Ateneu Llibertari Estel Negre

Demà dissabte 19 de gener a les 12.00 hores la CNT ha convocat una concentració contra Mercadona (Manacor 22 / Palma), per l'acomiadament de David així com l'acomiadament de Rosi, delegats sindicals de CNT. Sobre tot la fem per Rosi que per denunciar a Inspecció de Treball a l'empresa l'han acomiadat. El seu cas és molt greu. L'últim any ha rebut pallisses de la seva parella tenint en aquests moments una ordre d'allunyament. A més com el cabró aquest es nega ara a passar-li la manutenció dels fills i Rosi està acomiadada i amb una hipoteca no té per donar-li de menjar als seus fills de 5 i 8 anys.

A aquesta situació a més cal sumar-li que per ordre judicial els treballadors/es que tenim afiliats/es dins l’empresa no podran estar present en aquest tipus de concentracions.

Si us plau necessitem gent per a la concentració. Qui vagi a venir que avisi amb un correu a: cnt-palma@cnt.es

El lloc de trobada és al sindicat a les 11.00 hores en punt per recollir els trastos i anar cap al lloc de la concentració.

CNT-AIT, SOD Palma

Secretaria d'Acció Sindical

Ja ho deia ma padrina que a la presó només hi ha pobres i els rics, quan roben, que és sovint, mai no hi fan cap. És a dir que si mai robeu, robeu molt, esdevingueu uns grans lladres i us estalviareu la privació de llibertat, altres inconvenients diversos i que us anomenin “lladres”, tot i que ho sigueu. Tan lladres, almenys, com ho és aquest empresari andorrà que es diu Fidel Pallerols, la seva colla d'amics (Vicenç Gavaldà, Lluís Gavaldà, Santiago Vallbé) i el partit Unió Democràtica de Catalunya (UDC), membre del Govern de Catalunya en coalició amb Convergència Democràtica de Catalunya (CDC). Uns lladres que, per no anar a la presó han admès haver robat milions d'euros a través de subvencions del Departament de Treball entre els anys 1994 i 1999, quan a més van destinar una part del botí a finançar irregularment, és clar, el xiringuito UDC. Estranyament, la premsa no s'hi refereix com a lladres amb totes les lletres, tot i que en aquest cas ells mateixos han admès que ho són, ni tampoc surten a les pàgines de successos sinó a les de política; estrany, realment estrany...

No aniran a la presó perquè han fet un pacte amb la Fiscalia en què han admès tot això i moltes altres coses. El pacte lliura els lladres de la presó a canvi de 388.000 euros en concepte d'indemnització i, a banda, una multa de 250.000 euros que hauran de pagar Fidel Pallerols, Vicenç Gavaldà i Lluís Gavaldà.

Parlem, però, de com robaven i a qui robaven aquesta colla. I n'hem de parlar perquè les víctimes som totes i tots els treballadors, totes i tots els aturats. Pallerols i la seva dona eren propietaris del grup andorrà Ceisa, que a través de les “empreses” filials Andsa, Ceifsa i Teosa va rebre nou milions d'euros en sis anys, uns diners que en principi anaven destinats a formació ocupacional, és a dir a la formació de treballadores i treballadors. Resumint, cobraven diners, milions d'euros, per cursos que no feien durant uns dels anys en què la Conselleria de Treball la portaven els democratacristians.

Aquestes “empreses” facturaven diners que atorgaven Lluís Gavaldà i Dolors Llorens, mentre que el conseller Ignasi Farreras (d'UDC) diu que només signava papers però, com sempre passa, no en sabia res. Dic “empreses” entre cometes perquè malgrat tocar tants euros a l'únic que es dedicaven era a cobrar per cursos que no feien, per tant d'empreses no en tenien res. Les tres “empreses” importaven material andorrà de la matriu Ceisa. Segons les dades fetes públiques per la premsa sobre el cas, mentre que en negocis similars el cost del material didàctic suposa el 4,48% del total, en aquests s'arribava fins el 50,08%. I d'aquests diners, prop de 200.000 euros van servir per comprar mobles i material d'oficines per a seus d'UDC a Girona, Vilanova i la Geltrú i Sants, o el Centre Cultural Gitano de la Mina, gestionat per Lluís Gavaldà. Així, entre una cosa i altra, els diners anaven tant a les seves butxaques privades dels lladres com a finançar il·legalment un dels dos partits en el Govern.

