Ateneu Llibertari Estel Negre

El vilafranquí Eusebi Pérez Martín, republicà i supervivent del camp d'extermini nazi de Mauthausen, va morir a Caracas (Veneçuela) a l'edat de 87 divendres 17 d'agost. Pérez gaudia de bona salut i va morir sobtadament mentre seia en un sofà de casa

Eusebi Pérez va combatre l'exèrcit feixista com a milicià voluntari a l'edat de 16 anys en l'inici d'una trajectòria que el duria més enllà de l'Atlàntic, a Veneçuela, que es va convertir en la seva llar. Entremig va patir, al costat d'altres republicans anitfeixistes, 57 mesos d'internament al camp nazi de Mauthausen (Àustria).

Testimoni i víctima del segle XX

Eusebi Pérez Martín, nascut a a Vilafranca del Penedès el 14 d'agost de 1920, va viure la II República, la Guerra Civil, l'exili, els camps de refugiats a França, la II Guerra Mundial i els camps d'extermini nazis, la impossibilitat de tornar a l'estat espanyol i l'exili definitiu, i va esdevenir un símbol de la lluita i el triomf de la dignitat humana, enfront del nazisme, il·lustrant la trajectòria de molts republicans penedesencs.

L'any 1972, Eusebi Pérez va venir a Catalunya per primera vegada per visitar la seva mare, i el 1978, amb motiu d'un nou viatge, va tornar per primera vegada a Mauthausen. El mateix any es va inscriure a l'Amical de Mauthausen.

Membre de l'Amical Mauthausen

L'any 2005 Vilafranca del Penedès va commemorar el 60è aniversari de l'alliberament dels camps de concentració i d'extermini dels nazis, on van ser deportats i assassinats republicans catalans i espanyols procedents de l'exili. Després de l'alliberament, els pocs supervivents van jurar solemnement "no oblidar mai", i la majoria es van retrobar a l'associació Amical Mauthausen, que agrupa els exdeportats, familiars i amics.

Aquest aniversari va culminar amb l'homenatge institucional a Eusebi Pérez i amb la col·locació d'un element escultòric en record de les víctimes penedesenques al barri de la Girada. El monolit té inscrites unes paraules d'Eusebi Pérez: "El silenci dels republicans caiguts ha despertat el record del Penedès. En honor seu".

Actualment, l'historiador vilafrafranquí Ramon Arnabat està treballant en l'edició d'un llibre sobre la biografia de Pérez, amb el títol Eusebi Pérez Martín. De la guerra civil a Mauthausen i a Veneçuela, que vol documentar la història de molts catalans i formar part del projecte Testimonis contra l'oblit de l'Ajuntament de Vilafranca. Arnabat tenia previst desplaçar-se a Caracas el pròxim mes de desembre per entrevistar Eusebi Pérez, segons ha explicat en declaracions a l'ACN.

(Avui, 21-08-07)

Aniversari de la mort dels dos bocs expiatoris més cèlebres

EUA repassa un dels episodis més negres de la seva història als 80 anys de l'execució dels dos anarquistes

Els analistes hi veuen paral·lelismes amb l'actualitat

Vuit dècades després d'aquell 23 d'agost de 1927, en què va culminar un cas que va despertar una onada d'antiamericanisme a tot el món --amb manifestacions des de Marràqueix a Sidney--, els EUA repassen una de les pàgines més negres de la seva història amb un nou llibre, Sacco i Vanzetti: els homes, els assassinats i el judici a la humanitat, de Bruce Watson.

La premsa nord-americana recorda com, en plena edat del jazz, les coses no eren tan diferents d'aquest començament del segle XXI. "Ara, com llavors, una decisió americana ha escandalitzat el món", escriu The Boston Globe, el diari de la ciutat que va veure morir els anarquistes.

"Denominador comú"

La diferència és que, als bojos anys 20, només es van necessitar dues morts, i no milers en una guerra, per encendre l'opinió pública. "Però hi ha un denominador comú entre llavors i la nostra era: el cas de Sacco i Vanzetti va cremar pel combustible del terrorisme i com a resultat de la fòbia a la immigració", es llegeix al Globe. "La seva execució encara ressona com un lúgubre acord, i tot i així pocs americans saben per què van ser arrestats i què va passar al judici", diu el rotatiu The New York Times.

La condemna, amb insuficients proves, va treure mig planeta al carrer. Per molts, l'execució va ser deguda a la seva doble condició d'anarquistes i immigrants pobres. Ells van defensar la seva innocència, però en el judici es van maquillar les proves i es va dir que la nit de l'arrest anaven armats fins a les dents.

