Ateneu Llibertari Estel Negre

Tàcit refereix, en els seus Annals, que la guàrdia pretoriana havia d’acudir, sovint, als teatres per apaivagar tumults i revoltes que les veritats subversives dels histrions –els artistes de llavors– provocaven. Avui, els artistes de La Makabra ens recorden, si més no llunyanament, la valentia d’aquells esperits lliures que atemptaven contra els bons costums, torbaven l’ordre establert i ridiculitzaven les nobles famílies patrícies.

La crònica dels fets és força coneguda ja: les instal·lacions que ocupava la factoria malabar La Makabra, entre els carrers Bolívia i Tànger, van ser enderrocades després d’un musculat i inclement desallotjament dels artistes per part dels Mossos d’Esquadra. Aguns dies després, clowns, funambulistes, músics, contacontes, performancers, activistes i artistes diversos de La Makabra es dirigien en una marxa fúnebre cap al recinte fabril de Can Ricart, a unes quantes illes de distància, en el mateix Poblenou.

L’arribada d’aquest nou contingent d’activistes socials a Can Ricart, una immensa zona reivindicada des de fa anys pel veïnat, ha revifat les evidències i necessitats d’una ciutat inclement massa escorada cap a interessos especulatius, comercials i de pretesa modernitat. I, sobretot, ha aportat més llenya a una lluita, la veïnal, que ja començava a defallir i no eren pocs els qui intuïen que haurien de conformar-se amb el diktat emès per l’Ajuntament amb l’anomenat nou pla: un minso equipament veïnal, la instal·lació de la Casa de les Llengües, herència del malaurat Fòrum, i una exigua entitat artística. Després, l’enderrocament de naus, la seva transformació en lofts moderns, la construcció d’un pàrquing... La lluita per Can Ricart ve de lluny i ha tingut nombrosos protagonistes. En un mur d’una de les naus encara es llegeix una pintada de reivindicacions pretèrites d’antics ocupants: «Encara no hem cobrat un duro. Clos/Ricart lladres».

La proposta dels veïns, a més de cristal·lina, és força més engrescadora i passa per la preservació del 100% del recinte: casal de barri, escola bressol, centre d’acollida per a menors, punt verd, magatzem destinat a les associacions del barri, Museu del Treball, naus per a l’economia creativa, naus per a tallers... I la darrera incorporació, un espai destinat a les arts escèniques.

És per això que els artistes de La Makabra han estat rebuts amb els braços oberts pel col·lectiu de Salvem Can Ricart. La roda de premsa convocada per l’associació de veïns, Nau 21 –en nom de les entitats científiques i artístiques– i La Makabra dimarts passat feia entendre que la lluita per Can Ricart es revifava i adquiria una nova dimensió. «La nostra és una lluita artística amb finalitat social. Les lluites sumen...», proclamava Jordi Martí, un dels representants de La Makabra en la roda de premsa.

Dues visions I és que, al cap i a la fi, el que està en joc a Can Ricart són dues visions antagòniques de construir una ciutat. D’una banda, la institucional, prolongació d’aquella mítica i franquista Ciudad de Ferias y Congresos, aparador de vanitats amb aparença d’avantguardismes i venedora de fums ecològics, encobridora de deliris legalment especuladors –o especulacions delirantment legals, vagi vostè a saber: Vila Olímpica, Fòrum 2004 i ara 22@ –una societat mercantil de capital municipal i de la qual també forma part el molt seriós Institut de la Cultura de Barcelona (ICUB). Una societat, aquesta, 22@, responsable dels enriquiments més crapulosos mitjançant les requalificacions, i les complicitats més descarades amb immobiliàries –com amb la immobiliària Espais, per exemple. Un urbanisme que ha creat una marca, «Barcelona», tot un parc temàtic, que ha rebut, fins i tot, un premi –número 1 a Europa– concedit per una consultoria de relacions públiques nord-americana. Aquesta botigueta de marca «Barcelona», postmoderna i seductora, ha propiciat, però, l’expulsió de 200.000 barcelonins de la ciutat a la recerca d’un pis assequible en els darrers vint anys, el desnonament com a pràctica recurrent –deu desnonaments diaris a Barcelona–, el mobbing, la segregació, la deslocalització de les empreses i la presència de 70.000 a 100.000 habitatges buits a la ciutat de Barcelona, entre altres banalitats.

