Ateneu Llibertari Estel Negre

L'associació de veïns Sa Creu Vermella de son Ferriol ha convocat una assemblea popular de resistència per al 28 de gener a les 11 hores a son Ferriol (Casal de Barri). Quinze minuts abans hi haurà una roda de premsa breu per explicar per què es fa aquest acte anticapitalista.

Tema a tractar:

Impacte de l'autopista Ma-30 (projecte d'autopista Correfour-Alcampo) al seu pas per son Ferriol

Els convocants preguen la confirmació de l'assistència comunicant-la en aquest correu electrònic.

Aturem l'autopista!

Presentació del nou número de Cultura Obrera número 45 al programa de ràdio 1984 realitzat a la seu de Titoieta Ràdio a Algaida.

Avui compartim l’espai amb els companys del diari Cultura Obrera, que ens presenten l’edició de gener-febrer. Comentam així la realitat i l’actualitat de s’illa, parlem de les lluites i els fronts oberts així com també alguns elements de la nostra història… com a fil musikal… tralla sonora sue-k dels 80, totalïtar, disarm, crudity, moderatlikvidation, mob 47 entre altres!

En aquest enllaç trobareu el nou número comentat per part de membres del col·lectiu editor.

Ràdio Bronka: http://podcast.radiobronka.info/?p=2344

També a Ràdio 77: http://setantaset.wordpress.com/

Titoieta Ràdio: http://www.titoieta.cat

1963. Es fa un silenci i se sent un crit. Algú crida "Fascista!". Segons la crònica de l'època de Luis Ramírez a 'España hoy': "Fraga se abrió la chaqueta, sacó el pecho y contestó: ¡A mucha honra, gracias!". El dramaturg José Bergamín no el desdiu pas: "En la meva vida he vist molta gent amb fama de feixista o que volia professar el feixisme, però només n'he conegut dos de veritat: un va ser José Calvo Sotelo, l'altra és Manuel Fraga".

A Europa ho veuen pràcticament igual: "Escolti amb atenció, amic: vosté és bona persona, tant que llinda la ingenuïtat. Monsieur Fraga és un feixista, va néixer feixista i morirà feixista. I no obtindrà res dels gaullistes. Li diu algú que ha estat lluitant contra el feixisme tota la seva vida". Són paraules de Jean de Lipkowski, responsable d'Afers Exteriors de l'UDR francesa. Paraules citades per Jorge Vestrynge al llibre Memorias de un maldito (1999).

D'idèntic parer era la família de Luis Cernuda, el poeta que va immortalitzar els versos "recorda-ho tu i recorda-ho als altres". Quan en plena dictadura van demanar-li al ministre franquista permís per a que el poeta pogués assistir a l'enterrament de la seva mare des de l'exili mexicà, Manuel Fraga Iribarne els hi va etzibar: "¡Que se quede donde està! ¡Ya tenemos bastantes maricones en España!". Poc abans, a les dones dels miners en lluita de la conca del Nalón d'Astúries les va titllar, el 1962, de “polloses”. Havien estat rapades a la caserna de la Guàrdia Civil, humiliades i passejades pels carrers de Langreo i reiteradament colpejades.

De Palomares a Ruano

Després de l'abans, el 1966, el ministre estrella de Franco (1962-1969) es va remullar els seus genitals nuclears a Palomares, després que un B-52 nord-americà perdés cinc bombes d'hidrogen vora la localitat d'Almeria. En banyador, 'inasequible al desaliento', va anunciar a tort i a dret que no havia passat res. Però Palomares va esdevenir després l'accident nuclear més greu succeït mai a l'Estat espanyol: el 29% de la població va resultar contaminada per plutoni. Com contaminada de mentides, va ser, el 1969, la mort a comissaria del jove estudiant Enrique Ruano, que va inspirar la cançó “Que volen aquesta gent” de Maria del Mar Bonet. Fraga va lligar en curt la campanya de premsa impulsada per ABC -a través del periodista-policia Alfredo Semprún- per presentar-ho com un 'suïcidi. El ministre va trucar personalment el pare de l'estudiant mort, el va amenaçar i li va dir que abandonés tota protesta: li va recordar que tenia una altra filla de la que preocupar-se. Quan ja se sap que la diferència entre màfia i feixisme és, precisament, que no n'hi ha. Aquell mateix any, Fraga va ser l'encarregat de dirigir la campanya del règim "25 años de paz" i sis anys després, el 24 de gener de 1969, s'encarregà d'anunciar l'estat d'excepció que va omplir les presons de lluitadors obrers.

