fons per a preservar-lo d’humitats, fongs i altres mals que afecten als documents habitualment.

Esperem que després de la seva arribada i desembalatge s’iniciï com més aviat el procés de catalogació perquè sigui accessible a investigadors i públic en general.

Volem finalment agrair l’amable disposició de Dolors Lamarca, directora de la Biblioteca de Catalunya, per a proporcionar-nos aquesta informació que us transmetem amb satisfacció per a la seva difusió.

Javier Zapata. Secció Sindical de la CGT. Biblioteca de Catalunya

Gabriel Villanueva. Secretaria de Formació. Federació Local de Barcelona de la CGT

Vos volem convidar a la presentació del llibre que narra la petita història del Bar Molinar (Can Pep, per a la gent de la barriada).

Tres unces, un cafè i una copa de Sant Jordi, de Magda Cortés, ens conta la història d’un dels bars amb més tradició de la barriada, el Bar Molinar, fent un repàs dels moments rellevants de la vida d'aquest cafè.

Entres les cobertes d'aquest llibre trobareu un petit tros de la vida des Molinar, un relat que ens ajuda a crear-nos una imatge mental molt nítida de les relacions socials, l’oci i la vida de les persones senzilles d’una de les barriades marineres de Palma.

Esperem que pugueu assistir a la presentació que serà aquest dimecres 21 d'abril a les 20.30 hores al Bar Molinar (Can Pep).

Edicions del Moixet Demagog

Els mateixos que durant quatre dècades mantingueren la infame tirania de Francisco Franco a l'Estat espanyol més de tres dècades, que sembla estar durant la tan citada «transició», pretenen que se segueixi guardant silenci. Com la Bernarda Alba de l'obra de Federico García Lorca, també assassinat pels falangistes, els botxins i els seus còmplices, busquen l'eterna persistència del dol i del dolor.

A la cruenta guerra civil, començada amb l'aixecament de 1936, li va seguir una no menys cruenta postguerra contra el poble ibèric (persecucions, delacions, censura fèrria, empresonaments, tortures...). Quotidians escarnis de tota mena, prohibició de l'ús de l'idioma (euskera, català, gallec, etc.). La brutal fam, les apropiacions d'infants i una exigència permanent de tribut i d'humiliació als vençuts. L'espasa i la creu, el jou i les fletxes imposats i llançats per tot arreu.

Per més que ho intentin no podran frenar els reclams de justícia.

És que hem d'oblidar per decret les massacres perpetrades pel caudillo com ara la dels advocats laboralistes del carrer Atocha, l'assassinat dels obrers àcrates Delgado i Granado, l'execució a garrot de Salvador Puig i Antich? No és possible oblidar.

Aquí, allà i en totes les latituds, no hem d'oblidar.

Carlos A. Solero,

membre d'APDH-Rosario

Acte en memòria i desgreuge de les víctimes del franquisme soterrades a les fosses comunes del cementiri de València

Diumenge 18 d'abril a les 12 hores. Porta principal del cementiri general de València

---

Programa de l'acte, presentat per Reis Juan:

- Ofrena floral en el fossar de la Secció 7ª Dreta

- Minut de silenci en memòria de les víctimes soterrades als fossars

- Interpretació de La Muixeranga a càrrec de les Colles Estrella Roja de Benimaclet i Buf-Alí de la Malva-rosa

- Interpretació de Pau Alabajos

- Lectura de manifest unitari

- Lectura de noms de les víctimes per els familiars i altres persones

- Interpretació de l'Himne de Riego a càrrec de la Banda de Música de la Societat Coral El Micalet

---

Es prega que porteu zel i flors per a aferrar el fulls amb els noms de les víctimes

---

Entitats convocants:  Fòrum per la Memòria del País Valencià, Centre Social Terra, Alerta Solidaria, Esquerra Anticapitalista, Societat Coral El Micalet,  Maulets, Comissió de la Dignitat Barcelona-València, CNT-AIT València, Coordinadora Obrera Sindical l'Horta, Endavant-OSAN, Col·lectiu Antifeixista de València, PSAN, Antifeixistes.org, Esquerra Republicana del PV i moltes altres associacions, entitats, familiars de represaliats i persones a títol individual que estan relacionades en el manifest unitari.

