Ateneu Llibertari Estel Negre

---

---

Presentació del llibre

---

Nerrantsula,

de Panait Istrati

---

A càrrec del seu traductor al castellà

Ignasi de Llorens

---

Ateneu Llibertari Estel Negre

Dimecres 24 de febrer de 2016 a les 20 hores

---

***

- Panaït Istrati: El 10 d'agost de 1884 neix a Braila (Valàquia, Romania) l'escriptor en llengües romanesa i francesa i revolucionari, primer comunista i després llibertari, Gherasim Istrati, més conegut com Panaït Istrati i també anomenat Gorki dels Balcans. Fou fill d'una pagesa romanesa, Joita Istrate, que es guanyava la vida fent bugades, i d'un contrabandista grec del Danubi. Quan tenia nou mesos, son pare va morir en una operació de contraban i amb sa mare va marxar a Baldovinesti, poble pròxim a Braila, a casa d'un germà d'aquesta, per ocupar-se d'una explotació familiar i on l'infant va fer els estudis primaris. Set anys després tornaren a Braila, on sa mare reprengué l'ofici de bugadera, i fins als 14 anys va anar a escola. Després començà a treballar primer com a aprenent al cafè d'un grec i després d'un pastisser albanès, i després va fer de tot: venedor ambulant, manobre, serrador, calderer, descarregador, pintor de parets, home-anunci, mecànic, emblanquinador, periodista, fotògraf ambulant,  embarcat a bord dels paquebots de la companyia de navegació «Servei Marítim Romanès», etc. En 1904 es va instal·lar a Budapest, on feu contactes amb el moviment socialista. En 1905 va participar en una gran manifestació de suport a la Revolució russa. Entre 1906 i 1912 va fer nombrosos viatges (Bucarest, Constantinoble, Alger, El Caire, Beirut, Síria, Grècia, Damasc, Nàpols, París, Suïssa) i fou un lector compulsiu, especialment d'autors clàssics russos i europeus.  Va col·laborar en el periòdic România Muncitoare i esdevingué secretari del Sindicat d'Estibadors del port de Braila i organitzador de la gran vaga de 1910, amb Jeanette Maltus, una militant socialista i sa futura primera companya. En aquests anys va començar a ser hospitalitzat per tuberculosi. En 1913 va passar una temporada a París, a casa de Gegorges Ionesco. En 1916 va ingressar en un sanatori de Leysin (Suïssa), on aprengué el francès amb l'ajuda d'un diccionari i de l'escriptor russojueu Josué Jéhouda. Els anys 1917 i 1918 seran especialment difícils, travessant els cantons suïssos realitzant diversos oficis, per acabar hospitalitzat per la Creu Roja americana al sanatori de Sylvana-sur-Lausanne. Es va instal·lar durant un temps a Niça, on va caure en una profunda depressió quan es va assabentar de la mort de sa mare que el va portar a tallar-se el coll el 4 de gener de 1921. Es va salvar gràcies a una confessió epistolar que guardava en una vella maleta i que el director de l'hospital de Niça, on Istrati es debatia entre la vida i la mort, envià a qui anava dirigit, el novel·lista i musicòleg francès Romain Rolland, que Istrati havia descobert en 1919 i que aleshores gaudia de gran prestigi en les esferes culturals gales. Rolland quedà impressionat per les idees i la prosa d'Istrati, i es convertir en una mena de protector seu: el presentà en els cercles literaris francesos i el va ajudar a publicar la seva primera novel·la, Kyra Kyralina (1924), amb un prefaci de Rolland, a la qual va seguir la seva obra més important, coneguda com Vie d'Adrien Zograffi (1925-1927), composta per diverses novel·les. La culminació de les seves idees filosoficoestètiques va arribar amb la novel·la titulada Les chardons du Baragan (1928), considerada pels crítics i lectors com la seva obra mestra, i una de les obres fonamentals de la narrativa mundial del segle XX. Posteriorment publicà Mes départs (1928), Le pêcheur d'éponges (1930) I Mediterranée (1934). En 1924 es va casar amb Anna Munsch i l'any