Ateneu Llibertari Estel Negre

Tot el que demanen les feministes és ridícul, encara que ben és cert que segons aconsegueixen èxits a favor d'un món on les dones no són éssers humans de segona classe, tota la societat es beneficia. Però la resistència a aquests canvis és profunda i les reaccions són contínues: quan es dóna una passa en favor de la justícia, se segueix pressió per al retrocés, fet que tal vegada expliqui que hagin trigat segles a arribar a entendre que els drets humans són aplicables també a les dones, que aquestes tenen dret a participar en la vida política, accedir a l'educació i a la cultura, al món del treball remunerat, a decidir si volen o no volen infants, a la seva pròpia vida sexual, dret a definir la seva identitat i que es respecti la seva dignitat com a persones, o no?

El dret a nomenar la teva identitat. Fa rialles que les dones demanin que les tractin en femení quan les anomenen? ¿Pot qüestionar-se aquest dret, el dret a ser anomenada «usuària, subscriptora, alumna, professora, llicenciada, catedràtica, jutgessa, ministra, advocada, editora, administradora»? El tractament en femení a les dones, o per incloure les dones al comunicar-nos, s'escampa en funció que les dones van accedint a alguna cosa més que allò que han accedit tradicionalment; a mesura que es va comprenent que els drets humans són també de les dones. I el dret que t'anomenin d'acord a allò que ets és un dret fonamental.

El dret a no ser un objecte. És ridícul que es protesti perquè la publicitat, la tele, el cinema, el mercat deixin de cosificar les dones? (Qui protesta per això, que ens afecta a tothom tots els dies?) Com si cosificar no fos en si suficient violent, la cosificació de les dones s'especialitza en la seva cosificació com a objectes sexuals. (L'opció masclista que s'usi també els homes així no és una reivindicació del feminisme, doncs aquest és un moviment de drets humans, que treballa a favor de la dignitat de tots els éssers humans). Pot ser que la gent que consumeix no sap què conceptes usen els (i les) publicistes i qui els contracten? Posa una al·lota fent boquetes, amb pits grans o mostrant el cul, amb pinta de nina a ser possible --cal seguir educant Ells en la fantasia de tirar-se les nines; confondre la innocència de descobrir el sexe amb l'acció de la violació és pervers i convenient--, «viciosa» si més no --cal seguir educant Elles en la fantasia de ser castigades per dolentes, és a dir, de ser forçades, violades; confondre la passió i el desig amb la violència és pervers i convenient--, i vendràs molt més, la teva pel·lícula, el teu programa, el teu producte... ¿Pot ser no existeix una vida sexual que no es basi en aquestes deformacions que tal preu tenen i han tingut en la majoria de dones del món al llarg dels segles? ¿Pot ser no podem sentir plaer si no és denigrant qualcú, exercint violència contra qualcú? Sí podem, però plantejar-se'l, sembla, és quelcom que no es vol fer, possiblement perquè la majoria segueix pensant que l'abús és inevitable, que no tenim opcions, com si no tinguéssim intel·ligència per aprendre a resoldre els nostres problemes.

Que t'anomeni, que no t'usin són reivindicacions ridícules perquè les dones no tenen dret a demanar això, doncs el sistema social vol perpetuar el que sempre ha imposat: que no se les anomeni i que s'usin els seus cossos per a coses que res tenen a veure amb els seus cossos, els seus desigs, la seva identitat.

Carmen Fernández

Escola de rebel·lia. Història d’un sindicalista

Salvador Seguí

Pròleg d'Emili Cortavitarte

Edicions El Jonc

Salvador Seguí, el Noi del Sucre, ha estat amb poca mena de dubtes, una de les figures més rellevants del moviment obrer català del primer terç del segle XX i, alhora, la seva imatge ha quedat fixada en la nostra memòria col·lectiva com la de la lluita de la classe treballadora per la seva emancipació. Tot i així, però, l’obra escrita de Seguí ha esdevingut pràcticament inaccessible per als lectors, ja que en els darrers trenta anys aquesta ha merescut poca atenció tant per part d’historiadors i estudiosos com d’editorials.

Escola de rebel·lia recull, d’una banda, una petita novel·la escrita per Seguí i publicada originalment el 1923 a la col·lecció «La Novela Social» de Madrid i, de l’altra, tot un seguit de conferències i entrevistes realitzades pel Noi del Sucre entre el 1918 i el 1919. La novel·la de Salvador Seguí ens permet apropar-nos als diversos aspectes de la vida diària dels sindicalistes catalans, i les conferencies pronunciades per Seguí als congressos de la CNT i a l’Ateneu de Madrid el 1919 ens mostren l’activitat organitzadora i el pensament sociopolític de Salvador Seguí en la seva totalitat.

