Ateneu Llibertari Estel Negre

El 1826 el valencià Gaietà Ripoll, nascut a Solsona i que exercia com a mestre a Russafa, va ser condemnat a la forca per les Juntes de Fe de la Inquisició per menjar carn el divendres, retirar el crucifix de l'aula on feia classe i no impartir la doctrina cristiana. Acusat d'heretge i maçó, el seu cos va ser cremat pels inquisidors.

Des d'una perspectiva històrica aquest va ser el darrer assassinat que l'Església Catòlica per tal de mantenir la fe entre el poble que tractava com si fos d'una ramat de bens; els que creien rebien herba i els que no, garrotada. L'últim assassinat hem dit? No. Almenys n'hi hagué un altre, o molts més segons com ens ho mirem. Un altre que per la seva transcendència cal recordar i tornar a recordar. Si Gaietà era un mestre, Francesc Ferrer i Guàrdia era un pedagog, un pedagog que creia en els infants i els respectava com a persones en formació que són, pensava que el mestre havia d'acompanyar-los en el seu aprenentatge, ni adoctrinar-los ni castigar-los. Amb aquesta intenció va crear l'Escola Moderna, la seva proposta i la seva realitat per plantar cara a l'obscurantisme de l'escola religiosa majoritària a l'època, religiosa i no per a tothom, és clar.

L'Escola Moderna va ser un moviment de pedagògic llibertari basat en uns principis completament allunyats de la pedagogia majoritària de l'època, de forma especial de la que s'aplicava a les escoles religioses. Per Ferrer, la base de l'educació havia de ser racional i científica, sense tenir res a veure amb les explicacions ni místiques ni sobrenaturals pròpies de les escoles religioses. L'Escola Moderna situava, al costat de la intel·ligència, el desenvolupament del caràcter de l'infant, basat en la voluntat i en l'equilibri entre el cap i el cos. La moral no podia ser la postració davant d'uns principis religiosos imposats a partir de la por sinó un camí de respecte cap als altres a través del seu coneixement i de la solidaritat, i tot en consonància amb la psicologia dels xiquets i les xiquetes, que aprenien junts, sense separació per raons de sexe. Els càstigs estaven prohibits, i més que cap els físics, que eren la norma de les escoles religioses i d'altres, però també els premis, per tal de no fomentar la competència. Ni exàmens ni separació per sexes situaven l'Escola Moderna en un altre lloc en relació amb la resta d'escoles d'aleshores però també amb moltes d'avui mateix.

L'any 1855 per primer cop les associacions obreres de Barcelona havien exigit públicament l'escola gratuïta i universal i dos anys després la Llei Moyano promulgava la instrucció bàsica, deixant-la en mans dels ajuntaments, els quals no van poder donar-la perquè no tenien suficients dotacions econòmiques. No serà fins a la revolució de 1868 que serà possible la creació d'ateneus obrers amb projectes pedagògics emancipadors, espais que posaven l'educació dels infants obrers en el centre dels seus interessos, tot i que en un primer moment fossin només revolucionaris els continguts, sense qüestionar a fons també els mètodes d'ensenyament.

El 1873, un jove Francesc Ferrer, de només 14 anys, va entrar en contacte amb els cercles republicans, francmaçons i internacionalistes catalans. Vint anys després, relacionat amb els cercles lliurepensadors de tot l'Estat, Ferrer s'apropà definitivament a les idees anarquistes i plantejà l'educació com a eina transformadora de la societat. És determinant, per entendre aquestes propostes educatives, el seu apropament a les idees de Paul Robin i del seu Manifest als partidaris de l'educació integral. Robin, ateu i defensor de la coeducació de sexes, havia treballat amb el ministre francès Jules Ferry, creador de l'escola republicana pública gratuïta i universal, que alhora prohibia impartir ensenyaments a les ordres religioses.

El 1894, Ferrer havia conegut Ernestine Meunier, una alumna seva molt rica qui li acabà finançant els seus projectes. El poder religiós i reaccionari de l'època, veient ja que els canvis que proposava Ferrer posaven en perill la seva hegemonia perquè ja no eren només propostes, utilitzà aquest fet per blasmar el pedagog i acusar-lo de robar la fortuna a Ernestine després d'haver-la ensarronat amb un fals enamorament. El 1901, amb l'herència d'Ernestine, Ferrer obre l'Escola Moderna, al carrer Bailèn, 56, de Barcelona.

