Ateneu Llibertari Estel Negre

El Govern no ha tingut cap problema a decretar l'Estat d'alarma i treure l'Exèrcit per a defensar la llibertat de moviment dels 600.000 passatgers que no pogueren volar. Quan el Govern, després de sortir al rescat dels bancs i cobrir-los de milers de milions perquè donessin crèdit a les petites i mitjanes empreses, va veure que aquests bancs no afluixaren cap duro, no va decretat cap Estat d'alarma. Aquesta mesura bancària causà la fallida de milers d'empreses, la ruïna de milers d'empresaris i un acomiadament de treballadors mai no vist i que fa que avui dia tinguem més de quatre milions de desocupats. Però no, no es va decretar cap Estat d'alarma, l'Exèrcit no va ocupar les sucursals bancàries, els banquers no van per portats a punta de pistola a les seves centrals bancàries perquè repartissin en préstecs les ajudes governamentals i no van tenir cap linxament mediàtic com han patit els controladors aeris. Tot el contrari, se'ls va estendre catifa roja perquè tiressin els balons fora i se'ls facilità la megafonia dels mitjans de comunicació perquè acusessin i paguessin la crisi financera la ciutadania mateixa.

Es considera una violació dels drets ciutadans el fet de perdre un cap de setmana de vacances i arran de l'Estat d'alarma s'han interposat denúncies contra els controladors, es demanen indemnitzacions milionàries per als afectats i, fins i tot, penes de presó per als controladors. Però essent el perjudici dels viatgers infinitament menor que quedar-se sense feina, que viure de les ajudes de 400 euros per als desocupats de llarga duració, que apujar en dos anys l'edat de jubilació, que facilitar i abaratir l'acomiadament o que desnonar 260.000 persones de les seves llars, no es decreta cap Estat d'alarma i no es jutja els responsables. Quan el que perilla és el dret al treball, el dret a un habitatge digne o el dret a una vida digna, ni surt l'Exèrcit a defensar els drets constitucionals dels ciutadans empobrits per una classe política submisa als interessos financers ni es decreta cap Estat d'alarma o d'emergència nacional. Com s'ha fet als aeroports, no sortiran als diaris, als noticiaris radiofònics o als telediaris la devastació de cada cas particular, de cada família que ha estat desnonada, de cada desocupat que li llevaran els 400 euros, de cada empresari que ha tancat el seu negoci, de cada família que té totes els seus membres aturats. Però no importa, els mitjans ens continuaran refregant pels nassos els beneficis dels bancs i de les grans empreses, ens amagaran els guanys dels especuladors ambles apujades i davallades de borsa i mai no relacionaran aquest moviment especulatiu amb l'increment de preus i d'impostos amb la misèria que genera al seu pas entre els pobres i els obrers. Obrers que, com infants davant els reis mags, fet gala d'ingenuïtat, creuen que els polítics els representen. No se n'adonen que cada quatre anys voten els polítics que representen el poder financer, no el poble; i que aquests reben el suport de totes les institucions religioses que permeten que els rics es facin més rics a costa dels pobres.

Antoni Cànoves Martin