***

Última hora

L'Ajuntament de València prohibeix interpretar La Muixeranga i l'Himne de la República en l'acte d'homenatge a les víctimes del franquisme enterrades en la fosses comunes del Cementiri de València que se celebrarà el diumenge 18 d'abril a les 12 hores en el Cementiri de València.

L'Ajuntament de València prohibeix interpretar La Muixeranga i l'Himne de la República en l'acte d'homenatge a les víctimes del franquisme enterrades en la fosses comunes de Cementiri de València, que se celebrarà el diumenge 18 d'abril a les 12 hores en el Cementiri de València.

En la comunicació enviada per fax aquest migdia, aprova l'acte condicionat que no s'interpreti la música per a no «torbar als altres visitants» ja que «el cementiri està obert a persones de diferents ideologies i confessions». Si és així, no ens expliquem com la capella  del cementiri, de culte catòlic, està dotada d'altaveus exteriors de gran potència que obliguen a totes les persones que es troben en el cementiri a escoltar els resos, misses i litúrgies de l'església catòlica.

Aquesta prohibició no pot interpretar-se més que com un acte de censura per part de l'Ajuntament a l'homenatge a les víctimes del franquisme que a més coarta la llibertat d'expressió .

Primer instal·len un monòlit als feixistes sobre la fossa comuna, ara prohibeixen interpretar la música en homenatge a les víctimes.

El tancament temporal d'un diari com a mesura cautelar té u difícil encaix en el nostre ordenament jurídic

Un cop sabuda, llegida i comentada la sentència de l'Audiència Nacional pel «cas Egunkaria», un regust de terra crua que rasca parsimoniosament i amb violència tot el que toca, i amb força inaudita ressegueix el nostre paladar. Al algú li calia tancar un diari, fa set anys, a Europa? Calia torturar periodistes acusant-los de ser veu dels terroristes? Calia fer desaparèixer una empresa amb cinquanta treballadors i 1.500 accionistes malgrat el context econòmic fos més favorable que l'actual? Sense cap mena de dubte, calia, i si no els hagués calgut no ho haurien fet.

Recordem qui ho va fer i com ho va fer. Recordem el jutge Eduardo Fuingariño, aleshores fiscal del tribunal d'excepció que sota el nom d'Audiència Nacional fa de policia a l'Estat espanyol des del poder judicial. Fuingariño representava i era l'extrema dreta judicial i política però alhora, des de la seva posició destacada, feia acusacions sense cap mena de fonament que el seu substitut, ja des del 2006, va demanar que s'arxivessin. Al successor no li van fer cas. Recordem el jutge Juan del Olmo, que volia emular la «popularitat», o millor dir l'«espectacularitat», de Garzón i feia empresonar nou directius del diari pràcticament, i tal com reconeix la sentència, per la cara. Recordem les conseqüències de les maneres d'actuar d'Aznar i, per exemple a Barcelona, de la Julia Valdecasas d'infausta memòria, aplicant l'extrema violència contra qui gosava protestar i encara més contra qui decidia organitzar la protestar. Recordem el context polític basc del moment, amb espais de confluència entre l'esquerra abertzale i el conjunt de forces sobiranistes que feien por a l'Espanya eterna i rojigualda. Recordem l'odi organitzat contra tot allò que sonés a basc i que no fos «bien entendido», és a dir que no fos decididament espanyolista. Recordem com tothom podia anar a la presó i, de fet, tothom hi anava i tothom hi pot anar, avui al 2010, si els sembla sospitós. Recordem que no fa tant tot això ens hagués semblat un disbarat... i que ara la majoria ho troba ben normal.

I enmig dels records mirem el present i entendrem algunes coordenades que semblen estranyes. Mirem el nostre voltant. Quanta gent no lluitadora pels drets socials i civils sap què és o què era el «cas Egunkaria» amb un mínim de criteri, és a dir que no digui «sí, allò dels bascos» o, encara pitjor, «sí, allò dels etarres aquells».

