Ateneu Llibertari Estel Negre

Sota el títol Tourism and the Truth la periodista britànica Stacey Dooley ha realitzat durant l’any 2013 tres documentals per a la cadena de televisió BBC sobre els efectes negatius del turisme a diferents destinacions: Tailandia, Kenya i Magaluf (en Mallorca).

Són moltes les falses concepcions i fal·làcies que es tenen sobre l'anarquisme i les anarquistes. Generalment, això és fruit del desconeixement i part important d'aquest és fomentat per les mateixes llibertàries, que ens definim com a tals sense aprofundir en l'immens abast, tant temàtic com de corrents, que té l'anarquisme. Així es conformen els tòpics i la parafernàlia, quedant obsoletes en l'actualitat gran part de les dues coses.

És molt freqüent pensar que a l'anarquisme hi ha «buits» teòrics i especialment pràctics sobre determinats temes. I n'hi ha! Però n'hi ha que tenim en el present i no en el passat i viceversa. Aquests temes molts de pics són tractats de la pitjor manera, és a dir, com si fossin tabú i amb eslògans basts per desmuntar-los. Desgraciadament això encara és molt comú. Uns d'ells és l'alliberament dels pobles i tot el relacionat: el nacionalisme, la llengua, la cultura, la tradició, etc.

En l'escenari en el qual ens trobem, Mallorca, i l'actual situació política-territorial integrats en cos i ment dins l'Estat espanyol i Europa, en deriven molts de conflictes centrats en la despossessió de la cultura autònoma per una de global, el consumisme i l'individualisme més agressiu. Això en fets concrets es tradueix en una substitució lingüística, una pèrdua dels costums col•lectius, l'assimilació d'esquemes territorials arrelats en grans imperis i una infinitat de situacions imperceptibles per la població, ja que es troben al fons de l'imaginari col•lectiu i és molt costós traure-les d'aquest fons. Les anarquistes, o les que ens considerem anarquistes, no escapem d'aquesta ceguera encara que creguem tenir el conflicte superat amb el «Ni banderes, ni fronteres». De fet, donada la situació actual on els conflictes anteriorment mencionats s'estan accentuant i cada cop floreixen més contradiccions, la resposta de l'entorn llibertari no s'està adequant a les exigències històriques. Més que mai cal fugir de tot prejudici i plantejar juntes qüestions que són claus, encara que no ho semblin, a l'hora de lluitar per una societat de persones i comunitats lliurement associades entre sí. Aquestes qüestions són la llengua, les tradicions, el marc territorial, la història col•lectiva i tot el que enquadra allò que denominem pobles, països i nacions.

Per tot l'esmentat i més, hem trobat necessari realitzar unes jornades sobre l'«Anarquisme i Alliberament dels pobles» els dies 20 i 21 de desembre. Hem decidit fer-ho en dates pròximes al 31 de desembre, dia en que les tropes de Jaume I entraren dins Madina Mayurqa, oficialment anomenat a dia d'avui Dia de l'Estendard. No per retre homenatge ni molt manco, sinó per debatre sobre la part de la que no se'n parla. També per parlar de tot allò que hi ha darrere i davant, és a dir, a favor o en contra. Així com de les interrogants que planteja el fet de voler construir unes relacions territorials i personals lliures de tot tipus d'opressió.

Al llarg de les jornades es farà una xerrada/debat entorn de l'anarquisme i l'alliberament nacional, a manera d'introducció per el debat dins el moviment llibertari mallorquí. Un altre acte intentarà crear un debat sobre la paradoxa que suposa la idea d'un anarquisme espanyol i, de la mateixa manera, una xerrada/debat sobre el 31D, la seva història i significat actual. També comptarem amb una lectura de poemes llibertaris en català de Felip Cortiella i el seu llibre Anarquines, més sopar vegà durant el dos dies.

