Ateneu Llibertari Estel Negre

Actualment els grups d’extrema dreta estan incrementant la seva presència als carrers, amenaçant de créixer si no se’ls combat de forma contundent. Pau Alarcón analitza el perill que representa el feixisme, en què consisteix i com afrontar-lo amb una lluita eficaç.

Els mitjans de comunicació majoritaris i els representants institucionals solen tractar les agressions feixistes com a incidents aïllats perpetrats per joves violents d’ideologia neonazi. No es considera l’enorme amenaça que suposa l’existència d’aquests grups ni tampoc no s’intenta d’explicar les causes del seu sorgiment i creixement. La magnitud del problema es mesura en termes únicament quantitatius: el nombre d’agressions, la quantitat de membres dels grups ultra… A partir d’aquesta visió tan simplista, la conclusió consisteix a apel·lar a la repressió policial i judicial contra aquests «fanàtics» i «extremistes», de la mateixa manera que si es tractés d’una banda qualsevol de delinqüents.

Considerar els atacs feixistes com a simples agressions comeses per fanàtics no ajuda en absolut a afrontar el problema. Els incidents més dramàtics i de major repercussió mediàtica tenen al darrere un entramat organitzatiu i ideològic que utilitza diferents disfresses i estratègies per aconseguir uns objectius que van molt més enllà de les agressions que realitzen cada dia. Ni es tracta de fets aïllats ni de grupuscles que haguem d’ignorar.

Conèixer la realitat en què s’emmarca el moviment feixista és essencial per explicar tant els seus fonaments com la possibilitat d’aconseguir el seu objectiu d’imposar un sistema totalitari que aixafi tota resistència als interessos de la classe dirigent. A l’hora d’organitzar la resistència al feixisme cal identificar correctament l’enemic tant per valorar l’amenaça que representa, com per conèixer els seus punts febles. És molt important no adoptar concepcions vagues que identifiquin feixisme amb capitalisme, neoliberalisme o dreta i desorientin així al moviment antifeixista. El feixisme implica molt més.

Identificar el feixisme

Des de l’àmbit acadèmic han corregut rius de tinta analitzant els règims feixistes, descrivint-los, comparant-los entre si i establint llargues llistes de similituds i diferències, en alguns casos escandalosament superficials. D’aquests treballs no s’ha derivat cap proposta estratègica consistent per lluitar contra el feixisme, sense anar més enllà de la mera interpretació o descripció, generalment en no prestar l’atenció que mereixen el seu origen, evolució i el paper històric que van jugar aquests moviments. En comptes d’analitzar les seves causes, únicament es consideren les seves conseqüències i formes.

D’altra banda, des del compromís real amb la lluita antifeixista, és freqüent trobar una concepció excessivament àmplia i ambigua del feixisme. Des d’aquesta perspectiva, els militants neonazis serien els elements més cruels i odiats d’un sistema socioeconòmic feixista, amb mitjans de comunicació feixistes, una policia feixista, partits polítics feixistes, etc. Així, per a aquests sectors del moviment antifeixista, el rostre de la bèstia es trobaria tant en els grups neonazis com en els partits majoritaris, com el PP, en l’aparell repressor de l’estat, les grans empreses…, alhora que es rebutjaria el treball conjunt amb forces polítiques i socials disposades a mobilitzar contra el feixisme, però que no entenguessin la necessitat d’acabar amb el sistema capitalista actual i totes les seves institucions.

Si bé hi ha una relació íntima entre feixisme i capitalisme, es tracta de dues realitats diferents. El feixisme és un moviment polític i social que representa la forma més sanguinària i brutal de gestionar el capitalisme, amb un projecte basat en la implantació d’un sistema autoritari que penetri totes les esferes de la societat amb l’objectiu d’aixafar qualsevol resistència o organització autònoma. Implica l’eliminació i prohibició de tota forma diferent de pensar o actuar, la negació de qualsevol llibertat, dret o estructura mínimament democràtica que no sigui corporativa, mitjançant una repressió brutal, sistemàtica i institucionalitzada.