La pressió internacional no hi va poder fer res. Sacco i Vanzetti van ser executats al crit de "¡Visca l'anarquia!". Mig segle després, en el 50è aniversari de la seva mort, el país va revisar el cas, va demanar disculpes als descendents i els va exonerar simbòlicament en una ordre firmada pel llavors governador de Massachusetts, Michael Dukakis.

La seva execució va simbolitzar la por del Govern dels EUA al comunisme --necessitaven demostrar que aquelles idees serien durament castigades-- i la xenofòbia de la societat. Un any abans dels assassinats, el 1919, un grup anarquista va orquestrar "el cop més important en la història dels EUA", enviant 30 bombes a poderoses figures com John Rockefeller o J. P. Morgan. El cop va fallar, però va sacsejar el país amb una guerra de classes que recordava Rússia.

Cap de turc

I aquests dos soldats anarquistes hi eren, observant els esdeveniments. "El 1920, el ciutadà mitjà s'enfrontava a una nació que no reconeixia en un món desconegut. I sota la Prohibició, ni tan sols podia demanar una cervesa per riure's dels canvis. Tenint en compte aquesta incertesa, ser cap de turc era natural", escriu el periodista Watson sobre els dos bocs expiatoris més famosos de tots els temps.

Noelia Sastre (Nova York)

(El Periódico de Catalunya, 21-08-07)

Els presos polítics Laura Riera i Diego Sánchez han tingut un fill

El 24 d'agost de 2001 Laura Riera va ser segrestada i empresonada per l'Estat. El dissabte 18 d'agost va néixer en Dídac, fent 3.6 quilos i sense cap complicació, fill de la presa llibertària i veïna de Terrassa, Llaura Riera. Avui es troba a l'Hospital Penitenciari de Terrassa, on ha nascut son fill.

L'Ateneu Llibertari Estel Negre vol felicitar els pares pel naixement i desitjar la llibertat dels pares el més aviat possible.

El Ateneu Llibertari Estel Negre cumple dos décadas de cultura alternativa

El Ateneu Llibertari Estel Negre lleva veinte años como un espacio de refe­rencia de diálogo y construcción de libertades, recuperando el con­cepto de Ateneo, un concepto implantado por los anarquistas en el siglo XIX, que surgió en España en la década de 1930 como espacio de alfabetización de la clase obre­ra y con un fuerte componente cultural, alternativo a lo estable­cido, una tarea quebrada por el franquismo.

Estel Negre es el grupo liber­tario de referencia en Mallorca, precursor de la actual diversidad de grupos y con buenos contactos con las otras islas y otros puntos de España y Europa. Nació a par­tir de la asociación Los Gnomos, creada en 1982, y contó con la ayu­da logística de la CNT, que les cedió un local vacío, sede oficial del Ateneu desde entonces. A lo largo de su historia ha compaginado la lucha de calle, con temas de fuerte impacto social, pero sin olvidar que tocan «más un aspec­to cultural sin abandonar el político», subraya Peter, uno de los miembros fundadores.

En 1987 el Ateneo atraía a jóve­nes y adultos con las actividades programadas que incluían «talle­res, cursos, de distintas discipli­nas artísticas, filosóficas». Las asambleas estaban muy influidas por temáticas sociales candentes como «la insumisión, el feminis­mo o el ecologismo», nos comen­tan Ignasi, Peter, Montse y Emi, que representan parte del núcleo duro y principal de Estel Negre compuesto por siete miembros.

Anualmente desde hace once años se celebran una vez al año, en otoño o en primavera, las Jor­nadas Libertarias que duran una semana y donde concentran char­las temáticas y conciertos. Han pasado pensadores como Noam Chomsky, Agustín García Calvo, Antonio Escohotado, Antonio López Campillo, Moncho Alpuente y músicos como Riki López, Daniel Higiénico y Rock 'n' Press. Pero también han edi­tado tres libros de memorias liber­tarias sobre Mallorca, Menorca y Chile, así como numerosos libre­tos; organizan un cine club y han doblado un documental de la cadena Arte sobre la revolución rusa al castellano. Su boletín men­sual Estel Negre desaparece después de 165 números [175 vol dir] para ocupar su lugar un blog en la web.

Como bien resume Ignasi, «la propuesta libertaria incita a la participación activa en la socie­dad, chocando con la apatía y el analfabetismo funcional actual, a que la gente aprenda a cuidar de sí misma. Deseducar para que la gente tenga las ganas y la ilusión creativa. En lugar de adocenar y hacer de la cultura algo odioso, el objetivo final es encontrar el cauce para la autogestión».

