Ateneu Llibertari Estel Negre

Què és l'anarquisme?

L'anarquisme és un sistema polític i filosòfic basat en el ideal d'una societat sense govern. L'anarquisme és sobretot un pensament basat en el comportament moral i en l'ètica de les persones davant de la vida. Les bases fonamentals de l'anarquisme són la solidaritat i el suport mutu. A partir d'aquí es traça una línea en què tots els éssers humans han de viure lliurement en harmonia tant amb la natura com amb els seus iguals

Organització de l'anarquisme?

L'organització anarquista té la seva base en l'individu des del qual organitza d'una manera autònoma, de baix a dalt, una societat sense propietat privada ni classes socials. El protocol de relacions s'estableix a través de l'acció directa, el  federalisme i l'autogestió. El funcionament d'aquestes bases de relació són el pilar d'una societat basada en la democràcia directa.

Principals pensadors llibertaris

Prousdhon, Bakunin, Stirner, Kropotkin… Altres: Sebastien Faure, Domela  Niuwenhuis, Errico Malatesta, Carlos Malato, Ricardo Mella, Fernando Tarrida de Mármol, Federico Urales, Anselmo Lorenzo, Isaac Puente, Teresa Claramunt… Mihail Bakunin digué: «Jo sóc lliure solament en la mesura en què reconec la humanitat i respecto la llibertat de tots els homes que m'envolten.»

L'arrelament de l'anarquisme a Barcelona

Desencís polític de les masses obreres durant els anys del sexenni revolucionari (1868-1873), tant al temps de la Gloriosa com de la Primera República. La propaganda bakuninista de Fanelli i l'aparició de la Primera Internacional. L'arrelament llibertari dels obrers barcelonins té a veure també amb l'esperit individualista i federalista dels catalans.

La propaganda pel fet

Davant la repressió continua dels governs contra els moviment obrer organitzat, davant la intransigència del Capital de mantenir l'explotació de l'home per a l'home, davant la misèria regnant en una gran part de la població. Davant d'aquest marasme un grup d'homes anarquistes van passar a la propaganda pel fet portant a terme l'acció nihilista al màxim extrem de l'atemptat individual tant de tipus selectiu (reis, presidents de govern, generals, repressors, etc.) o indiscriminat (teatres, centres públics, carrer, etc.) Aquesta pràctica violenta va tenir els seus seguidors a Barcelona amb els atemptats individualuisrtes de la darrera dècada del segle XIX. La venjança i l'ira de classe són els principals motius d'aquests actes terroristes.

L'atemptat de Paulí Pallàs fou en venjança de la repressió obrera del fets de Jérez de la Frontera (1892), el seu atac es va dirigir a l'estament militar (desfilada de l'exèrcit a la Gran via (24-9-1893) amb l'esclat d'una bomba llançada contra el capità general Arsenio Martínez Campos (precursor de la restauració borbònica el 1875), el general va resultar il·lès però mor un guàrdia civil. Santiago Salvador en venjança de l'afusellament de Pallàs va atacar la burgesia catalana que assistia a la representació de l'òpera Guillem Tell, al Liceu (07-11-1893), hi va llançar dues bombes Orsini, una de les quals no va explotar i l'altra va ocasionar vint morts i diversos ferits. Santiago Salvador va ser detingut a Castellserà (Terol), condemnat a la pena de mort va ésser executat pel procediment del garrot vil (21-11-1893) al pati del Corders de la presó del carrer Reina Amàlia. La repressió contra el moviment anarquista de Barcelona continua amb l'afusellament al castell de Montjuïc de sis anarquistes considerats còmplices de Pallàs. El 7 de juny de 1896 atac a l'estament religiós al pas de la processó de Corpus al carrer Canvis Nous prop de Santa Maria del Mar. Malgrat que no es deté a l'autor, s'inicia el més important atac repressiu contra el moviment obrer organitzat i sobretot contra els llibertaris barcelonins. Per ordre governativa es clausuren les raons socials de les entitats anarquistes i obreristes de tot tipus: sindicats de resistència, cooperatives, ateneus, escoles, publicacions, grups de teatre, etc. Les detencions passen d'un miler de persones que són acusats de participar en el complot terrorista, entre els detinguts hi ha els principals intel·lectuals de l'anarquisme català: Joan Montseny, Teresa Mañè, Anselmo Lorenzo, Tarrida del Màrmol, Pere Coromines, Teresa Claramunt, José López Montenegro, Ignasi Bo i Singlà, etc. Altres se salven de les dertencions perquè fugen a l'exili o han d'amagar-se com els dramaturgs Jaume Brossa, Ignasi Iglésias, Felip Cortiella. Cinc persones són afusellades i la resta condemnades a llargs anys de presó.

