Ateneu Llibertari Estel Negre

Fa un temps podria semblar una broma de mal gust, però a ara no ho és. La directiva que fa uns dies han aprovat els ministres “de treball” de la Unió Europea, possibilitant la jornada laboral de 65 hores setmanals, forma part d’una ofensiva, en tota línia, contra els drets de la gent treballadora. Ha estat precedida, en poc temps, per altres dues “directives”: la Bolkestein (privatització, deslocalització i desmantellament dels serveis públics), i l’anomenada “directiva de la vergonya”, de repressió racista cap als treballadors immigrants, en l’espai continental. Però les agressions no s’aturen aquí: els que han parit aquestes directives són els mateixos que també fan o volen fer negoci de la supressió d’altres drets, com la cobertura sanitària, el salari mínim, l’educació gratuïta i universal, o les sistemes públics de pensions.

Aquestes tres “directives” (amb el vistiplau de la majoria de governs i l’abstenció d’uns altres, com l’espanyol), donen una idea bastant exacta del model d’Europa, antisocial i inhumà, que es vol impulsar des de les élites econòmiques i des dels seus servidors polítics. Les treuen en mig d’una situació de forta crisi econòmica mundial, i d’afebliment de la classe treballadora, amb l’augment de l’atur, la precarietat, l’empobriment generalitzat i la por, com instrument de xantatge. Un status, l’actual, que mina la capacitat de resistència dels treballadors, de la seva consciència de classe i de la seva capacitat d’organització. Tot aquell potencial que va permetre, en el passat i durant dècades d’esforços i lluites, aconseguir un conjunt de drets individuals i col·lectius, ara seriosament amenaçats. Així dons, el moment escollit per a impulsar aquestes “directives” no és cap casualitat.

La directiva de les 65 hores va més enllà de la perversa pretensió de fer-nos treballar més hores que un rellotge. Sobretot va dirigida a la línia de flotació de la lluita col·lectiva, que ha permès conquestes socials i drets igualitaris. Ja els britànics (del Partit “Laborista”, per cert) han introduït la possibilitat legal del que anomenen “opting out”, o pactes individuals, segregats dels col·lectius i més enllà de les 48 hores setmanals, jornada laboral màxima europea en la actualitat. Si aquesta directiva s’arribés a imposar, no és difícil imaginar la ràpida desaparició dels drets laborals, tant col·lectius com individuals. Es pot preveure una derrota històrica, que provocaria un retrocés als escenaris de fa més de cent anys.

Allà per finals de maig de 1886, sectors dinàmics de treballadors ja van aconseguir la jornada laboral de 8 hores al dia, conquesta que es va anar estenent i consolidant des de les primeres dècades del segle passat. Més recentment, i també com a fórmula de lluitar contra l’atur, el moviment obrer ha anat assolint l’objectiu de les 35 hores setmanals (“treballar menys, per a treballar tots”). La lògica social camina, dons, cap a la reducció de jornada laboral, en la perspectiva d’ampliar el dret a la vida personal i a l’oci. Però la lògica dels buròcrates europeus va en sentit contrari: mentre es tanca i s’expulsa, violant la Declaració Universal dels Drets Humans, a treballadors i treballadores immigrants, del territori i de la xarxa productiva europea (“directiva de la Vergonya”), s’explota amb jornades interminables a altres treballadors (directiva de les 65 hores), molts dels quals seran víctimes de la deslocalització de serveis (directiva Bolkestein).

La victòria del NO en el referèndum d’Irlanda sobre el Tractat de Lisboa (versió abreujada del difunt “Tractat Constitucional Europeu”), té una interpretació inequívocament de rebuig a la construcció antisocial d’Europa, com ja va succeir amb anterioritat en els referèndums de França i Holanda, i com passaria a la majoria de països europeus, si s’atrevissin a convocar consultes a la ciutadania sobre el nou Tractat. Cada vegada és més ample l’abisme que separa l’Europa de les élites, de l’Europa treballadora i ciutadana. Contra aquesta bateria de “directives”, cal unir forces, per a la consecució d’un repartiment just del treball i de la riquesa, en un espai europeu, i mundial, de llibertat i drets socials. La rebel·lió de la majoria esdevé imprescindible. Posem fil a l’agulla.

Pep Juárez,

secretari d’Acció Sindical de CGT-BALEARS