De Granados i Delgado a Puig Antich, currículum de mort

Fraga també està, segons totes les investigacions, rere la decisió d'executar els anarquistes Francisco Granados i Joaquin Delgado, assassinats pel garrot vil rere un judici de pantomima el 1963. Un crim que Fraga va justificar per ràdio i televisió. Amb paraules potser no tan exactes com les que va haver d'escoltar un reporter de Reuters el 20 de maig de 1974 a Londres. El periodista requeria a Fraga, nomenat ambaixador al Regne Unit el 1973, amb quina legitimitat es constituiria el nou govern. Sempre torrencial, forassenyat va cridar: “¡Con la legitimidad de las metralletas!”. Abans, el febrer de 1974, Fraga ja havia rebut al director d'una revista: “Usted no ha venido a verme; ha venido a interceder por Puig Antich”. Òbviament Fraga no va moure un dit. El 1975 tampoc li va ‘tremolar la mà' ni la veu quan un grup d'oposició li va demanar a l'ambaixada londinenca que intercedís pels que serien els darrers afusellats del franquisme, militants d'ETA i del FRAP. El diàleg parla sol:

 Vostè, com a catedràtic, estarà en contra de la pena de mort?

 A certa gent, jo no l'afusellava. Se l'hauria de penjar pels collons –va respondre Fraga. Màxim responsable de la matança de Gasteiz El 3 de març de 1976, ja nomenat ministre de governació a l'executiu protofranquista d'Arias Navarro, comanda personalment la repressió al moviment obrer autònom de Gasteiz, que va provocar la mort de cinc treballadors en l'atac policial a l'església de Zaramaga, mentre es celebrava una assemblea oberta. Fraga, el ministre més actiu de Franco, va ser qui va ordenar obrir foc real, qui va va popularitzar aleshores la maldestra dita “la calle es mía” i qui va manipular barroerament el relat dels fets. Fraga teoritzà que "la responsabilitat íntegra es dels que continuen traient gent al carrer", però a la propagandística visita a l'hospital per veure els ferits no se'n va sortir pas. "Què vens, a rematar-los?" preguntà la fill d'un ferit. Un altre familiar li tancà la porta. "Feixista", li criden, "fill de puta".

Crits que encara ressonaven el 2006, amb motiu del 30è aniversari dels assassinats impunes de Gasteiz. Aleshores Lluís Llach -que va composar 'Campanades a mort' en tribut- va declarar: “tots sabem que allò va ser un acte de terrorisme d'estat, executat per responsables ministerials encara vius, tots ho sabem perfectament; (…) per a nosaltres mai hi haurà transició fins que es demani perdó a les víctimes de Gasteiz; els perseguirà la nostra memòria per sempre més”. Ni abans ni després ni durant Fraga retrocedeix. Només tres dies després de la matança, en roda de premsa, Fraga aixeca el braç i escup. "El que no haya aprendido la lección de Vitoria, el verá lo que hace (...) el que quiera plantear la lucha, la tendrà. Con todas sus consecuencias. ¡Dejémonos de pamplinas!" brama. I es deixa de pamplines només dos mesos després: el 9 de maig a Navarra. Reincident en la violència estatal, arriben els morts de Montejurra, l'intent de l'estat franquista –amb Fraga ordint la trama ultradretana en connexió amb els serveis secrets- per llaurar la cultura del terror i desactivar els anhels del canvi polític i social que es covaven en el carlisme autogestionari. D'aquella època és un altre cita bíblica de Fraga Iribarne: "el millor terrorista, el terrorista mort". De raser hipòcrita fil: el 1983 Fraga fitxa Rodolfo Eduardo Almirón, ultra de la sinistra Triple A argentina, com a cap de seguretat d'Alianza Popular. Res estrany: el 1964 -vegeu la segona imatge de la fotogaleria- Fraga s'adreçava per carta a Otto Skorzeny, membre de les Wafen-SS resident a Pollença (Mallorca) i directament vinculat a la xarxa Odessa de fugida d'antics dirigents nazis.

