Ateneu Llibertari Estel Negre

A algú li estranya que Rigol o Joana Ortega diguin que de consulta res de res si l'Estat no la permet? A mi no, gens. Des de l'endemà de l'11 de setembre de fa dos anys, quan la manifestació més gran de la història de Catalunya va demostrar que una majoria del poble volia la independència i, per tant, calia preguntar-li per saber si era majoria que ho semblava o majoria que ho era, estava clar que el principal enemic de la consulta no era a Madrid, ni al CNI ni a Lurdes.

El principal enemic del dret a decidir és diu burgesia catalunyesa, la gent d'ordre que deia Josep Llunas fa cent vint anys. Així, amb aquestes paraules tan velles i gastades alhora, dreta regionalista, carques de la ceba, ximples necessaris, capatassos de la finca... Aquests i no altres són el principal perill per al procés cap a la independència d'una part de la nació catalana, aquesta que es diu Catalunya (no del Nord).

Anaven deixant anar globus sonda per veure com reaccionàvem i reaccionàvem bé, dient-los que d'aturar-nos res de res, ni ara ni mai. I es posaven nerviosos. Tan nerviosos que el president de Catalunya adquiria poders paranormals i de quedar-se a casa l'11 de què parlàvem passava a voler exemplaritzar com s'havia de fer la cosa. I feia teatre, bon teatre, però pur teatre.

A poc a poc anaven preparant el descarrilament del tren o almenys l'aturament per falta de combustible, allargaven el procés, hi posaven una pregunta doble que era una trampa i alhora mostraven pit davant allò que ells anomenen Madrid i que és, està clar, l'Estat.

Les veus dels «voceros» que fa anys que tenen situats en les menjadores televisives, de premsa escrita i ràdios acusaven les esquerres anticapitalistes que creixem com si ens haguessin regat, i les altres també, de no estar al nivell, d'espanyolistes, d'estar per altres coses que no tocaven i repetien, mentre augmentaven els seus robatoris legals que la «crisi» que ells havien provocat els facilitava, que després de la independència ja parlaríem de sanitat i d'educació. Mentrestant, tancaven hospitals públics i feien impossible l'escola de totes i tots.

I amb tot això creien que a poc a poc la gent, els i les qui som majoria, perdríem la gana i ens menjaríem la son, que ens oblidaríem de tot el que sonés a alliberament i, per tant, a bandejar-los del poder on fa anys i panys s'estan mamant de la mamella amb ganes. Es pensaven que tot anava com quan Pujol i La Vanguardia, del bracet de TV3, decidien el que havia de pensar bona part del país, i bona part de la gent ho feia.

No havien entès que això és un procés d'alliberament nacional, que en qualsevol procés d'alliberament nacional el nacionalisme és un tema però no l'únic ni el més important, que el més important és com era i com volem que sigui la nació que s'ha d'alliberar, que l'empoderament que dóna entendre els mecanismes del poder i poder-los observar i anomenar fa que també siguem capaços d'ensorrar-los i que, aquí la gent s'ha adonat del poder que té, que deia Brossa però a l'inrevés, i no s'estarà quieta mentre els caps de sempre fan allò que sempre han fet: rendir comptes davant l'Estat, ser-ne part constitutiva i dir-nos que hem d'assumir que hem vingut a aquest món a patir, a callar i a obeir.

El 9 de novembre hi haurà un referèndum, no una consulta, un referèndum d'autodeterminació. Posarem les urnes als carrers i a les places i ens preguntarem si volem continuar sent part de l'Estat espanyol o si volem sortir-ne. En el procés ens empoderament molt més, perquè aprendrem a desobeir, perquè l'Estat no ens ho permetrà, però nosaltres hi serem. No hi ha cap altre pla, ni B ni C. I tot i això no ens ho jugarem a una sola carta, perquè si el 9 finalment ens tanquen a tots i totes a casa i no ens deixen anar a votar (haurien de ser milions per impedir-nos-ho, penseu-hi), aleshores votarem el 19, i l'11, i el 12, i...

No pot res un estat, sigui quin sigui, contra un poble que ha decidit que vol triar com ser. I nosaltres ja ho hem decidit. Som adults i adultes i, sobretot, no tenim por. El 9 de novembre votarem peti qui peti. I, si us ve de gust, per homenatjar Cecilia que ja fa una colla d'anys va pronosticar que votaríem, i en homenatge també a aquella gent que a Portugal estimaven les primaveres lliures, portarem un ramet de violetes que deixarem al costat de les urnes. I riurem, i ho farem.

Jordi Martí Font