Ferrer no s'atura i continua sempre ampliant els seus coneixements en el camp pedagògic, i si el 1898 havia conegut Ovide Décroly i estudiat les propostes de Pastalozzi i Fröbel, el 1906, l'Escola Moderna ja comptava amb més de mil alumnes repartits en 34 centres, un autèntic perill per a qui l'únic que volia de l'escola era el manteniment del sotmetiment i de l'estructura social classista. És aleshores quan Mateu Morral, bibliotecari de l'Escola, atempta contra Alfons XIII i, aprofitant aquest fet, Ferrer és acusat de complicitat en l'assassinat i és empresonat sense judici durant un any sencer, alhora que l'Escola Moderna és clausurada. El tancament de l'Escola es mantindrà tot i que ell és absolt de participar a l'atemptat. Opta aleshores per l'exili a l'Estat francès, on és acollit com un heroi que s'ha enfrontat a la foscor que representa l'Espanya més clerical i de missa. Visita París, Brussel·les i Londres, escriu La Escuela Moderna i la seva influència no deixa de créixer, amb la creació de l'Associació de mestres laics racionalistes. El 1908, per tal d'estendre encara més les seves propostes, crea la Lliga Internacional per a l'Educació Racional de l'Infant i inicia la publicació de L'École Renovée. Aquest mateix any, la reacció eclesiàstica es fa sentir a Barcelona, on l'Ajuntament de la ciutat decideix crear escoles municipals que inclouen l'obligació de l'educació religiosa i neguen la coeducació com a conseqüència de les pressions exercides pel bisbe Casañas.

Amb aquest clima arriba el 1909 i la revolta antimilitarista que ha passat a la història amb el malnom de Setmana Tràgica però que nosaltres caldrà que anomenem tal com l'anomenaren els seus protagonistes: Setmana Gloriosa o Setmana Roja. Gloriosa perquè el poder, exemplificat per l'Església, va veure com els seus privilegis s'afonaven almenys durant uns dies. I desenes de milers de joves van deixar de ser enviats a l'escorxador de la guerra del Marroc a defensar els interessos de quatre famílies riques catalunyeses. Alhora, desenes d'edificis religiosos eren incendiats i l'espai urbà barceloní guanyava unes quantes places i a la llarga també alguna zona verda. L'excusa perfecta per a la renovació urbanística...

I també l'excusa perfecta per assenyalar culpables i fer net entre les files lliurepensadores d'esquerres, entre llibertaris, obrers, maçons i republicans. Un bon moment per eliminar caps pensants, qualsevol que els posés en dubte, a ells i a la seva forma de perpetuació en el poder. Un bon moment per assenyalar com a culpable Francesc Ferrer i Guàrdia. Detingut i acusat de ser l'instigador de la revolta barcelonina, de res li serveix assegurar que s'havia passat els dies de la Setmana Gloriosa al seu mas d'Alella, aïllat de tot. Detingut el 31 d'agost, el 13 d'octubre de 1909 a les nou del matí va ser afusellat al fossat de Santa Amàlia de la presó del Montjuïc.

No importava que no hi hagués proves suficients, perquè Barcelona estava commocionada i tot valia per trobar la venjança esperada pels manaires de la Lliga Regionalista, de la Patronal, de l'Exèrcit espanyol i de l'Església Catòlica. Tots a una un cop més. En la creació del clima acusatori contra Ferrer no podem oblidar la feina fosca feta per diaris com La Vanguardia, El Correo Catalán, El Noticiero Universal o el setmanari Cu-Cut!, proper a la Lliga Regionalista. No cal que m'estengui sobre què era la Lliga, però per a qui no ho sàpiga i en vulgui una explicació ràpida li podria dir que era el partit més semblant entre els que hi havia al que avui és Convergència y Unió.

