Ateneu Llibertari Estel Negre

Instal·lats com estem en plena dictadura dels capitals financers, dels mercats o del nom que demà els mitjans de desinformació general triïn per als amos, sembla com si no sabéssim reaccionar més enllà dels dogals que ens apliquen I que ens preparen ja a plena llum del dia. No passa ni un dia que no surti un Govern democràtic, ja s'anomeni d'esquerres o més dretà, entonant la cançó ja sabuda que davant la crisi només li queda la possibilitat de retallar despesa social. I, per tant, els serveis que aquesta «despesa» pagava. I la majoria s'ho mira com si no els ho diguessin a ells i a elles. Com si l'anunci fos només una part més de la xerrameca constant que fa companyia des de dins del televisor. Si desapareix la sanitat pública, no passa res. Si desapareix l'educació pública, tampoc passa res. Si ja no tenim transport públic, és igual. I si tot esdevé empresa, gràcies a Déu.

La maquinària doctrinària funciona com mai. Amb mitjans de convenciment general, de creació del consens que deia Chomsky, amb una potència que mai abans no havia tingut el poder, no havia tingut qui mana. Els diaris serveixen per convèncer els que llegeixen. I on no arriba la lletra impresa sempre tenim la ràdio i la televisió per deixar clar que cal llepar les sabates de l'amo sense manies si volem que ens deixi anar algunes de les molles sobrants en el seu tec. L'escola adreça les personalitats que serien poc productives i la presó aïlla els qui no són prou dòcils malgrat tot el túnel de modelatge d'individualitats en què han convertit la joventut de l'espècie.

Als dissidents i captaires --que deien els de la Taula de Porrera fa anys-- ens han reservat correccions amb forma de coerció. Així, el control de la dissidència és una de les feines més importants que ha quedat en mans de l'Estat, separat avui ja completament d'allò que se'n va dir «estat del benestar» i que va servir durant decennis per aturar el capitalisme d'Estat que sota la falç i el martell es va estendre per mig món com a conseqüència de les teories emancipadores de Marx i Engels interpretades per Lenin i tota la seva colla. L'Estat, doncs, esdevé el guardià dels privilegis d'una minoria que no en té prou robant-nos cada dia tot el que ens deixem robar, que no és poc, sinó que a més ho exhibeix impúdicament i ens ho presenta com a «fruit del seu esforç».

Serem acusades de boges, de romàntiques, d'utòpics, d'innocents, d'antisistema, d'okupes o ves a saber de què s'inventaran demà. Ens assenyalaran com a responsables de tots els seus mals i de bona part dels nostres. Diran en veu alta que som la plaga que tot ho assola, una colla de fanàtics o col·laboradors del papu gros, d'AlQaida o del proper que s'inventin. Tot i això, no ens deixarem convèncer i continuarem dient-los a la cara que no només no ens fan por sinó que els dies del seu domini toquen retirada, que són quatre gats i el planeta no és seu, que deia Goytisolo. Continuarem dient-los que per molt que parlin tots a una el que diuen és mentida i ho continuarà sent malgrat ho repeteixin cada cop més veus ensinistrades, més parles obedients.

Més enllà de l'obediència deguda a qui et nega el menjar per alimentar-te a la seva mà i alhora que et domina t'ensinistra perquè donis sempre les gràcies (de res), hi ha l'ànsia de llibertat, de triar conscientment què volem i no ser paper de calcar en mans de qui juga la partida. Més enllà del domini exercit amb micròfons o porres, hi ha la intel·ligència col·lectiva, que derrota la competència sumant coneixements, que continua demostrant que és viva i no té por de pensar. De pensar, només de pensar. I pensant entén que no som números ni màquines ni tan sola mà d'obra o recursos humans. I tal com pensa actua i nega la negació de la vida que és el capitalisme en totes les seves múltiples i complexes formes de dominació. I, tal com actua, difumina la pròpia cara per no perdre-la, dissol la seva personalitat per esdevenir colla, grup, multitud, perquè u no es ningú però sense u tampoc mai no hi ha ningú. I tomba cotxes, aixeca barricades i planta cara a l'autoritat. I no es creu que els enemics siguin els immigrats sinó que sap molt bé on apuntar: sempre cap a dalt, sempre cap a dalt! I esdevé feliç d'estar viu i entendre el món, d'esforçar-s'hi per fer-ho, de saber sempre més, de no tenir por a saber i, malgrat tot, estimar, ser estimat i ser feliç. I és que mai no ens hem cregut aquesta ximpleria suprema que diu que els ximples són més feliços que els conscients, entre altres coses perquè és i serà sempre una altra de les seves mentides. Apunteu cap a dalt!

Jordi Martí i Font