Els feixistes alimenten el seu discurs amb les contradiccions i prejudicis existents. D’aquesta manera, el racisme, l’espanyolisme, l’imperialisme, el sexisme, l’homofòbia, la transfòbia… són idees que exploten per explicar les seves solucions davant de problemes com la precarietat, l’atur, el preu de l’habitatge… Els mitjans de comunicació i els partits majoritaris, en difondre en molts casos arguments que alimenten aquest tipus d’idees reaccionàries, estan creant les condicions propícies que necessiten els feixistes per créixer.

Es tracta d’un moviment que gaudeix d’una certa autonomia, no sorgeix dels grans capitalistes, sinó que ha rebut el seu suport en moments determinats de crisi en què no hi havia una altra alternativa per esclafar l’avanç de les organitzacions obreres i camperoles. Es pot veure com una eina a la qual recorre la classe dirigent en moments de crisi per continuar mantenint els seus privilegis i beneficis. No obstant això, no suposa el sistema ideal per al funcionament del capitalisme; el seu afany de beneficis prefereix la relativa estabilitat i legitimitat que atorguen la democràcia representativa i les seves institucions, encara que això suposi repartir algunes molles.

Així, la vinculació del feixisme als contextos de crisi econòmica i política és doble. D’una banda, la seva falsa retòrica anticapitalista i antioligàrquica, sovint inspirada en els moviments socialistes, connecta, en aquestes situacions de desesperació i pobresa, amb un major públic potencial. Culpar a les minories ètniques o nacionals dels problemes de la majoria, defensar els valors i interessos de la gran nació…, són arguments que en moments de crisi poden convèncer davant la falta d’alternatives i el descrèdit aconseguit per les idees dominants d’una societat en decadència. I per altra banda, en els moments de crisi, davant el creixement de les opcions revolucionàries de l’esquerra i una organització de la classe treballadora que comença a desenvolupar alternatives a l’ordre capitalista, els grans empresaris comencen a veure en els grups feixistes un aliat disposat a enfrontar-se físicament a uns moviments i organitzacions socials que amenacen els seus privilegis.

Un element essencial per entendre el feixisme consisteix en el seu caràcter de classe, alineat amb els defensors de la propietat privada. Davant les suposades amenaces estrangeres i dels traïdors a la pàtria, defensen aferrissadament els mitjans i petits empresaris (avui, per exemple, les organitzacions feixistes disfressades de localistes i ecologistes Plataforma per Madrid i Fòrum Verd declaren la seva preocupació per aquest tipus de comerciants). En els exemples històrics, el partit feixista italià i el nazi alemany comptaven amb una sobrerepresentació d’aquests sectors. La proporció d’aquesta petita burgesia a l’interior d’ambdós partits era entre un 50 i un 80% superior al seu pes en la població real. Al contrari, la proporció de treballadors dins d’aquests partits era aproximadament la meitat que la seva proporció en la societat.

Precisament aquest caràcter de classe de les organitzacions feixistes produeix l’atracció dels grans empresaris en moments de crisi per imposar el seu ordre i la seva acumulació de beneficis. Però per a que aquests partits aconsegueixin guanyar-se el suport de l’Estat i dels més poderosos, en primer lloc, necessiten una dinàmica pròpia i créixer basant-se en el suport que troben en els petits i mitjans propietaris i en membres de les classes més desafavorides que, sumits en la desesperació, assumeixen unes idees que canalitzen el seu odi cap als immigrants, minories nacionals, etc. Per tant, encara que el feixisme representi un moviment de masses que sembla molt poderós en les seves marxes i accions, en realitat es tracta d’un moviment basat en la suma d’individus aïllats, i el seu únic espai natural són els carrers. «Pols humana», segons l’expressió de Trotski. No compta amb la força social i el poder estratègic propis de la classe treballadora organitzada al seu lloc de treball, capaç de realitzar vagues que paralitzin l’economia. El mateix Hitler, en aquest sentit, deia que «les manifestacions de masses han de marcar, en l’ànima del petitburgès, la convicció que malgrat que sigui un cuc petit, forma part d’un gran dragó».

