Ateneu Llibertari Estel Negre

A l'Hospitalet, un veí, a l’atur, pare de família, mort suïcidat, assetjat per les autoritats a deixar el seu pis de protecció oficial.

Aquest crim és la recompensa de l’Estat per haver treballat tota una vida. La recompensa de l’Estat als treballadors és robar-los, retallar-los drets, enganyar-los, i abandonar-los sense cap garantia de res.

L’Estat mata i els governants callen, o ens parlen dels dolents d’ETA.

Els mitjans de comunicació callen i ens parlen de morts a la Conxinxina per terratrèmols i aiguats. 

Els jutges tan fastigosament obedients als poders públics callen i segueixen enviant ordres judicials per a robar les cases a treballadors enganyats i estafats pels bancs. L’església, tan preocupada per la vida d’espermatòfites, calla davant els crim de treballadors i jubilats que han treballat tota la vida.

El problema és que no és un cas aïllat, sinó un assassinat massa rutinari.

Txema Bofill

***

Ràbia

El passat dijous 11 de novembre, un veí de l’Hospitalet que portava anys a l’atur, es va suïcidar a un parc públic després de rebre una ordre judicial que l’obligava a marxar del pis de protecció oficial que ocupava amb la seva dona i la seva filla.

En plena jornada electoral, aquesta mort, com tantes altres, s’ha convertit en una notícia més de la frívola secció de successos d’alguns diaris, passant pràcticament desapercebuda... Pel contrari, a nosaltres, la mort d’una persona que ha passat tota la seva vida sent exprimit en una feina mal pagada per després ser posat d’una puntada al carrer amb la seva família, no ens provoca indiferència, sinó fàstic, impotència i ràbia.

Ràbia contra un sistema democràtic, tant democràtic que permet escollir a milers de persones entre la misèria i el suïcidi.

Ràbia contra un sistema progressista, tant progressista que ha evolucionat fins convertir l’esclavitud laboral en un dret. En el dret de tot ésser humà a entregar la seva vida sota el xantatge de caure en la pobresa, a canvi (això si) de poder consumir tota mena de distraccions.

Ràbia contra una sistema igualitari, de ciutadans iguals amb les mateixes oportunitats. Tant iguals que mentre que uns dormen al carrer entre cartrons, uns altres tenen mansions de luxe repartides arreu del món.

Ràbia contra una sistema tolerant, que ens permet protestar tant com vulguem, a condició de que mai passem de les paraules als fets, de la queixa a la lluita.

Ràbia contra els polítics que ens somriuen mentre la gent la palma, ràbia contra els empresaris que ens escanyen sense ni tant sols donar la cara, ràbia contra els periodistes i la seves paraules enverinades, ràbia contra els jutges que arruïnen vides amb una firma,…

Ràbia, ràbia, ràbia...

Cartell enganxat a alguns barris de Barcelona

Novembre del 2010