Ateneu Llibertari Estel Negre

La reflexió que ve a continuació té com a referent els serveis públics de Sanitat i Benestar Social, i els processos de privatització que estan afectant-los.

Una vegada centrats en ells, la polèmica més immediata és la de «prestació directa de l'Administració / gestió privada», i per tant pareguem abocats a tindre que pensar quina seria la millor manera de satisfer les necessitats ciutadanes d'estos serveis.

I quan ens posem a pensar sobre el tema, ineludiblement ixen a relluir diferents tòpics, sobre els que caldria informar-se i posicionar-se:

a). Atribuïbles a la gestió de l'Administració: rigidesa dels procediments administratius a l'hora de contractar personal, d'efectuar compres de bens i serveis, presència del dret administratiu…; incapacitat de contestar àgilment a les noves necessitats; no tenir resolt el binomi legalitat/eficàcia; costos laborals alts degut a l'excés de funcionaris; parasitisme dels partits polítics governants...

b). Atribuïbles a la gestió privada: el falsejament de les condicions de competència amb la tendència a la formació d'oligopolis; connivència de la corrupció empresarial amb la corrupció política que també contribueix a falsejar les que es consideren condicions dels mercats lliures; la possibilitat de xantatge en la que queda l'Administració pública última garant del sistema de SSPP, a mans de les empreses que subcontracten SSPP essencials amb l'Administració; la rapacitat i el descontrol dels equips directius; guiar la seua activitat per l'únic objectiu de la rendibilitat, sense preocupacions socials; l'empitjorament de les condicions de treball…

Estos tòpics probablement venen dictats per posicions prèvies de les persones, en funció de que intuïtivament es situen a favor de l'Estat, al que veuen com un garant dels SSPP, o a favor de l'economia de mercat; en qualsevol cas haurien de ser objecte d'una major atenció.

Esta disjuntiva que es podria resumir amb «Estat/Mercat» cal situar-la en el moment històric actual que podríem caracteritzar pels següents trets:

a). La legitimació constitucional del Poder Públic és hui en dia molt precària. Els manaments constitucionals són contínuament falsejats o ignorats.

b). La globalització econòmica ha desdibuixat la sobirania dels Estats, compartint-la amb organismes burocràtics europeus o mundials (UE, l'OMC, FMI, BM, OCDE) que es legitimen als ulls del ciutadà pel mateix mètode pel que, en realitat, ho fa el poder públic: la pau social, l'eficàcia en el desenvolupament econòmic i social (o per la manipulació de les consciències que els «fa veure» eixa eficàcia).

c). S'accepta que l'Estat ha de reduir la seua activitat a allò indispensable al que la societat civil, actuant segons les lleis del mercat, no puga realitzar. L'Estat passa de ser un Estat prestador d'activitats a regulador de les mateixes. La societat civil cada vegada participa més de les activitats que, fins fa poc, eren responsabilitat de l'Estat. Esta nova manera d'entendre el poder governamental és l'anomenada «governança».

Pretendre alterar esta realitat és un experiment massa perillós, raó per la que val més adaptar les institucions a la realitat que intentar modificar esta, que és massa poderosa. I també és la raó per la que els partits que toquen poder fan polítiques tant paregudes.

El que passa com veurem després és que la realitat no es planteja en disjuntives de blanc o negre, estat o mercat, sinó en formes híbrides de les que caracteritzen el que hem dit anomenen governança, és a dir, la imbricació de l'empresa privada en faenes considerades fins fa poc com específiques del poder públic. Eixe fenomen és el que explica bona part de l'anomenada privatització dels SSPP o de la seua gestió i de les activitats de l'Administració.

Informes, instruccions, valoracions, propostes de resolucions administratives, que el principi d'atenció als interessos generals justificava que foren realitzats per funcionaris, cada vegada més s'encarreguen a empreses privades, inclòs a aquelles que tenen a veure en l'objecte de l'estudi, l'informe o la valoració que estiga realitzant-se (depenent de la «finor» ètica del govern de torn). Este fenomen és general també en l'Administració de la UE, on els grups econòmics més poderosos assessoren (a través de lobbys) a la Comissió a l'hora de fer les reglamentacions oficials que després hauran de regir l'activitat dels assessors.

Esta pràctica s'estén per les Administracions Públiques i es veu com a normal, i és la que justifica l'aparició d'empreses públiques com AVAPSA en el camp de l'atenció a la Dependència, o la queixa de molts funcionaris al veure que s'externalitzen activitats que podrien ser realitzades per ells, o la proliferació d'empreses públiques o ens autònoms que gaudeixen de molta més llibertat que l'Administració per establir relacions contractuals i col·laboracions amb l'empresa privada, o l'establiment d'acords o contractes amb empreses privades de salut tipus concessions administratives com és el cas dels Hospitals d'Alzira, Dénia, Torrevieja, Elx o Manises.

La tendència de l'Administració a desfer-se de la gestió directa i reclamar per a ella solament el control, forma part d'un procés mundial, que pot tindre relació en altre fenomen observat en les grans empreses, en les que es veu que intenten deixar de produir directament res i encarreguen a altres empreses xicotetes i mitjanes distribuïdes per tot el món la producció que abans realitzaven, reservant-se per a elles el control de la producció (empreses transnacionals).