***

Salvador Seguí, més conegut amb el sobrenom del Noi del Sucre, va néixer a Lleida el 1887 i fou assassinat pel pistolerisme patronal el 10 de març de 1923 a Barcelona. Fill únic de treballadors assalariats establerts a Barcelona, ben aviat començà a intervenir en les lluites socials i obreres de la ciutat. A partir de 1908 participà en les activitats del moviment Solidaritat Obrera, on destacà en el seu combat contra el lerrouxisme, i també en l’organització del congrés fundacional de la Confederació regional Solidaritat Obrera. Fou, però, a partir de 1910 i 1911, en el moment de la creació i de la constitució de la CNT, quan Seguí s’incorpora plenament a les tasques directives del moviment sindicalista fins a esdevenir un dels dirigents més carismàtics del moviment obrer català. El Noi del Sucre desenvolupà com a dirigent sindical una important labor propagandística i organitzativa, participant en diversos conflictes socials i laborals com la vaga general de 1915 o la més coneguda vaga de la Canadenca el 1919. Un any abans, Seguí fou escollit secretari general de la Confederació Regional de Catalunya i entre el 1918 i el 1920 fou empresonat i sofrí el primer intent d’atemptat. Arran de l’onada repressiva desplegada pel governador civil de Barcelona, Martínez Anido, el 1920 Seguí tornà a ser detingut i desterrat a Maó i un cop retornà a Barcelona la seva incansable activitat propagandística i militant fins que fou assassinat el març de 1923, tot just dos anys després de l’assassinat del seu company Francesc Layret.

Més informació

Tomeu Ferrer, tres mesos després

Tomeu Ferrer va morir el trenta de setembre passat. Ahir li reteren un homenatge en el Teatre de Manacor. Com aquell qui diu, encara no ha partit i ja l'enyorem. És, aquest, el millor elogi que en puc fer, d'ell. Políticament era un iconoclasta. És cert que havia format part del PSM i que militava a ERC, però la columna vertebral de les seves creences no s'ajustava a cap corpus ideològic determinat. Era força més senzilla, de composició. Tan senzilla com contundent. Un País? Els Països Catalans o Catalunya. Un amor? La gent. Una passió? El Barça. Una utopia? Che Guevara. Una ferida? La Guerra Civil, més concretament la repressió feixista a Mallorca. Amb aquests elements, que naixien del cor i del pensament, va ésser un home digne. Jo vaig tenir la sort de conèixer-lo ran de la publicació del seu segon llibre, El Samsó Mallorquí (Documenta Balear, 2002). Vaig entrevistar-lo a Brisas. Ens citàrem en el Bar Central (un dels meus amors urbans), a les deu del matí. Així, a cop calent, record que va demanar un whisky (després se'n clavaria un altre) i em va posar, repetidament, una mà -les movia les dues al compàs de la paraula-, a l'espatlla. Ho he d'admetre: pel que fa al doble xut de whisky, abans feia com ell. Era quan el fetge, l'estómac i tot aquest cabal del dimoni que tenim a la panxa no em procurava gaire maldecaps. Tocant a les mans, vaig agrair-li la calidesa del seu gest. Una persona que no mou les mans és un funcionari vocacional. És a dir, un ésser fred, llunyà, impersonal. Justament tot el contrari d'allò que era Tomeu Ferrer. Abans de començar l'entrevista ja érem amics. Cal dir que el fet de dialogar entorn de l'epopeia humana i esportiva de Samsó ens va facilitar les coses. Jo coneixia Sebastià Llull, d'enrere. Era un homenàs modest, gens ni mica faroner, amb mirada tendra i un pit que tenia l'amplària de la cabina d'un camió. Ambdós, Ferrer i jo, admiràvem la seva força, veritablement hercúlia, i ens fèiem creus del fet que un home pràcticament analfabet -va créixer a la postguerra, amb pa i figues seques, i trencant pedra-, anés pel món sense perdre els mistos. Ferrer en va escriure una biografia bella, de Samsó, posant l'accent en la denúncia social. Li importava més l'aventura humana que no la gesta esportiva. Tomeu Ferrer era allò que en diem un home d'esquerres, un roig. I arrossegava tot el component d'idealisme d'un Blasco Ibáñez. Cas de viure en temps de l'Avi, tinc la certesa que hauria fet part de l'expedició a Prat de Molló. Tanmateix, la seva època va ésser una altra. La de la resistència ètica a la dictadura, primerament. I després la de la consolidació de la democràcia a l'Estat, que ell no podia acceptar si no portava implícit el reconeixement de la nació catalana. Tot cercant una oferta política amb la qual identificar-se, va passar del PSM a ERC. El seu esperit de revolta s'alimentava en fets tan pretèrits com les germanies. Però s'enrobustia a partir del coneixement oral de la repressió feixista del trenta-sis. Sabia guanyar-se la confiança de la gent en un batre d'ulls, era un mestre de la conversa. Aquesta habilitat li va procurar infinitat d'informacions secretes o confidencials que mai no va tenir inconvenient a compartir amb altres escriptors o historiadors que han investigat la guerra o algun aspecte concret. De tots els coneixements arreplegats, en va treure un llibre, Vint dies de guerra (Documenta Balear, 2005). I molt probablement n'hauria tret més si la mort, sobtada, no l'hagués separat per sempre de les seves dèries, dels seus somnis. Joan Lladó, d'ERC, va tenir la gentilesa de convidar-me a l'homenatge d'ahir a vespre, cosa que li agraeixo. Tanmateix, per raons que no vénen al cas, no vaig poder participar-hi. Això no fa que em senti lluny de Tomeu Ferrer, l'amic traspassat. De cap manera. La calidesa humana --i ell n'oferia a cabassos-- acostuma a deixar un pòsit indestructible de bons records.