següent es va establir a Romania, on va patir violents atacs de la premsa reaccionària romanesa. Vigilat i perseguit per la policia política romanesa (Siguranta Statului), fugirà a París, on denunciarà les atrocitats comeses a Romania en Paris-Soir i en Le Quotidien. En 1926 va esdevenir membre del «Comitè per la Defensa de les víctimes del Terror Blanc als Balcans» i participà en el míting antifeixista «Italia engrillonada». Després d'una curta estada a Menton i a Niça, fou hospitalitzat al sanatori de Montana-sur-Sierre. En 1927 va prendre la paraula en el míting a la Sala Wagram de París contra l'execució de Sacco i de Vanzetti. L'octubre de 1927, company de ruta del Partit comunista --mai no va tenir-ne el carnet--, visità Moscou i Kíev amb l'escriptor grec Nikos Kazantzakis, convidats als actes del desè aniversari de la Revolució, i dos anys més tard tornarà a la Unió Soviètica. Durant aquests estades pogué comprovar la realitat de la dictadura estalinista, que li va inspirar el llibre Vers l'autre flamme. Confession pour vaincus (1927-1929), on, set anys abans de Retour d'URSS d'André Gide, denuncia amb gran virulència les arbitrarietats del règim soviètic i de la burocràcia d'Estat; en l'obra, de tres volums, hi van participar Boris Souvarine i Victor Serge. Arran de la publicació d'aquest llibre, es va desencadenar una típica i violenta campanya de calúmnies contra la seva persona realitzada per intel·lectuals del Partit Comunista Francès (PCF), capitanejats per Henri Barbusse. Malalt i moralment afeblit, retornà a Romania, però hagué de tornar a Niça amb la finalitat de recuperar-se d'una tuberculosi, marxant després a Bucarest. Pel seu informe sobre la massacre de miners a Lupeni i pels seus reportatges publicats al diari Lupta (La Lluita), on va denunciar el govern romanès, fou atacat durament pels mitjans reaccionaris i retornà a París. En 1930 va marxar a Egipte, expulsat d'Alexandria, fou empresonat a Trieste, però fou alliberat gràcies a la intervenció del cònsol francès. Quan va tornar a París es va trobar amb una campanya de la premsa comunista que l'acusa de traïció. D'aquí naixerà el profund desacord amb Romain Rolland que va interrompre la correspondència fins al 1934. L'abril de 1932 es va casar amb Margareta Izesco i l'any següent es va instal·lar a Bucarest. Durant els últims anys de sa vida va col·laborar en la revista Cruciada Românismului (La Croada Romanesa), amb articles denunciant les injustícies socials del seu temps, i vilipendiat tant pels comunistes, que el tractaven de «feixista», com pels feixistes, que el qualificaven de «cosmopolita», i només va rebre el suport dels cercles llibertaris europeus. En 1935 l'editorial romanesa Rieder fa fallida i deixa de pagar-li els drets d'autor; aleshores haurà de guanyar-se la vida com a lector de manuscrits per una casa editora. Abandonat, Panaït Istrati va morir de tuberculosi el 16 d'abril de 1935 al sanatori Filaret de Bucarest (Romania) i fou enterrat sense servei religiós al cementiri Bellu d'aquesta ciutat. Escriptor molt cèlebre de la literatura d'entreguerres, va caure en l'oblit gairebé complet durant decennis; la seva obra fou prohibida a França durant la guerra i a Romania durant el règim comunista. Durant els anys seixanta la seva obra fou reeditada gràcies a l'Associació d'Amics de Panaït Istrati a França i a Romania a partir dels anys noranta. En 1984 es va crear a Braila una casa-museu dedicat a la seva memòria. Una part dels seus arxius es troba dipositat a la Biblioteca Nacional de Romania i altre a l'Institut Mémoires de l'Édition Contemporaine (IMEC) a Caen. S'han realitzat diverses pel·lícules d'algunes de les seves obres. Panaït Istrati és un dels màxims representants de la denuncia de la «revolució traïda».

