Ateneu Llibertari Estel Negre

---

Des de l'Ateneu Llibertari Estel Negre volem manifestar la nostra aflicció per la mort de la lluitadora veïnal Rosa Bueno.

Malgrat les diferències polítiques que hi manteníem, Rosa Bueno fou un exemple de combatent i, en definitiva, la seva lluita era la nostra, una societat més justa i humana.

També, volem expressar el nostre condol a sa família i a les persones i amics més acostats.

El compromís vers la societat de Rosa Bueno és exemple per a les noves generacions.

---

En el marc del dia internacional dels drets humans

Els drets humans a Colòmbia

El paper de les bases militars dels EUA

(La xerrada anirà acompanyada per un documental sobre les bases)

A càrrec de

ALEJANDRO QUICENO,

defensor de Drets Humans de Colòmbia

---

Casal d'Immigrants de Eusebi Estada (C/ Eusebi Estada, 48 / Palma)

Avui dilluns 21 de desembre a les 19.30 hores

Ho organitza: Pau amb Dignitat

---

---

«Los alumnos ya no se enamoran de los profesores»

---

Ignasi de Llorens (Barcelona, 1957) lleva veinte años como profesor interino de secundaria de Filosofía, una de las secuelas de su condición «discretamente anarquista». También es cofundador del Café Lisboa con otros dos profesores y del Ateneu Llibertari. «El Rey pasa bajo nuestra bandera».

---

Para que se haga cargo del tipo de entrevista: «¿Qué le queda por aprender de los alumnos?»

–Me enseñan a evitar la pedantería, porque ponen caras muy extrañas y me doy cuenta de que les estoy hablando con frases huecas.

---

–Me sorprende que un anarquista tenga móvil.

–Soy discretamente anarquista, huyo de la estridencia. El móvil es una de mis imperfecciones, la atadura sentimental de una novia que, inexplicablemente, quería tenerme localizado.

---

–¿Y funcionó?

–A ella le funcionó.

---

–¿Por qué no hace oposiciones?

–Tengo dos respuestas. La primera, que busco una manera de hacer el trabajo menos aparatosa, que no suponga el enfrentamiento con otros compañeros, porque ser examinado es una pesadilla que facilito a mis alumnos para evitar sustos. La segunda, por incapacidad propia. La primera queda mejor.

---

–¿Se preocupan las madres cuyos hijos empiezan a frecuentar el Ateneu Llibertari?

–Los jóvenes vienen por nuestras estrellas, en busca de chapas y camisetas, como si fuera El Corte Inglés alternativo. Los que acuden por otras razones son casos terminales ideológicamente hablando, por lo que a sus madres ya no les preocupa adónde van.

---

–¿Los profesores han de ser autoridades públicas, o bastaría que llevaran armas?

–Nuestro prestigio residual ha desaparecido porque hace muchos años que los alumnos ya no se enamoran de sus profesores. Con todo, un libro de poesía de Antonio Machado es un arma de destrucción masiva. El profesor que se atreve a empuñarla es un héroe contemporáneo.

---

–¿Ha dado clase en aulas con crucifijo?

–Seguramente. Nunca he conseguido despejar la X, ni fija ni móvil.

---

–Entre los alumnos, el espíritu de funcionariado predomina sobre la rebeldía.

–En la escuela fabricamos analfabetos funcionales, capaces de leer un manual de instrucciones pero no un libro de poesía. Los profesores carecemos de prestigio porque no somos ricos.

---

–«Las escuelas no son granjas de gallinas ponedoras».

–Apelo a Plutarco, «el cerebro es una lámpara a encender, más que un vaso por llenar». Sin embargo, hoy se trata de rellenar y de medir, como ese Informe PISA que es la Eurovisión pedagógica. Se llegó a calcular la hora idónea para dar leche a los alumnos, ¿cuántos huevos me ponen?

---

–Celebra [aquí Vallés hauria d'haver dit «commemora», no «celebra»] usted el centenario del fusilamiento del pedagogo Ferrer i Guardia.

–Su delito imperdonable fue recoger las tendencias más innovadoras, mezclarlas y aplicarlas con éxito. Se enfrentó al poder pedagógico, con libros de texto escritos por Odón de Buen o Ramón y Cajal. Creó más de un centenar de escuelas, una de ellas en Alaior. Antonio Maura firmó su sentencia de muerte, por lo que Instituto Antonio Maura es como Guardería Herodes.

---

–El «Lisboa» es la redacción con más periodistas de Balears.

–Es la redacción nocturna de periodistas y gentes de mal vivir. El «Lisboa» surge de una celebración de amistad entre tres profesores, pero nos hemos extraviado.

---

–¿La república es el sucedáneo de la utopía?

–Hoy se llama república a cualquier cosa, y es un consuelo de mal pagador político. Querría que llegara igual que lo hace en el cuadro de Delacroix, como una mujer con el pecho fuera, pero vendrá a golpe de decreto burocrático.

---

–¿Es un anarcoposibilista?

–Anarquista requiere una categoría moral, es como decirle a un cristiano si es un santo. Yo aspiro a no someter y a no ser sometido. En cuanto al posibilismo, el pronunciamiento bakuniniano dice que sólo sabemos qué es posible conforme nos va fallando lo imposible Y ya se sabe que donde hay Bakunin no manda marinero.

---

–La filosofía se ha convertido en un subgénero de la autoayuda.

–El filósofo como sustituto del psicólogo, que reemplazó a su vez al confesor. «Tómate dos fragmentos de Epicuro antes de dormir».

---

–Todo lo arreglará internet.