No parlem ni de bascos ni d'etarres. Parlem de la detenció arbitrària de ciutadans d'aquest estat amb acusacions falses, parlem de tortures aplicades en nom de la democràcia, parlem del tancament d'un mitjà de comunicació per una simple sospita infundada tal com s'ha demostrat amb la sentència, parlem de les mentides convertides en notícies, parlem de vides trencades, de feines perdudes, de capitals desapareguts... Això és el patriotisme, el nacionalisme d'Estat, que requereix de tots els mètodes per garantir la pervivència de l'Estat tal com el coneixem, tal com és i tal com les seves elits han decidit que sigui.

Podem anomenar-los de mil maneres diferents però els policies que van tancar Egunkaria, els funcionaris que van torturar Martxelo Otamendi i altres directius de la publicació, els qui li van posar la bossa al cap, el van ofegar, el van insultar, el van colpejar... eren funcionaris pagats per totes i per tots, persones que obtenen el seu sou, suposadament, de l'interès general que genera la feina que fan. Aquest interès general, però, només respon a l'interès de qui pensa que la seva pàtria, la seva nació i l'Estat que l'aguanta, està en perill perquè el seu interior és divers, perquè dintre seu no només hi ha la nació que dóna nom a l'Estat i fins i tot perquè alguna d'aquestes «altres» nacions ha decidit esdevenir major d'edat, el que en idioma internacional s'anomena autodeterminar-se i ser objecte de ple dret.

Martxelo, des dels Països Catalans i des del meu pensament, que no inclou estats perquè els odio tots de la mateixa manera bàsica, una salutació per la fermesa amb què heu lluitat i defensat el dret que és, en definitiva, el dret a la paraula, el dret a la llengua i el dret a la vida. Quan demà, Euskal Herria i els Països Catalans siguin lliures, aquests drets els hem de garantir a tothom i a totdon, sense tenir en compte, fins i tot, si el que proposen suposa la desaparició de la nació i de l'Estat... Que així sigui.

Jordi Martí Font

Dia 14 d'abril,  79 aniversari de la proclamació de la II República espanyola, a les 18.30 hores, al cementiri de Santa Maria del Camí

- ofrena de flors als santamariers i al Batle de Buger, assassinats per defensar la llibertat i la República.

- parlament de l'escriptor Biel Mesquida.

- interpretació de l'Himne de la República a càrrec dels xeremiers Pep Ordoñez i Vicenç Mates i dels flabiolers Jaume Sastre i Pere Soler.

A les 20.30 hores

- sopar per la República al bar ca'n Beia

Més informació: 

Guillem (626 374 551)

Manel Aisa Pàmpols és llibreter de professió, autodidacta, format al Raval, als bars, a l'associació de veïns, al col·lectiu llibertari Chino, al Sindicat de la Construcció de la CNT Unificada, a les lluites socials, a les tertúlies d'amics llibertaris, i a l'Ateneu Enciclopèdic, on ha acabat escollit president.

Lloc de l'entrevista: l'Ateneu Enciclopèdic Popular (l'AEP)

Què és el que t'ha format en la vida?

Sóc un nen del Raval, format al Raval. Neixo al Raval i he viscut al llarg de la meva vida al barri, entre els carrers San Antoni, Paral·lel i com a màxim Poble Sec. I després de 56 anys segueixo al mateix barri. Vaig néixer al carrer Cadena, el que avui és la rambla del Raval, i fins que ens varen fer fora. A l'escola vaig fer-hi just el batxiller. Vaig estudiar Arts i Oficis, sempre per lliure, mai no per aconseguir un títol. Al carrer Avinyó, hi anava a fer dibuix i pintura. Després vaig anar per la Massana...

---

I allà a Avinyó també dibuixàveu i pintàveu les famoses «demoiselles»?

