Ateneu Llibertari Estel Negre

Honorable Senyora Batlessa, digníssimes autoritats, senyores i senyors...

He d'agrair de tot cor a l'Ajuntament de Palma, representat per la seva batlessa i la seva regidora de Cultura, que m'hagin volgut encomanar aquest pregó de la Festa de l'Estendard, precisament quan aquesta celebració, tan antiga i tan entranyable, dels inicis de la memòria històrica de la nostra ciutat, ha estat declarada, amb tota la raó, Bé d'Interès Cultural pel Consell de Mallorca, i tot just quan començam la commemoració dels vuit-cents anys del naixement de Jaume I el Conqueridor, el rei En Jaume, que al seu Llibre dels feits explica amb emoció com va aconseguir un "regne dins la mar" i que ha restat dins l'imaginari col·lectiu del nostre poble en un seguit de llegendes que ja va recollir Antoni M. Alcover al cinquè volum de les seves Rondaies mallorquines i que darrerament han merescut l'atenció d'uns quants meritoris estudiosos.

Encara que per les circumstàncies de la vida fa molts anys que no residesc d'una manera habitual a Mallorca, som i em consider ciutadà pels quatre costats i vaig néixer i vaig viure molts d'anys al carrer del Palau, darrere la Seu i ben a prop de la plaça de Cort. Com tots els infants d'aquell barri, tan bellament descrit per Llorenç Villalonga a Mort de dama, de petit veia l'Ajuntament, amb els tamborers de la sala -que, per tocar els seus instruments, havien d'estudiar set anys davall terra, com m'explicava el meu padrí de fonts- i amb el gegant i la geganta, com un lloc misteriós i sorprenent. Quan ja era una mica més gran, mentre estudiava el batxillerat a Monti-sion, vaig passar moltes hores a la biblioteca d'aquesta casa, on vaig llegir llibres antics i llibres acabats de sortir, amb l'amable ajuda d'una bibliotecària que algun cop em parlava d'un company seu d'estudis molt intel·ligent, que va morir massa jove. Es tractava ni més ni menys que de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, aquell extraordinari poeta i erudit, la mare del qual "fila[va] en el carrer dels Oms", que va acabar tuberculós, al sanatori del Brull, al Montseny, el 1938, poc després d'escriure aquells versos, plens d'enyorança, dedicats a la seva illa que encara avui ens estremeixen: "Tota la meva vida es lliga a tu, / com en la nit les flames a la fosca.". Més endavant, quan ja havia passat a la Universitat de Barcelona, durant les vacances d'estiu aprofitava el temps en aquesta mateixa biblioteca, on vaig trobar material abundós per a algun dels treballs primerencs que em vaig atrevir a redactar en aquell temps, i molt més tard, quan ja havia acabat els estudis a Montserrat i havia començat a interessar-me per la història contemporània de la nostra illa, hi vaig passar setmanes senceres repassant febrilment del matí fins a la nit la premsa mallorquina dels anys de la Guerra Civil i del primer franquisme.

M'imagín que si ara tenc l'honor d'adreçar-vos la paraula des d'aquest lloc privilegiat, no ha deixat d'influir-hi el fet que hagi dedicat tantes hores, amb una passió no gens dissimulada però alhora amb un esforç constant de rigor i d'objectivitat, a resseguir les vicissituds de la cultura mallorquina dels segles XIX i XX, i d'una manera ben especial a mirar de fer llum sobre l'època fins no fa gaire silenciada i considerada tabú de la Guerra Civil i de les seves tràgiques conseqüències.

