estelnegre | 11 Març, 2014 06:38

El
passat dia 18 vam fer una reunió on Aliança Mar
Blava ens va explicar tota la feina feta Eivissa i Formentera per
intentar
aturar el projecte de prospeccions petrolieres al Golf de
València. Però com ja
sabeu hi ha previst un altre projecte de prospeccions anomenat Mar
Balear que
afectarà a gran part del litoral de Mallorca. És
per això que després de la
reunió les entitats assistents hem format un grup de treball
per veure com ens
organitzem a Mallorca.
La
propera reunió serà el
dimarts 11 de març a les 16.00 hores a la seu de la
Confraria de Pescadors.
L'adreça
de la Confraria de
Pescadors de Palma és: Contra moll mollet, 3, 07012.
Esta
al edifici de la Llotja
des Peix, a la zona del pàrking que hi ha just en front del
restaurant Ca'n
Eduardo, amb el que compartim la porta de entrada al nostre
local.
Us
hi esperem!
estelnegre | 10 Març, 2014 10:02
estelnegre | 09 Març, 2014 07:13
estelnegre | 08 Març, 2014 07:19
estelnegre | 07 Març, 2014 10:43
estelnegre | 06 Març, 2014 09:46
estelnegre | 05 Març, 2014 09:49
El dia 2 de
març de 1974,
dissabte, quan faltàvem vint minuts per les deu d'aquell
matí gris i desolat,
Salvador Puig Antich va ser executat a la presó Model de
Barcelona. S'acomplia
així amb els designis de sengles sentències
dictades per la jurisdicció militar
en el curs de les setmanes anteriors. Salvador tot just tenia vint i
cinc anys,
un cor ple de vida i unes ànsies desfermades de satisfer els
seus anhels de
llibertat, solidaritat i igualtat. Avui, quan evoquem, quaranta anys
més tard,
aquell assassinat sembla oportú que ens demanem
què ho va fer possible i per
què encara resta impune. Avui i qualsevol dia és
un bon dia per a revoltar-se
en davant la injustícia i l'oblit.
Vegem. Salvador
Puig Antich
feia part d'un grup anarquista –anomenat MIL– que a
començaments dels anys
setanta del segle passat assaltava bancs arreu de Catalunya amb
l'objectiu d'aconseguir
fons que permetessin la conscienciació de la classe obrera i
l'alçament popular
en contra del sistema. No eren, certament, unes pretensions de poca
volada en
una època dominada , a més a més, per
la ferotge repressió del franquisme.
Però, tanmateix, la força dels ideals superava
qualsevol plantejament
acomodatici o d'oportunitat. I si l'anàlisi de la realitat
duia a la conclusió
que s'havia d'enderrocar no tan sols la dictadura franquista,
sinó també,
alhora, el capitalisme en el seu conjunt en tant que
organització social i
productiva, la qüestió es xifrava només
en triar l'eina adient. Vet aquí,
doncs, la justificació de l'expropiació dels
diners necessaris per revertir l'estat
de coses vigent. Ras i curt, el mètode consistia en
"l'agitació
armada" i no pas en "la lluita armada" atès que l'objectiu
de la
violència no eren les persones, sinó el complex
financer „els bancs„ que
custodiava els diners robats als treballadors.
Sigui com fos,
el 25 de
setembre de 1973, quan ja feia setmanes que el grup havia acordat la
pròpia
dissolució i l'abandonament de l'activitat, la policia va
detenir Puig Antich a
la cantonada dels carrers Girona i Consell de Cent, de Barcelona. Ens
podem
estalviar els detalls de la detenció, duta a terme per
funcionaris inexperts
que ni tan sols havien tingut cura de proveir-se de manilles i que, per
això
mateix, l'emprengueren a cops de culata al cap de Salvador per tractar
de
reduir-lo. Introduït finalment en el diminut portal del
número 70 del carrer
Girona, un espai de vint metres quadrats, es produí
allà dins un confús
intercanvi de trets del qual foc creuat es derivà la mort
del sotsinspector
Anguas i ferides greus a Salvador, a la mandíbula i a una
espatlla.
Tractem de
situar-nos sobre
l'escenari físic (Puig Antich estabornit pels cops rebuts
que aconsegueix
desfer-se del funcionari que el custodiava, treu una pistola i dispara
envoltat
de tres policies; els policies que repel·leixen els dispars
de Puig Antich). I
tractem, ara, d'eixamplar el camp de visió (un jove
sotsinspector mort, un cos
de policia al servei incondicional de la dictadura franquista i una
reparació
que s'exigiria sense reserves). Però, abans de seguir
endavant, convé precisar
que mai es va demostrar que els trets que acabaren amb la vida del
sotsinspector Anguas haguessin sortir de la pistola de Puig Antich i no
de les
pistoles dels mateixos policies. I mai vol dir mai. Però
això no importava
gens. La veritat, saber la veritat del que havia passat, no importava
gens. Més
aviat, la veritat era una nosa. Hi havia una víctima mortal,
el difunt era un
policia i el culpable havia estat designat. Ja es trobaria la manera de
fer-ho
venir a bé. De fet, ja l'havien trobada des de
gairebé el primer instant.