Andrés Castaño

(Última Hora, 19-08-07)

L'execució del reporter manresà Josep Maria Planes

Un article publicat per Josep Maria Planes l'1 de maig de 1936 en què atribuïa a la CNT-FAI l'autoria material de l'assassinat dels independentistes Josep I Miquel Badia va tenir una enorme repercussió en una Barcelona molt convulsa. Al cap de quatre mesos, en plena guerra civil, el cos de l'articulista jeia sobre un toll de sang a la Rabassada i es convertia en la primera víctima mortal del periodisme català. Un episodi tan tràgic com amagat durant dècades.

Migdia del 25 d'agost del 1936, di­marts calorós a la ciutat de Bar­celona. El dibuixant, periodista i escriptor Avel·lí Artís-Gener, més conegut com a Tísner, rep una trucada de Ramon Peypoch, secretari del partit Acció Catalana. Ha d'afrontar un dels en­càrrecs més durs de la seva vida: anar al dipòsit de cadàvers de l'Hospital Clínic per comprovar si entre la filera de cadàvers es troba el cos del periodista Josep M. Planes, company i amic d'Artís-Gener. Fa moltes hores que ningú no sap res de la situació de Planes, amenaçat de mort des de fa setmanes per membres radicals de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Quan Tísner es dirigeix cap a la porta del carrer Còr­sega, vol pensar que tot plegat només és una fal­sa alarma... però no les té totes.

Tísner, d'incògnit

Hi va vestit de milicià, per dissimular davant les patrulles anarquistes que fan guàrdia a la porta del centre. I és que la vida de Tísner també es­tà amenaçada en una Barcelona controlada pels incontrolats. Mentre baixa els graons, algú li re­corda que la passada matinada s'han trobat molts cossos sense vida a la carretera de la Rabassada. Quan arriba a la fúnebre sala queda horroritzat:

"S'ha d'haver viscut una cosa tan dantesca per creure-la", explicarà seixanta anys després. Da­vant seu hi ha uns quants cadàvers. Un d'ells du un elegant vestit de color blau marí amb unes ratlletes blanques i una camisa de seda de color blau. Tísner s'hi acosta. "Vaig ajupir-me, me'l vaig mirar, i era ell inconfusiblement. Li havien rebentat el parietal esquerre a trets, li havien bui­dat el cervell. Al rostre li havia quedat un inco­negut rictus de terror". Amb la mà tremolosa, li penja a la solapa de l'americana una etiqueta amb un nom: Josep Maria Planes. És la sen­tència que havien vaticinat aquells a qui Planes s'havia enfrontat des de la primera pàgina de La Publicitat en els darrers anys.

Josep M. Planes, que va néixer a Manresa l'any 1907, havia arribat a Barcelona a mitjan anys vint. Escrivia cròniques esportives i crítiques teatrals, i també reportatges de societat al setmanari Mirador, però va ser amb l'arribada de la República quan es va fer un nom dins el món periodístic català. El 1930 dirigia el ma­gazine Imatges, una revista d'alta qualitat lite­rària i gràfica, inspirada en el Vu francès. l el 1931 havia entrat a la nòmina de redactors del diari La Publicitat, capçalera fidel als postulats del republicanisme catalanista del partit Acció Catalana. Aquell mateix any, el seu llibre Nits de Barcelona triomfava a la capital catalana. En aquesta obra, Planes es presenta com un bri­llant examinador d'una època en què es pro­dueix l'eclosió de nous fenòmens i modes ur­banes, l'esport, el jazz, el music-hall... Per arri­bar a tots els estrats socials, Planes no dubta a baixar al Barri Xinès o a pujar al Ritz. Tango, transvestits, cocaïna, femmes fatals, literats, po­lítics... ballen, beuen, riuen i ploren durant les nits d'una Barcelona que vol superar la dicta­dura de Primo de Rivera i la monarquia.

El mestre i mentor de Planes és Josep M. de Sagarra, que el presenta arreu com un reporter modern, europeu i cosmopolita. Ben aviat, el manresà es guanya la confiança i admiració dels companys de professió, és escoltat a les tertú­lies de la terrassa de l'hotel Colon, de l'Ateneu Barcelonès i de l'Excelsior. Planes evidencia una nova manera de narrar la realitat, fugint de l'articulisme clàssic per cultivar un gènere pro­per al reportatge novel·lat, amb bones dosis d'humor, llenguatge directe i reflexió personal.