Sí, abans el carrer Avinyó hi havien les cases de cites, els bars de putes. Era un ambient una mica «durillo». Jo t'he de dir que «nosaltres» ens vam educar en un bar de putes. Mon pare i mon oncle als anys 50-60 tenien un bar de putes al carrer Cadena. Nosaltres hi van viure uns cinc anys.

---

Sí?!

Hi havien les putes del moment, un equip de futbol, que va crear mon pare, qui recollia tots els xavals, la majoria sense pare, aleshores no sabíem el per què, i estaven els iaios del barri que baixaven al bar a jugar al domino, a les cartes, al remigio, a la guerra fina. Tot plegats formàvem una gran família, la família del barri.

---

Els Aisa sou d'origen aragonès, veritat?

Si, bé, el meu pare va néixer aquí, però l'avi era d'Almunia de Doña Godina, que procedia d'un poble que es diu Aisa, que està a Candanchú. De part de mare som Pàmpols de Lleida.

---

Com ha estat la teva evolució política?

Al 1974, entro a l'associació de veïns del Raval amb en Ferran, el meu germà. Allí la majoria eren de l'USO. N'hi havia alguns de LCR, i PTE. A nosaltres ens van deixar una mica al marge. Ens varen fotre a la secció de cultura. I a partir d'un contacte vaig entrar amb un grup que es deia «Colectivo Libertario San Antonio», ja que feien accions pel barri San Antoni. Es trobaven per pisos clandestins i locals d'esglésies i feien pintades pel barri. No tenien massa idea de què era el moviment llibertari. En entrar-hi jo, van afegir-hi al nom «Colectivo Libertario San Antonio Chino». Era en els anys 1975-76...

---

Ja havien assassinat al Puig Antich...

Sí, nosaltres varem entrar a l'associació de veïns al poc temps desprès de l'assassinat del Salvador Puig Antich. Recordo que el dia que van matar en Salvador Puig Antich, vam sortir al Raval a manifestar-nos. La manifestació va sortir de la Masana. Jo, com era el meu barri, anava encaputxat amb un mocador ja que tenia por que em reconeguessin. La mani va anar pel carrer Hospital fins a la Ronda. Allà es varen trencar els vidres d'un banc i en sentir sirenes de policia varem desaparèixer pels carrers. Va ser la primera mani que vaig anar i a la que vaig anar amb un mocador.

---

I desprès del col·lectiu llibertari Chino?

A l'any 76-77 entro a la CNT, pel voltant de la matança d'Atocha. Al sindicat hi havia l'Edo, recent sortit de la presó, en Ros, Ramos, el Marquesito, el meu germà, jo, i algun més. Aquest grup d'uns set o vuit fou l'embrió del Sindicat de la Construcció de la CNT. Ens reuníem al despatx d'advocats de Mendez Nuñez. I per mediació de mon pare vaig trobar un magatzem de fusta que vam convertir en local de la CNT al carrer Hospital.

---

La CNT en aquell moment tolerada o clandestina?

Tolerada fins el maig del 77. De fet jo sóc el primer secretari d'Organització de la Federació Local de la CNT en la legalitat.

---

Què vas fer com a Secretari de Federació Local?

Moltes coses. Era l'època maca. No paràvem.

---

Expliquen algunes...

M'encarrego amb altres companys de buscar el local de la Plaça Reial. En el contracte era com per una casa de modes i models. Desprès, quan se'n varen assabentar de la mena de gent que desfilava per allà, ens varen apujar el preu. Vaig buscar el local de Riereta amb el Sebes (Sebastià Puigcerver del Sindicat de Gràfiques). Ens dedicàvem a d'infraestructura, a l'organització, a les vagues, com la de les gasolineres, dels transports, a l'autodefensa dels locals de Barcelona...

---

Manel, parla'ns del moment culminant de la CNT, el míting de Montjuïc, que va ajuntar cents de mils de persones.

En la preparació érem pocs. Hi havien els de Sants preparant els bars, d'altres preparant micros, alguns estàvem preparant les pancartes amb l'Edo. Penjades les pancartes, li varem dir: «ens en anem a fumar un porrete i ara tornem». Ni tan sols el Jesús, el secretari de la FL, havia arribat. I en tornar varem al·lucinar: estava la plaça ple de gom a gom. No havien passat ni 20 minuts. Recordo que en Jesús cridava pel micro: «Secretario de organización que suba» i jo no podia pujar de tanta gent que hi havia. Quan vaig poder arribar, ja havia acabat. Estava a tope.

