Ateneu Llibertari Estel Negre

Magí Rallé i Sans.

L'escola republicana a Vilafranca del Penedès (II)

---

Guerra civil i assassinat

A partir del mes de maig de 1936 s'accelera la incautació, per part de les autoritats republicanes, dels col·legis religiosos de la vila. Tot i que es va fer seguint escrupolosament els procediments legals, és evident que això va encendre molt els ànims dels pares catòlics contra aquestes autoritats que gosaven anar tan lluny en els seus plantejaments antireligiosos. El clima social estava enrarit del tot, i la violència practicada pels dos bàndols, dretes i esquerres, era recollida puntualment per la premsa. Això, però, no ho podem considerar com a principal element impulsor del que havia de venir. Altres vegades la història d'aquest país ha estat molt més tenyida de sang dia a dia i no per això s'ha enderrocat el règim (pensem en les bullangues a l'Espanya liberal del segle XIX o en els morts provocats per ETA durant la Transició). Els militars sublevats els dies 17 i 18 de juliol de 1936 van aconseguir el suport de l'oligarquia monàrquica i de bona part de la població conservadora i catòlica; també es van beneficiar de la paràlisi de les autoritats republicanes durant les primeres hores del cop, cosa que els va proporcionar el control d'una bona part del territori de la República. Els militars rebels van proclamar la seva lluita contra el govern republicà però, inicialment, van manifestar el seu respecte a la Constitució, a l'Estat republicà i a la bandera tricolor. Van ser ells els responsables dels desordres i assassinats que es van produir en territori republicà a causa del col·lapse de l'ordre públic que el govern legítim no va poder restituir, parcialment, fins uns mesos més tard.

En la darrera de les actes del Consell Local de Primera Ensenyança del 23 de juliol es tractà la destitució dels mestres Francesc Argemí i Mústich, Joana Argenté i Reixach, Rosa Bardina i Salesas i Trinitat Feliu i Bergalló, “per ésser notòriament enemics del règim i boicotejar-lo contínuament”. L'activitat docent quedà en mans dels mestres que harmonitzaven amb la nova situació revolucionària: la majoria estaven afiliats al sindicat anarquista CNT i solament un mestre militava a la UGT, marxista.

Ens consta, per testimonis de l'època, que Magí Rallé va ser un element molt actiu quan s'inicià la lluita contra la revolta militar de juliol de 1936, però no va ocupar llocs destacats de representació com ho havia fet en anys anteriors (excepte com a membre del comitè local d'Indústria dels Serveis Units Elèctrics de Catalunya). Desmentint una de les acusacions en el seu sumari, no va tenir cap càrrec important en el Comitè de Milícies Antifeixistes ni després a l'Ajuntament. Recordem que ell era un moderat, en qüestions revolucionàries, i això ho sabien els seus companys de sindicat. En aquells mesos la CNT-FAI estava fent una revolució de caire radical, no gradual com ell pensava que s'havia de fer. Durant la guerra Rallé va haver de bregar més amb els “faistes” que no pas amb els seus rivals polítics. En la seva declaració al judici sumaríssim que se li formà després de la guerra afirma no haver intervingut en cap mena de robatori ni acte vandàlic i que va prendre part en l' organització d'una granja avícola municipal i dels menjadors escolars, tot fins el dia 7 d'agost de 1936, data en què dimití per incorporar-se a la seva feina a la companyia elèctrica i a les tasques d'infraestructura de la xarxa municipal. 