Com ja he explicat alguna altra vegada, un professor meu dels Estudis Universitaris Catalans semiclandestins -més endavant catedràtic a la Universitat Autònoma i a la Universitat de Barcelona- em retreia amablement de tant en tant que els mallorquins havíem guanyat la guerra, i fins i tot intel·lectuals o militants de partits d'esquerra mallorquins del primer moment de l'anomenada "transició democràtica" insistien que la nostra illa no havia tingut exiliats, que havia viscut pràcticament al marge dels fets bèl·lics, si descomptam una episòdica invasió de les costes de Portocristo i de Son Servera ràpidament anul·lada per la intervenció italiana, i que el franquisme s'hi havia imposat d'entrada i havia convertit en no-res les febles estructures de la Mallorca republicana. La realitat, però, és ben diferent. No crec que a hores d'ara ningú pugui dubtar que el període 1936-1939 va resultar decisiu en molts aspectes i que els mallorquins que el visqueren hi patiren de moltes maneres, fins al punt que en acabar oficialment la guerra -l'1 d'abril de 1939- fins i tot els qui en sortien en teoria vencedors no se sentien gaire satisfets dels resultats d'un conflicte fratricida i cruel que va representar un tancament de la nostra illa al turisme que començava a florir en temps de la Dictadura i de la República, que la va deixar molt depauperada des d'un punt de vista econòmic i amb problemes d'abastiment que varen augmentar encara amb el començament de la Segona Guerra Mundial i amb la implantació de les tristament famoses "cartilles de racionament", que varen donar lloc a un "estraperlo" molt lucratiu per a alguns aprofitats però desastrós per al conjunt. Des d'un punt de vista polític, d'altra banda, ningú no tenia gaires motius per a estar content. Els militars compromesos en la revolta i els qui havien tingut un paper rellevant en els primers temps de la contesa aviat foren allunyats de Mallorca o relegats a un paper secundari, i en el pitjor dels casos foren sotmesos a un consell de guerra pel que el general Franco considerava la seva debilitat o la seva poca eficàcia. Els falangistes, teòricament amos de tot, havien estat privats dels seus caps i integrats en un partit únic amb els carlins i altres elements extremament heterogenis, a les ordres d'un dictador que els feia ballar al so que tocava, i aviat no pogueren comptar amb el suport del feixisme italià ni del nazisme alemany, esclafats per la potència d'uns Estats Units d'Amèrica, que a poc a poc es convertien en els nous amos del món, en competència amb una Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques que havia perdut milions d'homes però que al final acabà imposant-se a les superbes forces de la Wehrmacht. Els homes d'Església, que havien acollit el règim de Franco si més no com un mal menor -esporuguits pels estralls antireligiosos que ja s'havien produït durant la Segona República i sobretot per la persecució sistemàtica de sacerdots i religiosos i la destrucció d'esglésies i llocs de culte desencadenades a partir del 19 de juliol de 1936 mateix-, estaven més aviat desenganats d'un sistema que consideraven massa concomitant amb el nazisme condemnat pel papa Pius XI a la seva encíclica Mit brennender Sorge (1937), prohibida per la censura a la major part d'endrets de la zona franquista, però publicada al butlletí de la diòcesi de Mallorca i objecte de reflexions per part del clergat local. Els intel·lectuals, d'altra banda, pensassin com pensassin, es trobaven dins un món enrarit, dominat per una censura omnipotent i absurda, que donava un predomini absolut a la cultura castellana, fins i tot per mitjà de grans pintades al carrer que donaven la consigna típica i tòpica "Si eres español habla español", i que a poc a poc havia prohibit les expressions externes de la cultura pròpia de l'illa, incloent-hi les activitats de l'Associació per la Cultura de Mallorca i de la seva revista La Nostra Terra -de la qual era subscriptor, per exemple, el cap dels carlins de Palma, Josep Quint Zaforteza-, i l'edició del Diccionari català-valencià-balear i de les diverses col·leccions de l'editorial Moll, tot i que el seu director havia al·legat en públic i en privat que es tractava d'unes obres fetes al marge i en contra del catalanisme oficial, tan malvist per les noves autoritats.