Anarcoefemèrides

***

---

Més informació:

Sobre Panait Istrati

Sobre Narrantsula

Sobre Ignasi de Llorens

Entrevista a Ignasi de Llorens

---

Us hi esperem!

---

---

Carlos Taibo: «El TTIP durà com a conseqüència la pèrdua de drets socials, laborals i ambientals»

Escriptor i politòleg

---

Carlos Taibo (Madrid, 1956) és professor de Ciència Política a la Universitat Autònoma de Madrid. Compromès amb la causa anarquista, es defineix a si mateix com un llibertari decreixentista. És l’autor de més de 30 llibres, la majoria dels quals tracten de temes relacionats amb la geopolítica i els moviments socials. En la conversa que mantinguérem a Palma, aprofundírem en la concepció anarquista de la política, sense descuidar-nos de parlar també d’algunes qüestions més conjunturals relacionades amb la complicada situació política que es viu a Espanya.

Heu vingut a Palma convidat per l’Ateneu Llibertari de Mallorca per presentar el vostre darrer llibre sobre el Tractat Transatlàntic de Comerç i Inversions, el TTIP. Ens podríeu explicar què representa aquest acord i per què hauríem de rebutjar-lo?

El TTIP és, en primer lloc, un acord de lliure comerç que aspira a fer desaparèixer els aranzels que graven els productes nord-americans a Europa i els productes europeus als Estats Units. És també un acord que respon a l’objectiu de permetre la cancel·lació de duplicacions i de mecanismes burocràtics, però per sobre de tot el seu objectiu més important és aconseguir unificar les legislacions dels Estats Units i de la Unió Europea en benefici de les empreses transnacionals, proporcionant-los un nou instrument de dominació que durà com a conseqüència la pèrdua de drets socials, laborals i ambientals.

Com a conseqüència de la crisi, àmplies capes de la població espanyola viuen en un estat d’emergència social, de necessitat i pobresa, simultàniament, però, es dóna un altre tipus d’emergència social en sentit positiu, caracteritzada pel renaixement de pràctiques i d’espais llibertaris. Hi veis cap relació directa entre aquests dos fets?

Jo crec que la crisi ha generat moviments de perfil crític que responen genèricament a una vocació d’autonomia, el principal d’aquests moviments és el 15-M. I em sembla que existeix una estreta relació entre la irrupció del 15-M i l’aparició paral·lela d’espais autònoms autogestionats, desmercantilitzats i despatriarcalitzats. Estic pensant, per exemple, en els grups de consum, les ecoaldees, les cooperatives integrals, les formes de banca ètica i social, i en l’incipient moviment de treballadors que, en règim autogestionari i cooperatiu, s’han fet seva la direcció d’empreses que estaven a una passa de la fallida. Crec que hi ha una consciència creixent entorn de la idea que si deixam en mans de l’Estat la resolució dels nostres problemes, tindrem pa per avui i fam per demà, i que convé començar a valorar si el vell projecte llibertari d’autogestió des de baix, d’acció i democràcia directa, de suport mutu, no mereix una oportunitat.

De les vostres paraules es pot deduir que no sou gaire partidari d’una sortida electoral a la crisi. La vostra aposta seria més aviat seguir la via anarquista, que consisteix a construir cada vegada més espais autònoms, autogestionats i desmercantilitzats. Però no creis que la via anarquista és insuficient per fer front al capitalisme global i al seu avanç?

Preferesc invertir la pregunta: l’acció des de les institucions, des de l’Estat, es pot pensar que pugui qüestionar d’alguna manera la lògica del capitalisme? Al meu parer, això no és possible. Allò que ens espera, repetint processos ja coneguts, en els propers anys, és una absorció de moviments socials, d’estructures polítiques aparentment crítiques per aquestes estructures institucionals en profit de la lògica del capital. En aquest sentit, he de recordar que l’escenari actual és distint en relació al del passat, per què? Perquè el col·lapse està bastant més a prop del que en una primera lectura podem creure. Des de les estructures institucionals no veig més que una mena de sortida cap endavant camí del col·lapse, quelcom que tanca l’horitzó institucional i ens obliga a cercar des de baix la resolució dels nostres problemes.

És evident que veis amb mals ulls el fet que una part de l’extrema esquerra anticapitalista hagi elegit seguir la via institucional i hagi accedit a certes quotes de poder en l’àmbit municipal. No creis, però, que era una passa necessària per minimitzar els efectes socials de la crisi?

El primer que em preocupa és que aquesta esquerra de la qual parlau el que estigui fent sigui resoldre molts dels problemes que el capitalisme mateix, en virtut de la seva lògica, no està en disposició d’afrontar. En segon lloc, el que sembla que està propiciant aquest fet és la integració de molta gent que en els darrers temps semblava que seguiria camins diferents. Però més enllà d’aquestes observacions, aquest tipus de formacions polítiques o de persones d’esquerres el que plantegen, ho he dit sempre, és una discussió interessant sobre el règim, però malauradament no ens diuen res sobre el sistema. El règim és el bipartidisme, la corrupció, la discussió mateixa sobre la república o la monarquia. El sistema, en canvi, és el capitalisme, el treball assalariat, la mercaderia, la societat patriarcal, les guerres imperials, la crisi ecològica, el col·lapse...

Com es poden combatre els discursos hegemònics que confonen interessadament igualtat amb igualitarisme, que promouen valors com l’individualisme o que afirmen que les desigualtats són bones perquè són font de riquesa i de progrés?