De Pinochet a Guatemala passant per Banzer

Franquista resistencial, fundador d'AP i el PP i alhora ‘pare de la constitució', el temps mediocre de la farsa de la transició i el camuflatge de la reconversió no van pas arreglar res. Franquista de soca-rel, el 1986 proposa una ‘marxa sobre Gasteiz', a l'estil mussolinià de la marxa sobre Roma, per forçar un cop d'Estat. El 1999 diu als militars guatemalencs responsables de 34 anys de genocidi: “Teniente Fraga a las órdenes de todos ustedes. En España desde 1936 hasta la muerte del Generalísimo transcurrió una transición social muy importante: la larga paz”. El 2000 visita l'exdictador bolivià Hugo Banzer i a la sortida declara: “M'honoro mantenir una vella amistat amb el General, per qui tinc admiració”. Tres dies més tard defensava Pinochet públicament. Sempre obertament oposat a l'esclariment del cas GAL, el 2002, en un documental sobre la guerra bruta al País Basc, va qualificar com a “moviment d'autodefensa” el terrorisme d'estat amb connexió ultradretana (Batallón Vasco Español, ANE, ATE) de la transició polític espanyola i va afegir, enigmàticament, que "tornaria a produir-se en els propers temps”. Quatre anys després, en una entrevista a El País el 30 d'abril de 2006 afirma no empenedir-se per res de l'afusellament de Julian Grimau. Fraga va ser l'encarregat d'anunciar l'execució, va signar personalment la condemna –Franco ho va requerir a tots els ministres- i va titllar el dirigent comunista del PCE com “ese caballerete”. De la nostra cultura i el nostre país ja havia dit, el 1968, "Cataluña ... la ocupamos en 1939 y estamos dispuestos a ocuparla tantas veces como sea necesario". La Galícia caciquil

No hi cap tot l'oblit condensat en una peça. Impulsor de la Galicía més caciquil i regionalista, designador d'Aznar com a successor i adulador dels colpistes del 23F ("persones plenes de bona voluntat"), constructor d'un sistema ferri de censura des de la Xunta de Galícia, ordidor de la corrupció en el vot dels immigrants gallecs dispersats pel món, minimitzador de l'holocaust nazi, ferotge amb el feminisme, comprador de doctorats honoris causa a universitats de països pobres, nombroses biografies -alguna immediatament retirada per les falsedats que incorporava- han provat de maquillar el seu passat i present, fins i tot el desastre del Prestige que va arruinar la costa da morte galega. Autopresentant-se com el tercer gran prohom del conservadurisme espanyol etern: Cánovas, Jovellanos i ell. La història concreta, però, desbrossa la crònica d'un personatge que va esdevenir el darrer governant feixista d'Europa. Així ho categoritza el periodista gallec Gustavo Luca de Tena, autor del lúcid ‘Retrato de un fascista', publicat el 2002 per Kalegorria. Argentina investiga avui

Temps a contratemps, aquest mateix gener, la justícia argentina a través de la magistrada María Servini reactiva les investigacions sobre els crims del franquisme. Sol·licitava a l'executiu espanyol els noms dels ministres i caps de les forces repressives entre 1936 i 1977. L'Estat no ha respost encara, però apel·lant als principis de justícia universal la Comisión de Recuperación da Memoria Histórica da Coruña va lliurar per voluntat pròpia les dades referides a Manuel Fraga. En la documentació facilitada, sintetitzen que "Manuel Fraga hauria de formar part de la causa que la jutgessa Merini té oberta a l'Argentina per a investigar els crims del franquisme, ja que des del Consell de Ministres va ser partícip i còmplice de tota la política repressiva: afusellaments, empresonaments, camps de concentració, acomiadaments, exili, Tribunal d'Ordre Públic, greus violacions dels drets humans, expedients a periodistes, tancament de mitjans i assassinat de treballadors ".

Tot està escrit a les parets i inscrit als dolors acumulats. Cruel rigor d'impunitat, quan es furga, la memòria sempre crema. Potser avui, per això, ressonen tant, com mai abans, els versos que Mario Benedetti va dedicar a Ronald Reagan quan va morir. I que concorren avui, puntualment i a la cita de la justícia, no a la memòria de Fraga Iribarne, sinó a la memòria de totes les seves víctimes. Negades. Silenciades. Oblidades. Tres cops assassinades ja: per ordres de Fraga, per la transició de l'amnèsia i per l'oblit de la presumpta democràcia. L'any 2000 l'Estat que retribuïa Fraga com a senador va negar que els assassinats de Gasteiz fossin víctimes del terrorisme. D'Estat.