En un lloc
principal en l'ordre
de les prioritats se situava aconseguir que el cas fos
competència de la
jurisdicció militar. La disciplina i la jerarquia castrense
farien la resta. I,
en efecte, el cas fou atribuït a un jutjat permanent militar
de Barcelona. Pel
camí fins arribar al dia del judici i el mateix dia del
judici –el 8 de gener
de 1974–, tota una constant manipulació del
sumari, la negativa sistemàtica a
la pràctica de les proves més significatives que
proposava la defensa de Puig
Antich i la desaparició de les proves que el podien
exculpar. A títol d'exemple,
esmentem que l'autòpsia al cadàver del
sotsinspector Anguas fou practicada a
unes dependències policials (!) i no a l'Institut
Anatòmic Forense, com era
preceptiu. Afegim que un dels metges forenses que figurava que l'havia
practicada, l'autòpsia, probablement no era pressent i, de
fet, no va declarar
en cap moment del procés. Anotem encara que es varen fer
desaparèixer les bales
que haurien pogut acreditar l'origen de les ferides de Salvador i les
mortals
del sotsinspector Anguas i que el jutjat militar es negà
sempre a la pràctica
de la prova balística (de fet, les pistoles dels policies en
cap cas es varen
aportar a la causa). I signifiquem que mentre l'autòpsia
establia l'existència
de tres impactes de bala, altres dos testimonis mèdics
–les declaracions dels
quals no foren admeses– parlaven de cinc o més
impactes, quan l'informe de la
policia assegurava que només tres trets sortits de la
pistola de Puig Antich
impactaren en el cos del sotsinspector Anguas...
De res valgueren
ni els
dubtes ni les contradiccions ni els punts foscos ni la
manipulació de documents
ni la falta de declaració de testimonis claus. La farsa
–la dramàtica farsa– es
va mantenir fins a les darreres conseqüències.
S'havia de construir un
simulacre de justícia i així es va fer. El
trajecte del cas estava traçat de
bell antuvi i ningú l'havia de contradir. I, passats els
anys, l'hermetisme i
la foscor romanen, com ho demostra que en el mes de juliol de 2007 la
sala d'afers
militars del Tribunal Suprem (integrada majoritàriament per
militars)
desestimés la possibilitat de revisar el judici que
condemnà a mort Salvador.
Amb els vots discrepants dels dos magistrats que no provenien de
l'estament
militar (Calvo Cabello i Juanes), que enunciaren una raonada llista
d'irregularitats
que imposaven admetre a tràmit la demanda de
revisió, el Tribunal Suprem
consolidà la ignomínia i el dolor. No obstant,
les germanes de Salvador –Inma,
Carme, Montse i Merçona– no s'han declarat
vençudes i perseveren, incansables,
en la lluita, ara davant un tribunal argentí. Elles
sí creuen en el valor de la
justícia.
PS: Pels
interessats en
aprofundir sobre el cas, s'ha publicat recentment un
magnífic llibre d'investigació
(Salvador Puig Antich, cas obert),
escrit pel periodista Jordi Panyella, que descriu l'ample ventall
d'elements,
alguns de nova troballa, que confirmen la grollera
falsificació de la veritat
que envoltà tot el procés. Altres obres
imprescindibles són Compte enrere,
del també periodista
Francesc Escribano, i La torna de la
torna, obra col·lectiva dirigida per Ramon Barnils.
Sebastià
Frau i Gaià
(Diario
de Mallorca, 5 de març de 2014)
estelnegre | 04 Març, 2014 08:56
Resignació.
Conformar-se. No aixecar
la veu, ni mirar als ulls. El cap, cot. La mirada, perduda. Silenci.
Parlar en
veu baixa. No cridar l'atenció... Així ens volen
i així no ens tenen. Els fot
tant això que quan la millor gent, la més
decidida i atrevida, veu que aquí el
'tinglado' que tenen muntat els amos no els dóna ni feina ni
esperança i se'n
va nord enllà (ara tocaria dir allò tan sobat de
l'Espriu però no ho diré
perquè nord enllà la gent no és el que
ell afirmava que eren), els germans a la
congregació no tenen ni esma de dir “bon vent i
barca nova”. Només esperen la
tornada dels que se'n van anar per dir-los “ja us ho deia jo
que no hi havíeu
d'anar a fer res tan lluny...” i reafirmar-se en la seva
immobilitat.
