Ateneu Llibertari Estel Negre

Unes samarretes de la cooperativa «La Ciutat Invisible» de Sants ho recorden amb imaginatius dissenys que ajuden a entendre el lema: «Cooperes o competeixes?». A dalt dos remers remen i avancen cap a endavant mentre que la seva ombra a l'aigua en mostra dos més, a la mateixa barca, un remant cap a un costat i l'altre, cap a l'altre; no avancen. Tota una declaració de principis malgrat l'interrogant.

Els principis estan ben clars: cooperar ens fa avançar i competir, com a molt, ens distreu... Acabada de llegir aquesta frase, legions d'adoctrinats en el liberalisme més estricte i restrictiu s'aixecaran i em condemnaran al foc etern de l'infern després de lapidar-me amb exemplars mal impresos de La riquesa de les nacions de l'Adam Smith mentre jo em protegeixo amb un de El suport mutu de Kropotkin, més mal imprès encara. «És la competència que ens ha portat la felicitat!», diran; «són els mercats i la seva autoregulació a qui devem el progrés de la nostra societat!». I jo respondré que podria ser però no és, que malgrat ho repeteixin mil cops, és mentida. Una fosca mentida que les idees humanistes defensades pel príncep rus contradiuen i que alhora s'estimben contra la pròpia realitat de la història d'aquest país, cooperativista entre els cooperativistes, fins i tot en l'estalvi fins al recent cop d'estat contra les caixes, tot i que feia uns anys que les lleis que les regulaven ja eren més de robatori que de col·laboració.

És a dir, que la competència ens ha aportat coses, no ho negaré, però mai ni tantes, ni tan positives, ni tan necessàries com la cooperació, la col·laboració o el fet de compartir. Diran que tot el que ens envolta ha estat fet per persones que participen d'organitzacions piramidals i autoritàries (empreses), però és evident que aquestes organitzacions productives no han estat triades perquè siguin «naturals» sinó perquè és el que hi ha majoritàriament. Que ningú no vol amos (bé, sí, els que no en tenen i són membres de la secta ultraliberal, clar; i els amos) però n'hi ha.

Fem-nos unes quantes preguntes senzilles: qui crea ho fa des del no-res? Ho fa des del fet de pensar que crearà un producte x (el que sigui) millor que el que ja hi ha sense tenir en compte tot el que de bo ja hi ha? O aprofita allò que ja hi ha i ho millora? Sense dubte, aprofita el bo que ja hi ha i ho millora. En un cotxe, sense els homes i les dones que van inventar la roda i la van compartir no hi hauria cotxe. En un llibre, sense els homes i dones que van crear la tinta, la impremta i el paper, no hi hauria idea brillant que s'hi estampés. Per tant, no es competeix totalment sinó que sempre s'ha col·laborat partint del que ja hi ha i que és, deixem-ho clar, patrimoni humà creat en règim de cooperació i col·laboració, i, sobretot, compartit.

El darwinisme social aplicat a l'economia com a ideologia dominant ha convertit les expressions humanes majoritàries i els desitjos expressats en veu alta en quelcom semblant al Credo, un recitat continuat i pesat que convenç sense pensar, que amara el que diem sense deixar-nos espai per a la reflexió. Ens nega així la possibilitat de veure que, com a mínim molt mínim, com a humanitat devem tant a la competència com a la cooperació però amb una gran diferència: sense la segona no seríem enlloc i amb la primera som on som, a un pas de saltar a l'abisme.

Jordi Martí Font