Com a acte de venjança dels afusellaments l'anarquista italià Michele Angiolillo, tipògraf de la revista modernista L'Avenç, atempta el 8 d'agost de 1897 contra el president del govern Antonio Cánovas del Castillo al balneari de Santa Águeda (Guipúscoa).

Aquest fets seran coneguts universalment com el Procés de Montjuïc, el nostre Cas Dreyfus, que aixecarà una gran campanya nacional i internacional per l'amnistia dels condemnats. Destaca la defensa feta dels anarquistes que patiren represàlies pels intel·lectuals de la generació del 98 (Baroja, Azorín, Unamuno, Blasco Ibáñez, etc.), polítics (Pablo Iglesias, Francesc Pi i Margall, Alejandro Lerroux, Amadeu Hurtado, etc.) i l'escriptor català Joan Maragall.

La Rosa de Foc

Barcelona no solament és coneguda per la ciutat de les bombes que il·lumina amb el seu esclat la ciutat, sinó per la llum que irradia l'esperit llibertari com si fos una rosa de foc. L'arrelament anarquista suposa l'aparició d'una xarxa paral·lela a la societat capitalista formada per tota mena de societats: cooperatives, mútues, escoles, ateneus, publicacions, editorials, biblioteques, societats de resistència, grups d'afinitat (espiritistes, naturistes, vegetarians, esperantistes, etc.), grups d'art dramàtic (Cia de Declamació Lliure, Avenir, Alba, etc), grups literaris i artístics, grups d'estudiosos de la història, de la ciència, etc.

La CNT

A través de Solidaritat Obrera (1907) es funda la tardor de 1910 la CNT al Palau de Belles Arts de Barcelona. El sindicat anarcosindicalista segueix la línea de la Primera Internacional i de les bases de la Carta d'Amiens (independència sindical respecte als partits polítics i separació entre economia i política), La CNT proposa l'emancipació dels treballadors realitzada pels propis treballadors i la construcció d'una societat comunista llibertària. La CNT va viure moments de legalitat i moments de persecució. Després del Congrés de Sants amb l'aparició dels Sindicats Únics va créixer notablement entre el proletariat català. La seva defensa obrera a la Vaga de la Canadenca la va fer créixer a nivell de tot l'Estat. La Vaga va significar el triomf proletari amb el reconeixement governamental de la reivindicació de la jornada de les vuit hores. La patronal catalana no va acceptar el resultat i va promoure primer el lock out i després la potenciació de pistolers a sou per matar els militants obrers més destacats. Aquesta pràctica criminal va fer aparèixer el grups d'acció anarquista que van respondre l'atac dels pistolers i es van defensar dels qui aplicaven la llei de fugues. Entre els centenars d'obrers morts hi ha l'advocat Francesc Layret i la figura carismàtica de Salvador Seguí "El Noi  del Sucre. La CNT va viure clandestinament sota la dictadura de Primo de Rivera i va ressorgir a la Segona República sobrepassant el milió d'afiliats a tot Espanya, la meitat dels quals n'eren de la regional catalana.

