Ateneu Llibertari Estel Negre

---

Libertario Gelabert Mayol (Pinyol)

(11 de febrer de 1933 – 8 de març de 2011)

In memoriam

El passat 8 d’abril ens deixava el company Libertario Gelabert, un home íntegre i lluitador. Llibertari i membre de Memòria de Mallorca. Que la terra li sigui lleu.

«Durant molt de temps quan em demanaven havia de contestar: «El meu pare és a la presó.» Ara puc respondre sempre el mateix: "Mon pare és aquí, al meu cor."»

Libertario, com és pot desprendre del seu nom, era fill d’anarquista. Son pare, Joan Gelabert Vallori, va ser un dels militants més destacats de les CNT i FAI mallorquines de les dècades dels trenta i quaranta del segle passat. Vidrier de professió, Joan Gelabert va formar part de la militància clandestina durant la postguerra, fet pel qual va ser detingut en diferents ocasions, passant llargues temporades a presó. Aquesta circumstància va provocar la ruïna econòmica a la llar familiar.

Per pal·liar la fam que assolava ca seva, Libertario i el seu germà Galileo, sortien al carrer amb la fi d’aconseguir qualsevol aliment que portar a la mare. Així s'ajuntaven amb altres nins famolencs de diferents barris, eren els Golfos del Moll, bandes de nins autoorganitzades que jugant-se la pell «assaltaven» els trens de mercaderies quan aquests partien carregats des del Port de Palma.

Mes rere mes, any rere any, els germans Gelabert visitaven a son pare dins la presó els dies que la visita era de franc. S’acostumaren a parlar amb ell a través dels barrots. Fins que un dia, l’any 1950, el pare sortí en llibertat, torturat i molt malalt. Poc temps després moriria.

«Que vos bombin! No ho heu aconseguit!»

Dir-se Libertario i Galileo en aquella Espanya gris i nacionalcatolicista de la postguerra, era cridar el mal temps. Les autoritats franquistes els van prohibir utilitzar aquells noms subversius. A partir d’aquell moment els germans passaren a dir-se Joan i Jaume respectivament. Un canvi d’identitat gens fàcil per a uns nins acostumats als seus noms originals. A base de cops dels capellans que els «educaven» a l’escola, no els hi va quedar més remei que adaptar-se a la nova situació.

Setanta anys després, l’any 2009, Galileo i Libertario recuperaren els seus noms originaris de forma oficial. Aquell dia, al Registre Civil de Palma, Libertario era un home feliç. Tan content estava que va fer imprimir una bona tirada de targetes amb el seu nom recobrat que després repartia orgullós. Ni els cops ni les prohibicions del feixisme l’havien derrotat, ell continuava sent Libertario.

«Diuen que ara volem obrir velles ferides, ben al contrari, més bé el que pretenem és començar a curar algunes de les moltes que encara sagnen.»

Libertario no va dubtar en fer-se membre de Memòria de Mallorca quasi des de la seva fundació. Com a víctima i fill de víctima, coneixia prou bé el que va significar el franquisme per a la nostra societat. Apareixia sempre que podia a les convocatòries i s’indignava públicament davant postures que no entenia com la decisió per part de l’Ajuntament de Palma de mantenir dret el monument de Sa Feixina. Cada vegada que coincidia amb qualque autoritat no perdia l’ocasió de fer-li arribar les seves denuncies botant-se uns protocols que no compartia ni respectava.

És va apuntar al grup que Memòria de Mallorca organitzà per donar conferències pels instituts d'ensenyament de l’illa. Per a ell, l’educació era el puntal d’una societat més justa. Era un goig veure la seva cara de polissó amb els ulls brillants d’emoció quan contava als estudiants les seves peripècies com a nin durant la trista i dura postguerra. Donava gust veure com connectava amb els joves contagiant-los el seu entusiasme amb la facilitat pròpia d’un home que no va deixar de ser un nin gran durant tota la seva vida.

«Quan un arriba a la meva edat sols ha de fer dues coses, ambdues molt importants: la primera és no deixar de respirar i la segona, tan important com la primera, és no oblidar el passat, imprescindible per a seguir amb el present.»

Malauradament, a Libertario li detectaren recentment un càncer ja bastant estès al seu organisme. És va enfrontar a la mort com ho va fer en el seu moment amb els feixistes, els poderosos i la mentida: de front, amb serenitat i segur de si mateix. És va negar a rebre el tractament de quimioteràpia i va decidir esperar tranquil que arribés el seu moment.

Estem convençuts que fidel a les idees llibertàries que donaren sentit al seu nom i a la seva vida, Libertario, el nostre Tario, seguirà lluitant allà on el duguin els vents d’aquesta la seva darrera singladura. No hi tenim cap dubta que allà on sigui trobarà injustícies a combatre i malifetes que denunciar a la cara dels poderosos.

Peter de Echave