Ateneu Llibertari Estel Negre

«Reforma laboral» és un eufemisme que intenta endolcir el que és, clar i en català, un saqueig de drets de les persones, en aquest cas de la gent treballadora, sempre amb la recurrent excusa de la «creació d'ocupació». Amb aquest pretext, s'abarateixen les indemnitzacions per acomiadament, es facilita la total llibertat per acomiadar, es precaritzen els contractes, es bonifiquen i redueixen les cotitzacions empresarials (que a ningú se li hauria d'oblidar que són, en realitat, salaris indirectes dels treballadors), es restringeix la negociació col·lectiva en el camí de la seva desaparició, s'abarateixen els salaris directes etc. En definitiva, s'afebleixen o desapareixen els mínims drets laborals i la protecció social, i s'empobreix a la majoria de la societat, condemnant a les persones a l'atur, o a anar demanant l'almoina d'un contracte precari i/o fugaç.

Portem gairebé trenta anys de «reformes laborals». Les principals es van implementar en 1984 (contractes temporals), 1994 (contractes porqueria). 1997 (contractes de «foment de l'ocupació»), 2002 (decretaço d'Aznar), 2006 (bonificacions empresarials) i 2010 (causes «objectives» de l'acomiadament). Hi ha hagut «reformes laborals» tant amb governs del PSOE com del PP. També les hi ha hagut formalment «imposades» (a l'hora que consentides), o bé altres negociades amb els «agents socials» (CEOE, CEPYME, CCOO, UGT). Totes aquestes «reformes» tenen un denominador comú: cap ni una ha estat capaç de crear ocupació (objectiu-excusa de totes elles). Sense anar més lluny, des de l'última «reforma laboral» de Zapatero (16 de juny de 2010) l'atur ha augmentat en més de 400.000 persones, mentre els drets de tots se'n anaven en orris.

Però que ningú s'enganyi, perquè les «reformes laborals» han anat aconseguint el seu veritable objectiu: augmentar els marges de benefici de les grans empreses i convertir l'anomenat «mercat laboral» poc menys que en la llei de la selva. Hem arribat a una situació en la qual tenir una ocupació normal i digna s'està convertint en una mena de privilegi. A les persones treballadores se'ls està despullant de la seva condició de subjectes amb drets, per convertir-les en objectes d'atur i explotació, especialment en el cas de les noves generacions. Per lògica aclaparadora, si mitjançant les «reformes laborals» s'abarateix i facilita l'acomiadament, no solament no es crea ocupació, sinó que augmenta l'atur. I si es precaritzen les condicions de contracte i treball, doncs augmenta la precarietat. Com a conseqüència de tot això, s'ha disparat l'atur fins a més de cinc milions de persones en el conjunt de l'Estat, amb l'horitzó dels sis milions, i la precarietat a més del 40%. Uns nivells d'atur i precarietat laboral que dupliquen la mitjana dels països de la UE.

A la vista dels resultats, seria just i lògic exigir, almenys, la derogació de l'última «reforma laboral» a la qual també es van oposar, almenys formalment, CCOO i UGT. Però sembla que Méndez i Toxo no estan per feines. Bé al contrari i en aquests dies, a la calor de la majoria absoluta del PP i de nou amb el recurrent reclam de la creació d'ocupació i la sortida de la crisi, s'afanyen per negociar amb la patronal un nou pacte social. Per arribar, entre altres acords, a una nova imposició de sacrificis salarials als treballadors, en la línia dels pactes que, amb molta discreció (AINC, Acord Interconfederal per a la Negociació Col·lectiva, sobre salaris i productivitat), s'han vingut reeditant al llarg de l'última dècada.

Ja la pròpia negociació és un parany. Perquè, fins i tot si acaba en fracàs, està provocat la desorientació i la desmobilització, si més no també la desmoralització, dels propis treballadors. Un context de pau social que li permetria al govern de Rajoy imposar una salvatge «reforma laboral» sense gaire resistència. A part de les retallades salarials i d'altres drets, en el punt de mira del govern del PP està la destrucció de la negociació col·lectiva, veritable ADN del moviment sindical, i que també és l'objectiu somiat per la gran patronal. Tots ells aspiren a acabar amb la resistència dels treballadors destruint la seva principal eina: la unió que genera la lluita pels drets laborals i socials, en el marc de la negociació col·lectiva.

I mentre tot això passa, se li segueix regalant a la delinqüència financera autèntiques muntanyes de diners públics, com va ocórrer el desembre passat amb l'última ajuda del BCE, de 489.000 milions d'euros, als bancs de l'eurozona, al privilegiat interès de l'1%. Un cabal financer del que no arribarà ni una gota a l'economia productiva, perquè gairebé tot es destinarà al sanejament de balanços o, en tot cas, a la compra especulativa del deute dels països «perifèrics», que els comportarà un 4, un 5 o un 6% d'interès. El que està succeint davant els nostres ulls és injust i obscè. Però el dolent no és que hagin lladres, sinó que els permetem que segueixin robant.

Empobrint i precaritzant la població treballadora no se surt de la crisi, sinó que s'aprofundeix en ella. Les retallades deprimeixen objectivament l'economia productiva, augmentant l'espiral de la desocupació i la recessió. L'única sortida de la crisi passa, justament, pel contrari: acabar amb l'especulació, el frau i l'evasió de capitals; implementar unes reformes fiscals orientades al just repartiment de la riquesa, salari social o renda bàsica universals; potenciar el sector públic per generar ocupació a través de la defensa i ampliació dels serveis públics; reduir la jornada laboral per afavorir la creació d'ocupació; fomentar el cooperativisme i l'autogestió, etc.. I, com a necessari complement a tot això, acabar amb el monopoli de la banca privada, amb la creació d'una banca pública, que sigui el motor de la recuperació de l'economia productiva i de l'ocupació, ajudant a les petites i mitges empreses i a les economies particulars, totes elles actualment ofegades per l'absència de crèdit.

Amb aquests objectius no ens cap una altra alternativa: defensar els nostres drets i oposar-nos a les retallades, al pacte social i a aquesta nova «reforma laboral» amb la qual se'ns amenaça.

Pep Juárez