Ateneu Llibertari Estel Negre

Vaig néixer políticament la nit entre el darrer dia del 1993 i l'1 de gener del 1994, quan milers d'homes i dones amb la cara tapada per no singularitzar-se van ocupar diverses ciutats de l'Estat mexicà de Chiapas i em van omplir el cap, el cos i el cor amb un discurs i unes idees que ja voltaven per dins del meu cap, amunt i avall, però no tenien concreció clara. Això no vol dir que abans fos mort, és clar, ni tan sols que l'aixecament zapatista aclarís res... ni molt menys, sinó tot el contrari. Van haver de passar uns quants mesos i unes quantes coses perquè captéssim que aquella no era una revolta més.

Dos anys després, a la Trobada Intergalàctica que elles i ells mateixos va convocar al mig de la selva Lacandona, milers de persones de bona part del planeta vam retrobar-nos per mirar-nos a la cara i, com diuen ells –que som nosaltres– sentir-nos la veu.

Allí hi vaig conèixer gent que lluitava arreu, que s'estimava arreu i que volia acabar la dictadura dels diners que ens allunya de ser persones i ens converteix en només cossos en competència; gent que encara lluita, gent que encara estima, gent que està vencent sense derrotar..., gent que després va estar a les barricades de Seattle, Cancún o Gènova; a les contracimeres de Niça, Praga o Evian; a les discussions de Porto Alegre, Florència o París, i sobretot, i el que és més important, lluitant perquè el seu tros de món no caigui en el pou de la llonganissa adulterada que és el turbocapitalisme del segle XXI, a casa, de casa i per a casa. Gent que ha entès que això no pot continuar així i a la qual se li ha enganxat el virus llibertari de la rebel·lia.

I allí, entre l'exuberància d'una vegetació que no atura mai el seu creixement desmesurat, també hi vaig veure una de les imatges que m'ha marcat més en la meva vida mentre fèiem una mica d'observadors internacionals en les converses entre l'Exèrcit Zapatista d'Alliberament Nacional i l'Exèrcit Mexicà de Dominació dels Diners.

Les converses entre les parts es feien en una casa envoltada per homes dones de la societat civil, baixets i de color cafè, agafats de la mà, que alhora estaven envoltats per una segona gran rotllana de militars vestits d'uniforme, verd olivera, amb guants i mitjons blancs impecablement i escandalosament nets enmig de l'imperi del fang. Aquests, alhora, estaven envoltats del grup dels que veníem de fora, que érem nosaltres. Cada un cert espai de temps, els militars i les persones de la societat civil, es canviaven per evitar un cansament que es feia notar després d'unes hores drets i sense gairebé ni parlar. Aleshores es desplaçava fins al poble un grup nombrós de persones i de militars.

Era el moment del relleu i la Maria Zapata ens va fer apropar a la porta del bar on estàvem perquè entenguéssim per què érem allí. Quan ens va tenir allí, ens va demanar primer i obligar després, amb una veu imperativa i ordres constants, que miréssim al terra, just davant del bar, que no aixequéssim al mirada per res del món. La vam creure...

Així, la nostra visió es concentrava en una part del carrer que teníem davant, just aquella que enquadrava els peus dels vianants. De cop, es va anar sentint una remor que semblava llunyana però que a poc a poc s'anava apropant. El soroll va anar creixent i ràpidament vam entendre de què es tractava: els militars caminaven en formació cap al poble, picant les seves bótes contra el terra per deixar clar qui tenia el poder de la força. Aviat van ser davant nostre i la desfilada de botes de pell negra, impol·lutes i ben llustrades, amb mitjons blanquíssims, picant amb força contra el terra, se'ns va presentar impressionant. En formació militar, els peus ben calçats avançaven amb tota l'arrogància de què eren capaços, en formació, cap a fer el seu relleu i deixant el seu darrere ple de petjades en el fang. Quan semblava que la desfilada s'acabava, i només uns metres darrere de les botes, van aparèixer uns altres peus, aquests en silenci –no parlaven ni feien remor–, amples pel pes que havien hagut de suportar durant tants segles de càrrega, descalços, foscos com la terra, silenciosos i humils. Després de la desfilada de botes, la desfilada de peus descalços i sense formació ens va glaçar la sang. La Maria, barcelonina i propera a un nombrós grup de gent del cinema de la ciutat comtal, ens havia dit que si li fèiem cas li ho agrairíem... i li vam agrair. Jo encara ho faig ara, perquè d'una manera senzilla, en un poble de la selva Lacandona, en un racó de món, damunt del fang, vam poder entendre què és, què era i què serà la lluita de classes, vam entendre que calia triar i que a nosaltres no ens abellia ser dels de les botes de cuir negre i els mitjons blancs, que nosaltres no podíem ni volíem estar al costat dels poderosos.

Els peus dels gossos dels rics (que també tenen peus però mai no xafen el fang) expressaven, amb les seves botes negres i la seva marcialitat en la forma de caminar, la violència que els poderosos utilitzen per continuar mantenint el seu poder. Darrere, els i les pobres del món –en silenci–, els i les explotades –sense aturar-se–, les i les subjugats –a poc a poc– no es deixaven xafar ni seguien pas a pas la trilla que els militats havien fet. La lluita de classes, la lluita contra les jerarquies, la lluita per la dignitat continua arreu del planeta diguin el que diguin els intel·lectuals al servei de qui mana, malgrat l'anunciat i mai no arribat final de la història de Fukuyama, i són ells, els rics i poderosos qui més clarament ens ho mostra amb les seves formes de dominació.

La història continua perquè continuen existint classes, explotats i explotadors, pobres i rics, qui mana i qui obeeix... i sobretot continua existint la voluntat ferma de milions de persones, arreu del món, de no voler ser res més que un número en el compte de beneficis o pèrdues d'algun despatx emmoquetat de Nova York, París o Barcelona. Els zapatistes ho van deixar clar l'1 de gener del 94 i nosaltres, al seu costat, ho continuem tenint clar encara ara: «ja n'hi ha prou», perquè volem «un món on hi càpiguen tots els móns».

Jordi Martí Font