Ateneu Llibertari Estel Negre

Els xais encara s’escapen del ramat

El maig del 68 va mobilitzar pacifistes anticonsumistes i radicals disposats a la lluita armada. El Partit Comunista Francès no va voler saber-ne res i la mateixa l’URSS preferí mantenir l’equilibri de blocs que una França revolucionària

“Sous les pavés, la plage” (Sota les llambordes, la platja), pintaven els uns, mentre que els altres portaven pancartes amb la idea: “L’aboutissement de toute pensée c’est le pavé” (La llamborda és a la conclusió de tota reflexió). Ja ho veieu, les llambordes són protagonistes, però en un cas perquè ens amaguen el somni, la utopia o el paradís, mentre que en l’altre serveixen d’arma per a tots aquells que diuen que ja n’hi ha prou de paraules i que és arribada l’hora de l’acció.

El Maig del 68 es mou entre aquests dos extrems: el de l’anticonsumisme, ecològic i de retorn a la natura i el del militantisme radical que reclama armes. Entre hippies i action directe. Els anys setanta reciclaran la contracultura radical i li donaran sortida política a través dels moviments verds i, més tard, altermundialistes, al mateix temps que la galàxia trotskista, llibertària, maoista o marxista-leninista derivava en uns pocs casos cap a opcions armades, ja fos la RAF a la República Federal Alemanya, les Brigate Rose a Itàlia o el FRAP i qui sap què més a Espanya. Al Japó, aquest radicalisme polític també portarà petits grups de joves a agafar les armes. I és interessant de constatar que l’efecte es repeteix allà on aquesta joventut ha crescut amb pares –o avis- que no han sabut explicar de manera convincent el que van fer ells abans, quan els qui manaven eren els feixistes.

Avui, un del líders del Maig del 68, l’eurodiputat ecologista Daniel Cohn-Bendit, publica un llibre titulat Forget Mai 68, és a dir, Oblideu Maig 68. Ell n’està fart, li va anar de ben poc de no quedar atrapat pel culte al passat, a la intransigència, al desig de començar-ho tot de nou. Ell, fill de jueus alemanys refugiats a França durant la guerra, militants de la Resistència, amics de Hannah Arendt, va estudiar a París –concretament a Nanterre, una universitat que es construïa amb els estudiants ja a dins, ja que calia donar sortida al baby-boom- i va militar en un grupuscle llibertari que simpatitzava amb el situacionisme, un corrent de pensament anarquista, crític, que veu en el capitalisme i en totes les institucions que genera mecanismes per a desactivar el que ha de ser una contestació radical, que no admeti volta de full. El situacionisme incorpora a la seva anàlisi elements trets de la psicoanàlisi i del surrealisme. Cohn-Bendit i els seus amics, de manera conscient o no, van ser la imatge d’una erupció revolucionària que, diuen, va canviar el món.

És veritat que el món va canviar a partir del Maig del 68? Sí i no. Sí, segons els qui valoren els canvis socials des de la perspectiva dels hàbits i els costums; no, si escoltem els qui pretenen que l’únic important és qui és el propietari dels mitjans de producció. Per a les dones, els homosexuals i els joves en general, el Maig del 68 existeix; per als economistes, els comunistes i els gaullistes és un epifenomen. Que una vaga general de més de deu milions de treballadors paralitzés el país gairebé durant un mes, es tendeix a oblidar. Amb raó, ja que el deu per cent d’augment salarial per a tothom va ser recuperat pels empresaris al cap de tres mesos gràcies a la inflació; equivocadament, perquè aquell mes de fàbriques ocupades i temptatives d’autogestió ha deixat un pòsit en la memòria obrera i en la tradició política del país que a Europa conserva una extrema esquerra més ben implantada.

Tot plegat, “bromera ideològica”, diuen els més crítics. Fan abstracció del desig. Durant un mes, el desig es podia formular en veu alta. La paraula es va alliberar, la por del ridícul va desaparèixer. És un parèntesi ple de bestieses, però també d’optimisme. Jean Baudrillard recordava fa pocs anys que “en aquella època el concepte de revolució encara existia.” És a dir, volia dir alguna cosa, encara que aquesta cosa cadascú la imaginés diferent. A casa nostra, els grans magatzems no utilitzaven la paraula per anunciar les rebaixes proclamant la “revolución de verano”, de la mateixa manera que no es parlava de la política en plural, de les famoses “polítiques de l’habitatge”, ni de les diferencies entre “la cultura del Barça i la del Reial Madrid.”