'Recorda-ho tu i recorda-ho als altres' escrivia Cernuda. Un país amb memòria, fins i tot un país normal, no recordaria avui amb lloes, cantarelles i elogis el nom sinistre del botxí, que és alhora president honorífic del PP, pare constitucional i incontinent defensor de la 'legitimitat de les metralletes' que va guanyar la transició. 'Fraga, passió per la llibertat' ha dit Mariano Rajoy: fàstic. Un país amb mínima memòria vindicaria altres noms. Tants. Per començar, els dels cinc obrers assassinats impunement a Gasteiz, per començar: Pedro María Martínez Ocio, Francisco Aznar Clemente, Romualdo Barroso Chaparro, José Castillo i Bienvenido Pereda. Alternativa memòria contra el frau de la història oficial, tots ells han tornat avui per quedar-s'hi. Per recordar-nos, des de la dignitat dels vençuts, que mentre Fraga mor al llit, elles viuen, malden i perviuen encara. Avui, més que mai. I ara mateix; contra l'horror de l'oblit, la desvergonya de la hipocresia i la crueltat de la impunitat. Amb Walter Benjamin cridant contra el vent: "mentre ells segueixin guanyant, ni els morts se salvaran". I amb els versos de Brossa --Final!-- del 20N de 1975 ressonant pertot arreu: "Havies d'haver fet una altra fi/ et mereixies, hipòcrita, un mur a / un altre clos. La teva dictadura, / la teva puta vida d'assassí, / quin incendi de sang! Podrit botxí..."

David Fernàndez

Som un grup variat de persones que ens hem unit sota la iniciativa de recuperar un espai abandonat, o en desús, per convertir-ho en un jardí popular i un hort urbà. L'objectiu no és només construir un lloc decoratiu sinó crear un lloc on trobar-nos, conviure, emprar la imaginació i aprendre els uns dels altres, on organitzar activitats lúdiques o prestar-nos ajuda mútua.

Avui la ciutat és un lloc de pas, les persones no l'habitem ja que l'espai és principalment privat, així que només ens queda circular de pressa per carreteres i voreres. Només ens aturem a casa, al treball o a la tenda. Vivim assolats.

Avui que moltes persones estan sense treball o perdent els seus béns, que augmenten els impostos i la vida s'encareix mentre prestacions i serveis desapareixen, és trist que sapiguem més de personatges televisius que dels nostres propis veïnats.

És necessari que aprenguem a associar-nos, perquè podem viure moments difícils, podem passar necessitats. Però entre tots, segur que som capaços de resoldre els nostres propis problemes. Junts, podem crear riquesa comuna, fins i tot sense diners, ja que tots tenim capacitats, podem aprendre i ensenyar, podem compartir coses o serveis entre nosaltres.

Per això volem prendre un solar buit, i omplir-ho entre tots amb aquestes idees. Tenim diverses iniciatives disposades per començar, no obstant això estem oberts a d'altres que puguin sorgir entre els veïns. Et convidem a participar i conèixer personalment el projecte, assistint a una reunió explicativa el dia dilluns 16 de Gener, de sis a nou, venint al carrer de Posada de Terrasanta núm. 1 (entre sa Quartera i Quadrado). Local Agrohorizontal.

És hora de reciclar la ciutat!

Qui faci comptes d'anar a la Diada Ciclista de Sant Sebastià del divendres 20 de gener i vulgui venir com a Massa Crítica ens trobarem a les 12.00 hores a la Porta des Camp.

Us hi esperem!

Salut i bici!

Una nació

Un milió de veus

La caiguda de l'imperi

The Singing Revolution. La revolució cantant (2006 / 95 min.), de James Tusty i Maureen Castle Tusty

Llengües: estonià i anglès. Subtítols en castellà

Dimarts, 17 de gener a les 20 hores a Can Alcover

Ho organitza: Grup de recerca LiCETC

Ho presenta: Merilin Kotta

---

La setmana que ve Merilin Kotta, estudiant de doctorat de la Universitat de Tartu que aquests mesos fa una estada de recerca a la UIB,  presentarà el documental The singing revolution (2006), de James Tusty i Maureen Castle Tusty, sobre el poder de la cançó en la història recent d'Estònia. En podeu veure el tràiler aquí. L'activitat serà el dimarts 17 de gener a les 20.00 hores a Can Alcover.