El 21 de gener de 1939 les tropes franquistes (una divisió de requetés) van entrar a Vilafranca del Penedès i s'inicià la constitució del nou ordre feixista a tota la comarca. Es van produir les primeres detencions, les depuracions i la destrucció de la legalitat republicana i dels vestigis revolucionaris. Les persones més compromeses durant els anys de guerra van unir-se a la gran massa humana que emprenia el camí de l'exili. No fou aquest el cas de Magí Rallé qui, convençut de no haver fet mal a ningú i d'haver estat fidel a la seva consciència moral i política, pensava que no havia de témer res de la nova situació. Continuà, doncs, treballant per a la companyia elèctrica de Vilafranca, reparant línies malmeses, fent instal·lacions i mantenint-se a prop de la seva dona i els seus fills, que eren, per a ell, les persones més importants de la seva vida. Testimonis de l'època afirmen que no se'l va detenir abans precisament per tal que pogués acabar la seva feina en la rehabilitació d'algunes instal·lacions elèctriques municipals. Quan es va poder prescindir d'ell li va caure a sobre la “justícia” dels vencedors. Rallé va ser detingut el 10 de març, un ofici de la comandància militar de Vilafranca anunciava al jutge militar  que el Servicio de Información de la Falange Española Tradicionalista y de las JONS havia assenyalat Rallé “como posible directivo de las Juventudes Libertarias y como extremista acérrimo”.

La instrucció del seu sumaríssim d'urgència, el 3.921, va iniciar-la, el mes de març al Jutjat de Vilafranca, José G. Erdozaín Gaztelu, un notari de Pamplona arribat amb els requetés que més tard s'instal·laria, al menys un temps, a Terrassa. El delicte de què fou acusat va ser el mateix que es va imputar a milers i milers de represaliats pel nou règim després de la guerra: el de rebel·lió. Cal que ens fixem en aquest detall cabdal sobre el qual recolzava el nou Estat: sense cap mena de dubte, van ser els militars sublevats el 17 i 18 de juliol de 1936 els que es van rebel·lar contra el govern i contra l'ordre constitucional. No tenien cap dret a aixecar-se contra un govern sorgit de les urnes el febrer d'aquell any. Així doncs, malgrat haver guanyat la guerra, no tenien cap dret a formar cap Estat nou ni a exercir el poder legítimament. L'exercici de la justícia a les seves mans era una il·legalitat practicada per delinqüents. Tot el poder franquista fou un estat de força exercit per “dret de conquesta”, és a dir, tot menys un Estat de dret legítim.

En la seva declaració del 18 de març Rallé explica que en arribar la República es va fer militant de la CNT, però que la va abandonar a causa de les pugnes entre trentistes i faístes, i va retornar al Sindicat d'oposició Llum i Força. En esclatar la guerra aquest sindicat va desaparèixer i ell va ser l'únic dels seus companys que va passar definitivament a la CNT. També relata el seu pas pel Consell Escolar i el Consell Local de Primera Ensenyança. Aprofità l'avinentesa per fer una declaració de principis que pretenia deixar clara la seva posició política al marge del radicalisme anarquista, però on descobria temeràriament el seu pensament. Diu el sumari: “Sus aspiraciones eran las de poder conseguir una República Federal (según las doctrinas de Pi y Margall)”.

La farsa judicial en el cas de Magí Rallé, com el d'altres milers d'espanyols en aquells moments, es va veure agreujada per les delacions. Les acusacions entre veïns foren el motor de la repressió franquista en els primers mesos posteriors a la guerra. S'ha dit abastament que les enveges, els odis i les rivalitats van accelerar un procés que, atiat per la propaganda, va aconseguir un efecte concret buscat pels nous mandataris: el genocidi d'una part de la població pel fet de pensar de manera diferent. Aquells exiliats, aquells represaliats, aquells empresonats deixaven de formar part del cos civil del país, deixaven d'aportar la seva llavor, de procrear, d'influir. Espanya esdevingué un país totalitari, catòlic per força, aclaparat per les consignes falangistes, un país que encara avui viu de la reforma política dels hereus del franquisme. Es buscava extirpar quirúrgicament el pensament igualitari, tota reivindicació de llibertats socials i polítiques i anorrear, fins i tot del pensament, el retorn a la democràcia republicana.