Esperem que aquestes jornades serveixin per obrir el debat i incentivar què es mantingui i s'hi profunditzi. Però també per compartir un espai lliure de l'oci de consum on ens valem dels nostres mitjans per relacionar-nos.

Les jornades es realitzaran els dies 20 i 21 de desembre al local de la CNT-Estel Negre (C/ Joan Alcover 54, baixos dreta).

Coordinadora Llibertària de Mallorca

 ---

La pressió constant i sostinguda dels moviments socials, dels mitjans de comunicació popular, l'encalç al carrer i al Parlament de les quatre províncies, la força de les persones ferides que amb total fermesa no han parat de denunciar-ho (va per tu, Ester, gràcies) i la seguretat que quan es té la raó no es pot tirar enrere i només es pot guanyar han aconseguit avui l'objectiu. És només un d'ells i és clar que no és total, però avui ja sabem que el darrer dia d'abril de l'any que ve el cos policial creat pel botifler Veciana deixarà de treure ulls a persones amb bales de goma.

Ja sabem que la policia antisocial que el govern de Catalunya necessita per mantenir els privilegis d'una minoria per a qui treballa canviarà l'arma però no els seus objectius quan surt a fer mal al carrer, però avui sabem un cop més que és possible aturar-los si ens unim i no fem el ximple. I quan dic aturar-los parlo també d'altres objectius que tenim totes i tots: la destitució del violent cap Manel Prat i la dissolució de la colla de la Brimo. A partir d'aquí els objectius es multiplicaran i seran diversos però aquests dos ens han d'unir i no només entre nosaltres.

Ens han d'unir amb qualsevol organització que defensi la democràcia (i no em refereixo a la burgesa que ens venen cada dia per teletrès), que defensi els drets individuals i col·lectius, que faci front al militarisme que cada cop més envaeix les nostres vides, que rebutgi la societat policial a què ens aboquen els amos i els seus missatgers i que defensi la llibertat de moviments i els drets civils. I tot i que els mitjans ens diran que ha estat gràcies a ERC i CyU que ja no perdrem ulls quan caminem pels carrers exercint els drets de ciutadania que tenim, jo vull donar els gràcies a altra gent, a molta altra, les autentiques protagonistes, com «Stop bales de goma», «Ojo con tu Ojo», la Coordinadora per la Prevenció de la Tortura, Rereguarda En Moviment, Alerta Solidària i molts més. Gràcies i felicitem-nos. Avui els carrers són més segurs.

Jordi Martí Font

---

Al CIE de Zona Franca s'ha suïcidat un reclús. S'ha penjat amb els cordills de les sabates. Ahir era noticia. Demà se'ns haurà oblidat. Com ha passat amb l'home que, fa poc, va morir, de matinada, sol, als calabossos de les Corts. O tants d'altres. Hi passarà el Síndic, amb el barret de Monsieur Hulot, n'aixecarà acta, i després, anirà a comprar els reis pels negrets de la seva ONG, afectats de cataractes.

Mentrestant, Jorge Fernández, el Ministre, endureix la llei, reforça murs, tanques i filferros. Amenaça conductes, formes de pensar, la protesta, la queixa, la manifestació. La paraula. La idea. D'ell és la frase:  "les fulles tallants de la tanca de Melilla no són agressives". Amén. Gran perla d'una ment repressora. Clar. Són els africans, els agressius. Es llencen contra les fulles indefenses i les agredeixen. Amb les mans, amb la cara, amb els ulls i les orelles. Sanguinaris, que són.

Segles enrere la societat castigava pública i fulminantment. Al segle XIX, s'inventen les llibertats i també la presó. Al XX, tres guerres, dictadures feixistes i estalinistes.  Arriben les transicions, les transaccions democràtiques. Es perfecciona el càstig, s'industrialitza, s'esborra de la realitat, s'oculta. Avui, molts encara no volen assumir, per exemple, que la Doctrina Parot era una il·legalitat, un frau de dret. Encara hi ha el règim FIES, instaurat pels socialistes, aquells mestres del cinisme moral que mentre  prohibien la boxa a la televisió, muntaven els GAL. Tot en pro de la seguretat de les classes mitjanes i el vot, el seu passaport als paradisos de la corrupció.