Un be negre amb potes rosses

La personalitat de Planes es fa explícita en un setmanari que existirà mentre visqui la Repú­blica: El Be Negre. Planes n'és el director i té col·laboradors de prestigi com Rossend Llates, Josep M. de Sagarra, Àngel Ferran, Just Ca­bot..., a la vegada que aposta per joves dibui­xants com Joaquim Muntanyola, Francesc Fon­tanals, Avel·lí Artís-Gener (Tísner), Valentí Cas­tanys, Feliu Elias (Apa) o Romà Bonet (Bon). A la segona planta de l'Ateneu, els diumenges a la nit es confecciona una publicació que fa sàtira del feixisme i de l'anarquisme, de l'Església i del radicalisme lerrouxista, del carlisme i de l'es­querra republicana, de l'alcalde Aiguader i del president Companys. Ningú no s'escaparà del comentari viu i desvergonyit. Però no tothom acceptarà la broma de la mateixa manera. El setmanari viurà dures sancions, llargues èpo­ques de censura i més d'una agressió, com la dels escamots d'Estat Català, que el 1933 no dubten a assaltar i fer malbé la impremta on es produeix la revista. O els carlistes, que es volen endur Planes a "fer un tomb" per Horta.

Un estil detectivesc

I el reporter els complau, no solament narrant allò que sap, sinó també amb la metodologia emprada: "Jo donava paraula d'honor que em deia Josep Maria Planes, que era redactor de La Publicitat i que havia d'escriure un reportatge sobre els atracaments. Paraula d'honor que no­més publicaria les informacions per a les quals l'informador m'autoritzés. Paraula d'honor que no citaria, ni de prop ni de lluny, llur pro­cedència. [ ... ] Paraula d'honor que els anava a trobar directament a ells, perquè ja que es tractava d'un reportatge sobre els atraca­ments, preferia conèixer el criteri dels atra­cadors que no pas el de la policia, que segu­rament seria parcial".

Arran dels fets d'octubre del 1934, quan el Govern de la Generalitat, amb el president Lluís Companys al capdavant, és empreso­nat, El Be Negre és clausurat tres setmanes. Amb tot, la suspensió més traumàtica no arri­barà fins el setembre del 1935, quan Planes és acusat d'un delicte de desobediència civil en no portar les proves a censura. El Be Negre no tornarà a publicar-se fins a la darreria de

gener del 1936 i Planes marxa a París i a Berlín, com a corresponsal de La Publicitat. A la capi­tal alemanya, el periodista català contempla de prop l'apogeu del nazisme: "M'ha calgut anar a Berlín per veure com la gent aplaudia l'acti­vitat eixordadora d'un canó antiaeri, per veure ovacionar un tanc monstruós que agafava tot el llenç i semblava que anava a esclafar el públic, per veure com els picaments de mans ofegaven el petar de les metralladores. [ ... ] Tot plegat te­nia l'aire d'una broma sinistra", escriu.

De nou a Catalunya i amb el triomf de les esquerres a les eleccions del mes de febrer del 1936, Planes reprèn la lluita personal contra el radicalisme anarquista. Però el 28 d'abril es produeix un fet clau: Miquel Badia, cap de les Jo­ventuts d'Estat Català i abans responsable dels serveis de la policia de la Generalitat, és abatut a trets a la confluència dels carrers Muntaner i Diputació. També mor el seu germà Josep, que l'acompanyava. Miquel Badia havia dut a ter­me unes intenses operacions per impedir tant les vagues de la CNT com per eradicar el pis­tolerisme urbà, raó per la qual, els grups anar­cosindicalistes, sobretot la FAI, l'havien ame­naçat de mort, qüestió que Planes recorda l'en­demà dels fets. Al cap d'unes hores, però, des de les pàgines de Solidaridad Obrera, Planes rep la primera advertència: "Sabemos quien es José Planes. Recordamos que en el mismo diana publicó una serie de reporiaies sobre los anar­quistas. La descripcion que hacia de las activi­dades y de los centros anarquistas eran propias de un alineado". Queda clar que la CNT-FAI no havia oblidat els articles del 1934.

A banda del manresà, Tísner, des de les pà­gines de La Rambla, també inicia inves­tigacions per aclarir el doble assassinat. La tensió va en augment. Per apaivagar els ànims, el director de La Publicitat, Carles Capdevila, envia Planes a cobrir la Volta Ciclista a Catalunya d'aquell estiu. Pe­rò quan torna, la guerra dialèctica augmenta de to perquè l'1 de juliol Tísner havia publicat els noms dels presumptes assassins dels Badia. Pla­nes ho corrobora i augmenta la informació amb més dades. El 7 de juliol, la Solidaridad Obrera els exigeix una rectificació, sota pena de "obli­garlos a enmudecer". L'amenaça és clara. El dia 9, Planes contesta: "Jo signo els meus escrits. Tinc, per tant, dret a saber qui es fa responsable de l'amenaça de la qual sóc objecte". L'aixeca­ment militar i l'inici de la revolució del 19 de juliol del 1936 precipita els esdeveniments.