Recapitulant, tindríem que el feixisme consisteix en un moviment de masses que fonamenta les seves bases sobretot en les classes mitges, s’alimenta de les idees més reaccionàries de la societat i troba en moments de crisis profundes el suport de la classe dirigent per defensar els seus interessos davant l’auge dels moviments socials i l’autoorganització dels treballadors i treballadores. Davant l’enorme amenaça que representen aquests moviments, identificar-los bé i combatre’ls abans que sigui massa tard és una necessitat imperant.

Els feixistes que arribaren al poder

En els anys 20 i 30 a Europa trobem tots aquests elements: crisi política i econòmica, enorme polarització social, auge de moviments obrers i organitzacions revolucionàries, suport de l’Estat i la classe dirigent als partits feixistes… Aquestes experiències haurien de servir-nos als antifeixistes d’avui per no caure en els mateixos errors, com de fet en part està succeint en diversos sentits que hauríem d’analitzar.

El problema principal davant l’auge del feixisme va consistir en la falta d’unitat i contundència de la lluita antifeixista, especialment en els casos italià i alemany. En els anys vint es va desenvolupar per tot Europa una important onada de lluites d’una classe treballadora organitzada majoritàriament en sindicats i partits socialistes i comunistes. En un context de fortes convulsions socials, la petita burgesia es trobava pressionada entre els grans empresaris i la classe treballadora, sentint-se cada vegada més atreta pels moviments feixistes.

Al principi, aquestes organitzacions feixistes eren molt vulnerables i gaudien d’un escàs suport electoral. L’arribada del feixisme al poder no va ser en cap sentit inevitable. A Itàlia, davant els atacs i la violència feixista, els treballadors van organitzar el 1921 una xarxa de comitès d’autodefensa coneguts com Arditi del popolo. L’èxit d’aquesta organització popular va provocar fins i tot la dimissió de l’executiu feixista d’un Mussolini que es declarava «deprimit». No obstant això, els influents Partit Socialista Italià i la central sindical CGL es van desmarcar del Arditi del popolo i van signar un «Pacte de Pacificació» amb Mussolini, denunciant les pràctiques violentes per combatre als feixistes. Per la seva banda, el Partit Comunista Italià també va instar a les seves bases a deixar de participar en el Arditi per construir comitès de defensa netament comunistes, necessaris en un escenari on definien a l’esquerra socialdemòcrata com igualment capitalista i qualificant-la de socialfeixista.

En el cas alemany, el moviment nazi en els seus inicis també comptava amb escassos suports. El 1928 només va aconseguir uns 800.000 vots, un 2’6%. Poc abans d’arribar al poder, Hitler reconeixia que «només una cosa els hagués pogut aturar: si els nostres adversaris haguessin entès els principis del nostre moviment i, des del primer dia l’haguessin esclafat amb la màxima brutalitat». No obstant això, el nazisme no es va aixafar en els seus inicis a causa d’una falta de comprensió del seu projecte i d’un problema d’unitat en la lluita. Per la seva banda, el partit socialdemòcrata SPD no va reconèixer l’amenaça que representava. Un dels seus dirigents, Kautsky, es congratulava perquè «hem contingut els nazis dins del terreny de la legalitat». En obsessionar-se amb la legalitat i la constitució, els socialdemòcrates no van actuar contundentment contra els nazis fins que va ser massa tard.

El partit comunista alemany, el KPD, rebutjava qualsevol mena d’unitat amb la socialdemocràcia i va optar per lluitar en solitari. Considerava que el SPD era un partit capitalista i per tant, era igual de detestable que els nazis. Alguns arribaven a afirmar que els socialdemòcrates eren més perillosos perquè tenien un discurs més enganyós i menys honest, mentre que els nazis no amagaven res.

Trotski va escriure una faula per il·lustrar les terribles conseqüències d’aquestes idees. Explica que un comerciant de bestiar va conduir unes vaques a l’escorxador. El carnisser s’acostava amb un ganivet esmolat i una vaca va suggerir que s’unissin i envestissin amb les seves banyes l’assassí. Altres vaques li van contestar preguntant en quin sentit era pitjor el carnisser que el ramader que les havia portades fins allí. La primera vaca va replicar: «Però també podem ocupar-nos del ramader després!». «No --van respondre les vaques, fidels als seus principis. Estàs intentant, des de l’esquerra, defensar els nostres enemics. Tu mateixa ets una socialcarnisser». I van rebutjar d’unir-se.