---

Fins quan segueixes al sindicat i a la CNT?

Al 1981 deixo de cotitzar. Abans hi hagué la escissió de la CNT en el famós V Congrés a la Casa de Camp de Madrid. Jo hi era i allà es decideix la separació, en el moment en el qual la meitat dels delegats s'aixequen i se'n van. Jo segueixo en el sindicat, fen cosetes. Però ja estic més en el Centre de Documentació Historicosocial que ens reuníem a la Rivolta. A l'any 1980, l'Edo i uns quants més estan detinguts a la Model. Aquest mateix any, muntem un comitè pro presos amb Martín Artajo i un grup d'amics.

---

A l'Ateneu, l'AEP, hi ets des l'origen?

Jo estic als orígens però participo poc fins a l'incendi del nostre local. En aquells moment el CDHS, estava al carrer Reina Amàlia. S'havia llogat una antiga fàbrica, 500 o 600 metres quadrats. En aquell dia en Diego (Abel Paz) i jo parlem en la premsa de la situació de l'arxiu, i tots els llibres de la guerra civil. S'havien mullat tots. L'alcalde Narcís Serra, ens va possibilitar anar a la Casa de la Caritat. Va donar a l'Ernest Nuñez un paper d'una llibreta que deia «Per 15 dies mentre troben un nou local». Aquest paper fou el nostre contracte a la casa de la Caritat. Hi vam estar 17 anys. Quasi podríem dir que fórem els primers ocupes de Barcelona, perquè això era el 1979. El CCCB va pagar les obres, una de les condicions no escrites, però si pactades amb en Ramoneda, com que aquí no teníem espai, no ens cobren res i que sempre que necessitéssim la Casa de la Caritat la podíem utilitzar.

---

Quants éreu als anys 80?

Ja hi havia més de 100 llibertaris. Entren en bloc el grup ECA (Ecologia, Cultura i Art) que un dels seus projectes era recuperar la casa de colònies del grup racionalista Puig Elíes. També entren a l'Ateneu, els que havien estat en les columnes confederals, l'Antonio Turón, en German Riera, i d'altres. Estava també en Francesc Piqueres, l'avi de la ministre Chacón. N'hi havia un grapat. Els divendres, els dies de reunió, el local estava ple.

---

Parlant de locals, com estan les negociacions del local que esteu reclamant?

Les negociacions estan en un punt mort. Tenim una reunió amb l'Itziar González, regidora de la Ciutat Vella, i ens demana, confiança. Nosaltres no sabem fins a quin punt. Crec que hem de començar a parlar d'una nova estratègia.

---

Quan temps fa que esteu negociant?

Més de quatre anys. Quan va sortir el manifest era en el 2006. Portem ben bé quatre anys parlant. I encara no tenim res clar. L'únic que està clar és que fou aprovat pel ple de l'Ajuntament del districte de la Ciutat Vella de buscar-nos un local per a cedir-nos. Però no sabem si això és suficient per a tenir-ho clar. En l'última reunió amb Esquerra Republicana, Ricard Martínez ens va dir que ens faria un topogràfic de la Ciutat Vella per a localitzar locals adequats. Ens va dir que ens contestaria en dues setmanes i han passat mesos i encara no ha contestat. De totes maneres tenim present que Esquerra està treballant amb el tema així u demostra l' última reunió que vàrem tenir amb ells

---

No serà que està passant alguna cosa com en el cas Centelles, que us donen llargues i darrera hi pot haver-hi la filosofia de la dreta catalana: «quan menys els de l'Ateneu parlin i es moguin, i mentre quedi paralitzar l'arxiu de la guerra civil, millor».

