Ateneu Llibertari Estel Negre

Hem d’analitzar els nous moviments socials amb objectivitat i amb perspectiva lògica dialèctica, capaç d’entendre la riquesa del moviment contradictori de la realitat. Avís als navegants postmoderns: avui, més que mai, el mètode dialèctic és indispensable en l’exercici de la crítica social.

Es fa imprescindible destriar en el moviment actual la dialèctica que hi ha entre subjectivitat i objectivitat, abastos i límits, contingència i necessitat, barbàrie i civilització. No podem ser solament seduïts per la fascinació de la contingència indignada a les places i carrers.

Els nous moviments socials d’indignats composen el quadre de la barbàrie social que impregna l’ordre burgès mundial, obrint un camp de sinistres contradiccions socials que diagnostiquen per dintre l’ordre del capital --diagnostiquen, però són incapaços, en si i per si, d’anar a més enllà.

En aquestes circumstàncies crítiques, sorgeixen interrogants urgents que ens afligeixen irremeiablement:

1) Tindran els moviments socials d’indignats capacitat d’elaborar en si i per a si una plataforma política mínima, capaç d’exercitar l’hegemonia social i cultural, preparant-se per a una llarga “guerra de posició”, acumulant forces socials i polítiques, sota l’escenari de la barbàrie social i del capitalisme manipulat?

2) Tindran aquests moviments la possibilitat de crear condicions efectives (polítiques i ideològiques) per al sorgiment de noves organitzacions de classe, capaces de traduir, en el pla de la institucionalització democràtica, les mesures necessàries per realitzar els anhels dels indignats, sota pena de frustració sense remei? (És important recordar, com adverteix Boaventura de Sousa Santos, que el  col·lapse d’expectatives és el planter del feixisme social).

3) Fins a quin punt seran efectivament capaços els nous moviments de fer història en una perspectiva més enllà del capitalisme que, en si i per a si, és incapaç d’incorporar les demandes socials de la gent en situació precària, amb la tendència de la nova fase del capitalisme històric immers en contradiccions socials molt vives?

Estem davant d’impassos històrics inèdits. D’una banda, l’aprofundiment de la crisi social a la dècada de 2010 a Europa i als EUA, la perspectiva de guerra --aquesta vegada contra Iran-- i de recessió global; i d’altra banda, la falta d’estratègia de poder i antipoder dels moviments socials, l’extremisme conservador i l’hesitació (i mediocritat política) de partits polítics de l’esquerra socialdemòcrata i socialista, ens col·loca davant d’un brou amenaçador del feixisme polític sota l’excusa de fons de la barbàrie social.

No podem subestimar, en un escenari de barbàrie social, la capacitat de resposta reaccionària de l’establishment. És ingènua política creure que l’Estat burgès no utilitzarà mecanismes d’administració policial, al temps correcte, per aïllar els nous moviments socials, en la mesura en què ells s’amplien; fer-los invisibles als mitjans d’informació, si es fa necessari (hi ha una intensa batalla mediàtica a tot el món!) o llavors, dissuadir-los i absorbir-los amb concessions residuals capaces de preservar l’ordre burgés. Arribats a un límit, pot simplement reprimir-los a títol de preservar l’ordre públic amb el suport de la “classe mitjana” perplexa i atemorida per l’amenaça del terrorisme autoinduït de l’estat d’excepció.

La crisi del capitalisme global col·locarà a la humanitat, sota pena d’anar a la ruïna, la necessitat del control social, capaç de donar resposta a les carències radicals presentades pels moviments socials que ocupen espais públics del món del capital i lluiten contra l’estat de barbàrie social del capitalisme global en la seva fase senil. Com diria el vell barbut: Hic Rhodus, hic salta! (*)

---

(*) Traduït: “Aquí Rodes; salta, aquí!”. Paraules d’una rondalla d’Isop: un fanfarró afirmava que a Rodes havia donat un salt prodigiós. Els qui li escoltaven digueren: «Per què necessitem testimonis?  Ens trobem a Rodas; salta, doncs, aquí!»  En sentit figurat vol dir que el principal està a la vista, i cal demostrar-ho davant dels presents. Si no pots provar amb fets el que dius, no estàs dient res.

Guillem Ramis