Ateneu Llibertari Estel Negre

A algú li estranya que Rigol o Joana Ortega diguin que de consulta res de res si l'Estat no la permet? A mi no, gens. Des de l'endemà de l'11 de setembre de fa dos anys, quan la manifestació més gran de la història de Catalunya va demostrar que una majoria del poble volia la independència i, per tant, calia preguntar-li per saber si era majoria que ho semblava o majoria que ho era, estava clar que el principal enemic de la consulta no era a Madrid, ni al CNI ni a Lurdes.

El principal enemic del dret a decidir és diu burgesia catalunyesa, la gent d'ordre que deia Josep Llunas fa cent vint anys. Així, amb aquestes paraules tan velles i gastades alhora, dreta regionalista, carques de la ceba, ximples necessaris, capatassos de la finca... Aquests i no altres són el principal perill per al procés cap a la independència d'una part de la nació catalana, aquesta que es diu Catalunya (no del Nord).

Anaven deixant anar globus sonda per veure com reaccionàvem i reaccionàvem bé, dient-los que d'aturar-nos res de res, ni ara ni mai. I es posaven nerviosos. Tan nerviosos que el president de Catalunya adquiria poders paranormals i de quedar-se a casa l'11 de què parlàvem passava a voler exemplaritzar com s'havia de fer la cosa. I feia teatre, bon teatre, però pur teatre.

A poc a poc anaven preparant el descarrilament del tren o almenys l'aturament per falta de combustible, allargaven el procés, hi posaven una pregunta doble que era una trampa i alhora mostraven pit davant allò que ells anomenen Madrid i que és, està clar, l'Estat.

Les veus dels «voceros» que fa anys que tenen situats en les menjadores televisives, de premsa escrita i ràdios acusaven les esquerres anticapitalistes que creixem com si ens haguessin regat, i les altres també, de no estar al nivell, d'espanyolistes, d'estar per altres coses que no tocaven i repetien, mentre augmentaven els seus robatoris legals que la «crisi» que ells havien provocat els facilitava, que després de la independència ja parlaríem de sanitat i d'educació. Mentrestant, tancaven hospitals públics i feien impossible l'escola de totes i tots.

I amb tot això creien que a poc a poc la gent, els i les qui som majoria, perdríem la gana i ens menjaríem la son, que ens oblidaríem de tot el que sonés a alliberament i, per tant, a bandejar-los del poder on fa anys i panys s'estan mamant de la mamella amb ganes. Es pensaven que tot anava com quan Pujol i La Vanguardia, del bracet de TV3, decidien el que havia de pensar bona part del país, i bona part de la gent ho feia.

No havien entès que això és un procés d'alliberament nacional, que en qualsevol procés d'alliberament nacional el nacionalisme és un tema però no l'únic ni el més important, que el més important és com era i com volem que sigui la nació que s'ha d'alliberar, que l'empoderament que dóna entendre els mecanismes del poder i poder-los observar i anomenar fa que també siguem capaços d'ensorrar-los i que, aquí la gent s'ha adonat del poder que té, que deia Brossa però a l'inrevés, i no s'estarà quieta mentre els caps de sempre fan allò que sempre han fet: rendir comptes davant l'Estat, ser-ne part constitutiva i dir-nos que hem d'assumir que hem vingut a aquest món a patir, a callar i a obeir.

El 9 de novembre hi haurà un referèndum, no una consulta, un referèndum d'autodeterminació. Posarem les urnes als carrers i a les places i ens preguntarem si volem continuar sent part de l'Estat espanyol o si volem sortir-ne. En el procés ens empoderament molt més, perquè aprendrem a desobeir, perquè l'Estat no ens ho permetrà, però nosaltres hi serem. No hi ha cap altre pla, ni B ni C. I tot i això no ens ho jugarem a una sola carta, perquè si el 9 finalment ens tanquen a tots i totes a casa i no ens deixen anar a votar (haurien de ser milions per impedir-nos-ho, penseu-hi), aleshores votarem el 19, i l'11, i el 12, i...