Walter Benjamin, Theodor W Adorno, Raul Vaneigem, Guy Debord, Marshall McLuhan o Herbert Marcuse posaven en dubte que la felicitat de l’home depengués de poder canviar de cotxe cada dos anys o de l’entapissat de color taronja del seu nou sofà. Haver convertit la utopia en un supermercat era una transmutació que denunciaven. Termes com “alienació” o el famós “fetitxisme de la mercaderia” eren al centre dels debats. I els conceptes es feien realitat quan algú acceptava encarnar-los. Un dels nombrosos films documentals rodats durant el Maig del 68 mostra una treballadora negant-se a tornar al treball, a ocupar el seu lloc a la cadena de fabricació de les piles Wonder. “Jo no he fet un mes de vaga a canvi d’una augment del 10 %!”, diu. I plora. Plora perquè només ella vol encara que el somni sigui realitat, sentir-se copropietària de la fàbrica, organitzar el temps d’acord amb el seu desig, discutir de tot i de no res amb els companys, ser una ciutadana i no una consumidora.

Marcel Gauchet pretén que els hereus del Maig del 68, la generació que va protagonitzar l’explosió parisenca o a Berkeley, han estat “políticament dominants i intel·lectualment dominats”. El nombre, la prosperitat i la joventut van ser els tres pilars en què es fundà l’èxit dels André Glucksmann, Bernard Henry Levy, Gilles Lipovestky i tants altres “intel·lectuals mediàtics”, que fins i tot arribaren a vendre’s com a “nouveaux philosophes”. I el seu fracàs va lligat al seu caràcter acomodatici, al fet d’haver-se transformat al mateix temps en les icones del Maig del 68 i en els seus principals crítics, d’haver-se convertit en epígons dels seus majors, exegetes de Tocqueville, Arendt o Popper, però essent incapaços de produir res de nou.

S’ha dit i escrit que el Maig del 68 no va ser una revolució perquè no la volien els qui eren capaços de dirigir-la –el PCF- i la volien els qui eren incapaços de fer-ho –els estudiants. És una simplificació. La França del 1968 és un país en què la societat, profundament rejovenida, no se sent representada ni per l’organització política ni pel funcionament de la societat. Les famílies són encara molt patriarcals i, per exemple, les dones no obtenen la majoria d’edat fins als vint-i-un anys, les dones casades necessiten la signatura del seu marit per a disposar d’un compte corrent propi i no és fins a partir del 1967 que poden prendre la píndola anticonceptiva. L’avortament i l’homosexualitat són delictes. I si mirem el món polític, descobrim que les dues grans formacions són la gaullista i la comunista, totes dues molt empeltades de la ideologia resistent i estatalista heretada del final de la Segona Guerra Mundial. Amb la V República, en vigor des del 1958, l’Assemblea Nacional ha perdut una gran part del seu poder en favor de l’executiu i d’una Administració d’elit. Fins a aquest any 1968 els alts funcionaris tenen un gran marge de maniobra. I és el Maig del 68 el que forçarà la jubilació anticipada del general De Gaulle –a la primavera del 1969- en benefici de Georges Pompidou i posarà en evidència el PCF, que mai més no tornarà a tenir més vots que els socialistes en les eleccions legislatives: a l’esquerra l’hegemonia també canvia de mans.