El govern Balear amb el darrer acord de fer innecessari el coneixement del mallorquí, el menorquí, l’eivissenc i el formenterer (el català) per fer feina a la funció pública a les illes Balears,  s’acaba de fer còmplice del delicte d’etnocidi (genocidi lingüístic) que, fa casi 300 anys, va decretar en Felip Vè contra els autòctons d’aquestes illes. S’ha demostrat que és una mentida l’excusa de mal pagador que posen de dir que el «Balear» és una llengua diferent del català, contra l’opinió de la Real Academia Española de la Lengua, de tota la comunitat científica en matèria lingüística i de totes les universitats del món.

S’ha demostrat que és una mentida perquè quan volen llevar el requisit de coneixement del català no hi volen posar el de coneixement del Balear, i és així perquè volen eliminar la nostra llengua. Perquè, ¿com és possible que essent obligatori el coneixement d’una llengua de la força del castellà i innecessari el coneixement del mallorquí, el menorquí, l’eivissenc i el formenterer, i amb la pressió dels mitjans de comunicació i de la mobilitat poblacional, pugui perviure la llengua pròpia dels autòctons? Ells ho saben i per això ho fan.

Des de Jubilats per Mallorca afirmem que:

1.- El fet de que hi hagi qualsevol llengua que a les illes Balears tingui un estatus de reconeixement i d’oficialitat superior al de la llengua pròpia dels autòctons és una injustícia, una acció colonialista i un atemptat contra els nostres drets lingüístics (d’acord amb la Declaració Universal dels Drets Lingüístics que en el seu dia fou aprovada tant pel Parlament Balear com pel Parlament Espanyol)

2.- La democràcia no és la dictadura de la majoria i ningú, al·legant majories parlamentàries més o manco conjunturals, no té el dret d’atemptar contra els drets fonamentals del nostre poble.

3.- Aquesta decisió del Govern Balear, a més d’esser una injustícia colonialista manifesta, va en contra dels interessos laborals dels qui han estudiat aquí i dels d’aquells qui, vinguin d’on vinguin, estimen aquestes illes i tot allò que els és propi, i a favor dels interessos dels  qui vulguin venir aquí a fer de funcionaris «turistes» i dels d’aquells que, siguin o no siguin d’aquí, odien  les característiques que ens identifiquen com a poble o les tenen per no res.

4.- Si el PP no obliga el govern que el representa a rectificar aquesta decisió demostrarà esser un partit colonialista i antibalear.

5.- No renegarem dels nostres drets lingüístics i els exercirem més enllà de les decisions tiràniques dels polítics de torn.

Jubilats per Mallorca

«Reforma laboral» és un eufemisme que intenta endolcir el que és, clar i en català, un saqueig de drets de les persones, en aquest cas de la gent treballadora, sempre amb la recurrent excusa de la «creació d'ocupació». Amb aquest pretext, s'abarateixen les indemnitzacions per acomiadament, es facilita la total llibertat per acomiadar, es precaritzen els contractes, es bonifiquen i redueixen les cotitzacions empresarials (que a ningú se li hauria d'oblidar que són, en realitat, salaris indirectes dels treballadors), es restringeix la negociació col·lectiva en el camí de la seva desaparició, s'abarateixen els salaris directes etc. En definitiva, s'afebleixen o desapareixen els mínims drets laborals i la protecció social, i s'empobreix a la majoria de la societat, condemnant a les persones a l'atur, o a anar demanant l'almoina d'un contracte precari i/o fugaç.

Portem gairebé trenta anys de «reformes laborals». Les principals es van implementar en 1984 (contractes temporals), 1994 (contractes porqueria). 1997 (contractes de «foment de l'ocupació»), 2002 (decretaço d'Aznar), 2006 (bonificacions empresarials) i 2010 (causes «objectives» de l'acomiadament). Hi ha hagut «reformes laborals» tant amb governs del PSOE com del PP. També les hi ha hagut formalment «imposades» (a l'hora que consentides), o bé altres negociades amb els «agents socials» (CEOE, CEPYME, CCOO, UGT). Totes aquestes «reformes» tenen un denominador comú: cap ni una ha estat capaç de crear ocupació (objectiu-excusa de totes elles). Sense anar més lluny, des de l'última «reforma laboral» de Zapatero (16 de juny de 2010) l'atur ha augmentat en més de 400.000 persones, mentre els drets de tots se'n anaven en orris.