Pateixen,
però, quan s'adonen que qui
ha marxat no ha tornat amb les butxaques buides sinó tot el
contrari. Viatjar
és aprendre i viatjar amb els ulls oberts, el cor per
omplir, els narius
esbatanats i el cos a punt és, en llenguatge capitalista,
una inversió de
futur. En llenguatge alliberador és, sense cap mena de
dubte, una manera de
viure intensament. És a dir de viure existint. O de viure,
simplement. No ser
un mort que s'aixeca cada dia, es renta les dents, va a treballar o no,
saluda
el veïnat a qui no desitja res més que coses
dolentes, dina sense gana, beu
sense set i dorm amb son mentre mira el que els amos li diuen que cal
que
sàpiga a través de la televisió per
entendre que la seva dominació és el menor
mal dels possibles.
I
saps per què pateixen? Doncs perquè
saben que el món de les seguretats és fals, pura
mentida. Que el seu món, el
seu vell món, ple d'autoritat i d'immobilisme, arriba al seu
final. No hi ha
allargament. Els amos ens han declarat la guerra i això
és una qüestió de
nosaltres o ells. Els que no es mouen pensen que no els
tocarà el rebre però
saben que tot el seu costat s'està afonant, s'omple de
misèria i de mort. No
moure's és ja, només, la segura
sentència de mort. I, en canvi, viatjar, viure,
ser, aprendre, estimar i respirar són els verbs de la vida,
de l'única vida
possible, sempre ben acompanyats de desobeir i de plantar cara,
l'únic camí
-difícil i complex però camí- que pot
menar-nos a la vida. Bentornada!
Text:
Jordi Martí Font; fotografia: Roser
Arques Morueta
estelnegre | 03 Març, 2014 06:44
En un context social on
cada dia trobem més injustícies,
augment de la pobresa i de les desigualtats i on els drets i llibertats
individuals i col·lectives estan desapareixent sota el
concepte de seguretat
ciutadana, les protestes socials esdevenen una de les poques armes que
ens
queden per poder dir la nostra a les que ens oposem a reduir la nostra
vida
política a la delegació i al vot cada quatre
anys. Actualment, l' Estat està
posant en marxa tota una bateria de lleis repressives per bloquejar
precisament
aquestes veus crítiques i crear una cultura de la por. Lleis
com la de l'avortament,
la Reforma del Codi penal, la Llei de Seguretat ciutadana o
més a prop com la
Llei de símbols a nivell autonòmic o
l'Ordenança cívica d'alguns municipis com
el de Palma o Pollença, pretenen fer callar a aquelles qui
denunciem la seva
hipocresia i les seves injustícies.
Estam veient que
són els col·lectius socials
reivindicatius els que estant patint més especialment
aquesta onada repressiva,
fet que provoca que la seva tasca social i de denuncia es vegi afectada.
Dins d'aquest panorama,
valorem imprescindible conèixer
les seves estratègies de control, per perdre la por, sumar
forces i fer-los
front. Per això, des de la Coordinadora
Llibertària de Mallorca (CLM), vos animem
a participar d'un taller pràctic de defensa
jurídica on treballaren els
conceptes d' identificació, detenció i multes
administratives.
Trobaràs
més informació al cartell adjunt.
T'hi esperem, juntes ens
fem fortes!
estelnegre | 02 Març, 2014 09:17
Em
rebenten els aniversaris dels fets revolucionaris, commemoracions,
cinquanta
anys de no-sé-què i tres-cents d'una altra cosa.
I em rebenten no com a
aniversaris en si mateix sinó com el que amaguen darrere
seu, és a dir
l'emmirallament en el passat, la glorificació d'aquest i
alhora la
impossibilitat i no necessitat de fer alguna cosa semblant en
l'actualitat
perquè els problemes ja han estat solucionats o la recerca
de solucions forma
part de la parcel·la prohibida de la utopia.
Així, la
celebració-commemoració-estudi i
lloança amaga un sentiment de "que
collonuts que vam ser quan érem joves!... que ingenus, que
utòpics..."
Mireu si no les celebracions i 'fastos' davant els trenta anys del Maig
francès, els seixanta anys de l'acabament de la
revolució i la guerra civil a
l'Estat espanyol o la commemoració de l'assassinat del Che.
En llegeixes els
estudis, en ressegueixes els llibres i reportatges, les imatges
aparegudes com
a commemoració i prens una idea mitificada d'uns fets que,
segurament, si
passessin ara serien titllats per molts dels que han
contribuït a crear el
lament iconogràfic com a bàrbars, immorals,
antidemocràtics fins i tot...
