Ateneu Llibertari Estel Negre

És molt trist, realment enervant, pensar que bona part de la història política espanyola és una forassenyada llista de persecucions i de desequilibris de la llibertat civilitzada, el respecte als drets essencials i a la convivència ideològica plural en concòrdia. La dispersió humana --per emprar ara una frase de subjecte deliberadament impersonal i difús-- ha estat, entre nosaltres, formidable i a vegades horripilant, sinistra.

Aquesta és la reflexió colpidora que m'ha sobtat aquests dies, amb ocasió d'haver conegut Octavi Alberola Surinyach. D'antuvi, us diré que és un testimoni, en efecte, de la malaltia irruent de la dispersió humana que hem patit durant un feix bèstia de la nostra contemporaneïtat històrica. Va conèixer l'exili després de la guerra civil i encara ara fa la llar al sud França.

És un llibertari de conviccions, per a ell, incontrovertibles, que ha consagrat la vida a la lluita per l'emancipació de l'home dels jous als quals la història l'ha anat encollant. Va néixer a Alaior, fill del mestre racionalista Josep Alberola i Navarro, d'Osca, que arribà a l'illa per dirigir l'escola racionalista (l'anomenada Escola Laica, 1906). El 1931, la família es va traslladar a Barcelona, i el 1939, com a vençuda de la contesa, es refugià a Mèxic, que fou una de les moltes platges que recolliren les restes del naufragi fratricida. A la capital asteca Octavi va cursar estudis d'enginyeria i de filosofia, i de seguida va militar a les Joventuts Llibertàries i la CNT espanyola a Mèxic, i també a l'anomenat Movimiento Español 1959. Després del congrés de 1961 de la CNT, va participar en la formació de Defensa Interior (DI), que treballà amb el moviment guerriller dels maquis per tal de combatre la dictadura de Franco. La seva biografia també està relacionada amb la història emancipadora de l'Amèrica Llatina dels anys centrals del segle XX: fou company del Che Guevara l'any 1956, col·laborador del Movimiento 26 de Juliol de Fidel Castro i del Directorio Revolucionario Estudiantil, del qual en fou coordinador dels programes antibatista de propaganda i mítings, tot col·laborant directament amb la germana menor de Fidel.

Octavi Alberola, que ha romàs fora de l'illa natal --i de l'Estat, no cal dir-ho!-- des de la infància, ha retornat per presentar públicament un llibre que ha escrit amb Fèlix Villagrasa titulat Miedo a la memòria. Al respecte, el professor Joan F. López Casasnovas ha opinat que autor i obra són un testimoni «contra la por, contra l'oblit», açò és, contra les «eines letals del totalitarisme [...]». És «contra l'amnèsia, que permet als poderosos reelaborar el passat i instituir la memòria en Història, [que] ens vol prevenir aquest lluitador per la llibertat, nascut a Menorca fa vuitanta anys [...]. La Transició --i continuu citant López Casasnovas-- va tenir molt de pacte encobert per tapar vergonyes i l'actual llei de la Memòria ha quedat a mig camí, malalta d'insuficiència, com demostra el nerviosisme provocat en sectors benpensants per les actuacions judicials de Garzón. I és que, de vegades, les lleis no són instruments de protecció i de llibertat, sinó tapadora de la prepotència». A Octavi Alberola, el menorquí de la dispersió --és a dir, dels exilis repatanis de la història espanyola--, li he dat la benvinguda, amb una doble esperança: l'esperança de qui retorna a la llar --siau benvingut a casa i a la llibertat de pensament--, i l'esperança de conhort de qui fa el retorn armat amb un llibre sota el braç per brandar que la memòria és viva --vull dir insepulta-- i que així la volem, esbraonada per a no caure mai en les fosses comunes de l'oblit.

Miquel Àngel Limon

(Diari de Balears, 24-11-08)

Octavio Alberola en Anarcoefemèrides