Ateneu Llibertari Estel Negre

Esquena. Una pista.

Pista d'aterratge de mirades perdudes per un qualsevol dels corriols per on transita i es desplaça, amb la resta del cos, ara que no hi va sola, pel carrer.

Carrer, street, rue o calle on, a Grècia i segons canta la Meritxell Gené, te la toquen, l'esquena, quan hi ets o hi vas.

Vas és got, amb normalitat. Però sense normalitat que valgui, la tocada d'esquena és, ras i curt, si no hi ha consentiment o complicitat, agressió com totes les altres, tot i que no li diguin així.

Així tal com la majoria d'invasions del propi cos realitzades sense el deixar fer que pot ser que en un moment determinat ens vagi de gust. (Continua)

Gust que és teu o meu i de l'altre i l'altra, quan diem sí, sense pressa ni son.

Són refotudament bonics els bocins de pell que ens mostres, reconeixem i coneixem.

Coneixe-ment, que no "end" ni "fi", sinó tot el contrari o el mateix color: ment de cap i pensament i mirades de trobar, amb maneres, coses estranyes que ens estranyen. Però, de color.

Color blau, blanc, negre, roig i verd... amb cada un dels milers de matisos que podem trobar-hi i tenir-hi.

Tenir-hi una conversa esquena contra esquena i pell amb pell fins a esdevenir interior del cos que cobreix, la pell...

Pell i os. Tendons. Mitjons. Festa menor.

Menor és el La que dota de nostàlgia aquesta melodia i tota la cançó.

Fotografia: Roser Arques Morueta; text; Jordi Martí Font