Però que ningú s'enganyi, perquè les «reformes laborals» han anat aconseguint el seu veritable objectiu: augmentar els marges de benefici de les grans empreses i convertir l'anomenat «mercat laboral» poc menys que en la llei de la selva. Hem arribat a una situació en la qual tenir una ocupació normal i digna s'està convertint en una mena de privilegi. A les persones treballadores se'ls està despullant de la seva condició de subjectes amb drets, per convertir-les en objectes d'atur i explotació, especialment en el cas de les noves generacions. Per lògica aclaparadora, si mitjançant les «reformes laborals» s'abarateix i facilita l'acomiadament, no solament no es crea ocupació, sinó que augmenta l'atur. I si es precaritzen les condicions de contracte i treball, doncs augmenta la precarietat. Com a conseqüència de tot això, s'ha disparat l'atur fins a més de cinc milions de persones en el conjunt de l'Estat, amb l'horitzó dels sis milions, i la precarietat a més del 40%. Uns nivells d'atur i precarietat laboral que dupliquen la mitjana dels països de la UE.

A la vista dels resultats, seria just i lògic exigir, almenys, la derogació de l'última «reforma laboral» a la qual també es van oposar, almenys formalment, CCOO i UGT. Però sembla que Méndez i Toxo no estan per feines. Bé al contrari i en aquests dies, a la calor de la majoria absoluta del PP i de nou amb el recurrent reclam de la creació d'ocupació i la sortida de la crisi, s'afanyen per negociar amb la patronal un nou pacte social. Per arribar, entre altres acords, a una nova imposició de sacrificis salarials als treballadors, en la línia dels pactes que, amb molta discreció (AINC, Acord Interconfederal per a la Negociació Col·lectiva, sobre salaris i productivitat), s'han vingut reeditant al llarg de l'última dècada.

Ja la pròpia negociació és un parany. Perquè, fins i tot si acaba en fracàs, està provocat la desorientació i la desmobilització, si més no també la desmoralització, dels propis treballadors. Un context de pau social que li permetria al govern de Rajoy imposar una salvatge «reforma laboral» sense gaire resistència. A part de les retallades salarials i d'altres drets, en el punt de mira del govern del PP està la destrucció de la negociació col·lectiva, veritable ADN del moviment sindical, i que també és l'objectiu somiat per la gran patronal. Tots ells aspiren a acabar amb la resistència dels treballadors destruint la seva principal eina: la unió que genera la lluita pels drets laborals i socials, en el marc de la negociació col·lectiva.

I mentre tot això passa, se li segueix regalant a la delinqüència financera autèntiques muntanyes de diners públics, com va ocórrer el desembre passat amb l'última ajuda del BCE, de 489.000 milions d'euros, als bancs de l'eurozona, al privilegiat interès de l'1%. Un cabal financer del que no arribarà ni una gota a l'economia productiva, perquè gairebé tot es destinarà al sanejament de balanços o, en tot cas, a la compra especulativa del deute dels països «perifèrics», que els comportarà un 4, un 5 o un 6% d'interès. El que està succeint davant els nostres ulls és injust i obscè. Però el dolent no és que hagin lladres, sinó que els permetem que segueixin robant.

Empobrint i precaritzant la població treballadora no se surt de la crisi, sinó que s'aprofundeix en ella. Les retallades deprimeixen objectivament l'economia productiva, augmentant l'espiral de la desocupació i la recessió. L'única sortida de la crisi passa, justament, pel contrari: acabar amb l'especulació, el frau i l'evasió de capitals; implementar unes reformes fiscals orientades al just repartiment de la riquesa, salari social o renda bàsica universals; potenciar el sector públic per generar ocupació a través de la defensa i ampliació dels serveis públics; reduir la jornada laboral per afavorir la creació d'ocupació; fomentar el cooperativisme i l'autogestió, etc.. I, com a necessari complement a tot això, acabar amb el monopoli de la banca privada, amb la creació d'una banca pública, que sigui el motor de la recuperació de l'economia productiva i de l'ocupació, ajudant a les petites i mitges empreses i a les economies particulars, totes elles actualment ofegades per l'absència de crèdit.

Amb aquests objectius no ens cap una altra alternativa: defensar els nostres drets i oposar-nos a les retallades, al pacte social i a aquesta nova «reforma laboral» amb la qual se'ns amenaça.

Pep Juárez