La
història és això, en
cada moment cal construir la justificació per al present
recorrent a un passat
proper o mític i guarnir-ho tot amb un enquadrament una mica
positivitzador
dels grans derrotats de sempre, més encara quan aquests
grans derrotats no
poden, en l'actualitat, aspirar a res més que a la derrota.
És en aquest racó
on hi podríem encabir el Salvador Puig Antich i
l'organització antiorganització
a què pertanyia: el Movimiento Ibérico de
Liberación, el MIL.
Aquest 2 de
març, es compleixen
quaranta anys de l'assassinat amb garrot vil de Salvador Puig Antich i
tot el
que he dit abans cal recordar-ho per continuar llegint aquest article.
Perquè
això no és un panegíric ni un text
tipus: "No podem oblidar el magnífic tal
ni l'indispensable que va ser qual..."
sinó tot el contrari.
La
reconstrucció de la
memòria de la Transició (quina paraula tan
presumptuosa per explicar el pas del
res al no res) s'ha fet seguint unes coordenades que positiven tot
allò que pot
ser aprofitat pel regionalisme conservador de Convergència
amb la intenció de
justificar el seu present o bé recordant alguns episodis de
la història de
l'esquerra que menys repercussions poden tenir en el present, deixar
content
tothom i així no fer les mentides encara mes grans del que
són.
És per
això que d'aquest
quaranta aniversari ben pocs mitjans se n'han fet ressò o,
si se n'han fet,
deixant de banda –només faltaria– el
pensament polític del grup en què es
trobava... –massa radicalot i poc presentable– i
parlant del pobre noi que va
ser mort per un règim dictatorial que vam aconseguir
vèncer... amb la unitat de
tots els catalans de bé... i la constància d'una
lluita en què tothom... hi va
posar el seu granet de sorra (des del Gomis fins al Fraga passant pel
Samaranch
i Foment del Treball Nacional)...; i Franco es va morir al llit -de
vell- i els
sectors socials per a qui treballava continuen exactament al mateix
lloc, amb
una altra disfressa però al mateix lloc i, a més,
legitimats pel consens
social.
Enmig d'un
racó de món
on només es valora la gent pel que s'és
capaç de vendre, pel que s'és capaç de
comprar, pel que s'és capaç de competir; i
aquesta "capacitat" a què
em refereixo és directament proporcional a la quantitat de
cinisme que s'és
capaç d'administrar i a la insolidaritat i la facilitat per
xafar els altres
que s'és capaç d'acumular (per a això
ja hem inventat les ONG), les paraules
d'aquella gent del MIL sonen més actuals que mai: ¿Qué
vendemos? ¡Nada! ¿Qué
queremos? ¡Todo! I "Tot" és massa per a
qui parla de mercat del
treball, de flexibilitat, d'economia de mercat, de recursos humans, de
regularització, de país de possibilitats o de
creixement i només vol dir més i
més i més per a mi i menys i menys i menys per
als/les altres.
I entre nosaltres
(les/els altres), què en podem treure d'aquest aniversari?
Doncs res material,
però no oblidar ja és un gran què.
Fins i tot hi haurà qui, des de l'esquerra
(diversa i plural!), ha i va acusar Puig Antich d'insurreccionalista,
d'agitador i de ser només un home d'acció. I
què? Els seus textos més
importants, la seva obra teòrica i la màxima
realització de la seva ideologia
no són un plec de folis ni uns quants volums d'obres
completes sinó la seva
pròpia vida, la seva coherència
ideològica i d'acció contra les
renúncies d'una
classe política i sindical que va començar a
pactar aleshores i ara, passats
vint-i-cinc anys, continua pactant cada dia més
renúncies, cada dia més oblits,
cada dia més no res en nom de la sacrosanta conjuntura
econòmica
internacional... L'obra de Puig Antich són les paraules de
l'insurreccionalisme, de la vida plena contra la mort lenta a
què ens condemna
el treball assalariat, de l'humor revolucionari contra el riure
estrafet que
ofereix el consum com a horitzó, en definitiva de la poesia
contra el miserabilisme.
I passat quaranta
anys
continua vigent, continua a la primera ordre del dia. La darrera
barricada és
al cervell.
| « | Març 2014 | » | ||||
|---|---|---|---|---|---|---|
| Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
| 1 | 2 | |||||
| 3 | 4 | 5 | 6 | 7 | 8 | 9 |
| 10 | 11 | 12 | 13 | 14 | 15 | 16 |
| 17 | 18 | 19 | 20 | 21 | 22 | 23 |
| 24 | 25 | 26 | 27 | 28 | 29 | 30 |
| 31 | ||||||