Ateneu Llibertari Estel Negre

---

El que li va passar a García Lorca no és un assumpte privat, sinó que afecta el temps que vivim

Tot crim polític conté dues morts: la física i la metafísica. Amb la física s’aconsegueix acabar amb la vida; amb la metafísica o interpretativa es vol anul·lar la seva significació moral i política, fent-la passar per un fet inevitable, un mal menor o el preu de la història. Acceptar aquesta interpretació és la forma més acabada d’oblit. L’autor del crim polític sap perfectament que la seva tasca no s’acaba amb la mort de l’altre, sinó que s’ha d’esforçar a convèncer els altres que és insignificant.

Pel que fa al franquisme, l’escenari actual de la batalla interpretativa és la figura del desaparegut, aquests 110.000 assassinats que reposen a les cunetes de la història, tant si aquestes prenen la forma de fosses comunes com de descampats anònims o osseres inidentificables al Valle de los Caídos. El desaparegut és una figura singular de víctima, ja que se situa entre el ser i el no ser, entre la certesa de la mort i la incertesa de la seva mort. Potser cal referir-se a aquesta figura com si es tractés d’un espectre. Espectral és, en efecte, la seva manera de ser, ja que en el desaparegut hi ha alguna cosa definitivament perduda, la seva vida, però alguna cosa també present que ens acompanya com un esperit, instant-nos perquè fem alguna cosa, sota pena de quedar petrificats en la indecisió paralitzant, tal com li va passar a Hamlet, que no va ser capaç de reaccionar davant de la veu de l’espectre que tenia entre les mans.

El que el desaparegut ens porta davant de la nostra presència és la brutalitat d’una violència, i amb aquesta, una pregunta inquietant, a saber: si nosaltres hem construït el nostre món tan acollidor sobre l’oblit de tanta injustícia com se li va fer. Mentre no responguem a aquesta demanda, ell seguirà ancorat en un temps passat, i nosaltres quedarem exposats a la seva repetició perquè no som capaços de dir de quina banda estem. En lloc d’això, hem creat la còmoda categoria del franquisme sociològic, ficant dins d’aquest sac els que han interioritzat la manera de viure que regnava durant la dictadura. Amb tot, també s’hi hauria d’incloure els que pensin que es pot construir una democràcia esborrant de la memòria la història que va del 1936 al 1975. Durant la dictadura, la llibertat sobrava, i en la democràcia la memòria de la falta de llibertat està de més. En tot això sobreviu, doncs, l’esperit del franquisme.

Encara que es comptin per milers els desapareguts o, tal com es diu en dret, les «víctimes d’una desaparició forçada», els focus s’estan centrant en el més il·lustre de tots, Federico García Lorca. No es pot descartar que en aquest interès hi pugui haver morbo per part de la premsa groga, o voyeurisme en molts espectadors, o vanitat en polítics àvids de fotos rendibles, però aquests abusos no poden ser determinants, ni tampoc l’opinió de la família, per molt respectable que sigui. Més enllà de l’opinió de les nebodes --fins i tot independentment de la ideologia de la víctima-- hi ha la significació objectiva de la víctima. El que li va passar a Lorca no és un assumpte privat que només li interessi a ell o als seus familiars. És, per contra, un fet polític que marca el moment en què li van prendre la vida i el moment posterior en què nosaltres vivim. Marca el moment de la seva mort perquè al ser un assassinat polític implica els militars que es van rebel·lar contra l’ordre constitucional, segellant amb aquest tipus d’assassinats el caràcter del seu projecte polític. Però també afecta el temps que nosaltres vivim, perquè si el nostre nou ordre constitucional estigués basat en l’oblit del significat d’aquella violència, aleshores quedaríem exposats a la seva repetició. ¿Què impediria, en efecte, que la violència es repetís si hi ha una raó superior que pot ser invocada perquè tota violència se silenciï si és passada, és a dir, si ja no ens afecta a nosaltres, els vius, perquè els violents han decidit no matar més o ja no poden matar? Entre el moment passat i el present hi ha una relació misteriosa que ens interessa reconèixer. La clau d’aquesta relació la té la figura del desaparegut. La seva existència fantasmal remet a un passat criminal i a un present que no s’ha fet càrrec d’aquell passat.

És evident que el més important no és la identificació d’uns ossos sinó el reconeixement del que van suposar aquelles morts i del significat que ara tenen. Però això no vol dir que la identificació dels cossos sigui secundària. El fet que no sapiguem on es troben té la connotació jurídica que som davant «d’un delicte permanent de detenció il·legal», és a dir, som davant d’un delicte vigent que ha de ser investigat per depurar responsabilitats. Aquesta és la tasca dels jutges. Però, a més del dret, també hi ha el nostre deure de reconèixer en aquelles morts una significació política que es resumeix en dues preguntes, una dirigida al projecte polític franquista, que necessitava matar innocents per tirar endavant, i una altra a nosaltres mateixos, disposats a viure en democràcia sense mirar sota la catifa. Preferim ofegar aquest significat polític en el fatalisme històric, com si allò hagués estat necessari o inevitable.

Reyes Mate

(El Periódico de Catalunya, 07-12-09)