Doncs bé, el promotor de la causa contra Rallé podia haver estat el comerciant José Casas Sábat, l'únic a declarar en contra seu durant el procés. Aquest extracte pertany a la seva declaració del dia 16 d'abril, i que va acabar amb les poques esperances del detingut per poder salvar la situació: “Que durante el dominio rojo creo formaba parte del Comité de esta Villa, en la que se cometieron cincuenta asesinatos, a parte de muchas detenciones de personas de derechas, saqueos, registros e incautaciones, todos ellos ordenados por el Comité. Que le consta también que desde antes del Movimiento era uno de los dirigentes de la Liga Laica; considerándole por todo lo expuesto como uno de los responsables directos de todos los atropellos cometidos en esta Villa. Que le consta que entre las personas de derechas a quienes persiguió directamente, una de ellas fue Don Luís Quer, Juez de Instrucción de esta Villa.” Lluís Quer, jutge de primera instància de Vilafranca del Penedès, va dirigir el retorn a la normalitat el 7 d'octubre de 1934, coordinant les patrulles de guàrdies i gent de dretes contra els revoltats que havien seguit el pronunciament del president Companys, el dia abans, proclamant la República Federal.

En posterior declaració, responent les preguntes del jutge instructor, Rallé reconegué la seva detenció i procés pels fets del 6 d'octubre de 1934, però negà haver-hi pres part. També refusa l'acusació d'haver fet campanya per cap partit a les eleccions de febrer de 1936. Afirma, això sí, haver pertangut a la Lliga Laica, sense ocupar cap càrrec, a la CNT en diverses ocasions i també el fet d'haver format part dels consells escolar i local de primer ensenyament, però recalcà, contra el que afirmava l'acusació, que ja els havia deixat en produir-se les incautacions de les escoles catòliques de la localitat.

El jutge Erdozaín, en les seves conclusions lacòniques, considera Rallé responsable de no haver seguit el “Bando de Guerra” dels sublevats i l'acusa de “significado izquierdista; actuó en los sucesos de Octubre del año 1934, siendo detenido y procesado; fue dirigente de la Liga Laica; actuaba en las elecciones a favor del Frente Popular; formó parte del patronato escolar que se incautó de las escuelas católicas; formó parte del Ayuntamiento y del Comité, por orden del cual se cometieron muchos atropellos y 50 asesinatos; estaba afiliado a la C.N.T.”. Hi ha un punt estrany en tot el procés, i és que el resum del sumari del jutge porta data de 15 d'abril, i la declaració del delator Casas és del dia 16. Pensem que es va afegir aquest testimoni a posteriori, dins la instrucció, per tal de donar més força a una acusació que buscava oferir un càstig exemplar als antifeixistes destacats que van caure a les seves mans. No consta en tota la instrucció la presència de cap advocat, característica dels processos sumaríssims d'urgència. Aquesta urgència obeïa al desig d'escarmentar a través de l'exemple una població vençuda amb un simulacre de justícia que era tan absurd i il·legal com l'Estat a qui servia.

Els arguments de la fiscalia contra Magí Rallé en el Consell de Guerra celebrat el 22 de maig de 1939 a Barcelona eren idèntics als del resum de la instrucció del jutge Erdozaín, però amb l'afegit de la persecució al jutge Quer, que era la novetat introduïda per la declaració de José Casas. El motiu principal de l'acusació –col·lectiva- era el de rebel·lió militar: “que contra los legítimos poderes del Estado, asumidos por el Ejército a partir del día diez y siete de julio de mil novecientos treinta y seis, en cumplimiento de su función constitutiva, se desarrolló un alzamiento en armas y una tenaz resistencia, cometiéndose a su amparo toda suerte de violencias, hechos en los que participaron los procesados”. Naturalment, les raons dels acusadors eren nul·les, perquè l'Exèrcit no va assumir legítimament els poders de l'Estat, sinó que els va usurpar exercint violència. En aquest procediment sumaríssim d'urgència van ser jutjats altres vint-i-tres detinguts pel mateix delicte de rebel·lió, quan en realitat els revoltats havien estat els “jutges”, i els seus “reus” els defensors de la legalitat democràtica republicana. Per a més escarni, tan a ells, com a la resta d'encausats després de la guerra, se'ls va aplicar el Codi de Justícia Militar de la República. El resultat va ser de sis penes de mort, una d'elles per a Rallé, tres cadenes perpètues, una de vint anys de presó, una de quinze anys, nou de dotze anys i un dia, una de sis anys i un dia i dues absolucions. En resum, la repressió directa de la justícia franquista a Vilafranca va significar l'execució de 19 persones.