A l’Estat espanyol també va estar present l’acusació del socialfeixisme, encara que en un sentit invers. Amb la revolució social deslligada el 1936, els trotskistes defensaven la unitat revolucionària per combatre el feixisme i transformar la societat, mentre que els comunistes apostaven per guanyar primer la guerra i fer després la revolució, aliant-se amb partits capitalistes i frenant el procés de canvi social. Els trotskistes van ser acusats així de col·laboracionistes i socialfeixistes.

En diversos contextos, la idea del socialfeixisme va implicar que els comunistes no cerquessin la unitat necessària per aixafar els feixistes. Definir ara el feixisme de forma ambigua i generalista pot tornar a impossibilitar la construcció d’un moviment unitari.

Combatre avui el feixisme

A la manifestació de Democràcia Nacional l’11 de novembre amb lemes racistes en un barri madrileny on viuen molts immigrants, l’assassinat de l’antifeixista Carlos Palomino va evidenciar el seriós problema de l’auge de l’extrema dreta i la seva violència. La resposta els dies següents va ser fulminant, amb desenes de milers d’antifeixistes sortint als carrers en més de cent mobilitzacions per ciutats de tot l’estat. Especialment a Madrid, les convocatòries reeixides se succeïen des del mateix dia de l’assassinat, demostrant el gran potencial d’un moviment antifeixista consternat per l’assassinat del jove company.

No obstant això, va haver-hi massa dispersió en les convocatòries, la qual cosa creava confusió entre la gent no organitzada. L’única convocatòria realment unitària va reunir a Vallecas --el barri de Carlos-- més de 10.000 persones, des d’anarquistes fins a membres del PSOE, en un context mediàtic de criminalització del moviment antifeixista.

Dins dels sectors més combatius de l’antifeixisme, va predominar la postura que rebutjava pressionar les forces polítiques i socials més moderades per mobilitzar conjuntament. Per la seva banda, el paper dels referents de l’esquerra institucional va ser nefast, denunciant tímidament l’agressió feixista i criminalitzant el moviment de resposta. El govern del PSOE va prohibir la manifestació de la Coordinadora Antifeixista de Madrid que es realitza cada any amb motiu del 20N i va desplegar un enorme dispositiu policial per intentar impedir un homenatge a Carlos que, fins i tot així, va tenir lloc. La covardia de l’esquerra institucional va quedar palesa a la manifestació convocada el 2 de desembre amb l’ambigu lema «Por la convivencia democrática. Madrid en pie de paz», que van decidir desconvocar després de l’assassinat de dos guàrdies civils per part d’ETA.

Encara que les manifestacions antifeixistes van ser moltes més i molt més nombroses, els feixistes van seguir amb la seva activitat després de l’assassinat, per exemple, amb diversos actes públics homenatjant el 20N. En una convocatòria de la Confederació Nacional de Combatents en honor a Franco i Primo de Rivera, el líder de Acción Juvenil Española, José Luis Corral, va qualificar d’«heroi nacional» a Josuè Estébanez, l’assassí de Carlos. A més a més, al desembre es van succeir l’apunyalament d’un jove antifeixista a Càceres, les agressions a un militant de Joves d’Esquerra Verda a Terrassa, a un membre de l’associació cultural i musical La Quimera de la localitat valenciana de Mislata, a estudiants llatinoamericans a Salamanca, l’atac de deu neonazis amb pals i bengales al centre cultural La Piluka de Madrid o l’agressió a RENFE d’un guàrdia de seguretat nazi a un militant d’UJC-Madrid.