Avui les presons estan massificades, la població reclosa ha crescut de forma alarmant. Com hem arribat a aquest extrem?

Acabo de llegir un llibre valent, rigorós, necessari: Cárceles en llamas (Virus editorial) de César Lorenzo Rubio, doctor en història per la UB. El millor treball, el més exhaustiu i contextualitzat que s'ha fet sobre un tabú de la transició: la COPEL (Coordinadora de Presos en Lucha), el moviment dels presos socials, la lluita pels drets organitzada pels presos dits comuns, que van quedar al marge de l'amnistia política i dels pactes de "la Modèlica".

L'autor rescata lluites, protestes, vagues de fam, automutilacions i repressió salvatge, amb testimonis de protagonistes, arxius i hemeroteques. També l'analitza en el context europeu, post maig 68,  i en relació a d'altres moviments. La politització i l'acostament dels presos socials al moviment llibertari aquí, és paral·lel a processos similars referits a la Gauche Prolétarienne o Lotta Continua. Va ser un fort moviment social, amb suport exterior d'associacions de familiars, comitès pro presos, la CNT, advocats, intel·lectuals i uns mitjans de comunicació compromesos. Un abisme, respecte al panorama actual. Aleshores, hi havia una preocupació d'amplis sectors de la societat. Avui ja no interessa gairebé a ningú el que passa darrera els murs de les presons.

També hi ha el despertar del moviment, la presa de consciència dels presos socials, gent que la dictadura també havia reprimit, castigat, i que se sentien ignorats per tota possibilitat de millora. La repercussió social i política que va tenir aquella lluita. La repressió, la tortura, els morts. Algú recorda el motí per l'assassinat de l'Habichuela, a la Model? O la mort, apallissat, del pres llibertari Agustín Rueda a Carabanchel? L'actitud ambigua, covarda, de molts dels polítics, excepció feta de Bandrés o Xirinacs. El darrera del tapís del relat idíl·lic de "la Modèlica".

Potser ha estat un tabú silenciat perquè va ser la lluita frontal més forta, sense xarxa, contra l'estat postfranquista. Hi ha dos grans tabús: la COPEL i el GRAPO.

A l'epíleg, Lorenzo repassa l'evolució del sistema penitenciari. Dels socialistes passant per "l'Aznarato" fins avui. Un enduriment "modern" del sistema que inicia Antoni Asunción (avui líder del Movimiento Ciudadano d'Albert Rivera), Director General d'Institucions Penitenciàries (1988-91) i Secretari General d'Afers Penitenciaris (1991-93), pare del règim FIES (Fitxers d'Especial Seguiment), una presó dins la presó, un sistema més proper a l'anul·lació de la personalitat, que a la suposada reinserció social, a la que diuen aspirar. Cal remarcar, també, l'opacitat i desinformació que envoltava el fenomen. Asunción, llavors, no va autoritzar l'entrada a les presons a Human Rights Watch.

Venim d'allà. I hem fet camí. Avui, l'estat espanyol encapçala la llista de països europeus més venjatius amb els delinqüents.

Xavier Montanyà

---

LLIBERTAT MÓNICA I CARIÑOSO

El 13 de novembre de 2013 van ser detingudes 5 companyes anarquistes a Barcelona, acusades de pertànyer a una “organització terrorista” i de ser les autores de la col·locació de l'artefacte explosiu de la basílica del Pilar. Traslladats a l'Audiència Nacional, 3 d'ells van ser alliberats amb càrrecs 5 dies més tard, sent les altres dues companyes empresonades. Totes tenen les acusacions de “pertinença a organització terrorista”, “estralls en grau de consumació”, “estralls en grau de conspiració”. Les companyes empresonades, Francisco i Mónica es troben actualment en règim FIES 2 a les presons madrilenyes de Navalcarnero i Estremera. Es troben bé d'ànim i amb molta força.