Llorenç Capellà

(Diari de Balears, 30-12-07)

***

Clam unànime en l'homenatge de Tomeu Ferrer: «T'enyoram l'ànima!»

El teatre acollí el reconeixement a l'escriptor i polític nacionalista

«T'enyoram l'ànima!» Aquesta frase resumeix l'estat d'ànim de la gent que va omplir el teatre Municipal de Manacor per homenatjar el recent desaparegut Tomeu Ferrer, exregidor nacionalista del PSM, historiador, escriptor i fins a la seva mort prematura, president de la secció local d'Esquerra. Cap dels seus amics no es va voler perdre l'acte d'homenatge d'ahir vespre, en el qual molts varen voler aportar el seu gra d'arena per reconèixer els diferents caires de Ferrer, el polític, l'escriptor, a més del costat més íntim i personal.

Ja fos cantant, versant o sota un solemne discurs, varen intervenir Maria Antònia Gomila, Jaume Santandreu, Tomeu Matamalas, Bernat Morey, Martí Gomila, Maria Durán, Maria Antònia Vadell, Jaume Llull, Joan Lillo i Gori Negre, Antoni Tugores, Titot i Antoni Nicolau, Bernat Nadal, Projecte d'Efak, Antoni Riera i els dirigents d'Esquerra, Joan Puigcercós i Joan Lladó. Una gran imatge de Ferrer presidia l'escenari del teatre Municipal davant de l'atenta mirada de la seva família, al costat d'una estelada, símbol de la seva lluita incessant per la llibertat.

L'acte va servir per realitzar un repàs a l'àmplia trajectòria política i investigadora de Tomeu Ferrer, qui va desaparèixer fa quasi tres mesos, però que perviu en la memòria de molts manacorins. El teatre Municipal es va omplir. Fou un acte molt emotiu, amb el qual Manacor ha volgut saldar un deute amb aquest manacorí de soca-rel.

Guillem Mas (Manacor)

(Diari de Balears, 30-12-07)

Més informació

Durant els dies de desembre que queden i fins al 6 de gener de 2008, CNT realitzarà una campanya en relació als jocs i joguines que durant les dates nadalenques s'adquireixen. En aquest sentit, el sindicat distribuirà a la ciutadania, en les zones comercials de la ciutat, una sèrie de documents per a la reflexió, tant de pares com d'educadors, sobre l'orientació dels jocs i joguines que es  regalen als nens i les nenes, i la derivació educativa que aquests poden

tenir en les seves futures vides, convidant a no adquirir productes de joc que fomentin la violència o el sexisme.

Si vols, pots venir amb nosaltres/as a repartir propaganda, t'esperem!

***

Campanya contra les joguines bèl·liques i sexistes

Als petitons... no gràcies!

Has de deixar-los créixer en pau!

Creus que és bona idea que els teus fills assumeixin la violència com una part fonamental de les seves vides? Si està en les teves mans, evita regalar joguines bèl·liques o, possiblement, faràs dels teus fills persones fàcilment manipulables per institucions que els utilitzaran al seu antull per a participar en les seves guerres-negoci i matar a persones que ni tan sols han tingut temps de conèixer. Recorda: el 90% de les víctimes de les guerres són civils i més de la meitat nens com el teu.