El Comunisme Llibertari

El Congrés de Saragossa de maig de 1936 és determinant per l'organització de la CNT. La Ponència del «Dictamen Confederal del Comunismo Libertario» conceptuava quin era el moment més adequat per fer la revolució. Aquesta arribaria amb la creació d'un estat d'aspiracions i de necessitats que prenien cos a la col·lectivitat i que es desenvoluparia a través d'una organització capaç d'imposar la realització revolucionària. En l'ordre extern citava l'enfonsament de l'ètica del règim capitalista, la caiguda de l'aspecte econòmic i el fracàs de l'expressió política. La Ponència aclaria com havia de ser la nova societat: «Socializada la riqueza, las organizaciones de los productores, ya libres, se encargarán de la administración directa de la producción y del consumo. Establecida en cada localidad la Comuna Libertaria, pondremos en marcha el nuevo mecanismo social. Los productores de cada ramo u oficio, reunidos en sus Sindicatos y en los lugares de trabajo, determinarán libremente la forma en que éste ha de ser organizado. La Comuna Libre se incautará de cuanto antes detentaba la burguesía, tal como víveres, ropas, calzados, materias primas, herramientas de trabajo, etc. Estos útiles de trabajo y materias primas han de pasar a poder de los productores para que éstos los administren directamente en beneficio de la la colectividad. En primer término las Comunas cuidarán de alojar con el máximo de comodidades a todos los habitantes de cada localidad, asegurando asistencia a los enfermos y educación a los niños. De acuerdo con el principio fundamental del comunismo libertario, como hemos dicho antes, todos los hombres se aprestarán a cumplir el deber voluntario –que se convertirà en verdadero derecho cuando el hombre trabaje libre- de prestar concurso a la colectividad en relación con sus fuerzas y sus capacidades, y la Comuna cumplirá con la obligación de cubrir sus necesidades.»

La revolució de 1936

La victòria obrera i popular del 19 i 20 de Juliol suposa l'aparició tant del moviment obrer espontani com de l'encausament participatiu en la vida pública. Milícies. Col·lectivitzacions. Sanitat. Vida quotidiana. Cultura. Pedagogia. De l'anar a per el tot es passa a formar part del govern. Contradiccions de l'anarquisme. Contrarevolució. Guerra. Derrota. Diàspora.

L'anarquisme a l'exili i la clandestinitat

L'organització confederal a l'exili es va desenvolupar als països on havien emigrat els treballadors cenetistes, sobretot França i Mèxic. Malgrat les escissions produïda a l'exili van realitzar una gran tasca cultural i de relació dels exiliats a les distintes poblacions on residien.  Les guerrilles llibertàries van efectuar nombroses accions contra el franquisme fins l'any 1960, sobretot amb els mítics guerrillers urbans Josep Lluís Facería i Quico Sabaté.  Els quadres anarcosindicalistes van aconseguir organitzar-se clandestinament a les fàbriques i llocs de treball realitzant accions contra el franquisme amb diverses vagues entre les quals destaca la dels tramvies de 1951. El moviment anarcosindicalista van rebre la brutal repressió del franquisme amb detencions, tortures, presó i afusellaments.

L'anarquisme dels anys seixanta i setanta

Els anys seixanta van aparèixer nous grups de tipus llibertari com l'anomenat Primero de Mayo, el grup d'estudiants Rojo y Negro o el MIL. Entre els actes luctuosos i l'ajusticiament del règim franquista contra els militants de les Joventuts Llibertàries Francsico Granado i Joaquín Delgado i el jove militant del MIL Salvador Puig Antich.

La transició

Reconstrucció confederal a la mort de Franco. Grans mítings i actes multitudinaris: Míting de Montjuïc. Jornades Llibertàries. Manifestació, 15-1-1978, contra els Pactes de la Moncloa. Cas Scala. Repressió contra la CNT.  Congrés de Madrid. Escissió confederal.. Aparició de la CGT.

L'anarquisme al segle XXI

Hereus de l'anarquisme: les organitzacions minoritàries de la CNT-AIT, la CGT, el moviment Okupa, el moviment antiglobalitzador i el moviment 15-M.

Reflexió final

L'anarquisme, davant el pensament únic del nou mil·lenni, pot encara aportar l'humanisme, l'ètica i la utopia necessàries per ajudar a construir els camins autogestionaris d'un altre món basat en la dignitat de les persones, la justícia social i la llibertat dels pobles. L'anarquisme és un pensament i per tant viu en les persones i pot tornar a brotar novament entre les persones perquè té ànima ancestral.

Ferran Aisa

Barcelona, 26 de gener de 2012

Tertúlia Borralleras coordinada per Bernat Castany i Eduard Moreno