Ateneu Llibertari Estel Negre

Durant aquests darrers mesos ha estat notícia en els mitjans alternatius, la possible independència de Catalunya i la presentació de les CUP a les eleccions al parlament de Catalunya, on finalment ha aconseguit tres escons. Aquests esdeveniments han generat molt de debat, però creim que encara, des d’un punt de vista llibertari, no s’ha realitzat una bona crítica a l’independentisme. Amb aquest escrit posam una primera pedra.

La independència del Principat

La primera reflexió que farem serà sobre el procés “en marxa” d’independència de Catalunya. Trobam que d’aquest s’ha parlat molt aviat i no s’ha valorat que en cas de produir-se, seria mitjançant un llarg procés (primer aconseguir el dret a decidir i llavors aconseguir una majoria legítima en el referèndum), el qual constantment seria sabotejat per l’Estat espanyol i tota la seva caverna mediàtica. També hauria de tenir el consentiment del poder econòmic català i de les institucions europees, fet bastant difícil. Així les coses, pensam que veure una Catalunya independent encara està en l’horitzó.

Així mateix, des d’un punt de vista anticapitalista i antiautoritari, què representaria per la revolució social una Catalunya independent? Pensam que, apart de deslligar-nos del ranci Estat espanyol (que segur ja faria contents a molts), res diferent a la política convencional d’un Estat d’Europa. La repressió dels Felip Puig i l’explotació dels Xavier Sala i Martín seguiria. Això sí, tendríem la llengua fortament custodiada per les autoritats del nou Estat, vetllant per la seva “puresa” i projecció internacional. I segurament, també hi hauria unes fortes ajudes institucionals als esdeveniments culturals. En conclusió, tendríem que la cultura, en la seva quasi totalitat, estaria controlada per l’Estat, per un reducte petit, elitista i segurament autoritari de persones.

Trobam que la cultura l’ha de crear el poble i no les institucions, ni les multinacionals, ni les agències culturals vàries, sinó, la cultura no és més que adoctrinament i entreteniment de masses, com comprovam avui dia.

L’independentisme anticapitalista

Respectam molt l’acció de l’Esquerra Independentista (EI), i sabem que en ella hi ha gent vertaderament revolucionària, però així i tot, mai podrem compartir les línies principals dels seus objectius i, ara, després d’haver aconseguit representació parlamentària, part dels seus mitjans.

Hem de dir que el que més ens desagrada de l’EI és el seu objectiu de “construcció nacional”. Per començar, els territoris del país anhelat tenen en comú la llengua, però no així una cultura única i homogènia, ni una història plenament paral·lela.

A més, gran part de l’àmbit geogràfic dels Països Catalans prové de la conquesta, de la política d’expansió de la casa reial catalana-aragonesa durant les acaballes de l’Edat Mitjana. Quan l’EI participa en devoció de la Diada de Mallorca, que es celebra, apart de recordar la catalanitat de Mallorca, per commemorar la toma de l’illa per part de les tropes del rei Jaume I, està practicant el nacionalisme, fet que nosaltres qüestionam. Consideram que aquest no és cap esdeveniment històric a celebrar pels que apostam per la revolució social. No hi ha cap signe d’emancipació humana en aquella data.

Igualment, ens desagrada el culte a la simbologia, especialment a la bandera, que constantment es fa en les demostracions de l’EI. Pens que tot això, encara que s’anomeni independentisme, s’acosta més al nacionalisme.

Llavors, no entenem la independència social, l’autogestió social, tancada entre quatre fronteres. La lluita de classes és indissociable de qualsevol altra lluita. I la lluita de classes és internacionalista.

A més, la construcció social, l’edificació d’una nova societat sense classes ni governants, no es fa aixecant fronteres ni es fa anant contra altres pobles.

Tampoc compartim certa política victimista a l’hora de recordar les opressions nacionals, de classe i de gènere. El victimisme polític té l’objectiu de cercar protecció, no d’emancipar.

Per altra banda, pensam que el dret d’autodeterminació no ha de ser exclusiu de suposades nacions, sinó de totes les col·lectivitats humanes. La sobirania ha de començar de l’ens petit al més gran. La democràcia directa primer es construeix des de la base i s’inicia en els àmbits més propers a la gent, en el municipi, en la comuna, la barriada o la col·lectivitat.

Llavors, l’Esquerra Independentista, amb els seus mapes i les seves banderes, pareix que aposta per uns Països Catalans en què tot ha de ser català, sense tenir en compte la realitat de la forta presència de la immigració que des de fa temps hi ha hagut en aquestes terres. Està clar que la llengua vehicular d’un territori, en aquest cas els Països Catalans, ha de ser sempre la pròpia, però si en aquestes terres hi conviuen altres llengües i cultures crec que també cal comptar amb elles des del respecte mutu. No es pot esborrar cap comunitat del mapa, sinó que s’ha de permetre que cadascuna d’elles es pugui desenvolupar lliurement. Evidentment, per a què això passi, el primer és que els catalanoparlants puguem viure en llibertat i amb la dignitat de ser culturalment respectats, cosa que avui tampoc passa. En aquest sentit, és necessari que l’EI faci explicit el seu parer sobre la futura convivència de pobles i cultures a dins els Països Catalans. Si no és així, tot queda obert a interpretacions.

Un altre assumpte que qüestionam és el de la participació a les eleccions autonòmiques catalanes. Si participar de la política municipal encara pot tenir cert debat possibilista, pensam que el parlamentarisme és un error, encara que es digui que seran la veu del carrer al parlament; que inclús és agafar-se una representativitat il·legítima, doncs només ho són dels seus electors. Mai de cap parlament ha sorgit una nova societat, doncs el parlament és una institució centralista, autoritària i antidemocràtica per naturalesa. Així mateix, es perdran moltes energies en l’estèril política institucional, la qual té unes regles de joc prèviament definides per les elits que no deixen possibilitat a la ruptura.

Finalment, consideram que l’objectiu socialista de l’EI, el lema Independència i Socialisme, és molt confús, mai s’ha definit i crea gran desconfiança entre els llibertaris quan la simbologia comunista de la falç i el martell i de retrats de Lenin fa aparició; com també que Estats com el cubà, el de Veneçuela o el de Nicaragua siguin referents. Pensam que la història ja ha posat en el seu lloc el marxisme-leninisme.

Els llibertaris podrem compartir amb l’Esquerra Independentista molts dels fronts de la lluita contra el capital, però en canvi, pels motius exposats, mai podrem combregar amb el seu principal programa. Per nosaltres, l’objectiu revolucionari és la construcció d’una nova societat, igualitària, amb llibertat individual i col·lectiva, emanada de baix a dalt, federalista integral, on els criteris d’unió estiguin basats en l’afinitat i la reciprocitat i no en idees nacionalistes. Clar està però, que el compartir una mateixa llengua sempre ajudarà més a construir una federació comuna, però no tendria perquè.

Amb aquest text volem obrir un debat al voltant del moviment independentista i les seves propostes. Ens agradaria que aquest fos ric i sa i es mantingués en els termes plantejats. Si la crítica al moviment llibertari també és més que necessària, convidam a tothom a obrir un segon debat al respecte.

Això facilitarà el desenvolupament de tots dos.

Pedro Adrover Font i Lluís Nicolau i Fort

contrainfo.cat