El gran equívoc és que, durant el mes de maig, els nois que es manifestaren i ocuparen el carrer ho feren en nom de Mao, Marx o Bakunin, però la “nova societat” del futur primer ministre Jacques Chaban-Delmas i del president Pompidou serà més liberal i gens maoista, marxista o anarquista. I l’equívoc es produïa en el si dels mateixos líders revolucionaris, que veien, per exemple, la Revolució cultural xinesa com una forma de lluita contra la burocratització dels partits comunistes, com una rebel·lió de la base contra la direcció; que veien el marxisme i el leninisme com la mateixa cosa i creien que a l’URSS tot es va espatllar a partir del moment en què Stalin va començar a manar; que veien l’anarquisme com la dissolució de tota forma d’organització jerarquitzada. La realitat és que el PCF –i el seu sindicat, la CGT- no van voler saber res del Maig del 68 –en parlaven com d’una “amenaça de guerra civil”, en un document oficial- perquè a l’URSS no volien debilitar De Gaulle i el que representava, és a dir, una via diferent, que no es plegava a tots els desitjos de Washington. Els soviètics, per raons d’equilibri de blocs, no volien que a França hi hagués un govern d’esquerres, i encara menys revolucionari.

Què queda del Maig del 68? Podríem dir que algunes noves llibertats si no fos que la llibertat és indivisible; podríem dir que una nova distribució de les cartes polítiques si no fos que ja llavors –el 1968- els nous partits hegemònics ja estaven segurs de reemplaçar un general i un discurs fatigat o un PCF que tenia tanta por de la Revolució com un gat de l’aigua. El que de veritat queda ara és el desig profund que va fer viure aquell mes de maig: la crítica d’una societat que confon ciutadà i consumidor, que és incapaç d’imaginar el treball d’una manera que no sigui rutinària, que no pot comprendre que existeixin àrees de la vida que no haurien de ser comercialitzables. La crítica també d’uns mitjans de comunicació sotmesos al(s) poder(s), de la destrucció inconscient i malgrat tot sistemàtica del planeta, i queda el desig de viure una vida diferent, un desig que ningú no sap formular, però que fa reviure cada xai quan s’escapa del ramat.

Octavi Martí

(El Temps, 1.247 / 06-05-08)

***

Temps de passió

El geògraf i urbanista Jordi Borja, que va viure a París entre el 1962 i el 1968, creu que el Maig del 68 no va triomfar com l’última revolució de la societat industrial, però sí com la primera d’una nova societat

Recordar el Maig del 68 és l’oportunitat de recordar un temps de passió viva, alegre, festiva. Un temps de desig que pot suscitar un nou afany de canviar la vida i transformar el món. Una síntesi de Rimbaud i Marx molt pròpia del 68. Però si bé no es recorda des de la indiferència, sovint el record esdevé negació tan radical com sospitosa. El 68 molesta. Aleshores es recorda per denunciar-lo com l’origen dels nostres mals, com ho fan Berlusconi, Sarkozy, Aznar. O amb la displicència més o menys comprensiva de Cohn-Bendit (acaba de publicar un llibre: Oublier 68) o amargada de Gluksmann (ha perpetrat un llibre horrible per explicar-se al seu fill). Des de l’esquerra adulta o envellida, el record evoca una passió trista: Volíem la lluna, titula les seves esplèndides memòries Ingrao, líder històric de l’esquerra comunista italiana. O es rememora com una derrota: no vam poder fer la revolució, lamenta l’esquerra més radical. S’abandona el futur en el passat.

De revolució, n’hi va haver, una revolució original. Els protagonistes d’un canvi radical el viuen com una mimesi d’una revolució passada, com la francesa del 1789 o la russa del 1917. Els discursos, les pancartes i els eslògans polítics sovint s’hi referien, però ni les causes, ni els actors, ni els resultats són comparables. La revolució del 68 va ser més social que política, més cultural que ideològica. Avui el món, i en especial les societats europees, no es pot entendre sense el Maig del 68. Si no coneixem aquest moment històric de discontinuïtat no sabrem participar en un nou moment d’acceleració de la història que cada generació té dret a viure.

