Ateneu Llibertari Estel Negre

El passat dia 18 vam fer una reunió on Aliança Mar Blava ens va explicar tota la feina feta Eivissa i Formentera per intentar aturar el projecte de prospeccions petrolieres al Golf de València. Però com ja sabeu hi ha previst un altre projecte de prospeccions anomenat Mar Balear que afectarà a gran part del litoral de Mallorca. És per això que després de la reunió les entitats assistents hem format un grup de treball per veure com ens organitzem a Mallorca.

La propera reunió serà el dimarts 11 de març a les 16.00 hores a la seu de la Confraria de Pescadors.

L'adreça de la Confraria de Pescadors de Palma és: Contra moll mollet, 3, 07012.

Esta al edifici de la Llotja des Peix, a la zona del pàrking que hi ha just en front del restaurant Ca'n Eduardo, amb el que compartim la porta de entrada al  nostre local.

www.google.es/maps/place/Carrer+Contramuelle+Mollet,+6/@39.568437,2.640331,3a,70.6y,73.9h,91.7t/data=!3m4!1e1!3m2!1spN9si8MTa6-vE5-TsNvPoA!2e0!4m

Us hi esperem!

El dia 2 de març de 1974, dissabte, quan faltàvem vint minuts per les deu d'aquell matí gris i desolat, Salvador Puig Antich va ser executat a la presó Model de Barcelona. S'acomplia així amb els designis de sengles sentències dictades per la jurisdicció militar en el curs de les setmanes anteriors. Salvador tot just tenia vint i cinc anys, un cor ple de vida i unes ànsies desfermades de satisfer els seus anhels de llibertat, solidaritat i igualtat. Avui, quan evoquem, quaranta anys més tard, aquell assassinat sembla oportú que ens demanem què ho va fer possible i per què encara resta impune. Avui i qualsevol dia és un bon dia per a revoltar-se en davant la injustícia i l'oblit.

Vegem. Salvador Puig Antich feia part d'un grup anarquista –anomenat MIL– que a començaments dels anys setanta del segle passat assaltava bancs arreu de Catalunya amb l'objectiu d'aconseguir fons que permetessin la conscienciació de la classe obrera i l'alçament popular en contra del sistema. No eren, certament, unes pretensions de poca volada en una època dominada , a més a més, per la ferotge repressió del franquisme. Però, tanmateix, la força dels ideals superava qualsevol plantejament acomodatici o d'oportunitat. I si l'anàlisi de la realitat duia a la conclusió que s'havia d'enderrocar no tan sols la dictadura franquista, sinó també, alhora, el capitalisme en el seu conjunt en tant que organització social i productiva, la qüestió es xifrava només en triar l'eina adient. Vet aquí, doncs, la justificació de l'expropiació dels diners necessaris per revertir l'estat de coses vigent. Ras i curt, el mètode consistia en "l'agitació armada" i no pas en "la lluita armada" atès que l'objectiu de la violència no eren les persones, sinó el complex financer „els bancs„ que custodiava els diners robats als treballadors.

Sigui com fos, el 25 de setembre de 1973, quan ja feia setmanes que el grup havia acordat la pròpia dissolució i l'abandonament de l'activitat, la policia va detenir Puig Antich a la cantonada dels carrers Girona i Consell de Cent, de Barcelona. Ens podem estalviar els detalls de la detenció, duta a terme per funcionaris inexperts que ni tan sols havien tingut cura de proveir-se de manilles i que, per això mateix, l'emprengueren a cops de culata al cap de Salvador per tractar de reduir-lo. Introduït finalment en el diminut portal del número 70 del carrer Girona, un espai de vint metres quadrats, es produí allà dins un confús intercanvi de trets del qual foc creuat es derivà la mort del sotsinspector Anguas i ferides greus a Salvador, a la mandíbula i a una espatlla.