La família Rios Rallé conserva dues targetes postals adreçades a Ramona Rallé, filla de Magí, durant les setmanes des seu captiveri. La primera va ser remesa des de la pròpia presó de Vilafranca –paradoxalment situada a l'antiga caserna on la República havia allotjat les Escoles Nacionals-. Encara no podia calcular l'abast de la seva situació, sempre convençut que cap mal havia de témer qui no n'havia fet cap. Van adreçades a la seva filla Ramona, d'onze anys, li comenta, en “la lengua del imperio”,  alguns detalls familiars i es mostra com el que era realment: un pare plenament dedicat a l'educació dels seus fills. “Querida hijita: igual como tu, he esperado un día tras otro, con la esperanza de poder volver al lado de vosotros, y también he visto transcurrir las cuatro semanas sin que se haya aclarado la situación. ¡Qué importa a los hombres que seres inocentes sufran sin culpa alguna! [...] Digas al Arturet que al huerto por ahora no hay que plantar nada [...]”. La segona targeta procedeix de la presó Model de Barcelona, mentre esperava la celebració del Consell de Guerra, és del mes de maig i hi figura el preceptiu “Arriba España” en l'encapçalament escrit pel propi pres. En ella demana, gairebé amb angoixa, que els seus fills l'escriguin, i que li facin arribar diners i paper de fumar. Els diners els podien demanar al seu amic el músic Francesc de Paula Bové o a algun altre amic. En una altra targeta el reu demanava a la mestra de piano Maria Dolors Calvet que continués les classes a la seva filla Ramona mentre ell estigués a la presó, que quan en sortís les hi pagaria. El compromís fou mantingut durant un any.  

Mentrestant, la seva dona i els seus fills reunien signatures entre els ciutadans “d'ordre” per intentar influir en el judici. Consta que en van reunir prou per poder demostrar la bonhomia del seu marit i pare, fins i tot la d'un capellà. Però no van servir per frenar el procés, o per evitar les conseqüències fatals. L'aplicació del terror a tort i a dret havia d'aplanar la instal·lació de la nova Espanya. Aquesta era una condició que ja observaren els militars rebels des dels inicis de l'aixecament militar; ho explicitava el general Mola en les seves instruccions reservades als altres caps implicats: “Se tendrá en cuenta que la acción ha de ser en extremo violenta para reducir lo antes posible al enemigo, que es fuerte y bien organizado [...] Hay que sembrar el terror [...] hay que dejar la sensación de dominio eliminando sin escrúpulos ni vacilación a todos los que no piensen como nosotros.”

A les cinc de la matinada del dia 2 d'agost de 1939 Magí Rallé fou afusellat al Camp de la Bota de Barcelona, indret que utilitzaren durant molts mesos els vencedors de la guerra per cometre els seus assassinats “legals”. L'acompanyaren en aquests darrers moments dos condemnats més: Emili Esteve i Torres, natural de Piera i veí de Torrelavid, i Antoni Almirall i Gibert, olerdenc però resident a Vilafranca. Tots ells van ser enterrats a la fossa comuna del cementiri de Montjuïc de Barcelona, coneguda com el Fossar de la Pedrera, on descansen les restes de prop de quatre mil persones executades per la repressió nacionalista espanyola.