No regalis violència

La no violència com a valor educatiu

El joc, juntament amb les necessitats bàsiques de nutrició, salut, protecció i educació, és essencial per a desenvolupar el potencial de nens i nenes. El joc és instintiu, espontani, natural i exploratori. El joc és comunicació i expressió, combinació del pensament i acció; brinda satisfacció i sentiment d'assoliment. Està relacionat amb tots els aspectes de la vida i contribueix al desenvolupament físic, mental i social de les nenes i els nens. És un mitjà d'aprendre a viure, no és un mer passatemps i per tant les joguines han d'estar al servei dels nens i les nenes i no al revés.

Comprar una joguina o una altra és inculcar una manera de vida al nen, a més de contribuir o no al seu desenvolupament físic, emocional o social segons la joguina escollida. La joguina, com l'educació no és neutral. Un aparador de joguines és la còpia del món dels adults: els majors es maten, es preparen per a la guerra, fan distinció entre sexes...

Sabem que el cinema i la televisió introdueixen a les nenes i nens en un ambient d'agressivitat. Així mateix les joguines bèl·liques i sexistes no fomenten la col·laboració, sinó la competència, el típic "jo et puc", el vell esquema de "bons contra dolents". Suposen la iniciació a un sistema social competitiu i violent. Així, la violència assumida pels nens i nenes serà en el futur la base de les relacions socials: el més fort triomfa, té raó i, a més, és el bo. Matar i morir forma part del joc, i en això subjeu un menyspreu per la vida humana. Existeixen joguines molt més adequades que les bèl·liques per a orientar cap a una creativitat constructiva la nostra agressivitat natural, que no hem de confondre amb violència.

El major problema que genera regalar joguines bèl·liques és que en comprar-les, els estem dient als nens/as que ens sembla bé que hi juguin i per tant que la guerra i la violència ens semblen bé com a solucions als problemes.

Per altra banda resulta indignant que mentre la nostra societat està en un procés de canvi les joguines presenten la societat de fa 20 anys i no la d'ara. No és cert que la dona estigui actualment tancada a casa i no tingui altra opció professional. No és cert que els homes no canviïn bolquers. Les joguines que regalem als nostres fills són joguines per al passat, o són joguines per al futur? Aquestes joguines sexistes reprodueixen els rols clàssics de l'home i la dona, es converteixen en un instrument ideològic del que se serveix el sistema per a perpetuar-se. D'aquesta forma els nens i nenes, per mitjà de la joguina, assimilen la discriminació i reprodueixen els esquemes masclistes i patriarcals que imperen en la societat, esquemes que es reflecteixen principalment en la diferenciació dels jocs i les joguines segons els sexes, creant al baró possessiu i actiu i a la dona «cenicienta» de la llar dedicada al marit i als seus fills, sense tenir possibilitats de complir altre paper en la  societat. La solució doncs no consisteix tant que els nens hagin de jugar amb canells i les nenes amb cotxes, sinó a superar la dualitat tradicional «això és de nens» i «això és de nenes», i permetre que les joguines siguin emprades per ambdós sexes indistintament; de fet, si observem la realitat, encara que tants nens com nenes juguen amb ninots que uns ninots siguin per a nenes i altres per a nens és culpa nostra. Seria convenient fomentar el desig en els/les menors de trencar barreres o vedats privats així com la curiositat per allò desconegut, per allò nou, no experimentat i comprovar vivencialment l'atractiu que poden resultar aquestes noves activitats no agressives.

És preocupant la indiferència de la societat pel que fa a la importància del joc, i la creixent explotació comercial de la infància a través dels mitjans de comunicació i producció. El que importa és vendre més per a guanyar més, que aquestes joguines siguin educatives o no, queda fora dels plantejaments del mercat capitalista, que busca els seus interessos i no els dels nens i nenes.

El que està en les nostres mans és no estimular les joguines bèl·liques i sexistes. No es tracta en cap cas d'imposar gens, ni de prohibir, sinó de transmetre valors. Els nostres nens/as imiten pautes de conductes observades en els majors, assumeixen els rols viscuts en les seves cases; en el col·legi, en el carrer i els reprodueixen fidelment. De la mateixa manera interioritzen la valoració que aquests rols adquireixen en la societat. L'important és oferir-los nous patrons i models de relació entre persones i gèneres. Amb tot això no volem ser deterministes ni fanàtics, veient per exemple en el nen que juga amb una joguina bèl·lica un futur assassí, però si volem crear consciència sobre aquest problema, que deriva en futures conductes humanes de trista actualitat com la violència de gènere o les injustícies que generen els conflictes armats de llarg a llarg del nostre planeta.

