estelnegre | 27 Juliol, 2007 04:43
Joan Sans i Sicart
El dia de les
sirenes. El triomf anarquista el 19 de juliol de 1936
Pagès editors. 159 pàgines. 12,48 euros
D'on van
sortir les armes que van derrotar els sediciosos
el 19 de juliol de 1936? Per què tots els fogoners van fer
sonar les sirenes de
les fàbriques a l'hora que els militars se sublevaven? Joan
Sans i Sicart (Barcelona,
1915) destacat militant de l'anarquisme ibèric, que fou
secretari de Frederica Montseny,
dóna respostes tot explicant a El
dia de
les sirenes l'experiència
revolucionària d'un jove idealista.
La
tradició familiar feia previsibles les inquietuds
de Joan Sans. Un germà del seu avi havia perseguit carlins
pel Montseny juntament
amb un Milans del Bosch (quan els Milans del Bosch eren liberals i no
lliberticides).
L'avi vivia a Sant Feliu de Guíxols. Era
republicà federal i gran anticlerical.
Deia que s'estimava tant els capellans que "d'un n'hauria fet dos". El
seu pare va crear un setmanari, Palmàrium,
orientat bàsicament contra la Lliga.
Arnès, era francmaçó i amic de Joan
Peiró.
Amb aquestes credencials era previsible que Sans, mestre
racionalista i campió
d'atletisme, fos el candidat ideal per participar en totes les
activitats revolucionàries
d'aquells convulsos anys trenta.
La
singularitat de la trajectòria il·lustrada del
jove
Sans el converteix en un cas culturalment excepcional. Però
no és així ideològica
ni vitalment. L'autor s'erigeix en la veu dels anònims, dels
obrers de les fàbriques
i de les barricades, aquells que no encaixen en l'imaginari del
conservadorisme
catalanista. Com l'artiller Torres. Segons que explica Sans,
quan el general Goded
estava assetjat pels anarquistes i guàrdies d'assalt a
Capitania General el 19 de
juliol, el general Aranguren, cap de la Guàrdia Civil que es
va mantenir lleial
a la República i al president Companys, va comminar-lo a
què es rendís o continuaria
atacant "nuestra artilleria". "Nuestra artilleria" era un
canó
capturat pels anarquistes als sediciosos i que disparava i
servia un tal Torres,
obrer metal·lúrgic.
Com el tal
Torres, molts altres ciutadans revolucionaris
havien sortit al carrer aquell 19 de juliol. El pes principal
d'aportació d'homes
i militants corresponia a la CNT. El sindicat havia donat la consigna
als fogoners
de les fàbriques perquè totes les sirenes
fessin ensordir a la mateixa hora les
oïdes dels sublevats. Els obrers havien de fer tota la por
possible, perquè l'enemic
ja estava secularment acostumat a fer-ne. La CNT, sosté
optimistament Sans, s'havia
preparat a consciència.
Així,
en col·laboració amb Esquerra Republicana
badalonina
--segons Sans, "menys aburgesada" per contacte obrer que la resta del
partit-- van desenterrar del cementiri nou de Badalona 7.000
fusells que els Escamots
de Dencàs no van arribar a utilitzar el 6 d'octubre
de 1934. Les armes van servir
durant els combats per fer rendir la caserna del
barceloní barri de Sant Andreu,
seu del 7è. Regiment d'artilleria lleugera.
En
l'aventura al carrer, segons Sans, nomès van poder
comptar amb els guàrdies d'assalt. Insisteix i reitera que
la guàrdia civil va tenir
un paper irrellevant per sufocar la rebel·lió. No
és un llibre que doni lliçons
d'història. És per compartir el que quedi
d'aquell Fum de fàbrica
que respirava Salvat-Papasseit.
Francesc
Valls
(El País / Quadern, 1.222 / 26-07-07)
| « | Febrer 2026 | » | ||||
|---|---|---|---|---|---|---|
| Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
| 1 | ||||||
| 2 | 3 | 4 | 5 | 6 | 7 | 8 |
| 9 | 10 | 11 | 12 | 13 | 14 | 15 |
| 16 | 17 | 18 | 19 | 20 | 21 | 22 |
| 23 | 24 | 25 | 26 | 27 | 28 | |