Ateneu Llibertari Estel Negre

El dia 28 vaig escriure això: “La cacerolada ha vuelto a sonar, pero con formato de ruego. La oportunidad de sitio y de lugar han sido puestas en cuestión, también la posible impertinencia de un tema que ya había sido decidido. Es verdad que ayer se acordó, en votación, que se haría en la Plaza de Islandia el día de relevo político municipal. Pero hoy buscábamos consensos, no mayorías. Puede que una solución de consenso sea dotar a las caceroladas de un contenido ritual. Ofrecer a cada cambió de turno en las entidades representativas una cacerolada participativa, da lo mismo que sea Ayuntamientos, Consell, Parlament o Govern. El dónde es fácil, dónde la ley no lo prohíba y la resonancia sea más efectiva. Puede que haya de ser escalonado, la primera concentrada en un solo sitio, luego en cada barrio y, en un último estadio, cada uno dónde quiera, repartidos por la ciudad, y que sea oída por todas las personas. ¿Hasta cuando? Hasta que sea un ritual festivo con el que asustamos a los tiempos pasados para que no vuelvan.”

Avui, dissabte, 11J, ha estat la primera cossolada del 15M a Palma. Aquesta és la música que han de sentir els autoanomenats polítics representatius de l’ajuntament de Palma. Hem de pensar que hem fet renou, que no s’ha pogut escoltar la xerrameca dels polítics dins i fora la “Sala”, que els mercenaris amb banderoles de plàstic irreciclabe i, amb difícil fonament econòmic per un temps de crisi, no tenien cap color i una legitimació del 17% de les ciutadanes i ciutadans de Palma. Que els polítics de l’oposició han passat sense cap glòria per davant, i sobre tot per darrera, dels que ens hem desfet les mans i la bateria de cuina darrera dels policies sense nombre d’identificació i “dels parapetos”, que fan que les cançons tinguin paraules.

No, no eren molts. He trobat a faltar a la part proporcional dels aturats que ens corresponen, i els decebuts de la “Salut pública” que prioritza la construcció d’un macro-hospital, inhumà des de tots els punts de vista, a la eradicació de la manca d’assistència integral a la salut (aquesta hauria d’andar en majúscula, però el llenguatge transversal m’ho impedeix). També mancaven els indignats amb tota la moguda de les companyies elèctriques i de serveis de comunicació que veuen que aquest subministraments i serveis públics, que s’han fet indispensables per viure, han passat a formar part del Mercat (no sé si amb minúscula o majúscula: ho dic amb el sentit de segment que no tenia cap arrel assenyada que indiqui la necessitat de ser segmentat i sobrepagat). He trobat a faltar als cristians que saben que les seves còpules dirigents (aquí s’acaba la frase i no l’hi falta cap paraula). I també els indignats amb els popes dels sindicats, que no hi han arribat mai, però què fa temps que llepen. També he trobat a faltar la companyia dels negres, i dels magrebins, que fa temps que estan patint la injustícia social i econòmica i fa una estona que ens han donat la idea de dir Ja.

No érem molts, m`hagués agradat ser 1000 i 23, que deia en Moustaki, però hem començat. I hem fet el renou i l’esforç per nosaltres i per tots els que no han pogut, o no els ha arribat l’hora encara.

A la fi hi hagut una grapada de persones més exaltades que s’han enfilat als andamis. Jo crec que hagués estat més “correcte” tenir altra fuita emocional, com per exemple, dir a la m(d)ona del vestit blanc que mostrava els cuixots al balcó: “date la vuelta y bájate las bragas”. O dir als regidors, que han sortit a agafar la barana amb les seves mans, mentre escoltaven les cassolades de protesta, “batlle, regidors,… botau des del balcó” o, recordar el cost psicològic que pot suposar tenir un pare regidor.

Per cert, desprès de tres hores i mitja de cassolada continua puc dir que, arribat el moment de recordar, i sense voler desmerèixer als ciutadans de Calanda, m’estimaria més fer-ho amb una música una miqueta més relaxant. Però fins que tot això ens arribi ja sabem que hem de ficar els doblers als bancs si volem que ens regalin les seves cassoles.

El millor ha estat, com diria en Lluïs, tenir a la nostra cara el Somriure i al nostre cor la Revolta (aquestes sí que han de ser amb majúscules).

Yuso 10J