El fet que l'actual sistema polític espanyol sigui hereu directe, tot i que amb reformes, del franquisme i dels Principios Fundamentales del Movimiento, ha dificultat en molts casos l'acció legal per situar la memòria històrica en les seves coordenades autèntiques. El franquisme sociològic encara és present en els dos grans partits d'àmbit estatal. Ambdós, i també el Partit Comunista, van imposar l'amnèsia col·lectiva en el seu afany per aconseguir la “reconciliació i la concòrdia”, i per donar estabilitat a un sistema del qual són els màxims beneficiaris. El dia 26 de desembre de 2007 va promulgar-se la Llei “por la que se reconocen y amplían derechos y se establecen medidas en favor de quienes padecieron persecución o violencia durante la guerra civil y la dictadura”, una llei que barrejava víctimes d'un i altre bàndol, sense tenir en compte que el franquisme va recompensar abastament les seves i deixava en la misèria les contràries. Al registre municipal de pobres de Vilafranca del Penedès de 1945, hi figura la família de Magí Rallé, sis anys després de la seva mort:

“D. Josefa Pedrola Pedrola, 40 años, Miravet (Tarragona) vecina de esta villa, de profesión labores manuales, domiciliada en la calle Puigmoltó nº 48, propiedad de D. Antonia Alabreda, satisfaciendo el alquiler de 25 ptas. mensuales, a V.S. atentamente EXPONE:

Que hallándose en situación precaria el suscrito y su familia compuesta por Arturo Rallé (20), Ramona (17) y Ramón (12) y no poseyendo ninguna clase de bienes y ser sus ingresos familiares de: 4,50 pts. diarias.

Solicita de V.S. sea aceptado el suscrito lo mismo que mis familiares para ser incluidos en el Padrón de indigentes de esta localidad a los efectos de Beneficencia.

Dios guarde a V.S. muchos años.

Villafranca del Penedès, 2 de Mayo de 1945.

M.I. Sr. Alcalde-Presidente del Ayuntamiento de esta Villa.”

L'anomenada Llei de la Memòria Històrica de 2007 no anul·lava els judicis sumaríssims del franquisme, solament els considerava il·legítims. No es volia entrar en un procés de revisió del règim, que podia arribar a posar en qüestió absolutament totes les seves lleis i, per tant, organitzar un considerable enrenou juridicopolític. Però l'aspecte d'injustícia més flagrant de la nova llei fou que establia indemnitzacions de diferent mena en funció de què les persones assassinades pels franquistes ho haguessin estat abans o després de 1968: a les primeres es destinaven 9.616 euros, solament als cònjuges, i a les segones 135.000 euros, als seus beneficiaris en general. A més, el text de la llei en aquest apartat solament reconeix que van morir “en defensa y reivindicación de las libertades y derechos democráticos” els executats posteriors a 1968, com si els assassinats de 1939 haguessin defensat menys aquests valors. Així doncs, ni aquestes engrunes han pogut aconsolar els fills supervivents de Magí Rallé, per als quals, i per a altres milers, aquesta llei és incompleta i injusta, la xocolata del lloro. Tanmateix, des de la distància dels setanta anys que han passat des de la seva execució, l'única opció honorable pels descendents de les víctimes de l'aberració feixista hagués estat anul·lar legalment –i simbòlicament- tots els judicis sumaríssims per causes polítiques. Les compensacions, si es consideren necessàries,  haurien de ser equitatives i sense distincions de cap mena. Però l'immens dolor moral que el franquisme va infligir als vençuts de la guerra no es pot compensar amb diners ni amb gestos tímids com aquesta llei. Cal servar els exemples de pau, democràcia i participació com els de Magí Rallé. No hi ha Civilització sense Història, ni es pot avançar sense tenir en compte el passat, és necessari estudiar i difondre la trajectòria dels republicans que van lluitar contra el feixisme, com han fet altres estats, sense prendre en consideració l'oposició que puguin fer els exfranquistes i els seus descendents. Només així, potser, aquest país podria recuperar la dignitat i la vergonya.

Fèlix Villagrasa i Hernàndez