Ateneu Llibertari Estel Negre

Ja ho deia ma padrina que a la presó només hi ha pobres i els rics, quan roben, que és sovint, mai no hi fan cap. És a dir que si mai robeu, robeu molt, esdevingueu uns grans lladres i us estalviareu la privació de llibertat, altres inconvenients diversos i que us anomenin “lladres”, tot i que ho sigueu. Tan lladres, almenys, com ho és aquest empresari andorrà que es diu Fidel Pallerols, la seva colla d'amics (Vicenç Gavaldà, Lluís Gavaldà, Santiago Vallbé) i el partit Unió Democràtica de Catalunya (UDC), membre del Govern de Catalunya en coalició amb Convergència Democràtica de Catalunya (CDC). Uns lladres que, per no anar a la presó han admès haver robat milions d'euros a través de subvencions del Departament de Treball entre els anys 1994 i 1999, quan a més van destinar una part del botí a finançar irregularment, és clar, el xiringuito UDC. Estranyament, la premsa no s'hi refereix com a lladres amb totes les lletres, tot i que en aquest cas ells mateixos han admès que ho són, ni tampoc surten a les pàgines de successos sinó a les de política; estrany, realment estrany...

No aniran a la presó perquè han fet un pacte amb la Fiscalia en què han admès tot això i moltes altres coses. El pacte lliura els lladres de la presó a canvi de 388.000 euros en concepte d'indemnització i, a banda, una multa de 250.000 euros que hauran de pagar Fidel Pallerols, Vicenç Gavaldà i Lluís Gavaldà.

Parlem, però, de com robaven i a qui robaven aquesta colla. I n'hem de parlar perquè les víctimes som totes i tots els treballadors, totes i tots els aturats. Pallerols i la seva dona eren propietaris del grup andorrà Ceisa, que a través de les “empreses” filials Andsa, Ceifsa i Teosa va rebre nou milions d'euros en sis anys, uns diners que en principi anaven destinats a formació ocupacional, és a dir a la formació de treballadores i treballadors. Resumint, cobraven diners, milions d'euros, per cursos que no feien durant uns dels anys en què la Conselleria de Treball la portaven els democratacristians.

Aquestes “empreses” facturaven diners que atorgaven Lluís Gavaldà i Dolors Llorens, mentre que el conseller Ignasi Farreras (d'UDC) diu que només signava papers però, com sempre passa, no en sabia res. Dic “empreses” entre cometes perquè malgrat tocar tants euros a l'únic que es dedicaven era a cobrar per cursos que no feien, per tant d'empreses no en tenien res. Les tres “empreses” importaven material andorrà de la matriu Ceisa. Segons les dades fetes públiques per la premsa sobre el cas, mentre que en negocis similars el cost del material didàctic suposa el 4,48% del total, en aquests s'arribava fins el 50,08%. I d'aquests diners, prop de 200.000 euros van servir per comprar mobles i material d'oficines per a seus d'UDC a Girona, Vilanova i la Geltrú i Sants, o el Centre Cultural Gitano de la Mina, gestionat per Lluís Gavaldà. Així, entre una cosa i altra, els diners anaven tant a les seves butxaques privades dels lladres com a finançar il·legalment un dels dos partits en el Govern.

El dirigent democratacristià Duran i Lleida va assegurar l'any 2000,concretament el 21 de novembre, que dimitiria si es demostrava el finançament irregular del partit, però ja sabem que no ho ha fet ni ho farà ja que no li surt d'on li hauria de sortir. Els lladres sempre acostumen a tenir amics de baixa estopa que es comporten com a pinxos de barri o directament ho són, i Duran s'hi comportava o potser ho era. Ho era quan deia que plegaria i no plega i ho era quan alhora que el seu partit rebia diners desviats del seu objectiu principal que era combatre l'atur a través de la formació, ell mateix acusava els treballadors extremenys de ser una colla de dropos subvencionats.

Sembla una mala pel·lícula americana de lladres i serenos però no ho és. És Catalunya quatreprovíncies a la contemporaneïtat, real. Hi tenim de tot: els lladres, els pinxos, els missaires, els jutges i la resta. Sempre robant als que més pateixen, malparlant dels que no els poden votar i tot amb impunitat total. Sí, un dia la por canviarà de bàndol, que diuen alguns, però mentrestant ens conformaríem que no ens robessin amb aquesta total impunitat d'ara o, com a mínim, que tinguessin la mínima vergonya de ser tan lladres i tenir la cara tan dura, que ho fessin de nit com a mínim, que dissimulessin una mica..., tot i que no és el cas.

Jordi Martí Font