Ateneu Llibertari Estel Negre

Dos dies després que l'expresident del Consell Peninsular de dalt ens confessés els seus pecats per escrit, l'expresident de la Generalitat d'Orient entrava a la presó de Segòvia per propi peu. El primer s'havia oblidat de declarar uns milions que ell diu que són d'una herència –i una de les exdones d'un dels seus fills afirma que provenen de comissions d'obres i més obres– i el segon passarà nou mesos –o menys– tancat per tràfic d'influències i perquè, suposo, ha caigut en desgràcia en el PP, ja que el Consell de Ministres de l'11 de juliol passat va decidir negar-li l'indult. No parlo de l'expresident del Consell Peninsular de baix aficionat als vestits nous perquè ja sabem que tot el seu govern està imputat i a ell el va salvar... la divina providència de no fer cap a la presó.

Sense cap mena de dubte, i parafrasejant el llibre de Xavier Díez L'anarquisme, fet diferencial català, podríem afirmar que la corrupció és el fet diferencial de les classes dirigents catalanes, no només de les catalunyeses sinó de totes les dels Països Catalans. Però més enllà de l'aplicació d'unes lleis que els mateixos amos han creat per establir unes mínimes normes de convivència democràtica i legal, i que tot i ser permissives se les salten perquè «no hi poden fer res» quan veuen calés que no són seus i se'n poden apropiar, fa dies que em preocupen altres coses que aquests dies s'han materialitzat.

Em preocupa i molt la genuflexió com a forma de fer política, la reverència davant del poder com a forma de viure, el paper tan assumit que tenen alguns de vassalls obedients, els qui només veuen meravelles quan aixequen el cap i problemes quan miren cap a baix, les persones que quan explicites el que tothom sap i els lladres declaren et diuen «ressentit» com si riure davant qui ens desposseeix a tots i alhora ens aplica retallades de les que fan mal fos «normal». Aquesta gent, per molt que les estructures ens ho deixessin ser, no serveixen per construir un país i un món democràtics. Si no som actius i ens atrevim a pensar mai podrem decidir res més que el color de la samarreta que ens posem al matí en llevar-ho, i en alguns casos ni això.

No pot ser que aprenguem a llegir, a analitzar contextos, a investigar el món i a descriure la realitat present i quan passin fets importants no siguem capaços ni d'analitzar, ni de descriure, ni de confrontar, ni d'opinar. I ens vingui tan de gust esdevenir claca dels que durant tant de temps ens han escopit a la cara... amb carinyo, això sí, i bones maneres, que per això han estudiat -ells i els seus fills- en escoles privades estrangeres mentre desmuntaven les públiques d'aquí.

Units en la universal manera de veure el món, és clar que les anomenades «elits extractives» mantenen un continu a les tres capitals de la nació. Barcelona, Palma i València, agermanades per governs corruptes que demanen contenció alhora que es fan d'or privatitzant tot el que poden per vendre-ho a ells mateixos. Sí, són corruptes i som Països Catalans però que recordin que el fet diferencial català és, segons Díez, un altre. Un altre de ben diferent, també, a la manera de conrear llana al clatell que tenen alguns dels «nostres».

Jordi Martí Font