I no cal dir que, si els mallorquins que podríem anomenar de dreta havien perdut en certa manera la guerra o n'havien sortit amb pocs guanys i molt desil·lusionats pel futur que els esperava, un bon nombre d'altres mallorquins que se sentien identificats amb el procés renovador posat en marxa per la Segona República o que pertanyien a grups o a organitzacions considerats d'esquerra havien sofert i sofririen durant molt de temps en la pròpia carn les seqüeles d'una repressió implacable i inacabable, que dugué els més afortunats a presons i a camps de concentració, però que per a molts altres representà la pèrdua dels béns i de la vida. Ara fa setanta anys, per exemple, fou afusellat a Palma, després d'un consell de guerra absolutament indigne, el batle de la ciutat, el doctor Emili Darder i Cànaves, home moderat i catòlic practicant, que no s'escapà de la sentència de mort malgrat els bons informes que algunes monges havien donat al seu favor, ni aconseguí l'indult que havia demanat per a ell el bisbe de Mallorca, Josep Miralles, el qual tampoc no se'n sortí amb l'indult que havia demanat a favor del sacerdot de la seva diòcesi Jeroni Alomar i Poquet, condemnat perquè havia ajudat alguns esquerrans a fugir de l'illa, i afusellat igualment el 1937. Darder i Alomar, com els seus companys d'infortuni Alexandre Jaume, exdiputat a les Corts republicanes per l'ala més moderada del Partit Socialista; Antoni Mateu, exbatle republicà d'Inca; Llorenç Roses, exbatle de Sóller, o Bernat Marquès, expresident d'Esquerra Republicana a Sóller, la majoria persones riques i influents, moriren perquè els nous amos de la situació volien donar un càstig exemplar als qui no estaven amb ells i demostraven d'aquesta manera que ningú no podia oposar-se al nou règim, fos qui fos i tingués el poder que tingués.

Aquesta justícia injusta, basada en la monstruositat de considerar rebels precisament els qui s'havien mantingut fidels al règim constituït, era estimulada pel general Franco, que a poc a poc esdevingué àrbitre de la nova situació i que coneixia ben de prop Mallorca, on havia estat comandant militar durant els anys de la República. Hi havia, però, altres fórmules repressives encara més repugnants. Ara fa també setanta anys, el gener de 1937, la famosa militant comunista Aurora Picornell fou treta una nit de la presó de dones de Palma, juntament amb les seves companyes Catalina Flaquer i les dues filles d'aquesta, Antònia i Maria Pasqual i Flaquer, les anomenades "roges des Molinar". Teòricament foren posades en llibertat, però en realitat aquella mateixa nit foren executades, com tants altres, al cementeri de Porreres. L'aleshores governador civil de Mallorca, el comandant Mateu Torres Bestard, falangista i home de confiança del general Franco -del qual havia estat ajudant en la seva etapa mallorquina-, va confessar al cònsol anglès Alan Hillgarth que aquest sistema, que funcionà durant molts de mesos a les presons de Mallorca, era l'únic adequat per a treure del mig persones contra les quals no es podien adduir càrrecs suficients davant un tribunal.

El 2008 farà igualment setanta anys de l'aparició del cèlebre pamphlet del novel·lista francès Georges Bernanos, Les Grands Cimetières sous la lune, aparegut a París el 1938 i que ben aviat va fer la volta al món, traduït al castellà, a l'anglès i parcialment al català. No cal que repetesqui que es tracta d'una obra escruixidora, que causà i causa encara avui autèntics calfreds a tots els seus lectors, venint com ve d'un intel·lectual de dreta, d'un monàrquic francès inicialment engrescat en la causa falangista, gran amic del cap territorial de la Falange a Mallorca, el marquès de Zayas, i sobretot de la seva dona, l'aristòcrata francesa Juliette Vierne, filla del comte d'Harcourt. És prou sabut que dos fills de Bernanos eren falangistes militants i que el major, Yves, va actuar al front de Portocristo durant el desembarcament del capità Bayo i va intervenir en la repressió, molt possiblement al costat d'Arconovaldo Bonacorsi, el tristament famós "conde Rossi", enviat per Mussolini a petició de les autoritats mallorquines, que galvanitzà les joventuts falangistes i els ensenyà els mètodes expeditius que els feixistes italians feien servir en les seves expedicions punitives. És evident que Bernanos defensa els seus amics i culpa els seus adversaris, que a vegades exagera i que sovint s'equivoca quan parla de dades concretes, però en conjunt el seu llibre té un dring d'autenticitat que no menteix i que els testimonis no parcials d'aquell temps tràgic reconeixen sense vacil·lar.

