Ateneu Llibertari Estel Negre

A Antonio García Barón. In memoriam

L'home és un ocell d'ales curtes. Jo al Quiquibey n'he estat un d'ales llargues, sense gàbia

Conec amb una mica de retard la mort del company Antonio García Barón que tingué lloc el passat 17 de novembre a Bolívia. Malgrat que comptava amb 86 anys, la seva mort no ha deixat de sorprendre aquells que el coneixíem, perquè Antonio sempre ha ser un autèntic supervivent, un home dur... d'altra pasta.

Formà part d'una generació que visqué en primera persona els principals esdeveniments d'un segle especialment convuls. Aquells tipus fregaren amb les puntes dels dits la utopia, però ni es van vendre ni claudicaren. Ni tant sols se'ls sentí lamentar-se de la seva amarga sort.

Però Antonio va anar encara més lluny i continuà batallant. Derrotada la societat d'iguals, lluità per la seva pròpia llibertat amb un únic objectiu: viure al marge de les lleis dels humans i de les seves misèries; lluny dels seus amos i dels seus déus. I no desistí del seu propòsit fins aconseguir-lo.

Semblança d'un home lliure

Antonio García Barón nasqué a Montsó (Osca, Aragó), terra procliu a les idees llibertàries, cap al 1922. Quan tenia 14 anys, abandonà el violí i agafà el fusell per a pujar-se en marxa al vertiginós tren de la Revolució quan la Columna Durruti passava pel seu poble. Combaté el feixisme gairebé fins a l'últim dia de la guerra, coneixent, ja a l'altra banda de la frontera, l'«hospitalitat» del govern socialista francès en forma d’infames camps de concentració.

S'apunta als batallons de treball de l'exèrcit gal per sortir d'aquell terrible confinament i assisteix en primera línia a la retirada aliada de Dunkerque. Apàtrida, pària entre els pàries, és rebutjat quan intenten grimpar als vaixells anglesos caient a mans dels nazis.

Gràcies als tèrbols i sinistres acords entre Franco i Hitler, els seus ossos acabaran a Mauthausen, ben igual que milenars de «rojos» espanyols. L'infern de l'Església no existeix, però sens dubte aquell era el dels humans. Quatre anys i mig de tortures, d'olor a carn humana cremada, del dolor de la fam. Antonio, ja un esquelet humà amb número, el 3.422, veu des del seu barracot les llargues cues de jueus que marxen submises i alienes a la seva sort cap a les dutxes letals.

El descens als inferns no fa d'Antonio pitjor persona... ni més submisa. Arriba l'alliberament i aconsegueix una bona feina a París, però no és capaç d'adaptar-se a la nova vida. Busca un territori verge on començar de zero, fastiguejat d'injustícies i de corrupció humana. Gaston Leval el posa en la pista: l'Amazònia boliviana.

No era home, Antonio, de pensar-se les coses dues vegades. Es planta a la riba del riu Quiquibey i tria un bocí de selva a uns quans dies de navegació del poble més proper. Desbrossa i amanseix la jungla; lídia amb jaguars, males bèsties, autoritats locals corruptes, indis hostils i un capellà encara més hostil, fins aconseguir establir-se. Constància i empenta, sense esporuguir-se davant de res... a la selva no li queda més remei que fer-li un lloc.

Crea una família i viu en pau amb ells mateix i amb el seu entorn dur, però enriquidor. Surt cada dia a «al rebost» a buscar aliment, cacera i pesca i viu en harmonia. Perd una mà manipulant una trampa per a jaguars, però li queda l'altra i, sobretot, una voluntat indestructible.

I des del confí del món manté un cordó umbilical amb la resta del món: el seu transistor. Està al corrent de revolucions malejades, guerres i fams. S'indigna i manté viva i amb força la seva rebel·lia contra els poderosos i els seus sempiterns abusos.

Tingué el plaer i la sort de conèixer Antonio durant la fase final de sa vida. El vaig visitar dues vegades i el vaig acompanyar en la seva tornada a Espanya a començaments del mil·lenni, sis dècades després de la seva partida cap a l'exili.

Recordo Antonio damunt les llargues cintes transportadores de l'aeroport de Miami, on el nostre vol va fer escala. Acabava de deixar l'Amazones, després de cinquanta anys d'aïllament, i es trobava submergit en la voràgine d'un dels aeroports amb més trànsit i moviment del món. Però poc el podia sorprendre ja. Havia vist coses que pocs creurien i no vaig notar en el seu semblant cap senyal d'esbalaïment davant aquella Babel humana i tecnològica.

Arranjà uns assumptes familiars a Montsó, féu diferents xerrades a la Península i a Mallorca, i, tan bon punt pogué, retornà a la seva cabana a la riba del Quiquibey. En cap moment es va veure temptat a quedar-s'hi a viure. Aquest no era el seu món, la seva llar era a la selva i allà volia morir.

Hi caic ara que mai no vaig pensar en la seva mort, perquè inconscientment creia que els tipus com ell mai no morien. Sempre va ser l'amo del seu destí i sortejà la parca en diverses ocasions durant la seva intensa vida, així que no podia anar-se'n de qualsevol manera. Afligit pel glaucoma, tenia en els últims anys grans dificultats per a veure. Abandonà la seva terra i es traslladà amb sa companya al poblet de San Buenaventura. Ell, que devorava llibres i que acostumava a jugar als escacs, que mai no va dependre de ningú, que fou fort i autònom, se sentí un destorb, una sensació totalment desconeguda per a ell. Quelcom de dedins va dir prou. Va comunicar als seus amics que no volia seguir, que volia marxar. I per primera vegada a la seva vida deixà de lluitar i abaixà els braços. A partir d'aquell dia no ingerí cap aliment i va anar acomiadant-se de sa família i de sa vida. En dues setmanes la seva enorme força s'apagà.

Avui reposa a la riba del cabalós Beni un home lliure. Que la feraç terra roja del Tròpic bolivià li sigui lleugera.

Guindilla