Tractem de situar-nos sobre l'escenari físic (Puig Antich estabornit pels cops rebuts que aconsegueix desfer-se del funcionari que el custodiava, treu una pistola i dispara envoltat de tres policies; els policies que repel·leixen els dispars de Puig Antich). I tractem, ara, d'eixamplar el camp de visió (un jove sotsinspector mort, un cos de policia al servei incondicional de la dictadura franquista i una reparació que s'exigiria sense reserves). Però, abans de seguir endavant, convé precisar que mai es va demostrar que els trets que acabaren amb la vida del sotsinspector Anguas haguessin sortir de la pistola de Puig Antich i no de les pistoles dels mateixos policies. I mai vol dir mai. Però això no importava gens. La veritat, saber la veritat del que havia passat, no importava gens. Més aviat, la veritat era una nosa. Hi havia una víctima mortal, el difunt era un policia i el culpable havia estat designat. Ja es trobaria la manera de fer-ho venir a bé. De fet, ja l'havien trobada des de gairebé el primer instant.

En un lloc principal en l'ordre de les prioritats se situava aconseguir que el cas fos competència de la jurisdicció militar. La disciplina i la jerarquia castrense farien la resta. I, en efecte, el cas fou atribuït a un jutjat permanent militar de Barcelona. Pel camí fins arribar al dia del judici i el mateix dia del judici –el 8 de gener de 1974–, tota una constant manipulació del sumari, la negativa sistemàtica a la pràctica de les proves més significatives que proposava la defensa de Puig Antich i la desaparició de les proves que el podien exculpar. A títol d'exemple, esmentem que l'autòpsia al cadàver del sotsinspector Anguas fou practicada a unes dependències policials (!) i no a l'Institut Anatòmic Forense, com era preceptiu. Afegim que un dels metges forenses que figurava que l'havia practicada, l'autòpsia, probablement no era pressent i, de fet, no va declarar en cap moment del procés. Anotem encara que es varen fer desaparèixer les bales que haurien pogut acreditar l'origen de les ferides de Salvador i les mortals del sotsinspector Anguas i que el jutjat militar es negà sempre a la pràctica de la prova balística (de fet, les pistoles dels policies en cap cas es varen aportar a la causa). I signifiquem que mentre l'autòpsia establia l'existència de tres impactes de bala, altres dos testimonis mèdics –les declaracions dels quals no foren admeses– parlaven de cinc o més impactes, quan l'informe de la policia assegurava que només tres trets sortits de la pistola de Puig Antich impactaren en el cos del sotsinspector Anguas...

De res valgueren ni els dubtes ni les contradiccions ni els punts foscos ni la manipulació de documents ni la falta de declaració de testimonis claus. La farsa –la dramàtica farsa– es va mantenir fins a les darreres conseqüències. S'havia de construir un simulacre de justícia i així es va fer. El trajecte del cas estava traçat de bell antuvi i ningú l'havia de contradir. I, passats els anys, l'hermetisme i la foscor romanen, com ho demostra que en el mes de juliol de 2007 la sala d'afers militars del Tribunal Suprem (integrada majoritàriament per militars) desestimés la possibilitat de revisar el judici que condemnà a mort Salvador. Amb els vots discrepants dels dos magistrats que no provenien de l'estament militar (Calvo Cabello i Juanes), que enunciaren una raonada llista d'irregularitats que imposaven admetre a tràmit la demanda de revisió, el Tribunal Suprem consolidà la ignomínia i el dolor. No obstant, les germanes de Salvador –Inma, Carme, Montse i Merçona– no s'han declarat vençudes i perseveren, incansables, en la lluita, ara davant un tribunal argentí. Elles sí creuen en el valor de la justícia.

PS: Pels interessats en aprofundir sobre el cas, s'ha publicat recentment un magnífic llibre d'investigació (Salvador Puig Antich, cas obert), escrit pel periodista Jordi Panyella, que descriu l'ample ventall d'elements, alguns de nova troballa, que confirmen la grollera falsificació de la veritat que envoltà tot el procés. Altres obres imprescindibles són Compte enrere, del també periodista Francesc Escribano, i La torna de la torna, obra col·lectiva dirigida per Ramon Barnils.