Bernanos és, sense cap casta de dubte, el cronista per excel·lència -no el primer ni l'únic de bons tros- d'una època absolutament vergonyosa, d'una situació de bogeria col·lectiva causada per la por i per l'embriaguesa del poder i de la força. Dissortadament, aquesta situació no era només patrimoni de la nostra illa. Arreu de l'Estat, tant a la zona dominada pels revoltats com a la zona que de bon començament restà fidel a la República, la irracionalitat, el desori i la manca d'escrúpols es feren sentir amb força, bé que tant a una banda com a l'altra no mancaren tampoc les persones de bona fe que s'arriscaren per resoldre situacions conflictives i que ajudaren els qui ho necessitaven. M'agradaria de recordar un cop més les paraules que Simone Weil, una professora de filosofia francesa d'origen jueu, va adreçar per carta a Georges Bernanos tot d'una que va haver devorat el seu llibre, per fer-li saber que havia tingut "una experiència" similar a la seva, "encara que més breu, menys profunda, situada en un altre lloc i experimentada aparentment -només aparentment- d'una altra manera", com a miliciana amb les tropes anarquistes que havien anat des de Barcelona al front d'Aragó. Després d'explicar-li la simpatia que sentia envers la CNT i la FAI, li confessava que aleshores "no sentia cap necessitat interior de participar en una guerra que ja no era, com m'havia semblat al principi, una guerra de camperols afamats contra propietaris terratinents i contra un clergat còmplice d'aquests últims, sinó una guerra entre Rússia, Alemanya i Itàlia", i li assegurava que havia "reconegut aquesta olor de guerra civil, de sang i de terror que desprèn el vostre llibre; l'havia respirada. No he vist ni sentit res, cal dir-ho, que arribi al punt de la ignomínia d'algunes de les històries que vós explicau [...]. Tanmateix, amb el que havia sentit n'hi havia prou. Vaig estar a punt d'assistir a l'execució d'un sacerdot; durant els minuts d'espera, em preguntava si només miraria o faria que m'afusellassin tractant d'intervenir; encara no sé el que hauria fet si un feliç atzar no hagués impedit l'execució".

"Quantes històries podria escriure...", continuava Simone Weil. "Però seria massa llarg; i per a què serviria? Amb una n'hi haurà prou. Jo era a Sitges quan els milicians de l'expedició de Mallorca varen tornar vençuts. Havien estat delmats. D'uns quaranta al·lots que havien partit de Sitges, nou varen morir. No es va saber fins que varen tornar els trenta-un restants. La nit següent, es varen fer nou expedicions de càstig: varen matar nou feixistes, diguem-los així, en aquesta petita població on, al juliol, no havia passat res [...]". Una mica més endavant, Simone Weil precisava: «A Barcelona mataven, per mitjà d'expedicions de càstig, uns cinquanta homes cada nit. Proporcionalment, era molt menys que a Mallorca, perquè Barcelona és una ciutat de gairebé un milió d'habitants  [...] Però les xifres no són potser l'essencial en un tema com aquest. El que és essencial és l'actitud davant l'assassinat. No he vist mai, ni entre els espanyols, ni tampoc entre els francesos que han arribat per combatre, o per passejar-se -aquests darrers, molt sovint, intel·lectuals pàl·lids i inofensius-, jo no he vist mai ningú expressar, ni en la intimitat, repulsió, disgust, o tan sols, desaprovació davant sang vessada inútilment. Vós parlau de la por. Sí, la por ha participat en aquestes matances, però on jo era, no li vaig veure el paper que vós li atribuïu. Homes aparentment coratjosos [...] enmig d'un àpat molt amistós, explicaven amb un somriure fraternal quants sacerdots o "feixistes" -terme molt ampli- havien matat. Tenc la sensació que, un cop les autoritats temporals i espirituals han establert que una categoria d'homes queda al marge d'aquells la vida dels quals es considera que té valor, no hi ha res més natural per a l'home que matar. Quan se sap que és possible matar sense arriscar-se al càstig ni al blasme, es mata; o almenys s'envolta els que maten de somriures estimulants. Si per atzar se sent, al principi, una mica de fàstic, se'l calla i se'l reprimeix tot d'una per por de semblar mancat de virilitat. Per a això cal un aprenentatge, una embriaguesa a la qual és impossible resistir-se sense una força d'esperit que he de creure excepcional perquè no l'he trobada enlloc. En contrapartida, he trobat francesos pacífics, que fins ara no menyspreava, als quals no se'ls hauria acudit mai d'anar ells mateixos a matar, però que se submergien en aquesta atmosfera impregnada de sang amb un visible plaer. D'ara endavant, ja no els podré seguir estimant.»