Tota la “operació policial” es va veure embolicada en un alt grau de sensacionalisme mediàtic, fent molt recalcament la premsa en la perillositat de les detingudes (publicant fins i tot les seves fotos malgrat estar prohibit pel codi deontològic periodístic), en la seva pertinença a una organització terrorista amb un nom més llarg que el d'una pel·lícula d'Almodóvar i en la perillositat i el caràcter internacional de la mateixa, pobra imitadora d'Al-qaeda. Clarament la premsa estava fent públic el que els comandaments policials els deien que havien de publicar. Complint el seu paper, tractaven de crear un clima de por i alarma entre una població les preocupacions de la qual no són les de la sort d'una església o les de morir en un atemptat anarquista, sinó les de les conseqüències quotidianes més crues de l'expoli capitalista i les agressions de l'Estat.

Si terrorista és qui infon terror, els mass media no li van darrera a Al-qaeda. Què dir davant aquesta situació? Simplement que la tradició anarquista sempre va ser fèrtil en els seus atacs i defenses contra el poder, de paraula i d'obra, mitjançant els explosius, sí, però també mitjançant les vagues, els ateneus o les publicacions. Sempre va voler construir un món sense governants ni governats, sense explotació ni opressió, i per tant, sempre va voler destruir aquest món de l'autoritat, la misèria i la infàmia, atès que és totalment incompatible amb la llibertat.

Malgrat el que digui l'Estat i la premsa, malgrat el conductisme i pacificació socials aplicats mitjançant el civisme i altres ignomínies anestesiants perquè la població treballi, consumeixi i calli, la lluita contra la Dominació continua pels mitjans que siguin necessaris, que per violents o durs que puguin ser no li arriben ni a la sola de les sabates a la ultraviolència sistemàtica de l'Estat i del capitalisme, que condemnen a l'explotació, al gana i a la mort a milers de milions de persones.

Què dir de l'església catòlica? Artífex de milers de morts, i d'adoctrinar i atemorir des de la infància milions de ments, de dictar les seves aberrants idees sobre milions de cossos, de fer negoci amb la pobresa i el sofriment. Una organització jeràrquica del terror i la repressió com és l'Església (de qualsevol tipus) no ens mereix cap llàstima quan és atacada.

Què dir de la monarquia? Parasitaria institució que viu, com l'Església, a la nostra costa i que cohesiona l'Estat i l'exèrcit, aparells de repressió i autoritat. Les dissorts de la casa real no ens poden ocasionar cap plor.

Què dir dels bancs, empreses, polítics…? La seva destrucció només podríem rebre-la amb un somriure de felicitat. Però mai s'esmenta la injusta i cruel cara inherent als nostres enemics. Com no podia ser d'una altra forma, l'ordre ha de ser mantingut i els factors del desordre aïllats i combatuts. Gens més lògic per part de l'estat, del capitalisme i dels seus esbirros. És el seu deure. El nostre, nostre deure autoimposat és recolzar a les nostres companyes i seguir lluitant fins que no quedi pedra sobre pedra a l'edifici de l'autoritat, fins que no quedi presó alguna en peus, fins que no quedi mai més qui li digui a un altre el que ha de fer.

Tota la solidaritat amb les detingudes de Barcelona, així com amb totes les companyes perseguides, empresonades i represaliades al llarg i ample del globus terraqüi.

Mort a l'Estat i visca l'anarquia!

