Ateneu Llibertari Estel Negre

Tot i que Rubén Darío va dir en el seu poema Lo fatal que no sabem ni a on anem ni d’on venim, jo crec que sí: venim del món real salvatge (on continuen la resta de les espècies) i anem al món real poètic (a l’Acràcia) que implicarà, si hi arribem, la plenitud de la nostra espècie. Però és molt important saber on estem: estem en el món real polític (en l’estructura dominants /dominats, en la lluita embogida i embogidora pel poder, en què les idees -i quines idees- estan per damunt de les vides, ple de fal·làcies, de mites, de muntatges, de màfies, de retòriques...). I el que passa és que, en realitat, no anem, no ens movem, no avança l’espècie cap a aquesta plenitud coherent amb la nostra realitat d’éssers no solament planificadors i executius sinó conscients, sensibles i creatius... I no fa gaire vaig escriure sobre el comunisme com el màxim ideal humà i distingia entre el comunisme religiós i el polític (tots dos sense poder superar aquesta estructura) i el comunisme poètic, derivat del comunisme llibertari un cop aquest, en altres contextos històrics, aconsegueixi despolititzar-se, és a dir, no lluitar pel poder, en definitiva.

És evident que hem d’intentar canviar l’estructura, construir l’assembleària que elimini aquesta dualitat, edificar l’ideal anarquista que de cap manera pot assolir-se partint de la lluita pel poder sinó a l’anar aconseguint la llibertat de pensar i sentir, i que així, a poc a poc, siguin cada cop més els éssers humans convençuts de la possibilitat d’aquest canvi, coordinant el que és natural, el que és social i el que és individual. Només ens falta en aquesta descoordinació en la qual vivim el que implica allò que ens parla de llocs d’on venim i a on anem impensables realment. I convèncer-nos que caminem com a espècie, que no és la societat sinó l’espècie la que ens uneix, perquè, com és fàcil d’observar, no es pot parlar de societats i sí d’espècies, és a dir, del que és natural. I és que resulta que som la mateixa espècie i tenim els mateixos problemes essencials i totes aquestes fronteres, divisions i diferències imposades pel domini que ens enfronten i divideixen deixarien de fer-ho un cop veiéssim el que som realment. Tan sols així veurem d’on venim i a on anem, si és que abans no ens autodestruïm per culpa d’aquesta estructura pel que sembla irremeiable.

És clar que el comunisme és el màxim ideal del que és humà. Però el poètic, el que entreveu aquest canvi d’estructura, el que veu la possibilitat de la coordinació de la nostra complexitat, és una plenitud només imaginable quan hi ha llibertat de pensar i sentir per veure’ns únics i companys. Tots. Com està la nostra espècie en aquests temps? ¿No causa una gran preocupació tanta bogeria? Si resulta que si són els dominants els que senten i pensen per tots, si els dominats, la immensa majoria, no pensem ni sentim en llibertat, ni anem ni venim, ni estem, ni som, què tenim d’humans sense aquesta llibertat? Però és que alhora els dominants, ¿pensen i senten lliurement sotmesos a la bogeria del domini, al racionalisme i a l’irracionalisme que els embogeix? Al patir aquest món real polític del qual no sortim, em pregunto si per a això sortim del món real salvatge. I és que aquesta llibertat de pensar i sentir, aquesta vida interior tan manipulada i confusa, ens condueix a la innocència, és a dir, al fet de veure’ns tots a la vegada únics, lliures, companys. I és que, si l’espècie no avança cap a la innocència, que és avançar cap a l’Acràcia superadora d’aquesta Pancràcia terrible, no podem parlar de plenitud, en un grau o en un altre, com individus, tan necessitats de coordinar el que és natural, el que és social i el que és individual, la vida exterior i la vida interior. Perquè sense la vida exterior és impensable la vida interior.

No pot ser que uns dominants coordinin per tothom. El primer pas és ser conscients que la coordinació de tot és obra de tots, superant la subordinació, tràgica tantes vegades, d’uns, els més, a uns altres, els menys. El món real poètic, l’Acràcia, no és una utopia, és un destí, és un procés inherent a aquelles qualitats que ens van fer sortir del món real salvatge. Queda molt per pensar, per desmitificar, per sentir, perquè arribem a on anem. Però el comunisme poètic ja és una realitat en la nostra vida interior si es té llibertat de pensar i de sentir, si ningú pensa i sent per nosaltres. I aquesta realitat ho fa pensar com a possible en la vida exterior, assumint les nostres possibilitats i els nostres límits reals.

Jesús Lizano

(Avui, 28-09-06)