Ferrer no era catalanista, ni d'esquerres ni de dretes, no era catalanista. Ferrer en l'àmbit nacional si li haguéssim de donar una adscripció podríem afirmar que era espanyol... a voltes nacionalista banal espanyol i altres una mica més espanyol, tot i que ell es deia internacionalista... i, això sí, defensor de la llengua castellana en l'ensenyament dels infants, mai de la catalana. Cal dir-ho també. No cal amagar el que és obvi. Tot i això no podem oblidar-lo ni menystenir-lo, perquè la seva proposta pedagògica partia de l'internacionalisme, que com a catalans ens situa a la primera línia mundial. Partia de la racionalitat. I reivindicar algú no vol dir, de cap de les maneres, no fer-ne crítica, i jo li faig la crítica de la llengua, és clar. Ferrer va ser defensat, en el moment del seu judici, arreu d'Europa i de bona part del món, el seu nom va acompanyar els revolucionaris de tot el món, des del Mèxic insurgent de Zapata fins a l'Ucraïna de Nestor Makhno, on nombroses escoles prengueren el seu nom durant la revolució llibertària i independentista.

I aquí mateix! Com si ressuscités per venjar-se i alhora rectificar en aquesta tria lingüística tan desencertada, el 19 de juliol de 1936 el fantasma de Ferrer i Guàrdia mirava com cremava la ciutat des de Montjuïc. Un fantasma? No, dos. Un a Barcelona i un a València. El de Ferrer i el de Ripoll, perquè Gaietà Ripoll també va ser vist fa poquet pels carrers de València, davant de l'Institut Lluís Vives concretament, corrent davant de la Policia Nacional i ballant de nit en la Primavera Valenciana aquella cançó de La Gossa Sorda que diu “No podran, no sabran aturar l'explosió de colors quan arribi la llum. No sabran, no podran rebutjar l'impacte a la cara de tota la llum”. Sort que som racionalistes i els fantasmes sabem que no existeixen...

Acabaré aquest intervenció amb una constatació, perquè tota l'obra de Ferrer, tot l'esperit de Ripoll, i tot el catalanisme lingüístic que el segon no defensava ni proposava es van sumar en la creació del Consell de l'Escola Nova Unificada en la revolució de 1936. Quines coses de dir, no? Doncs sí, el primer cop que l'escola en una part dels Països Catalans va ser per a tothom i totdon, ho va ser també amb el català com a llengua vehicular. Era el 1936 i es feia aplicant pedagogies llibertàries d'escola activa de la mà del pedagog anarquista Joan Puig Elies, membre de la FAI, que recollia l'herència pedagògica de Ferrer i aquest cop només en català. El fantasma havia reviscolat...

Voldria acabar aquesta intervenció amb un crit. Deixeu que cridi ben fort la frase amb què Ferrer es va acomiadar dels que l'anaven a afusellar. Molts diuen que la frase en qüestió era “Visca l'Escola Moderna!” però nosaltres sabem que quan va saber que li volien posar al costat l'avinguda dedicada a Joan Antoni Samaranch va aixecar el puny i el que va cridar va ser, ja ho sabeu, “No passaran! No passaran! No passaran!”

Jordi Martí Font

Una acció que va néixer l'any 2006 a Sevilla i que a hores d'ara representa una de les manifestacions i expressions públiques més extensives a l'hora de mostrar des del moviment d'homes igualitaris el rebuig a la violència de gènere.

Els homes ens posicionem públicament contra la xacra de la violència envers les dones, assumint que el callar, el silenci ens fa còmplices.

Podeu trobar informació detallada a:

www.ruedasdehombres.ahige.org/

A Palma vos convidem a sumar la vostra presència de rebuig a tota expressió de violència masclista, el dilluns dia 21 d'octubre a plaça Espanya (entre les 19.15 i les 20.45 hores). L'acte consisteix en una concentració, a la qual es convida a tothom, especial i singularment, als homes, per tal de formar un cercle, una roda, al voltant del que han esdevingut el símbol de la concentració: Una llaçada blanca i unes espelmes. Des del silenci, l'energia conjunta en el formar la Roda, expressar i el nostre posicionament de rebuig.

