Ateneu Llibertari Estel Negre

Plens de somnis i maletes, caminem cap als indrets més allunyats de la nostra geografia per endinsar-nos pacientment en coves i paranys parats. Somrients ens diuen que serem nosaltres qui serà protagonista de la nostra pròpia vida i sabem que són mentides però sona tan bé, dringa tan harmoniosament la seva veu a les nostres orelles que no ens volem creure que tot són mentiders i els escoltem i somiem amb elles i ells.

Al matí, Rahola i Cuní; i per vomitar, a tothora, «El gato al agua»; o qualsevol altre títol que ens faci inflar els ulls amb la rojor de la sang que demana de ser expulsada del cos per acomboiar la indignació que ens provoquen els tertulians de l'extrema dreta que, com qui no vol la cosa, parlen sense treva a les pantalles de cada una de les nostres llars.

I és que quan sembla que alguna cosa no pot anar pitjor, la realitat ens colpeja fort a la cara i ens demostra que no només tot pot anar pitjor sinó que realment la norma cada cop més és que vagi molt pitjor. Si la premsa groga i llepa ens feia fàstic, ara ja no tenim només aquesta i la del cor per criticar sinó que la proliferació de programes televisius en què l'extrema dreta explica com és, per què és així i com serà en el futur sobresaturen cadenes com Intereconomia i altres. Sense anar més lluny, a la primera esmentada fa només una setmana hi vaig poder seguir un reportatge sobre la vida de Mussolini en què l'única cosa negativa que es va dir d'ell va ser que de jove va ser socialista. Agafem-nos i estiguem atents perquè això acabarà malament i tots ho sabem.

En un escenari de crisi on la socialdemocràcia (si és que això existeix al nostre país, que jo crec que no però així s'anomenaven ells i ens serveix per situar-nos...) s'ha llençat en braços dels especuladors ultraliberals i la gran banca i acata sense immutar-se totes les seves ordres, que els televidents amb poca formació vegin en el feixisme una forma possible de fer desaparèixer l'atur i la corrupció, tal com explicava el reportatge a què m'he referit, fa por. Perquè mentre això s'esdevé no paren de sonar veus tipus Aznar que apunten que la democràcia, o l'Estat de les autonomies, és un luxe massa car de mantenir.

El següent pas és augmentar l'ordre (és a dir violència per aguantar aquest sistema profundament injust) i acabar amb la participació, mínima però com a mínim en forma de simulacre que ara tenim. I no creguem ara que val més res que simulacres perquè aquest res ja ens el coneixem i insisteixo, és el que fa més por.

I aquest tema, el de la por, és l'objectiu central de tanta ximpleria televisiva. La por es construeix en forma de notícies, en forma de malentesos i de sobreentesos, en forma de mentides i en forma de violències. La por esdevé el centre motor de totes les informacions econòmiques que suren enmig d'aigües fètides de tot tipus. La por es materialitza i als que en tenen els donen píndoles per combatre-la: expulsions d'immigrants, detencions d'okupes, persecució de petits delictes, ampliació del significat de la paraula «delicte», assenyalament dels diferents de tot tipus com a culpables.... Por, por i més por. Una por que després de les petites píndoles té el gran remei preparat. I aquest no és un altre que l'hegemonia total i absoluta d'aquests dictadors que alguns anomenen «mercats» i que bàsicament tenen un sol objectiu: ser cada dia més rics peti qui peti. I qui peta som sempre els altres.

Jordi Martí Font