Això que dius ho insinuo en el la revista Enciclopèdic. La idea sembla ser que aquí ens cansem i que la biblioteca Arús, els del cantó, obrin la porta i ja està. El repte nostre és que el moviment llibertari sigui conscient que un arxiu com aquest, es pugui mantenir en un moviment autogestionari, com el nostre. Si el moviment llibertari enlloc de crear noves biblioteques recolzessin aquesta, seria un triomf, però els xavals en els ateneus s'estan muntant biblioteques que duren dos dies, com per exemple la del Besòs. En comptes de recolzar el que hi ha muntat, se'n creen de noves, però bé... Fem un altre birra?

---

Bé, ens parlaves d'una nova estratègia per aconseguir el local?

Jo crec que ara hauria de començar una fase que tothom que pugui escrigui a la premsa, des de cartes al director, articles d'opinió, reclam en públic, ja no sols des de l'ateneu, sinó que també de manera individualitzada. Els polítics fan cas de les cartes a la premsa, se les miren a veure si algun polític es mou una mica.

---

Des de que ets president de l'Ateneu, què s'ha fet?

Sóc el president de l'Ateneu des d'una mica abans del centenari de l'Ateneu, el 2002. Quan l'Ateneu canvi de president haurà donat un pas endavant. Hi haurà un trencament aquí. Desprès de la sortida del llibre sobre l'Ateneu Enciclopèdic que surt l'any 1999, i el centenari, el 2002, marquen un moment bastant bo de l'Ateneu. Hi ha un auge de l'AEP. Tots els dies de la setmana estava obert. Tot i que mai no s'ha recuperat un ateneu com el van tindre al carrer Montalegre, on teníem molt d'espai per a fer activitats. A partir del 2002 ha anat una mica amb decadència. Hi ha molt poca participació. Aleshores el que hem fet ha estat una resistència. Hi han contractes que hem fet des la universitats i gràcies això està una mica viu. Hi ha les becaries que han vingut i ens han ajudat a organitzar la biblioteca i la hemeroteca. Aquesta ha estat la tasca important i també hem anat fent activitats pròpies de l'ateneu.

Quines son les principals activitats de l'ateneu?

Les principals activitats han estat centrades en l'edició de la revista Enciclopèdic i les exposicions que hem arribat a organitzar i difondre. Per exemple la del Ferrer i Guàrdia, l'hem presentat a la CGT a Via Laietana, a un IES de Cornellà, Zona Franca, Sans, Vic, Torelló, a la Bisbal d'Empordà, St. Quirze del Vallès, Universitat de Girona, a Prades.

---

Com a president, què vols aconseguir, què vols deixar en la història de l'Ateneu?

El local, perquè l'AEP tingui una continuïtat per els moviments llibertaris i socials i perquè una biblioteca com la nostra quedi en mans autogestionades i no acabi en mans institucionals. Cal aconseguir el local ja que és el mitjà per a que l'AEP es pugui projectar dins del moviments socials. Tenir un local més gran és necessari per guardar en condicions la documentació i la memòria dels moviments socials i crítics al sistema. Això està claríssim, si no es així, no ens serveix. A mi la por que em fa a vegades, quan estic sol aquí, és tenir un nou local, per a que jo em trobi en un local més gran, sol.

---

Com es pot trencar aquesta solitud i manca de participació?

Cal crear la revolució de les consciències o la radicalització de les consciències. La gent s'ha de conscienciar, però ja, i fa falta omplir entitats com la nostre per a plantar cara aquest sistema. I ja no caldrà anar reivindicant. Si la radicalització de les consciencies es dona no caldrà reivindicar un local. El podrem agafar. No sé si m'explico?

---

Molt clar. Explica'ns la paradoxa: Demaneu un local a les institucions per a fer critica a les institucions. És «l'efecte Centelles». No els importa que els documents, llibres i memòria de la guerra civil estigui en caixes, inservible.

És clar que nosaltres no anem demanant un local per a fer una crítica necessària al sistema, sinó que presentem com objectius, la memòria historicosocial, el manteniment dels arxius sobre la guerra civil, la difusió bibliogràfica, la biblioteca, la memòria històrica d'aquest país des de la Primera Internacional fins avui, la difusió bibliogràfica, aquesta memòria té que servir per propulsar els projectes de demà, el repensar Barcelona, és un exemple d'això.