Si totes les guerres són un objectiu a evitar i un residu de salvatgisme que les civilitzacions modernes haurien de suprimir per sempre més, les guerres civils resulten especialment dramàtiques pel seu caràcter fratricida al qual em referia més amunt, aquest caràcter que fa parlar Salvador Espriu, en un poema dedicat a sant Jordi, "del crim de la guerra civil". Podem trobar una mostra eloqüent de la complexitat d'aquestes confrontacions, en les quals sovint un no pot triar el bàndol en el qual la geografia o el calendari l'han situat, en les manifestacions que un il·lustre exiliat mallorquí, el polític i escriptor Gabriel Alomar, feia el 1938 des del Caire, on l'any anterior havia aconseguit de ser enviat pel govern republicà, fugint dels bombardeigs que assolaven Barcelona -procedents en la seva major part de les bases mallorquines- i que li produïen un pànic i una depressió d'ànim indescriptibles. Adreçant-se als seus amics Antoni M. Sbert -en aquell moment conseller de la Generalitat de Catalunya- o Joan Mascaró -que havia pogut abandonar Mallorca i retornar a Cambridge-, els feia partícips de la preocupació que sentia per la seva família, que en bona part era a Palma i que no hi havia manera d'incloure en algun dels canjes, dels intercanvis que la Creu Roja procurava que hi hagués entre els dos bàndols enfrontats i en els quals tingué una participació decidida el cònsol anglès a Palma, Alan Hillgarth. D'altra banda, les seves filles no obtenien el passaport per anar-lo a trobar a Egipte i un dels seus fills, el periodista Joan, es trobava empresonat a Mallorca -on se salvà potser de la mort gràcies a la protecció que li va atorgar Llorenç Villalonga, parent seu, que s'ocupà de donar-li un tractament psiquiàtric-, mentre que un altre, Aureli, havia estat incorporat a l'exèrcit "nacional" i lluitava en un front que el seu pare desconeixia, en contra dels seus ideals, com tants altres soldats de tot l'Estat que no havien pogut triar amb qui se les havien i que es veien obligats a complir les ordes rebudes, sota pena de ser acusats d'auxili a la rebel·lió o de deserció al front de l'enemic, acusacions que comportaven gairebé automàticament la pena de mort.