Epitafi tràgic i... Profètic

Aquell mateix dia, Planes publica el seu darrer article, "Nit de vetlla", tot un presagi del seu fu­tur i el del país: "Altra vegada el país tenyit de sang. Ningú no pot preveure què sortirà d'aquesta terrible convulsió. La insensatesa de la reacció, irremissiblement abocada a la derrota, pot provocar, aquesta vegada, un daltabaix sen­se precedents en la història d'Espanya". En con­tra de la seva voluntat, amics i companys de Pla­nes només el poden convèncer perquè s'aparti de la redacció del diari una temporada.

Però la tarda del 24 d'agost del 1936, una patrulla de milicians anarquistes descobreix el parador de Josep M. Planes, que roman amagat en un pis al carrer Muntaner, davant la pla­ça d'Adrià. S'explica que el periodista sortia so­vint al balcó per fumar una cigarreta i algú l'hauria denunciat pensant, pel seu rostre es­blanqueït, que es podia tractar d'un capellà amagat. En localitzar-lo, el grup de milicians només li concedeix dos minuts per canviar-se. A la porta, els espera un auto amb el motor en­cès que farà el camí cap a la Rabassada.

Al cap de dos dies, alguns familiars i amics donen l'últim adéu a Planes al cementiri de Sants. Als vint-i-nou anys moria un dels perio­distes amb més futur de la Catalunya republi­cana, lliure i pròspera, on va conèixer la mort de la manera més cruenta. Les seves darreres pa­raules publicades el 19 de juliol donen fe del seu compromís: "El qui en aquestes hores greus no estigui d'una manera decidida al costat de la Generalitat, és un traïdor. Un traïdor al qual li exigirem comptes. Ara més que mai: Visca Catalunya! Visca la República!".

Jordi Finestres

(Sàpiens, 58 / agost 2007)

El cost «legal» de suport de la lluita comuna israelopalestina contra l'ocupació ens força a fer una crida urgent pel suport financer. Necessitem de la vostra solidaritat per continuar el trebal portat pel grup israelià «Anarquistes contra el mur» (Anarchist againts the wall / AATWW).

Durant els últims quatre anys, el grup ha mantingut la lluita dels palestins contra la ocupació israeliana, i particularment contra el mur de segregació israelià. Setmana rere setmana, AATW s'uneix a la resistència popular palestina contra el mur a diverses zones de la Cisjordània, i especialment a les poblaciósn de Bil'in a l'oest de Ramallah, al-Ma'asara, i Ertas, al sud de Bethlehem, i Beit Ummar, al nord d'Hebró.

Aquestes activitats sovint porten detencions i condemnes dels participants en la lluita. Per sort, el grup disposa d'un advocat titulat, Gaby Lasky, qui treballa incansablement per la defensa dels activistes detinguts durant les manifestacions o durant les accions realitzades tant a Cisjordània o a Israel. Malgrat la defensa legal que exerceix amb el grup AATW li pren gairebé tot el temps, ella a acceptat no cobrar més que un honori simbòlic.

Així i tot, el grup no pot cobrir totes les despeses, i hem de fer front aproximadament a 40.000 dòlars de despeses legals per més de 60 condemnes. A més d'aquest enorme deute legal, els activistes d'AATW han de fer front a importants sumes en transport i en telèfon, per organitzar les manifestacions i accions.

Fen una crida, doncs, per que efectueu una donació que ens permeti continuar la nostra lluita.

Agraïm per avançat la vostra solidaritat.

Si voleu més informació sobre AATW, sobre les nostres accions i com efectuar una donació, podeu visitar la nostra pàgina web: www.awalls.org o escriure al següent correu electrònic: donate@awalls.org

Anarquistes contra el mur

A l'antic casalot de l'Eihardshof de Neustadt (Alemanya) estem muntant una comunitat de convivència amb gent de totes les generacions basat en l'ètica llibertària. Amb això no només volem donar una resposta humana i palpable de cara el dilema de viure una vellesa amb dignitat, sinó també instal·lar una alternativa real de vida social en temps de precarietat, fonamentada en la solidaritat i el suport mutu.