El feixisme a Europa representa una seriosa amenaça que augmenta des de fa diversos anys, com demostra el seu auge electoral i la seva entrada en nombroses institucions. Un informe d’ACNUR denuncia que a Europa es produeix un acte xenòfob o de violència racista cada tres minuts. A l’Estat espanyol, encara que les organitzacions feixistes es troben dividides i no tenen un referent aglutinador a l’estil del Front Nacional de Le Pen a França, hi ha moviments en aquest sentit, augmenten la seva presència als carrers i multipliquen les seves manifestacions i actes. Segons un informe del Moviment Contra la Intolerància, a l’Estat espanyol, des de 1991, s’han produït més de 75 crims motivats per l’odi xenòfob, racial o neonazi, així com milers d’agressions greus, afectant majoritàriament immigrants i indigents. Altres dades inquietants en aquest informe serien les més de 20 organitzacions polítiques d’extrema dreta legalment registrades, les més de 100 webs racistes, 70 bandes de música feixista o els més de 10.000 ultres i neonazis. Valorar l’amenaça no ha d’implicar paralitzar-nos per la por: nosaltres som moltíssims més.

Com mostren les xifres, el feixisme, a més de representar un projecte molt perillós, també consisteix en un moviment que cada dia provoca patiment i exercita la violència contra els més desafavorits i la gent d’esquerra. Encara que per combatre’l també cal lluitar contra els seus fonaments –les situacions de precarietat i marginació, el racisme, la islamofòbia, el sexisme, l’espanyolisme…, en definitiva: el capitalisme i la seva ideologia dominant–, el perill real i potencial que representen els grups neonazis requereix una resposta específica i contundent. Pensar que tot el capitalisme és feixisme condueix a menystenir la necessitat de combatre aquest últim de forma especial, com va succeir dramàticament en el passat.

En aquest sentit, manifestacions antifeixistes que barregen en les seves convocatòries lemes anticapitalistes, com per exemple algunes de les realitzades a Madrid amb motiu del 20N, dificulten la creació d’un moviment al més ampli possible. La necessitat pràctica implica construir un moviment antifeixista fort i unitari i, des del seu interior, lluitar perquè aquest adopti posicions anticapitalistes, en comptes de construir un moviment des d’un principi revolucionari que necessàriament exclourà molts sectors i, per tant, perdrà la força que atorga l’enorme superioritat numèrica davant els neonazis. Els neonazis agredeixen tant a moderats com a revolucionaris, així que podem actuar des d’una resistència comuna.

Com es deia al principi, és molt important reconèixer els feixistes i desemmascarar-los. No podem permetre’ns ignorar-los o menystenir-los com a grupuscles sectaris i menys encara legitimar-los com a opcions respectables. Això últim resulta especialment rellevant en l’actualitat, ja que, davant l’enorme descrèdit que el feixisme ha sembrat en l’opinió pública, moltes organitzacions feixistes estan readaptant la seva estratègia presentant-se com a organitzacions democràtiques que propugnen els controls a la immigració, encara que rebutgen l’apel·latiu de racistes, per exemple.

Els carrers són el lloc on els grups feixistes s’organitzen i creixen. És fonamental no deixar-los cap espai per actuar públicament i guanyar influència, la qual cosa implica la necessitat d’afrontar-los físicament si cal, quan intentin manifestar-se o realitzar actes, mobilitzant el màxim de gent possible contra les seves expressions xenòfobes i feixistes. La seva llibertat d’expressió implica la negació de qualsevol altra llibertat, així com l’apologia de les agressions feixistes i la seva posada en pràctica.

Per no repetir els errors del passat és necessari identificar bé els feixistes, treure’ls qualsevol disfressa democràtica que intentin adoptar i no deixar-los cap marge de maniobra. La unitat amb totes les forces d’esquerra que rebutgin el feixisme, per molt febles o conformistes que siguin els seus plantejaments, proporcionarà la capacitat numèrica per frenar-los en tots els àmbits. Una combinació del treball de sensibilització, educació i propaganda antifeixista amb la confrontació als nazis allà on intentin realitzar qualsevol acte públic és fonamental per negar la seva llibertat d’ «expressió», és a dir, la seva llibertat d’apallissar, agredir, realitzar discursos xenòfobs i créixer.

Pau Alarcón