Podeu seguir l'evolució de la planificació a:

www.facebook.com/AhigeIllesBalears

Des d'Alerta Solidària volem fer públiques les següents valoracions al voltant d'una notícia apareguda al diari El Mundo-Baleares el dissabte 12 d'octubre de 2013, referent al mitjà d'informació Contrainfo.cat:

- En el poc temps de vida que duu el portal d'informació Contrainfo.cat, aquest s'ha convertit en el referent informatiu de totes les persones i col·lectius actius a Mallorca. Aquest gran avanç per a l'anticapitalisme només es pot explicar per la gran quantitat de feina ben feta que ha fet la gent que hi treballa, la qual ha donat moltes mostres de responsabilitat i seriositat. Tot això pot ser un element a tenir en compte a l'hora d'entendre per què, de sobte, s'ha convertit en el punt de mira del diari El Mundo.

 - A l'altra banda hi podem trobar El Mundo-Baleares, un mitjà que al llarg dels anys ha protagonitzat autèntiques campanyes de criminalització i manipulació contra activistes de tot el moviment popular de Mallorca. Aquest dissabte, de la mà de Mayte Amorós, ens hem trobat, una vegada més, amb la manipulació de manual que ens té acostumades aquest mitjà: mentir, publicació d'informació personal d'activistes (nom, cognoms, lloc de feina, etc.), intent de crear mal ambient entre diferents col·lectius que lluiten per una causa comuna, etc.

Cal recordar que la repressió té moltes cares. Algunes d'elles no són tan visibles: la publicació de noms i cognoms d'activistes és repressió; la mentida i la difamació és repressió; la propagació mentides sobre diferents col·lectius per tal de crear mal ambient entre ells és repressió; la publicació de fotografies de militants és repressió. Així doncs, el que fa El Mundo-Baleares i Mayte Amorós és repressió. I el viscut aquest dissabte no és un cas esporàdic: cal deixar de tractar-los com a titelles dels poderosos per a considerar-los com el que són, repressors.

Des d'Alerta Solidària volem donar la nostra més sincera enhorabona a la feina feta per Contrainfo.cat i als seus membres, alhora que els animem a no afluixar ni un segon!

Alerta Solidària

Palma, Països Catalans

12 d'octubre de 2013

A l'Estat espanyol, la inquisició es va suprimir el 1820 però les seves pràctiques de tortura no van acabar fins 14 anys després. D'aleshores ençà,però, l'Església catòlica mai no ha deixat d'exercir tota mena de violències contra les persones i sobretot contra aquelles que no es plegaven a la seva dominació mental i física. Legions de capellans han malmès la vida de milions de persones, han exercit poders terrenals per als quals mai ningú no els ha triat, han dictat penes de mort i de desterrament, han enviat homes i dones al pacte de la gana, han creat sistemes de control social repressius fins a l'infinit, han violat dones i infants de forma continuada i impune, han portat davant les armes qui no els obeïa en tot o els posava en dubte, i han exercit el seu odi contra les dones -contra totes, gairebé- en no reconèixer-ne cap dret fins fa quatre dies, han perseguit les dissidències als seus models únics de sexualitat reprimida, heterosexual, reproductiva i, sobretot, construïda damunt de la por.

Començo aquest article sobre les Beatificaciones que tenen lloc aquest cap de setmana del 12 i 13 d'octubre del 2013 a Tarragona amb aquest recordatori no per justificar cap assassinat, sinó per recordar, encara que sigui de passada, una part de la “feina de l'Església” que l'arquebisbe tarragoní de l'Opus Dei Jaume Pujol ha oblidat sistemàticament a l'hora de parlar-ne públicament. Què ens n'ha de dir ell? Doncs poca cosa més enllà del que la seva ideologia homòfoba, masclista i classista li permet. Sempre han estat al costat del poder polític, econòmic i militar per servir-los i ajudar-se en l'únic objectiu que tenen: mantenir-se i mantenir-los. I a Tarragona, a més, espanyolitzar tant com sigui possible la “província” més espanyola i amb més possibilitats de fer descarrilar el projecte independentista catalunyès. Per això aquesta tria de dates, per això la ultradreta mobilitzada i amenaçant, per això aquesta bona sintonia amb la colla de la 'rojigualda' malgrat diguin que als seus actes no hi volen banderes ni pancartes.