Sebastià Frau i Gaià

(Diario de Mallorca, 5 de març de 2014)

Resignació. Conformar-se. No aixecar la veu, ni mirar als ulls. El cap, cot. La mirada, perduda. Silenci. Parlar en veu baixa. No cridar l'atenció... Així ens volen i així no ens tenen. Els fot tant això que quan la millor gent, la més decidida i atrevida, veu que aquí el 'tinglado' que tenen muntat els amos no els dóna ni feina ni esperança i se'n va nord enllà (ara tocaria dir allò tan sobat de l'Espriu però no ho diré perquè nord enllà la gent no és el que ell afirmava que eren), els germans a la congregació no tenen ni esma de dir “bon vent i barca nova”. Només esperen la tornada dels que se'n van anar per dir-los “ja us ho deia jo que no hi havíeu d'anar a fer res tan lluny...” i reafirmar-se en la seva immobilitat.

Pateixen, però, quan s'adonen que qui ha marxat no ha tornat amb les butxaques buides sinó tot el contrari. Viatjar és aprendre i viatjar amb els ulls oberts, el cor per omplir, els narius esbatanats i el cos a punt és, en llenguatge capitalista, una inversió de futur. En llenguatge alliberador és, sense cap mena de dubte, una manera de viure intensament. És a dir de viure existint. O de viure, simplement. No ser un mort que s'aixeca cada dia, es renta les dents, va a treballar o no, saluda el veïnat a qui no desitja res més que coses dolentes, dina sense gana, beu sense set i dorm amb son mentre mira el que els amos li diuen que cal que sàpiga a través de la televisió per entendre que la seva dominació és el menor mal dels possibles.

I saps per què pateixen? Doncs perquè saben que el món de les seguretats és fals, pura mentida. Que el seu món, el seu vell món, ple d'autoritat i d'immobilisme, arriba al seu final. No hi ha allargament. Els amos ens han declarat la guerra i això és una qüestió de nosaltres o ells. Els que no es mouen pensen que no els tocarà el rebre però saben que tot el seu costat s'està afonant, s'omple de misèria i de mort. No moure's és ja, només, la segura sentència de mort. I, en canvi, viatjar, viure, ser, aprendre, estimar i respirar són els verbs de la vida, de l'única vida possible, sempre ben acompanyats de desobeir i de plantar cara, l'únic camí -difícil i complex però camí- que pot menar-nos a la vida. Bentornada!

Text: Jordi Martí Font; fotografia: Roser Arques Morueta

En un context social on cada dia trobem més injustícies, augment de la pobresa i de les desigualtats i on els drets i llibertats individuals i col·lectives estan desapareixent sota el concepte de seguretat ciutadana, les protestes socials esdevenen una de les poques armes que ens queden per poder dir la nostra a les que ens oposem a reduir la nostra vida política a la delegació i al vot cada quatre anys. Actualment, l' Estat està posant en marxa tota una bateria de lleis repressives per bloquejar precisament aquestes veus crítiques i crear una cultura de la por. Lleis com la de l'avortament, la Reforma del Codi penal, la Llei de Seguretat ciutadana o més a prop com la Llei de símbols a nivell autonòmic o l'Ordenança cívica d'alguns municipis com el de Palma o Pollença, pretenen fer callar a aquelles qui denunciem la seva hipocresia i les seves injustícies.

Estam veient que són els col·lectius socials reivindicatius els que estant patint més especialment aquesta onada repressiva, fet que provoca que la seva tasca social i de denuncia es vegi afectada.

Dins d'aquest panorama, valorem imprescindible conèixer les seves estratègies de control, per perdre la por, sumar forces i fer-los front. Per això, des de la Coordinadora Llibertària de Mallorca (CLM), vos animem a participar d'un taller pràctic de defensa jurídica on treballaren els conceptes d' identificació, detenció i multes administratives.

Trobaràs més informació al cartell adjunt.

T'hi esperem, juntes ens fem fortes!

Coordinadora Llibertària de Mallorca