El projecte forma part del Sindicat d'Inquilins de Friburg i s'entén com una segona fase del «Projecte A», experiència autogestionària començada a Neustadt el 1989. Com a tal s'anomena «Projecte A / Fase B» i reuneix els «veterans» i la segona generació de llibertaris.

A més de la mera convivència social, l'Eihardshof s'entén com un focus d'activitats culturals, polítiques, econòmiques i socials, no només a la regió. Donat que també el prestigiós centre de documentació llibertari Das Anarchiv, fundat el 1971, serà integrat als amplis edificis, l'Eihardshof es convertirà en un llar internacional de trobada, debat i investigació llibertari. La seva biblioteca, el seu arxiu, els seus històrics salons i el seu ampli parc li prestaran un ambient acollidor i suggeridor.

Per realitzar el projecte fem una crida a tots els llibertaris del món per augmentar el nostre capital mitjançant «préstecs directes» amb un termini de almenys cinc anys. Seran tornats amb un interès del 3%, si així ho desitgeu. Per guardar la nostra independència política i assegurar la devolució anticipada en cas de necessitat per part del prestador, ens estimem més crèdits petits (500 euros aproximadament) a pocs crèdits de sumes elevades.

Per saber més detalls, podeu enviar-nos un correu electrònic en alemany, en anglès o en castellà a: eilhardshof@web.de o informar-vos en la nostra web: www.eilhardshof.de

Alliberats els quatre catalans retinguts a Mèxic

Els quatre catalans que el diumenge 5 d'agost van ser detinguts a Oaxaca, al sud de Mèxic, han estat posats en llibertat, segons ha informat en un comunicat l'Institut Nacional de Migració (INM), una vegada ha "pogut comprovar el seu ingrés legal a territori nacional".

L'advocada Laia S., el professor Ramon S., la periodista lleidatana Ariadna N i l'antropòloga i veïna de Balaguer Núria M. eren a les dependències d'Immigració de Las Agujas, al barri d'Iztapalapa de Ciutat de Mèxic.

L'INM assegura, al comunicat difós per la Secretaria de Governació, que va actuar en tot moment "amb estricte acord amb el dret" i "amb total respecte pels drets humans dels espanyols, quin va rebre un bon tracte". El diumenge, però, un dels retinguts, Ramon S., va denunciar que la Policia de Oaxaca els va obligar a pujar a una furgoneta policial sense cap tipus d'explicació i va acusar als agents d'haver-lo maltractat i robat. Segons Ramon S., la Policia argumentava que els havien detingut per escàndol públic. Segons el Col·lectiu de Solidaritat amb la Rebel·lió Zapatista que la Policia es referia a la suposada participació dels quatre detinguts en la projecció d'una pel·lícula zapatista al carrer.

Aquest col·lectiu de Barcelona, al que pertanyen alguns dels detinguts, han celebrat l'alliberació dels quatre joves, que han dit que es troben "bé i animats" i "satisfets" amb les mostres de suport rebudes. El col·lectiu va organitzar ahir dues manifestacions, una a Barcelona i l'altra a Lleida, per demanar la seva alliberació.

L'organització recorda que segueix pendent la denúncia presentada contra el Secretari de Governació i la Comissionada de l'Institut Nacional de Migració de Mèxic per abús d'autoritat.

Els quatre joves catalans no seran expulsats del país i fins i tot podrien acabar de passar-hi les vacances.

(Avui, 15-08-07)

***

Queden en llibertat els quatre turistes catalans detinguts a l'estat mexicà d'Oaxaca

Han denunciat abusos físics i psicològics per part de la policia, que els va arrestar per suposat escàndol públic

Les autoritats mexicanes han alliberat els quatre catalans detinguts fa vuit dies a l'estat d'Oaxaca, al sud del país, i que continuaven arrestats a Ciutat de Mèxic, segons fonts oficials. Tots quatre es troben "perfectament", segons han declarat ells mateixos.

L'Institut Nacional de Migració (INM) ha informat en un comunicat de la posada en llibertat dels espanyols, que van sortir de l'estació migratòria d'Iztapalapa, a l'orient de la capital mexicana, on estaven sota custòdia. Van ser detinguts el dia 5 d'agost per la policia d'Oaxaca, acusats d'haver comès suposadament una falta administrativa d'escandalitzar amb crits a la via pública i d'insultar els agents uniformats.