–En vez de un ordenador por niño y una pantalla por habitación, se necesita más gente trabajando en las aulas. Tengo 150 alumnos.

---

–¿Existe la filosofía de la vida?

–La vida no tiene sentido en sí misma, para ateos provisionales como yo. Nuestra tarea consiste en huir de la locura para encontrarle un objetivo. Los niños no son locos bajitos, porque la potencia del niño es su imaginación, y la condena del loco es su delirio.

Matías Vallés

(Diario de Mallorca, 19-12-09)

Ens en sortirem de construir un discurs on hi puguem viure totes i tots? Decididament, no. No si no canviem moltes de les actituds actuals que amb ni un bri d’elegància es passegen com a polls ressuscitats per les lletres de la parauleta anarquia.

Massa paper ple de paraules sense cap acció que pugui ser detonant del trencament que ens podria dur més enllà, camí d’una societat sense classes i sense autoritat, almenys fins a allà on això és possible, que ja sabem que la major part de relacions personals, humanes i socials, es basen en l’autoritat, tal com deia Foucault. Autoreferencialisme, individualisme, ultraradicalisme... són actituds compartides per petits grupuscles que s’autoanomenen anarquistes i que fan impossible l’adhesió a la lluita per l’anarquia de la majoria de la població. I malgrat que sigui més fàcil insultar la majoria amb l’excusa que està «alienada» o és «petit burgesa», és aquesta majoria social l’única que pot portar el món on vivim cap a pràctiques i postures anticapitalistes i antiautoritàries. O això o la dictadura d’una minoria que es creu il·lustrada sobre la resta de la població. O, també i ja passa, ignorar-se mentre no es conflueixi.

Massa accions no pensades més fruit de les hormones alterades per l’edat que d’una reflexió mínimament lúcida. Massa antiaixò i antiallò per fer després propostes aportatives o no blasmar les que facin els qui no són tan «radicals» com són ells. Em repugna que alguns anarquistes siguin incapaços d’articular un mínim discurs que no soni a repetit, a antic, a dogmàtic i que un cop fet i refet aquest sigui més pla que la mar en un dia sense vent. I em rebenta que alhora algunes i alguns siguin tan autoritaris que neguin als altres la utilització d’algunes paraules, com si fossin els amos de la pega que ha enganxat significat amb significat i no deixa que la gent mínimament no ideologitzada defineixi les coses que li semblen la mateixa amb el mateix nom, per exemple anarcosindicalisme.

Fins i tot aquest article ja sabem qui el defensarà i, sobretot, qui l’atacarà. I davant d’això, ens cal rumiar i ens cal saber quant de temps fa que som tan previsibles i tan poc emocionants. Quant temps fa que no tenim organitzacions que no només serveixin per traficar amb idees, que després no es podran aplicar perquè al 36 «tampoc es feia» (i han passat una colla d’anys...)? O, pitjor encara, per què «si no s’apunta a un enemic no té atractiu suficient»?; i  l’«enemic» que sigui com més a la vora millor..

Hi ha qui dirà que per exposar tants desastres junts més valia no dir res. Però jo continuaré insistint que sense tenir el diagnòstic és impossible guarir la malaltia. I aquest és el nostre objectiu, guarir la malaltia, i en això estem.

Jordi Martí Font

Agenda Llibertària 2010

El sindicat CNT, davant la situació de precarietat laboral que sofreixen les treballadores i treballadors de l'empresa Mercadona, ha decidit crear dintre de l'esmentada empresa una secció sindical per a defensar els drets i les llibertats laborals del seu ampli col·lectiu obrer. La secció sindical és la representació del sindicat dintre de l'empresa, defensant aquest els interessos dels seus afiliats i de les seves afiliades i dels treballadors/es en general, decidint aquests/es en assemblea, sense intermediaris, l'estratègia d'acció i la defensa dels seus interessos.

Des dels inicis de la creació d'aquesta empresa, la despreocupació cap als seus empleats ha estat la tònica general d'actuació en l'àmbit laboral: contractes en frau de llei, aplicacions al conveni col·lectiu de forma errònia, pagament de sous per sota de l'estipulat i una amenaça constant a peu d'acomiadament, que forma la més voraç de les estratègies d'assetjament moral en el treball que es coneixen.

Són molt nombrosos els treballadors i treballadores de Mercadona que s'acosten a CNT per a denunciar els abusos comesos en la majoria dels casos per part dels encarregats, mancats del més mínim sentit de l'ètica i que a més, emparats per la política repressiva de l’empresa, no tenen objeccions a l'hora de realitzar pràctiques d'assetjament i maltractament, així com el robatori constant dels seus drets laborals (excessiu control en les baixes mèdiques, pressions per a signar la baixa voluntària, frau en la contractació, frau en baixes mèdiques, frau en cobrament de quantitats, suspensió de pagaments, etc.).

Els primers treballs que està desenvolupant ja la secció sindical es basa en l'estudi de les irregularitats contemplades en la contractació laboral, així com en l'elaboració d'un pla per a la millora de la prevenció de riscos laborals i millora del material tècnic de les treballadores i treballadors. Així mateix l'afiliació de CNT, juntament amb qui vulgui lluitar, treballa i treballarà per l'eliminació de totes les situacions d'injustícia que es viuen dintre de l'entorn laboral de Mercadona.

No més precarietat en Mercadona, és hora d'organitzar-se.

L'única lluita que es perd és la lluita que s'abandona!

Secretaria d’Acció Sindical de la CNT-AIT de Palma

Palau Reial, 9, 2n (Ciutat)

971 726 461