Anarquistes de Barcelona

Per escriure a les companyes:

---

Mónica Andrea Caballero Sepúlveda

CP Madrid VII Estremera

Crta. M-241 km 5,750

28595 Madrid

---

Francisco Javier Solar Dominguez

CP Madrid IV Navalcarnero

Crta N-V km 27,7

28600 Madrid

Són moltes les falses concepcions i fal·làcies que es tenen sobre l'anarquisme i les anarquistes. Generalment, això és fruit del desconeixement i part important d'aquest és fomentat per les mateixes llibertàries, que ens definim com a tals sense aprofundir en l'immens abast, tant temàtic com de corrents, que té l'anarquisme. Així es conformen els tòpics i la parafernàlia, quedant obsoletes en l'actualitat gran part de les dues coses.

És molt freqüent pensar que a l'anarquisme hi ha «buits» teòrics i especialment pràctics sobre determinats temes. I n'hi ha! Però n'hi ha que tenim en el present i no en el passat i viceversa. Aquests temes molts de pics són tractats de la pitjor manera, és a dir, com si fossin tabú i amb eslògans basts per desmuntar-los. Desgraciadament això encara és molt comú. Uns d'ells és l'alliberament dels pobles i tot el relacionat: el nacionalisme, la llengua, la cultura, la tradició, etc.

En l'escenari en el qual ens trobem, Mallorca, i l'actual situació política-territorial integrats en cos i ment dins l'Estat espanyol i Europa, en deriven molts de conflictes centrats en la despossessió de la cultura autònoma per una de global, el consumisme i l'individualisme més agressiu. Això en fets concrets es tradueix en una substitució lingüística, una pèrdua dels costums col•lectius, l'assimilació d'esquemes territorials arrelats en grans imperis i una infinitat de situacions imperceptibles per la població, ja que es troben al fons de l'imaginari col•lectiu i és molt costós traure-les d'aquest fons. Les anarquistes, o les que ens considerem anarquistes, no escapem d'aquesta ceguera encara que creguem tenir el conflicte superat amb el «Ni banderes, ni fronteres». De fet, donada la situació actual on els conflictes anteriorment mencionats s'estan accentuant i cada cop floreixen més contradiccions, la resposta de l'entorn llibertari no s'està adequant a les exigències històriques. Més que mai cal fugir de tot prejudici i plantejar juntes qüestions que són claus, encara que no ho semblin, a l'hora de lluitar per una societat de persones i comunitats lliurement associades entre sí. Aquestes qüestions són la llengua, les tradicions, el marc territorial, la història col•lectiva i tot el que enquadra allò que denominem pobles, països i nacions.

Per tot l'esmentat i més, hem trobat necessari realitzar unes jornades sobre l'«Anarquisme i Alliberament dels pobles» els dies 20 i 21 de desembre. Hem decidit fer-ho en dates pròximes al 31 de desembre, dia en que les tropes de Jaume I entraren dins Madina Mayurqa, oficialment anomenat a dia d'avui Dia de l'Estendard. No per retre homenatge ni molt manco, sinó per debatre sobre la part de la que no se'n parla. També per parlar de tot allò que hi ha darrere i davant, és a dir, a favor o en contra. Així com de les interrogants que planteja el fet de voler construir unes relacions territorials i personals lliures de tot tipus d'opressió.

Al llarg de les jornades es farà una xerrada/debat entorn de l'anarquisme i l'alliberament nacional, a manera d'introducció per el debat dins el moviment llibertari mallorquí. Un altre acte intentarà crear un debat sobre la paradoxa que suposa la idea d'un anarquisme espanyol i, de la mateixa manera, una xerrada/debat sobre el 31D, la seva història i significat actual. També comptarem amb una lectura de poemes llibertaris en català de Felip Cortiella i el seu llibre Anarquines, més sopar vegà durant el dos dies.

Esperem que aquestes jornades serveixin per obrir el debat i incentivar què es mantingui i s'hi profunditzi. Però també per compartir un espai lliure de l'oci de consum on ens valem dels nostres mitjans per relacionar-nos.

Les jornades es realitzaran els dies 20 i 21 de desembre al local de la CNT-Estel Negre (C/ Joan Alcover 54, baixos dreta).

Coordinadora Llibertària de Mallorca

 ---