Ens referirem al 68 de París, el temps de les cireres, un maig esplendorós. L’autor vivia a París des dels inicis del 1962. Una de les “virtuts” de les dictadures és que en certs casos et fan escollir entre passar uns anys a la presó o fer d’estudiant a la Sorbona. Tenia vint anys, però no diria, com Paul Nizan, “tenia vint anys i no deixaré dir a ningú que van ser els millors anys de la meva vida.” Malgrat els pocs diners que em procurava una beca que em permetia solament pagar habitació a la Ciutat Universitària i comprar els tiquets de restaurant i el complement de treballs tan diversos com precaris, els gairebé set anys que vaig passar-hi van ser meravellosos. París el vivíem com l’espai públic d’una possible revolució mundial. A la llibreria Joie de Lire (Maspéro) trobàvem els llibres, les revistes i sovint els protagonistes de la revolució del “tercer món”, llatinoamericans i africans. Les manifestacions contra la guerra del Vietnam i l’enfrontament amb les CRS (la força armada de la policia) semblava un assaig per a preparar la presa del poder. Per la Sorbona, en l’àmbit de les ciències socials (sciences humaines), hi passaven conferenciants americans i intel·lectuals tercermundistes que s’afe­gien als professors francesos famosos, la majoria més o menys marxistes. El debat intel·lec­tual que s’expressava a les revistes com Temps Modernes, Partisans, Esprit, Clarté, Le Nouvel Observateur, Les Lettres Françaises i moltes altres trobava ressò en la vida universitària, en el sindicalisme (UNEF), en les organitzacions polítiques (UEC o Unió d’Estudiants Comunistes, Joventut Comunista Revolucionària, col·lectius llibertaris i els joves althusserians que serien l’origen de la Gauche Prolétarienne). Els sis anys que van del final de la guerra d’Algèria al maig del 68 van ser rics en idees, debats, iniciatives polítiques internacionals i lluites socials contra el conservadorisme del règim gaullista.

L’espurna del Maig es va produir al març. El ministre d’Educació havia visitat la combativa Universitat de Nanterre, al nord-oest de París. Un estudiant pèl-roig anomenat Daniel Cohn Bendit, en nom dels concentrats que esperaven l’autoritat, va demanar-li per quina raó nois i noies no es podien visitar a les residències universitàries. El ministre va contestar-li de mala gana: “Si té calentors, tiri’s a la piscina.” El moviment es radicalitza, hi ha detencions. El 22 de març els estudiants ocupen la torre administrativa de la Universitat. El “Ce n’est qu’un début, continuons le combat” va començar en aquell moment.

La història que segueix és prou coneguda. El mes d’abril es multipliquen les manifestacions i les revindicacions dels estudiants. El moviment s’estén a les altres universitats de París, als instituts i al Barri Llatí. Es qüestiona ja tot el sistema educatiu autoritari.

La policia reprimeix amb violència les manifestacions al carrer. El govern tanca Nanterre i la Sorbona i els estudiants ocupen les universitats, convertides en casernes generals de la revolta. El moviment s’amplifica, rep el suport de professors i intel·lectuals i obté la simpatia d’una part important de l’opinió pública. La nit de l’11 de maig, la nit de les barricades, serà l’inici d’una nova fase. El dia 13 es declara la vaga general, que segueixen 11 milions de treballadors. Assembles i ocupacions es generalitzaran a París i a les principals ciutats, i a les fàbriques, entre les quals la més emblemàtica, Renault, a Boulogne-Billancourt. I també als bancs, als hospitals, als jutjats, als teatres. Fins i tot al Festival de Cannes, que s’ocupa i s’interromp el 18 de maig. A tots els sectors econòmics, institucionals i culturals es posa en qüestió la seva funció social al servei del benefici capitalista, l’organització burocràtica-autoritària, la desigualtat i les exclusions que es generen, l’empobriment de la vida quotidiana. Seran unes setmanes d’explosió d’idees, de propostes, de denúncies i d’il·lusions que volen transformar el món i canviar la vida.

Però aquesta explosió social i cultural no troba una sortida política. Les organitzacions més esquerranes denuncien l’estat capitalista i reclamen conquerir el poder, però no saben on concretar aquest ens abstracte. Dirigents de l’espectre socialista com Rocard, Mitterrand i Mendès-France proposen un govern popular que expressi les noves demandes de la societat, però no troben el necessari suport social i polític. Tampoc el PC, més moderat i reticent, que proposa un govern de coalició. Cap d’ells no és una expressió prou representativa del moviment que ha commogut el país. De Gaulle no es mostra disposat a dimitir. El 27 de maig es firmen els acords de Grenelle amb els sindicats, que aconsegueixen importants millores (augments salarials del 14 %, setmana de 40 hores, avançament de la jubilació, etc). El dia 30 el president dissolt les cambres i convoca eleccions. A començaments de juny s’inicia el retorn al treball. Les eleccions les guanyarà la dreta, però mai més el país no serà com abans.