El dirigent democratacristià Duran i Lleida va assegurar l'any 2000,concretament el 21 de novembre, que dimitiria si es demostrava el finançament irregular del partit, però ja sabem que no ho ha fet ni ho farà ja que no li surt d'on li hauria de sortir. Els lladres sempre acostumen a tenir amics de baixa estopa que es comporten com a pinxos de barri o directament ho són, i Duran s'hi comportava o potser ho era. Ho era quan deia que plegaria i no plega i ho era quan alhora que el seu partit rebia diners desviats del seu objectiu principal que era combatre l'atur a través de la formació, ell mateix acusava els treballadors extremenys de ser una colla de dropos subvencionats.

Sembla una mala pel·lícula americana de lladres i serenos però no ho és. És Catalunya quatreprovíncies a la contemporaneïtat, real. Hi tenim de tot: els lladres, els pinxos, els missaires, els jutges i la resta. Sempre robant als que més pateixen, malparlant dels que no els poden votar i tot amb impunitat total. Sí, un dia la por canviarà de bàndol, que diuen alguns, però mentrestant ens conformaríem que no ens robessin amb aquesta total impunitat d'ara o, com a mínim, que tinguessin la mínima vergonya de ser tan lladres i tenir la cara tan dura, que ho fessin de nit com a mínim, que dissimulessin una mica..., tot i que no és el cas.

Jordi Martí Font

Que ens prenen el pèl tot sovint no cal que ho digui jo ara i aquí que ja ho sabem de fa molt. Algunes vegades, però, la presa de pèl es produeix o intenten fer-la a ple sol, a plena llum del dia, sense ni respectar la regla no escrita aquesta de fer els crims més fastigosos d'amagat, a plena foscor, amagant-se i tota la pesca, i aleshores, com que ja sabem que quan parlen només solten mentides, ens produeixen una ràbia especial.

Mireu sinó el cas aquest del banc dolent. Quan a una paraula que sabem més negativa que el pol que no és positiu d'una pila elèctrica li enganxen al darrere un adjectiu específicament negativitzador com aquest “dolent”, és ben clar que el que estan fent és positivitzar el nom al qual s'afegeix el qualificatiu. Amb “dolent” no defineixen com serà aquest banc públic que es dedica a traspassar diners de tothom a mans privades que amb l'invent de la crisi s'han mig agafat els dits sinó que positivitzen tota la resta de bancs... que són més dolents que la tinya...

L'estat paràsit al servei dels rics els ho diu ben clar: “Banquers bons, amics nostres, heu comprat i fins i tot construït milers de pisos no necessaris només per especular i us heu folrat amb aquest negoci amb un bé de primera necessitat com és l'habitatge durant dècades. I ara que la bombolla ha petat no sabeu què fer amb els pisos i penseu fins i tot que hi perdreu diners”. “No patiu que aquí teniu el vostre amic estat que us ajudarà en to el que faci falta”. Així el “banc dolent” es quedarà els pisos que no puguin vendre els bancs per tal que no en baixi el preu, si cal en tirarà a terra alguns i alhora farà fora dels espais on visquin les persones que no puguin pagar les hipoteques o bé hagin decidit okupar la casa on viuen. Policia i policia. Per a això serveix, és clar, per mantenir l'ordre desordenat que permet i promou que mentre milers de cases estan buides i moltes per estrenar els carrers acullin precisament persones sense habitatge.

Se'n beneficiaran els “bancs bons”. És clar, perquè tot i no dir aquest adjectiu és de lògica saber que el contrari de “dolent” és “bo”. La “banca bona” és, doncs, aquella que ens ofega cada dia i malmet la vida de la majoria, que es queda els estalvis de milions de jubilats venent-los participacions preferents, que desallotja persones de les seves cases (quan dic “seves” em refereixo a les persones, no als bancs), que té com a únic objectiu el lucre de quatre desgraciats que només mereixen el no-res. I aquí, en aquest no-res que cadascú hi posi les paraules que calgui o necessiti.

Ens calen bancs (més caixes que bancs, és clar) i banca perquè algú ha de gestionar els nostres diners. Sí, és clar que cal cremar-los i que els cremarem, però mentrestant no els cremem hem de construir una banca cooperativa, solidària, de base, que abasteixi els moviments socials de diners i de possibilitats de créixer (no de creixement sinó per construir les autonomies que ens calen) per prescindir dels bancs dolents, que són tots, tots els altres.

-Que ja ho tenim?

-Ja ho sé.

-Que es diu Coop57 i Fiare?

-Sí, és clar, entre altres sí.

-Que per què no ho dic?

-Ja ho he dit.

-Que és propaganda?

-Digues-li com vulguis però ens cal i ja ho tenim en part! I no en aquest cas el banc no és “dolent”...

Jordi Martí Font