En la seva nota informativa, l'INM va dir que havia "actuat en tot moment amb estricte compliment del dret, d'acord amb les prerrogatives que li confereix la llei general de població i amb ple respecte als drets humans dels espanyols". Afegeix que els arrestats, identificats com a Laia Serra Perelló, de 30 anys, Ramon Sesén Marquina (31), Núria Morelló Calafell (26) i Ariadna Nieto Espinet (26), "han rebut un bon tracte durant la seva estada a l'Estació Migratòria d'Iztapalapa".

Situació legal

Al justificar l'alliberament dels quatre espanyols, l'organisme migratori ha confirmat que la situació dels quatre turistes al país és totalment legal i descarta la seva possible expulsió. La detenció de Serra, Sesén, Morelló i Nieto va estar envoltada de polèmica perquè sostenen que la policia d'Oaxaca els va detenir sense motiu i que en el moment de l'arrest els van prendre els passaports, els van incomunicar i els van pegar i els van vexar físicament.

La senadora mexicana Rosario Ibarra, una de les persones que va denunciar el suposat abús d'autoritat, ha assenyalat que la detenció podria haver estat "una mena de venjança" de les autoritats per l'anàlisi crítica del conflicte a Oaxaca que el 2006 va fer una oenagé a la qual pertany un d'ells.

Serra és advocada de la Comissió Civil Internacional d'Observació pels Drets Humans (CCIODH), organització que al desembre va criticar a Mèxic l'actuació de les autoritats estatals i federals durant la crisi política i social que hi va haver a Oaxaca. Llavors, una heterogènia plataforma civil coneguda com l'Assemblea Popular dels Pobles d'Oaxaca (APPO) va exigir amb manifestacions al carrer la renúncia del governador Ulises Ruiz.

Denúncies dels espanyols

El conflicte, que en els seus mesos més durs va exigir la participació de l'Exèrcit i de la policia federal, va deixar almenys una vintena de morts i la detenció de destacats membres de l'APPO.

Els quatre espanyols han denunciat abusos físics i psicològics per part dels policies que els van detenir en un primer moment i que els van infligir "tocaments, improperis i procacitats" durant el seu captiveri. Divendres passat, personal del consolat d'Espanya va constatar que els quatre retinguts estaven en perfectes condicions de salut i va informar que se'ls havia tornat la documentació.

(El Periódico de Catalunya, 15-08-07)

Més informació

El diari de la CNT-AIT Midi-Pirineus canvia de títol

El combat Sindicalista canvia de títol per a esdevenir: Anarchosyndicalisme! Més enllà d’una senzilla modificació semàntica, es tracta d’un aclariment de les posicions que defensem i dels ideals que ens animen. És una manera de desmarcar-nos dels sindicats institucionals, col·laboradors i socis del poder, i de reafirmar els valors que són els nostres.

Ja que el sindicalisme tradicional no és gens revolucionari des de fa molt de temps. S’enorgulleix d’altra banda de no defensar posicions globals, com si l’esfera del treball pogués totalment ser desconnectada de les altres activitats socials. Què és el sindicalisme avui sinó un instrument del poder i una vàlvula de seguretat que impedeix a la societat capitalista fer implosió quan les tensions socials es fan massa fortes? Els aparells sindicals maten en el seu origen tota discussió autònoma i lliuren a les forces de l’ordre els proletaris que s’insurgeixen. Assegut a la taula de les negociacions, conserven els seus avantatges i els seus llocs, a cop calent.

Anarchosyndicalisme!, molt al contrari, s’inscriurà en el rebuig d'aquest món de classe i d’explotació, jerarquitzat, vigilat, mercantilitzat. Revolucionari, perseguirà el projecte de trencar aquest vell sistema i de construir una societat nova, sense classes, autoadministrada i emancipadora, no autoritària i sense jerarquia, fraternal i respectuosa amb la llibertat de cadascú.

Anarchosyndicalisme! fomentarà la indispensable resistència popular. Col·loca d’altra banda els seus primers números sota la seva ègida, perquè, en aquest temps de depressió, de desil·lusió, de plec dels individus sobre ells mateixos; la resistència és la primera etapa de l’alliberament.

Anarchosyndicalisme! sostindrà i participarà en les lluites autònomes, a tots els combats contra l’autoritat, l’arbitrarietat, l’opressió i la destrucció del planeta. Ho farà en la transversalitat, ja que els problemes trobats al lloc de treball, aquells trobats en la vida diària, són les mateixes causes: l’explotació de la immensa majoria de la població per un grapat de benestants.