El Maig francès és una de les cares de les revoltes del 68, probablement la més significativa. Altres revoltes iniciades pels moviments d’estudiants van trasbalsar les societats europees, a Alemanya i a Itàlia especialment. La primavera de Praga va iniciar la demolició del socialisme autoritari de l’Europa central. I a l’Europa del sud (Espanya, Grècia, Portugal) es va accelerar la crisi de les dictadures, que no podien controlar unes societats en procés de modernització. La Revolució cultural xinesa va enlluernar una part de l’esquerra, i l’ofensiva del Tet del Front Nacional d’Alliberament del Vietnam gairebé tothom. Fins i tot al Japó emergeix un moviment jove que reclama més llibertat. El “Che” regnava després de morir uns mesos abans: la revolució semblava a l’ordre del dia a l’Amèrica llatina. A Mèxic els estudiants eren massacrats a la plaça de les Tres Cultures i s’iniciava el procés que acabaria amb el monopoli del poder per part del PRI. I el 68 va ser l’any en què Califòrnia es va posar de moda i també l’any dels grans moviments universitaris contra la guerra. L’assassinat de Martin Luther King radicalitzarà el moviment negre.

El problema en presentar una síntesi com l’anterior és que es dóna la imatge de moviments polítics que no triomfen i no s’entén, doncs, la “mitificació” del Maig francès que fins i tot sembla que va quedar en un foc d’encenalls en no tenir una traducció política formal. Però ni França ni Europa no serien el que són sense l’explosió de revolta i de creativitat del Maig del 68. Les relacions de treball es van replantejar, es va trencar la rigidesa jeràrquica i la separació entre tècnics i obrers, es legitima l’assembleisme, la participació dels treballadors i l’autogestió. La crisi de la família patriarcal i autoritària serà irreversible: les relacions pares-fills i home-dona es faran més igualitàries. El feminisme es convertirà en una força social imparable. La sexualitat es naturalitzarà, deixarà de ser tabú i s’obrirà la via a l’acceptació de les diverses orientacions sexuals. Es plantejarà la democratització de la justícia i de les presons, de l’exèrcit i de la policia, si es volen treure l’estigma d’aparells repressius al servei de les minories poderoses. No solament es qüestiona el funcionament de l’escola i en especial de la Universitat, sinó el conjunt del sistema d’ensenyament, com a reproductor de la desigualtat social, i es declara inacceptable el poder absolut de les autoritats acadèmiques i el monopoli del saber dels professors. El sistema hospitalari es denuncia com a concentracionari i la relació metge-pacient com a autoritària; també ací el canvi serà irreversible. La cultura elitista es denuncia i l’arrogància dels professionals es rebutja. Emergeix la cultura ecologista i la demanda social de qualitat de vida. Es reivindica la ciutat com a espai de convivència i de tolerància, es condemnen els comportaments excloents i el racisme. La gent aprèn a parlar-se pel carrer. Neixen les ràdios i la premsa de contrainformació que trenquen el monopoli de l’estat i dels grups econòmics poderosos sobre la informació.

Es pot argumentar que en molts casos els avenços aconseguits no es van consolidar o no van beneficiar tothom i que en d’altres no es va anar més enllà de la reivindicació o de la denúncia. Però en totes les dimensions de la vida social i cultural que hem citat les aspiracions es van legitimar, les demandes es van haver d’escoltar i les insuficiències i els retrocessos dels canvis no han significat mai tornar a la situació anterior. És cert que no és una revolució com les del 1789 o el 1917. Potser és més comparable a les revolucions europees del 1848, que van plantejar la democràcia per a tots els ciutadans i el reconeixement dels treballadors com a classe portadora de nous drets.

La revolució del Maig del 68 va ser una revolució del desig que si es mira com la darrera revolució de la so­cietat industrial no va triomfar. Però si avui la sabem mirar com la primera revolució de la nova societat haurem de concloure que no és un record nostàlgic, sinó una passió de futur.

Jordi Borja

(El Temps, 1.247 / 06-05-08)