Els guanys són veritablement ferotges. Les immobiliàries estan experimentant uns augments anuals dels seus beneficis de fins a un 40% i durant el darrer any les cinc principals immobiliàries de l’Estat espanyol van recaptar 1.400 milions d’euros de beneficis nets; la Generalitat ha descobert que els ingressos procedents dels impostos derivats de la compravenda d’immobles són ja la tercera partida més important del seu pressupost, per darrere de l’IVA i l’IRPF, i l’Ajuntament va ingressar 200 milions d’euros per la venda de sòl públic entre els anys 2000 i 2003. I tots contents.

Sorprèn, però, aquesta nostrada pràctica del meliquisme –de melic, s’entén– quan s’aborda l’espinosa qüestió de corrupteles, urbanismes, ajuntaments, constructores i altres bagatel·les en les diverses tertúlies dels mitjans de comunicació. En la del mestre Cuní, per exemple, fa una setmana, quan un silenci feixuc d’interminables segons televisius va embolcallar els convidats en ser interpel·lats per la qüestió. «Bé...», seria la recapitulació a la qual van arribar els insignes tertulians, «no és el mateix. Això no pot passar a casa nostra...». La qual cosa ens porta a la inquietant conclusió que podríem establir dos tipus de corrupcions: la de Marbella, grollera i ostentosa, maldestra i imprudent, d’ambicions desmesurades i amb folklòriques incloses, d’una banda; de l’altra, una tupinada educada i refinada, força discreta, mesurada i gentil, que podríem ben bé anomenar «la del 3%». La nostra, vaja.

Democràcia participativa

Hi ha altre tipus d’anhels per construir una ciutat i són els que reivindiquen, sense anar més lluny, els membres de Salvem Can Ricart i que posen sobre la taula l’urgent debat sobre espais socials, terrenys públics i habitatge. Un debat que prioritza les necessitats ciutadanes, les exigències veïnals, les prioritats socials, el patrimoni de la ciutat, la memòria històrica –i no com una simple «conservació» de pedres i de murs–, qüestions, aquestes, que poc marge deixen als mercaders i als especuladors de Barcelona. Ho deia un dels membres de la taula en la roda de premsa: «Es tracta de lluitar per una autèntica democràcia participativa i un nou municipalisme». Això sí: una participació ciutadana prevista en els «papers», en els plans urbanístics; però que esdevenen paper mullat quan aquesta «participació» eclosiona, en plena negociació, amb les consultories i els bufets que defensen elevats interessos i arcanes estratègies urbanístiques.

No és casual l’èmfasi que posen els de l’associació de Veïns del Poblenou en el rescat de la memòria històrica, i més quan l’activitat urbanística ha fet estralls en el barri i en el seu teixit associatiu des del 1994; un barri, el Poblenou, que va ser catalogat en el seu moment com «el Manchester català». Can Ricart representa avui l’únic complex fabril del segle XIX que resta dempeus i és per això l’indret idoni, com exigeixen els veïns, per instal·lar-hi el Museu del Treball. El Poblenou, durant la segona meitat del segle XIX i la primera del XX, va ser el símbol de la lluita obrera i de la rebel·lió contra l’explotació. Del Poblenou, en van sorgir nombrosos ateneus obrers on els treballadors, en sortir de les fàbriques, aprenien esperanto, la llengua fraternal. Lliurepensadors, socialistes utòpics, republicans, naturistes i cooperativistes van aixecar aquest barri que forma part de la història gran de la nostra ciutat. Una història, la del combat, la resistència, la rebel·lió i la utopia, que cal mantenir viva, perquè ens és molt necessària, però que s’esmicola enmig de la foguera de les vanitats i la cobdícia.