Els problemes amb esta comparació són diversos:

a). la finalitat de les empreses és obtenir un benefici, de manera que si actuen com ho fan és per eixa finalitat, no per ningun motiu paregut al de l'interés general. Una activitat com la de servei públic no pretén tindre un benefici, de manera que seguir els mateixos passos, sense tindre els mateixos objectius ni les mateixes regles per a exercir el control potser que impedisca el control real .

Les empreses matrius que externalitzen i reparteixen per tot el món la seua activitat mantenen un control rigorós sobre l'activitat de la resta d'empreses que treballen per a ella procurant fer màxim el seu benefici; en canvi l'Administració no manté eixe control rigorós en benefici dels ciutadans, sinó que a l'inrevés, utilitza moltes vegades eixa activitat externalitzada per afavorir el benefici, no d'ella, sinó de les empreses externalitzades. No podem estar d'acord en la gestió indirecta dels serveis públics mitjançant concessions administratives o el que siga, mentre sapiguem que és molt imperfecte el control que l'administració manté sobre les empreses.

b). Per altra banda, en el cas de les empreses transnacionals, cap de les empreses subcontractades té coneixement del negoci global ni autonomia per influir sobre ell; en canvi, al cedir l'Administració l'activitat mitjançant concessió administrativa i altres tipus de col·laboració públic/privada, trasllada la informació del negoci a les empreses privades (privant-se ella d'eixe coneixement ja que, en el fons, «confia» en els altres i vol descarregar-se d'eixa preocupació), deixant-les en una posició en la que ha de ser molt fàcil per a elles fer xantatge a l'Administració perquè esta acaba ignorant-ho tot del negoci i en canvi no pot deixar de finançar el servei públic, del que és l'últim garant.

D'este procés «privatitzador», el ciutadà pot no adonar-se'n perquè, a l'igual que passa en els enverinaments, la conseqüència no es veu al moment sinó a la llarga i d'una manera que no és fàcil relacionar l'efecte amb la causa, sobretot tenint present el silenci i la falta de debat social que hi ha en un tema de tanta importància.

Malgrat que estem parlant de privatitzacions, el procés privatitzador que patim no és comparable al que pateix la població dels Estats Units d'Amèrica del Nord. Si pensem en la sanitat, el cas més radical de privatització portat a efecte a Espanya és el de les concessions administratives dutes a cap en la Comunitat Valenciana i l'hospital de Valdemoro de la Comunitat de Madrid. En estos dos casos, una entitat privada construeix un hospital i gestiona les activitats clíniques i no clíniques (manteniment, bugaderia, cuina, pàrkings, ...) a canvi d'un cànon per cada una de les persones que viuen en l'àmbit territorial de la concessió i per un període de temps d'uns 30 anys prorrogables, depenent tot el personal, sanitari i no sanitari, també de la seua gestió.

Doncs bé, malgrat ser este l'experiment més radical de privatització dut a terme en Espanya, i potser també a Europa, queda lluny de la privatització a la que està sotmesa la sanitat en EUA. Allí, tot el que no siga pobre de solemnitat, si vol ser atès sanitàriament ha de tindre un segur mèdic que llastra, i molt, l'economia familiar i posa en situació molt crítica a les persones si es veuen en la necessitat de tindre que patir alguna intervenció quirúrgica.

Ací a Espanya ningú paga directament per les prestacions sanitàries i la titularitat dels hospitals que fins i tot funcionen amb concessions administratives, és pública.

A banda de les possibles irregularitats i tractes de favor que han rebut estos hospitals (que són moltes) i que van convertint la sanitat en un negoci, podem considerar que es tracta del punt final al procés privatitzador o encara poden donar-se passos que facen evolucionar al sistema sanitari espanyol més encara a semblança del que es practica en els EUA?.

Doncs bé, un altre pas important que podria servir per avançar en la privatització seria el del copagament. Una vegada instaurat eixe principi per als serveis clínics (a lo millor per a l'Atenció Especialitzada), què impediria que s'estenguera a la Primària, o a les intervencions quirúrgiques? O al menjar durant els ingressos hospitalaris com ja s'ha sentit dir en Catalunya? Què impossibilitaria que s'aplicaren amb el temps copagaments diferents segons la capacitat econòmica i, amb la facilitat que tenen les empreses concessionàries en trobar els badalls de les lleis i dels contractes, quina dificultat tindrien per facilitar l'entrada als usuaris que pagaren la quota normal i la dificultaren per als que pagaven la quota «social»?. O que generaren un caos administratiu de copagaments tant complicat que la gent optés per fugir a l'assegurança privada?.

En Catalunya s'intenta que el que pague a una mútua deixe de cotitzar a la SS, amb la qual cosa podria acabar quedant-se la sanitat de la SS per als pobres.

El copagament és un fet molt assumit en el camp dels SSSS i la portada a efecte de l'aplicació de la llei de la Dependència podria ser també una oportunitat per tal de començar a introduir-lo en la sanitat. Hauríem d'estar atents davant d'eixa eventualitat.

Cal dir però, que els copagaments estan molt estesos per Europa, però eixa no és cap raó perquè s'estenga ací a Espanya. No anem a tragar només amb les «tradicions» europees que ens perjudiquen. Que s'estenguen les pròpies dels Estats del Benestar que estan allí molt més desenvolupades!

Doncs bé, en este procés de privatització progressiva de la sanitat ha hagut una bona polèmica amb el paper que ha jugat la llei 15/97 sobre la Habilitación de Nuevas Formas de Gestión Sanitaria, i continuarà haguent-la durant una temporada.

Rafa Muñoz (ATTAC-PV)