Ateneu Llibertari Estel Negre

Tot el que demanen les feministes és ridícul, encara que ben és cert que segons aconsegueixen èxits a favor d'un món on les dones no són éssers humans de segona classe, tota la societat es beneficia. Però la resistència a aquests canvis és profunda i les reaccions són contínues: quan es dóna una passa en favor de la justícia, se segueix pressió per al retrocés, fet que tal vegada expliqui que hagin trigat segles a arribar a entendre que els drets humans són aplicables també a les dones, que aquestes tenen dret a participar en la vida política, accedir a l'educació i a la cultura, al món del treball remunerat, a decidir si volen o no volen infants, a la seva pròpia vida sexual, dret a definir la seva identitat i que es respecti la seva dignitat com a persones, o no?

El dret a nomenar la teva identitat. Fa rialles que les dones demanin que les tractin en femení quan les anomenen? ¿Pot qüestionar-se aquest dret, el dret a ser anomenada «usuària, subscriptora, alumna, professora, llicenciada, catedràtica, jutgessa, ministra, advocada, editora, administradora»? El tractament en femení a les dones, o per incloure les dones al comunicar-nos, s'escampa en funció que les dones van accedint a alguna cosa més que allò que han accedit tradicionalment; a mesura que es va comprenent que els drets humans són també de les dones. I el dret que t'anomenin d'acord a allò que ets és un dret fonamental.

El dret a no ser un objecte. És ridícul que es protesti perquè la publicitat, la tele, el cinema, el mercat deixin de cosificar les dones? (Qui protesta per això, que ens afecta a tothom tots els dies?) Com si cosificar no fos en si suficient violent, la cosificació de les dones s'especialitza en la seva cosificació com a objectes sexuals. (L'opció masclista que s'usi també els homes així no és una reivindicació del feminisme, doncs aquest és un moviment de drets humans, que treballa a favor de la dignitat de tots els éssers humans). Pot ser que la gent que consumeix no sap què conceptes usen els (i les) publicistes i qui els contracten? Posa una al·lota fent boquetes, amb pits grans o mostrant el cul, amb pinta de nina a ser possible --cal seguir educant Ells en la fantasia de tirar-se les nines; confondre la innocència de descobrir el sexe amb l'acció de la violació és pervers i convenient--, «viciosa» si més no --cal seguir educant Elles en la fantasia de ser castigades per dolentes, és a dir, de ser forçades, violades; confondre la passió i el desig amb la violència és pervers i convenient--, i vendràs molt més, la teva pel·lícula, el teu programa, el teu producte... ¿Pot ser no existeix una vida sexual que no es basi en aquestes deformacions que tal preu tenen i han tingut en la majoria de dones del món al llarg dels segles? ¿Pot ser no podem sentir plaer si no és denigrant qualcú, exercint violència contra qualcú? Sí podem, però plantejar-se'l, sembla, és quelcom que no es vol fer, possiblement perquè la majoria segueix pensant que l'abús és inevitable, que no tenim opcions, com si no tinguéssim intel·ligència per aprendre a resoldre els nostres problemes.

Que t'anomeni, que no t'usin són reivindicacions ridícules perquè les dones no tenen dret a demanar això, doncs el sistema social vol perpetuar el que sempre ha imposat: que no se les anomeni i que s'usin els seus cossos per a coses que res tenen a veure amb els seus cossos, els seus desigs, la seva identitat.

Carmen Fernández

Escola de rebel·lia. Història d’un sindicalista

Salvador Seguí

Pròleg d'Emili Cortavitarte

Edicions El Jonc

Salvador Seguí, el Noi del Sucre, ha estat amb poca mena de dubtes, una de les figures més rellevants del moviment obrer català del primer terç del segle XX i, alhora, la seva imatge ha quedat fixada en la nostra memòria col·lectiva com la de la lluita de la classe treballadora per la seva emancipació. Tot i així, però, l’obra escrita de Seguí ha esdevingut pràcticament inaccessible per als lectors, ja que en els darrers trenta anys aquesta ha merescut poca atenció tant per part d’historiadors i estudiosos com d’editorials.

Escola de rebel·lia recull, d’una banda, una petita novel·la escrita per Seguí i publicada originalment el 1923 a la col·lecció «La Novela Social» de Madrid i, de l’altra, tot un seguit de conferències i entrevistes realitzades pel Noi del Sucre entre el 1918 i el 1919. La novel·la de Salvador Seguí ens permet apropar-nos als diversos aspectes de la vida diària dels sindicalistes catalans, i les conferencies pronunciades per Seguí als congressos de la CNT i a l’Ateneu de Madrid el 1919 ens mostren l’activitat organitzadora i el pensament sociopolític de Salvador Seguí en la seva totalitat.

***

Salvador Seguí, més conegut amb el sobrenom del Noi del Sucre, va néixer a Lleida el 1887 i fou assassinat pel pistolerisme patronal el 10 de març de 1923 a Barcelona. Fill únic de treballadors assalariats establerts a Barcelona, ben aviat començà a intervenir en les lluites socials i obreres de la ciutat. A partir de 1908 participà en les activitats del moviment Solidaritat Obrera, on destacà en el seu combat contra el lerrouxisme, i també en l’organització del congrés fundacional de la Confederació regional Solidaritat Obrera. Fou, però, a partir de 1910 i 1911, en el moment de la creació i de la constitució de la CNT, quan Seguí s’incorpora plenament a les tasques directives del moviment sindicalista fins a esdevenir un dels dirigents més carismàtics del moviment obrer català. El Noi del Sucre desenvolupà com a dirigent sindical una important labor propagandística i organitzativa, participant en diversos conflictes socials i laborals com la vaga general de 1915 o la més coneguda vaga de la Canadenca el 1919. Un any abans, Seguí fou escollit secretari general de la Confederació Regional de Catalunya i entre el 1918 i el 1920 fou empresonat i sofrí el primer intent d’atemptat. Arran de l’onada repressiva desplegada pel governador civil de Barcelona, Martínez Anido, el 1920 Seguí tornà a ser detingut i desterrat a Maó i un cop retornà a Barcelona la seva incansable activitat propagandística i militant fins que fou assassinat el març de 1923, tot just dos anys després de l’assassinat del seu company Francesc Layret.

Més informació