Res no justifica l'assassinat de religiosos durant la Guerra del 36-39 però tampoc s'ha de separar això del context de guerra en què es van produir ni del fet que precisament la institució de què formaven part els “assassinats” era una institució “assassina”, que va qualificar de forma oficial la que ara anomenen “guerra entre germans” de “croada” i es va alinear amb un dels bàndols sense pensar-s'ho ni un moment. Sí, ja sabem que hi va haver alguna excepció, com el tarragoní Vidal i Barraquer, que es va negar a signar la carta col·lectiva de l'episcopat espanyol de l'1 de juliol de 1937 de suport a Franco, però tinguem clar que aquest i algun altre eren actes excepcionals i no els podem convertir ara en categoria.

El cas és que dissabte 12 i diumenge 13 d'octubre, Tarragona acollirà la beatificació de 522 persones mortes durant la Guerra Civil del 36 al 39, que a partir d'aleshores podran ser venerades en públic en una regió determinada, normalment aquella des d'on se n'ha demanat la beatificació. I què és un beat? Doncs, segons el diccionari, un difunt que ha viscut una vida de santedat, ha realitzat algun miracle un cop mort o bé ha mort màrtir. En aquest cas, aquesta colla van morir màrtirs. I un màrtir és, també segons el diccionari, la persona morta en la defensa d'alguna causa. Els màrtirs que diumenge passaran a ser beats a Tarragona són màrtirs cristians, és clar. 522 de les 7.000 persones que segons les dades més elevades, van ser assassinades “per la seva fe” durant l'enfrontament bèl·lic. Aquestes 7.000 van ser enterrades com a persones que eren en el mateix moment de la guerra, van ser lloades i recordades a la “Causa General” franquista, se'ls van dedicar places i carrers, els seus noms van ser impresos en làpides, i les seves famílies van poder fer el dol que correspon a qualsevol persona morta, més encara quan la mort ha estat conseqüència de la violència d'altres persones...

Diumenge, amb diners públics un altre cop, però en aquest cas ja no d'una dictadura militar sinó d'una democràcia parlamentària, se'ls tornarà a recordar i, alhora, se'ls farà pujar als altars, la màxima distinció abans de la santedat que dóna aquesta organització privada que és l'Església Catòlica. Per fer-ho caldrà la col·laboració entusiasta d'un ajuntament que es diu “socialista”, al capdavant del qual l'alcalde Josep Fèlix Ballesteros assegura que les beatificacions seran un negoci per a la ciutat.

Que vagi a parlar del negoci a les altres víctimes, les que teòricament i a nivell històric eren les seves. Que ho vagi a dir als 150.000 cadàvers dels altres màrtirs, morts en la defensa d'unes altres causes, com la igualtat, la llibertat i la justícia. Morts del bàndol que legítimament tenia el poder al 36 i que incloïa projectes diferents i contradictoris, és clar, tal com també els incloïa el bàndol feixista, catòlic, carlí, falangista, lligaire... franquista en una paraula, a què pertanyien els 522 aspirants a beats a Tarragona.

Els 522 tindran tota l'atenció del món, tal com van tenir tota la d'”España” durant quaranta anys de franquisme. “Un acte sobri però emotiu” diu la propaganda, menús especials en els restaurants de la ciutat, viatges preparats de fa mesos, participació del president de la Generalitat i de moltes altres autoritats... Una “atenció” pagada amb diners de totes i tots, en espais públics cedits alegrement a qui avui encara defensa la intolerància contra les dones i les persones gais i lesbianes, per citar només dos exemples.

150.000 cadàvers sense cap dret, ni tan sols el de tenir un nínxol, sense el mínim dret de ser soterrats no com si fossin gossos... mentre els altres pugen al cel amb bitllet pagat amb diners públics. Per a uns no hi ha diners, per als altres sempre n'hi ha hagut. Vergonyós i fastigós, però d'una vergonya i un fàstic que més que deixar-nos inactius ens empenyen a sortir al carrer i no marxar mai d'allà, almenys ens que no hi hagi altars... ni cunetes.