No és una tasca senzilla, aquesta que proposau. És veritat que en els darrers 30 anys, que són els anys d’eclosió de la proposta neoliberal, s’ha reflectit una imatge de l’ésser humà com un animal competidor, sense més, sostinguda sobre la inferència que progressam quan donam colzades a qui tenim a la vora. Que aquesta dimensió competitiva existeix és evident. Seria absurd negar-la, però convé que posem el contrapunt sobre la idea que també hi ha una altra dimensió assentada en la solidaritat, la col·laboració i el suport mutu. Em remet al vell llibre de Kropotkin que assenyalava amb evidències empíriques que hi ha nombrosos exemples de societats animals que progressen a través de la cooperació i la solidaritat. En qualsevol cas, com feim front a l’hegemonia cultural i ideològica dels qui sostenen un sistema lamentable? Hi ha un vell concepte llibertari que jo maneig moltes vegades, el de la propaganda, perquè és molt interessant, i que suggereix que no hi ha res més remunerador que dur a la pràctica en la realitat econòmica i social les nostres idees, amb la voluntat que reflecteixin que és possible fer les coses de manera distinta. Preferesc això a les perorades ideològiques que ens omplen de plaer però que impedeixen que la gent vegi que hi ha un món diferent i una possibilitat distinta de fer front als fets.

Encara que heu dit que preferiu parlar de pràctiques i no de teories, ens agradaria conèixer quins autors us semblen més interessants a l’hora de fer un diagnòstic acurat del que succeeix i de proposar-ne alternatives.

Més que d’autors, preferesc parlar de corrents. Jo som un llibertari. Això vol dir que el marc teòric del meu pensament me’l continuen proporcionant les regles mestres del pensament llibertari, però és necessari actualitzar aquesta proposta. Des de quines perspectives fer-ho? Per exemple, des de la perspectiva del decreixement, des de la perspectiva de la reruralització i de la desurbanitzacíó de les nostres societats, des de la perspectiva de la crítica a les tecnologies, des de la perspectiva de la contestació a la societat patriarcal o des de la perspectiva de la urgència de desenvolupar societats menys complexes. Crec que si el pensament llibertari aconsegueix ser vivificat de manera no dogmàtica des de perspectives com aquestes, tindrem un panorama teòric que almanco ens oferirà un diagnòstic encertat dels riscos imminents del col·lapse al qual em referia abans.

Podríeu fer un balanç de les lluites emancipadores d’aquest segle? Em referesc a les lluites protagonitzades pel moviment alterglobalitzador, el zapatisme o als moviments socials com el 15-M i les marees multicolors en el cas espanyol. En quin moment estam? Què podem esperar en el futur?

Heu posat exemples de realitats que al meu parer són molt dispars. Jo preferesc establir una línia de separació entre aquells moviments que mostren preocupació per l’autogestió i pel col·lapse i aquells que estan més centrats en el més immediat i que m’interessen menys. Probablement la fita principal entre nosaltres és el 15-M, en el benentès que en el 15-M hi eren presents aquestes dues posicions, encara que intuesc que el que ha quedat del 15-M és més a prop de la primera que de la segona. Heu anomenat un altre moviment que m’interessa molt, que és el zapatisme, i m’interessa sobretot en el pla teòric. Jo crec que és molt suggerent recordar que en els darrers anys assistim a un renaixement de moviments espontàniament llibertaris en els països del sud. No són moviments ideològicament llibertaris que beguin de la lectura o de la reinterpretació dels escrits de Bakunin o de Kropotkin. Tenc la intuïció que aquest tipus d’iniciatives proliferaran en el planeta contemporani.

Finalment, m’agradaria saber què pensau de la proposta d’il·legalització del Partit Popular, plantejada recentment a causa dels casos de corrupció generalitzada que afecten aquest partit?

Bé, està bé, simpatitz amb aquesta iniciativa, però jo entenc que el problema no és que hi hagi un partit, el Partit Popular, que sigui corrupte. És el sistema en si mateix que és corrupte. Amb això vull dir que il·legalitzar un partit no resol res, simplement generaria una il·lusió òptica que estam afrontant el problema de fons, malgrat que simplement el deixaríem enquistat. O contestam la lògica del sistema, que és la lògica de la corrupció, o estarem esquivant simplement la contestació del que hi ha per darrere del Partit Popular.

Entrevista: Miquel Àngel Ballester

AraBalears (21 de febrer de 2016)

 ---