---

No serà que els polítics decideixen malauradament en relació a les idees i pensament dels ateneistes en lloc del dret a la memòria històrica i restabliment d'un patrimoni espoliat i saquejat?

Potser decideixen en terme s polítics, d'acord, però és que això comença amb la recuperació històrica que ells mateixos estan pregonant. Si tanta memòria històrica volen recuperar, recuperem les entitats de l'època. Aquest ha estat el nostre cavall de batalla. Per aquí hem treballat.

---

Si no han volgut recuperar el material importantíssim del Centelles, és que no els interessa, segons quina memòria històrica. Segueixen la filosofia del Pujol: «quan menys se'n parli millor».

Sí, sí... La nostre pròxima jugada de l'Ateneu podria ésser aquesta, pactar amb Salamanca..., que escaneixin tot això i s'ho portin a Salamanca. Seria una bona broma, com que aquí es fa mal bé el material, i no hi han condicions, portem-ho tot a Salamanca.

---

D'on te ve l'afició de llibreter?

A l'ateneu vaig aprendre molt i vaig augmentar la meva afició pels llibres. Anàvem sovint a Sant Antoni i altres llocs per a veure si trobàvem llibres de la guerra civil i anarquisme per a l'AEP, i com vam deixar la copisteria, i amb uns diners de la casa de mon pare, vaig comprar el lloc de venta de llibres.

---

Últimament has fet també d'editor. D'on et ve la idea?

La idea d'editor s'origina a l'Ateneu. Fèiem un programa setmanal que se'n deia «La memòria silenciada» a ràdio Contrabanda. El tècnic i jo ens varem animar a muntar l'editorial. Hem editat dos llibres: El banquete de la vida d'Anselmo Lorenzo, Biografía de La Revista Blanca, del net de Valle-Inclán. I ara en coedició amb Icaria el llibre Un héroe trágico del anarquismo español. Mateo Morral d'Eduard Masjuan. I està per sortir Els pensaments polítics de Gulliver, de Johnatan Switf

---

I quin és el teu treball d'editor?

Assessoro i escullo el que editem, i m'encarrego de la distribució i venda, ja que la distribució és molt alternativa. Hi ha una llista important de llibres per editar. Ho anem fent lentament. Faig la tasca d'assessorament i coordino l'edició: la maquetació, les revisions en tot cas és per a un altre.

---

Com veus els moviments socials actuals?

Trobo interessant el moviment antisistema, en el que hi col·loco l'Ateneu i el moviment de desaprendre, els okupes, els de la banca ètica i pel decreixement de l'Enric Duran, els d'Attac, el Centre Bardinas, etc.

---

Desaprendre sembla engrescador...

Desaprendre és fonamental. El mateix títol és encertadíssim, però la gent no està disposada a desaprendre. No hi ha cap tipus de consciència, la gent va a la seva, els ateneus estan buits, sembla «el sálvese quien pueda». Edito El banquete de la vida d'Anselmo Lorenzo perquè crec en el desaprendre. En el seu lèxic, ja està marcant el desaprendre.

---

Quin és el teu llibre de capçalera?

El que varen escriure els de la trilateral Los límites del crecimiento. És el meu llibre de capçalera. Els mateixos de la trilateral, ja en el 72, publiquen un informe on diuen que estem gastant més del que no produïm. Ells mateixos diuen que ens estem passant molt. És un llibre que no es troba.

---

Tu, com a llibreter, deus tenir una bona biblioteca a casa teva?

Tinc muntanyes de llibres! Els que m'agraden, me'ls quedo, però a vegades prefereixo portar-los a l'AEP per què estiguin a l'abast de tothom, sobretot la premsa d'època i informes, manifestos, etc.

---

Digues-me algun company per entrevistar...

Pots entrevistar l'historiador Chris Elham, que està investigant sobre el moviment llibertari

---

Gràcies Manel

Txema Bofill