Anarchosyndicalisme! serà viu i dinàmic. En un món en perpètua evolució, intentarà sempre continuar sent coherent amb els seus principis i les seves finalitats. Avui, és des de la total reapropiació de la vida, individual i col·lectiva, de cadascú que cal treballar. Tal combat no ha de ser pervertit. És perquè exigeix en principi integritat, és a dir el rebuig a tota aliança o compromís amb els partits polítics siguin els que siguin, els sindicats reformistes i tots aquells que, de manera reconeguda o oculta, no treballen més que per a la conservació d’aquest vell món.

Anarchosyndicalisme! Lluitarà per la recerca de solucions col·lectives als problemes i reafirmarà la importància de la relació social i de la lluita solidària directa entre els explotats.

En totes les èpoques i sota totes les latituds, sempre ha estat així, seran sempre moments històrics on tot bascula, quan la població deixa el seu paper passiu per passar a l’acció. Una altra vida, una altra societat es fan aleshores possibles. És en l’aparició, en l’obertura d’aquesta ruptura històrica que Anarchosyndicalisme! treballarà. És en aquesta perspectiva que amb vosaltres, amb tots els que s’hi reconeixeran, junts, Anarchosyndicalisme! fa una crida des d’avui a la construcció i a la lluita.

CNT-AIT

7 rue St. Rémésy

31000 Tolosa de Llenguadoc

L'insigne pedagog català Francesc Ferrer Guàrdia, fundador de l'Escola Moderna i afusellat al castell de Montjuïc el 13 d'octubre de 1909 pel Govern autoritari d'Antoni Maura, constitueix des de fa gairebé un segle una figura venerada a Brussel·les com a màrtir de la llibertat de pensament. Malgrat l'activa oposició de les autoritats espanyoles, la capital belga va erigir de manera immediata per subscripció popular un monument en la seva memòria, mentre que les forces polítiques conservadores espanyoles van aconseguir endarrerir fins al 1990 que Barcelona recordés el pedagog amb un monument a Montjuïc, rèplica exacta de l'erigit a Brussel·les el 1911.

L'estàtua de Ferrer Guàrdia és, des de l'any 1984, a l'avinguda de Franklin Roosevelt, mirant a l'edifici històric de la Universitat Lliure de Brussel·les (ULB), on es va traslladar coincidint amb el 75è aniversari del seu afusellament. El monument és una figura humana aixecant una torxa al cel, que simbolitza la flama de la llibertat de pensament i la llum que aporta el coneixement racional. Al pedestal, una inscripció recorda el seu afusellament com a «màrtir de la llibertat de consciència». Més avall es reprodueix una frase d'una de les seves cartes: «L'ensenyament racionalista pot discutir-ho tot i ho ha de discutir tot, col·locant els nens en la via simple i directa de la investigació personal».

Al costat del pedestal és freqüent veure rams i corones de flors que dipositen membres de la universitat, de la Facultat de Pedagogia o d'escoles de la ciutat. Una de les prestigioses escoles superiors de Brussel·les es diu precisament Francesc Ferrer, en honor seu.

Fins a principis dels anys 60, els estudiants de la ULB desfilaven cada 20 de novembre, aniversari de la fundació de la universitat, davant l'estàtua de Ferrer Guàrdia en els seus anteriors emplaçaments a la ciutat, com a homenatge a qui simbolitza «la defensa de la llibertat intel·lectual». Les cerimònies han canviat des d'aleshores, però sempre finalitzen amb la col·locació de flors al peu del monument.

L'estàtua va ser retirada del seu lloc original, darrere de la plaça de Sainte Catherine, el 1915 per l'Exèrcit ocupant alemany, en un gest al Govern espanyol i el rei Alfons XIII, que el 1912 va rebutjar visitar Bèlgica a causa dels homenatges al pedagog. Després de la primera guerra mundial i tot i les noves maniobres d'Espanya contra el monument, l'estàtua va ser recol·locada el 1919. No obstant, com a concessió a les autoritats espanyoles, es va suprimir el nom de Ferrer Guàrdia i la placa contra el fals judici que el va condemnar, i es va transformar en un homenatge a la llibertat de consciència. L'estàtua no va recuperar el nom fins després de la caiguda de la monarquia espanyola el 1931. En la impressionant cerimònia de trasllat de l'estàtua davant la ULB el 1984, el rector va lamentar que no hi assistís cap representant de l'Espanya democràtica. La dreta i l'obscurantisme han mantingut Ferrer Guàrdia en l'oblit, com un personatge maleït en el seu propi país, mentre que és venerat a Europa, amb carrers que porten el seu nom en unes 60 ciutats franceses.

Eliseo Oliveras

(El Periódico de Catalunya, 13-08-07)