Durant molt, massa temps, ha prevalgut una interpretació arcàdica i agrària de la nostra història, molt al gust del més ranci conservadorisme, despullant-la de les aportacions insurrectes de l’obrerisme, de la immigració, de la industrialització... Com escriu Salvador Clarós, del Grup de Patrimoni Fòrum Ribera del Besòs, s’ha forjat «un catalanisme que clava les seves arrels fondes en un concepte “ruralitzant” de Catalunya i no ha assumit en essència el que és la base mateixa de la nostra modernitat: la industrialització; en conseqüència, el conflicte social, la ciutat com a nucli de les relacions culturals, econòmiques i polítiques».

Can Ricart –de fet, tota arquitectura– és el testimoni insubornable de la història i, per això, ha de mantenir-se dempeus, però viu, actiu i al servei de la ciutat, tal com proclamen i proposen els veïns i els activistes.

L’alcalde Hereu

El conflicte al Poblenou ha estat l’estrena de l’alcalde Hereu en això de la res política i amb força mala fortuna. Les seves declaracions en què enaltia el tarannà negociador de l’Ajuntament no coincideixen gaire amb les decisions que s’han pres en els darrers conflictes sobre propietats ocupades –La Makabra, la més recent– i lluites veïnals –plaça de Lesseps o l’eix Llacuna, per exemple. Per això, quan l’alcalde refereix que amb violència «no es pot negociar res» o que «amb ocupació no hi ha negociació», exaspera els col·lectius de Salvem Can Ricart que porten un grapat d’anys amb la sensació d’estafa i d’engany permanents per la persuasiva estratègia negociadora de la Casa Gran. Manel Andreu, en nom de l’Associació de Veïns del Poblenou, ho expressava en la roda de premsa: «Ens hem afartat de demanar parlar amb l’Ajuntament... Quant a la Generalitat, encara no s’hi ha pronunciat».

I mentre l’alcalde es lamentava dels mètodes «violents» emprats –l’ocupació–, els mitjans de comunicació –editorial de La Vanguardia, per exemple– esclataven amb vehemència davant de la inoperància judicial en el desallotjament i la benevolència amb la qual, al seu parer, s’ha actuat amb els okupes del circ. Les referències a la propietat privada i a la legalitat establerta com a sacrosants fonaments de la convivència emanen una flaire classista i retrògrada que ens transporta a aquell Poblenou llibertari del principi del segle passat. I és que, fins i tot, ens trobem un marquès de debò entre els protagonistes actuals –Frederic Ricart, marquès de Santa Isabel, propietari legal del recinte– i també, en el sentit més ajustat del terme, plutòcrates: les germanes Koplowitz, propietàries reals, juntament amb ElCorte Inglés i d’altres.

«Aquests pollosos que no paguen impostos...», diuen si fa no fa algunes de les plomes il·lustres del nostre periodisme. «Los listillos del siglo XXI» –també «paràsits»–, els qualifica amb desdeny Gimeno a les pàgines de La Vanguardia. I l’ínclita Rahola fa una arrauxada defensa de la repressió i l’ús de l’autoritat com a eines imprescindibles de la democràcia en El Periódico. I si hi afegim les acalorades declaracions de polítics de tot pelatge en tots els diaris, obtenim una radiografia en què podem observar les causes dels dolors i dels maldecaps que pateix aquesta il·lustre ciutadania: el grapat de paràsits que ha decidit vulnerar els principis fonamentals del moviment: ordre i propietat. Sorprèn, però, la violència emprada.

Fins i tot, l’alcalde ha manifestat que cal reformar la legislació per posar fi al fenomen okupa. «El meu límit només és la convivència», ha declarat en una entrevista recent. Nobles paraules. Però hi ha qui, en l’altre bàndol, desitjaria posar límits a la corrupció i a l’especulació, que són depurades formes de violència. Com ho són també els barris dormitori, l’aluminosi, els habitatges de 80 milions de les antigues pessetes, les hipoteques de 50 anys, el mobbing, els desnonaments i altres foteses relacionades amb el sòl i l’habitatge. L’alcalde també podria prendre nota de les observacions devastadores que ha efectuat el relator de l’ONU sobre l’habitatge adequat. Un informe que parla d’un dret humà inalienable –l’habitatge–, com ho pot ser l’educació o la sanitat. La presència de Miloon Kothari a Can Ricart n’ha esparverat més d’un.

T.