Les joguines han de potenciar la capacitat creativa i intel·lectual individual, a més de desenvolupar la cooperació i relació amb altres nens i nenes.

Si és a les teves mans, evita regalar joguines bèl·liques i sexistes.

Creus que és bona idea que els teus fills assumeixin la violència com una part fonamental de les seves vides? Si és a les teves mans, evita regalar joguines bèl·liques o, possiblement, faràs dels teus fills persones fàcilment manipulables per institucions que els utilitzaran al seu antull per a participar en les seves guerres-negoci i matar a persones que ni tan sols han tingut temps de conèixer.

Palau Reial, 9, 2n (Ciutat)

971 726 461

Avui, dissabte 29 de desembre a les 17 hores

a l'Ateneu Llibertari Estel Negre

Palau Reial, 9, 2n, de Ciutat

Taula rodona sobre el feixisme a càrrec d'una companya de l'Assemblea de Joves de les Corts de la Coordinadora d'Assemblees de Joves de l'Esquerra Independentista (CAJEI) de Barcelona i d'un militant de l'Assemblea Antifeixista de Ciutat.

Divendres 28 de desembre de 2007,

a la llibreria LaMalatesta (Jesús y María, 24) de Madrid

(Metro: Tirso de Molina o Lavapiés)

Projecció del documental d'Hélène Châtelain,

editat per l'Ateneu Llibertari Estel Negre

Néstor Majno, un campesino de Ucrania

Ho organitza:

Us hi esperem!

Enguany, com cada any, farem la tradicional

Marxa a la presó

El proper 31 de desembre hi anirem des de la plaça de l'Escorxador, a les 17 hores, fins al Centre Penitenciari Mallorca en solidaritat amb totes aquelles persones que es troben privades de llibertat.

Us hi esperem!

Palau Reial, 9, 2n (Ciutat)

971 726 461

Demà 27 de desembre acaba "En peus de pau. Cicle de cinema antimilitarista" que durant els últims dies ha estat anunciant el sindicat.

Chile 73 o la historia que se repite (1983)

de Miguel Herberg

Als pocs mesos del cop d'Estat triomfant de Pinochet i els seus esbirros, Miguel Herberg, utilitzant unes vies que avui ens semblen increïbles, aconseguia realitzar amb greu risc de la seva vida un reportatge filmat dels -per al règim militar inexistents- camps de presoners de Chacabuco i Pisagua. Gràcies a aquest reportatge filmat, donat a conèixer al món després de la seva sortida espectacular de Xile, Miguel Herberg va donar rostre als desapareguts i va salvar innombrables vides que d'una altra manera haguessin desaparegut definitivament. Malgrat la importància que va tenir en el seu moment, no va poder publicar-se a Espanya a causa de la dictadura i posteriorment es va anar demorant la seva publicació. I encara que en l'actualitat ha perdut part de la seva importància com a denúncia de la barbàrie repressiva dels militars colpistes xilens, conserva en la seva totalitat la seva riquesa com a document històric d'aquell procés bàrbar.

***

Donde se cuece la guerra. Chinchilla de Montearagón y los campos de maniobras (2005)

de Eguzki  Bideoak

La Legió, creada el 1920 per a intervencions a l'estranger, va començar la seva cursa bèl·lica en la Guerra del Rif, en la qual es van utilitzar gasos tòxics contra la població civil per primera vegada en la història, i ha escrit les seves últimes pàgines en l'expedició que va envair l'Iraq el 2003. Ambdós són exemples aclaridors del que significa anar a la guerra i de la formació que necessita un exèrcit modern. En Chinchilla, a Hoyagonzalo i a Higueruela es comprova a diari que viure al costat d'un exèrcit -encara que no sigui en campanya- només genera problemes. Però aquests problemes només permeten intuir que el vertader drama es produeix quan els militars posen en pràctica els exercicis que assaja. Donde se cuece la guerra: els polígons de tir (Chinchilla de Montearagón) és un documental de 35 minuts produït per la Coordinadora per la Desmilitarització de la Serra de Chinchilla. Ha estat editat per Eguzki Bideoak, col·lectiu de contrainformació audiovisual d'Iruñea, i finançat per la Campanya Estatal d'Objecció Fiscal.

Us hi esperem!

Més informació del cicle

Palau Reial, 9, 2n (Ciutat)

971 726 461

Reportatge del programa Ítaca

sobre el llibre d'Albert Herranz

Episodis de la Mallorca llibertària

Descarregar el vídeo