No pot res un estat, sigui quin sigui, contra un poble que ha decidit que vol triar com ser. I nosaltres ja ho hem decidit. Som adults i adultes i, sobretot, no tenim por. El 9 de novembre votarem peti qui peti. I, si us ve de gust, per homenatjar Cecilia que ja fa una colla d'anys va pronosticar que votaríem, i en homenatge també a aquella gent que a Portugal estimaven les primaveres lliures, portarem un ramet de violetes que deixarem al costat de les urnes. I riurem, i ho farem.

Jordi Martí Font

Mentre dins de la bombolla de la bombolla marçalenca hi fa calor, no se sent l'aire que bufa fora. I tant hi fa que sigui Leonard Cohen qui ho digui com si és el Pau Malvido qui ho explica. Calia trobar la direcció contrària i Thomas Bernhard s'hi posava des del seu soterrani de la barriada de Scherzhauserfeld, a buscar i trobar i ser en direcció contrària, com el quadre que des de la paret hi insisteix amb les paraules d'Alícia. No, no les d'«he sortir al carrer i m'he perdut», més pròpies de Guy Debord que no pas de Lewis Carrol, sinó amb les del «tu camines per la direcció contrària» que fan caure, encara avui, monocles i benpensants, sota les rodes de la bicicleta de l'Àngela.

Ell la va trobar i es morí a les i del matí, segurament quan encara no havies tornat a casa. Un 31 de maig del 1905? No, que aquell dia és el meu aniversari. Era, era, és... un altre dia dels que no surten als diaris que Fuster va escriure, sol, en direcció contrària, de Sueca estant als anys 50 del segle passat, quan encara ningú no el podia entendre, quan repetia –i repeteix– que si en aquets món hi ha alguna cosa intrínsecament dolenta és, sens dubte, l'Estat.

I ara el reclamen com a solució els qui n'han fet desaparèixer la part social, allò que li donava l'única possibilitat d'humanització, no a Fuster que bé que fumava, bevia, cardava i era feliç sinó els cràpules de sempre i els repetidors de mai, els de l'«això no es pot fer», les de l'«això no es pot dir», el de l'ara «això no toca» i altres ximpleries per l'estil. Esdevé, així, l'Estat, allò que ha estat sempre, «alguna cosa intrínsecament dolenta». Dolenta amb ganes, diria jo, però dolenta en resum. Però mai l'únic dolent, perquè d'únics dolents només n'hi ha a les pel·lícules del Clint Eastwood del començament, o a les del Bud Spencer de sempre. Per això ric quan diuen que serà el 9 de novembre que decidirem... no res. Però hi serem, al port –o al moll–, que la meva memòria per les cites és tan dolenta com la del Quim Monzó quan se n'inventava de Pla i busca-les amb la desconeguda, a ballar-la i a motxar foc a la badia perquè som, malgrat els pesi, ateus convençuts i abans i tot, anticlericals.

A les sis del matí, ja t'ho dic, mentre tresques pel Montsant buscant llums de nit, de la lluna o de les llàgrimes de Sant Llorenç, que com tots, ni era sant ni plorava. Mentre cada nit és més curta de l'altra perquè s'apropa setembre i cal fer net. Segar arran.

Diu el Leonard que tot és més enllà i ho sabem tant i tant que cada cop que el sentim ens envaeix la nostàlgia del no res o del ser-hi, del sentir Roger Mas dient Verdaguer, que també va ser galàctic tot i que ho sabia o ho sabia massa, sobretot de nit i davall la sotana negra. Galàctic i camí de l'excomunió. Perquè per arribar al cel no calen mitjancers i no trobar-s'hi no vol dir que no hi siguis. Tu, jo, elles i ell.

Dins de la bombolla de la bombolla, a Marçà, Folgueroles, el Montsant, Sueca o Mont-real. En direcció oposada, en direcció contrària.

Jordi Martí Font