Un altre cas dramàtic, entre molts que en podríem citar, és el del polifacètic felanitxer Joan Estelrich, home de confiança de Francesc Cambó, que durant la Dictadura de Primo de Rivera havia actuat a l'estranger a favor del catalanisme perseguit. Durant la Guerra es canviaren les tornes i, des del moment que Cambó se sentí rebutjat per les forces polítiques que havien ocupat el poder a Catalunya després de la derrota del general Goded i de la resta de militars i civils revoltats, hagué de dedicar-se des de París a cantar les lloances d'una Espanya eterna en la qual no podia creure ni poc ni molt i es veié obligat no solament a fer propaganda a favor del bàndol franquista -per exemple amb la redacció, el 1937, del llibre La persécution religieuse en Espagne, publicat anònimament per raons de seguretat de la seva família, i ja amb el seu nom en edicions posteriors en altres llengües, o amb la direcció d'una revista molt ben presentada i escrita totalment en francès, Occident-, sinó fins i tot a col·laboracions concretes amb el servei d'espionatge creat inicialment per Cambó i dirigit per Josep Bertran i Musitu, el SIFNE, en el qual intervenien també altres periodistes addictes a Cambó, com Josep Pla o Carles Sentís. En acabar la Guerra, Estelrich passà l'angoixa de tenir un germà, oficial de la Guàrdia Civil, que l'estiu de 1936 estava destinat a Madrid, en plena zona republicana, i que el 1939 fou detingut i condemnat a mort. Joan Estelrich aconseguí, no sense molts d'esforços, que l'indultassin, però s'exclamava amb amargor que els franquistes l'havien torturat i que l'havien arribat a insultar perquè era germà d'un "diputat separatista".

La memòria històrica de la Guerra Civil no és, doncs, unívoca, ni podem parlar-ne amb actituds maniquees i simplistes. Si ens volguéssim referir a llocs tan propers com Menorca, Eivissa o Formentera, les coses resultarien molt més complexes i molt més ambigües. En tot cas, a la nostra illa és evident que ens cal reivindicar un passat que ha estat volgudament esborrat del mapa, que ens cal recordar unes persones que varen ser assassinades sense cap motiu i que sovint varen ser calumniades i acusades falsament a partir de documents matusserament falsificats, amb els quals els nous amos de la situació volien fer creure que s'havien anticipat a un cop d'estat comunista en curs i que havien salvat la vida a un munt de gent que els havia d'estar agraïda i s'havia d'adherir per força al seu "moviment salvador". Ens cal reivindicar els nostres exiliats, molts més i molt més importants que no podríem pensar en un primer moment. Ens cal encara tenir ben present una gran quantitat de persones que varen ser empresonades, que varen patir per les seves idees o simplement per la mala fe d'un o de l'altre, que varen veure "incautats" els seus béns, que varen ser "depurades" dels seus llocs de treball, que es varen haver d'amagar durant una llarga temporada, que varen ser objecte de multes o que varen ser obligades a "donacions voluntàries" d'or o a aportacions econòmiques diverses, que varen patir físicament i moralment tantes castes de persecució i de marginació...

Es tracta simplement de fer justícia, no d'iniciar un procés de caça de bruixes, ni d'estimular les revenges o la voluntat de passar comptes amb enemics d'ahir. La nostra ciutat -i la nostra illa tota sencera- han de cercar la veritat en un esperit de reconciliació, amb una mirada neta cap al futur que impedeixi que mai més no es tornin a produir situacions que atemptin criminalment contra els drets dels homes i dels pobles. El meu desig, en aquesta Festa de l'Estendard de l'any 2007, és que els valors de la democràcia, del progrés i de la solidaritat prevalguin a tot arreu, que tots els ciutadans i totes les ciutadanes se sentin integrats dins un projecte comú, en el qual els mallorquins de tota la vida treballin colze a colze amb els nouvinguts de tants de continents, de tantes races i de tantes cultures. Tant de bo que tots plegats siguem capaços de tirar endavant en aquest sentit i que aconseguim que la memòria històrica dels nostres dies sigui clara i neta, malgrat els inevitables problemes que la vida de cada dia comporta des de tants de punts de vista. Molts d'anys per a tots, en aquesta Festa de l'Estendard que ens fa sentir més a prop els uns dels altres i que ens estimula a treballar sense defallir per una ciutat millor, més fraternal i més acollidora.

Josep Massot i Muntaner