Ateneu Llibertari Estel Negre

Mentre Zapatero llepava les petjades de les sabates dels amos, representats per aquest president del Fons Monetari Internacional de visita a Madrid el passat 19 de juny, Dominique Strauss-Kahn, la mirada freda i sense miralls ni còncaus ni convexos al Reial decret de Llei de reforma del mercat de treball aprovat dos dies abans deixa clares unes quantes de les garrotades que rebrem els propers dies, mesos i anys. Segons l'Strauss-Kahn, durant els propers vint anys, si les coses es fan bé...

Les persones que treballem ja ens podem anar preparant. Els voltors volen baix i busquen carn feble per menjar, farts com estan. L'Estat passa a servir, una mica més si pot ser, per tapar els forats de les empreses, bancs i multinacionals diverses, forats tapats o simulats. Així, pagarà la Seguretat Social dels contractes per a joves i estalviarà a les empreses aquest import, alhora que els subvencionarà els acomiadaments. O sigui que un empresari rebrà diners per contractar algú i per fer-lo fora. En diran també flexibilitat?

Alhora, les rebaixes són prou evidents en molts punts però n'hi ha un en què no només són evidents sinó que fan fins i tot mal de dir. En la Reforma Laboral que els gossos lloen i que només critiquen com a insuficient (tranquils, que al pas que anem el feudalisme arribarà aviat) es diu que els joves cobraran el 60% del salari mínim durant el primer any de contracte i el 75% en el segon any. Així, parlant de xifres concretes, una empresa qualsevol pot contractar un treballador jove per 379,98 euros al mes a jornada completa. Si el jove es queixa, al carrer i que pagui l'Estat l'acomiadament. Alhora, el jove, si és contractat per una ETT passa a poder realitzar feines perilloses. O sigui que perill i misèria es donen la mà i els voltors aplaudeixen. Els “mercats” i els empresaris donen copets a l'esquena a Zapatero d'amagat mentre públicament demanen més i més... misèria, i Rajoy i Mas es pregunten què hauran de fer ells quan manin per semblar més de dretes que els que ara tenen el poder.

Ja sabeu que si l'empresa acredita -ja ens entenem- sis mesos de pèrdues ja té causa objectiva d'acomiadament i per tant es passa a cobrar un màxim de 33 dies per any treballat.

Què ens queda? Doncs esperar la reforma de les pensions, que els voltors també han demanat, i veure com passem als 67 anys per cobrar una pensió. Diran que a l'Estat francès Zarkozy també ha retardat l'edat de cobrament però és que aquesta ha passat dels 60 anys als 62. Ho diran i una part important de gent s'ho creurà. Els mitjans, ja se sap...

I veure com les patronals continuen apostant per fer desaparèixer la negociació col·lectiva i per tant fer contractes a mida, i fer impossible la unitat dels explotats. No passa res, ara que ja sabem que la gran banca espanyol és una de les que més beneficis dóna i més solvència té... que es morin els pobres i visca la crisi!

Algunes i alguns continuen mirant la tele per assabentar-se com la pobresa s'estén i la precarietat ja no és només normal sinó total obligació. S'ho miraran sempre per la pantalla? L'anestèsia que els ha estat subministrada és tan potent que no els permet entendre que tot depèn de la correlació de forces? No entendran mai que això és una lluita de classes i que ells, malgrat els pesi, són treballadors i per tant explotats i ben aviat pobres de les mil formes que la paraula permet?

Ens trobem davant de l'atac més gran que el capitalisme ha fet a la classe treballadora des de l'acabament de la Segona Guerra Mundial. Aquest atac suposa el trencament del pacte social que, a través de la socialdemocràcia, permetia un cert benestar en aquesta part de món. Un benestar que desactivava, alhora, la possibilitat d'un contagi revolucionari, no ens enganyem. Això no era, ni molt menys, el millor dels mons possibles tal com afirma sovint la propaganda capitalista però sí que era molt millor que el lloc a on anem. I on anem ho tenen clar si no lluitem. I la gent que ha tingut un mínim de formació ho pot deduir llegint encara que sigui un cop a la vida les pàgines salmó dels diaris i les que porten el títol d'Economia.

Tenim vaga general convocada al setembre i fins aleshores ens cal cremar el carrer uns quants cops, com més millor, per fer-nos sentir aleshores amb claredat i obrint espais nous de confrontació. Tenim clar que aquesta vaga no aturarà res si la deixem només en mans dels convocants i per això ens caldrà posar-ho tot en joc. No ens podem permetre el luxe de mirar-nos-ho només perquè la destrossa que han planificat i que ara executen és llarga, immensa i va dirigida a totes les esferes de les nostres vides.

Si hi ha algú encara no ho entén, que es prepari per rebre clatellades, perquè també és a la llista, i perquè segur que té metge, treball, atur, seguretat social, escola... i demà ja veurem...

Jordi Martí Font