estelnegre | 15 Gener, 2010 10:11
«Si
un cec guia un altre cec, ambdós cauran en el
mateix clot.»
A inici de
2010, les principals dades socials en l'Estat espanyol són
realment aclaparadores: més de quatre milions de persones
aturades (20 % de la
població activa) i en augment, duplicant la taxa de la UE;
precarietat
generalitzada, amb més d'un terç dels ocupats amb
contractes temporals, i una
protecció social que no deixa de disminuir, 21,1% del PIB
(23,4% en 1993), que
retrotreu la diferència amb l’eurozona (de
mitjana, un 27% del PIB comunitari) als
temps del final de la dictadura franquista. I tot això a
pesar dels estímuls
com l'aplicació de la Llei de Dependència o les
importants partides
addicionals, destinades al subsidi d'atur, davant l'espectacular
increment del
nombre de desocupats. Mentrestant, i a pesar de la muntanya de diners
posada a
la seva disposició, els bancs mantenen el crèdit
congelat, destruint el teixit
productiu i generant atur, i continuant amb l'obtenció de
grans beneficis
especulatius, en línia amb altres grans empreses del
país, sense que cap govern
hagi gosat posar-los la més mínima trava.
Aquesta
és la factura de la crisi, a càrrec dels
treballadors i
treballadores de l'Estat espanyol, i també és la
credencial amb la qual
accedeix el govern de Zapatero a la presidència semestral de
la Unió Europea. Si
algú albergués la més
mínima esperança que aquesta
presidència de torn,
governant un partit que es diu socialista i obrer, aportés
un punt d'inflexió en
benefici dels treballadors, la pot anar rebutjant. La
construcció europea
sempre l'hem pagat els de baix, i en el cas espanyol amb especial
rigor: en els
anys 80 i amb el govern de González, l'entrada en la UE va
suposar la
desertització industrial, i Espanya es va convertir en un
país de serveis, el
cambrer d'Europa, aturat o temporal. En els noranta es va fer un volt
de rosca
més, i el compliment amb Maastricht va anar a
càrrec de més atur, més
contractes precaris, greus retallades de la despesa social i
privatització massiva
de serveis públics. Finalment, la introducció de
la moneda única, a part d'un
sever encariment de la vida per a la població, es va saldar
amb pèrdua de més
drets, especialment per mig de retallades de la despesa
pública. Els governs,
tant del PSOE com del PP, han obeït sempre als mateixos
dictats, i l'actual
presidència espanyola de la UE no serà una
excepció: el programa ha estat
consensuat entre aquests dos partits, als quals se'ls han afegit la
dreta
nacionalista de CiU i PNB.
La recent
entrada en vigor del Tractat de Lisboa, imposat sense consulta
als ciutadans, amb l'excepció de «l'error
corregit» irlandès, situa al govern
de Rodríguez Zapatero davant la seva principal
«tasca» presidencial: consolidar
un entramat dirigent, mancat de legitimitat democràtica. La
Comissió Europea,
presidida per Durao Barroso (el mateix que en el seu moment va exercir
d'amfitrió
en la «cimera de les Açores», de Bush,
Blair i Aznar, per a la invasió de
l'Iraq), i amb greus sospites de corrupció sobre diversos
dels seus membres,
tria a Joaquín Almunia com a «home
fort» (vicepresident
i comissari de la competència), un buròcrata
col·locat a Europa després que,
encapçalant les llistes del PSOE en 2000, fes possible la
majoria absoluta
d'Aznar. El recent nomenament de la presidència permanent,
encapçalada per Van
Rompuy (qui, com i per a què han triat a aquest?),
és l'última peça del
muntatge institucional de la UE, cada vegada més allunyat de
la ciutadania. Mentrestant,
organismes com el Banc Central Europeu, fora del més
mínim control democràtic,
seguiran dictant la política monetària al gust de
les grans fortunes, i
injectant diners públics per a salvar banquers i grans
empreses.
Aquesta
és la fórmula per a sortir de la crisi compartida
per Zapatero,
i aquest és el projecte d'Europa que defensa. Un projecte
que va derivant
perillosament cap a un esguerro antisocial. És en aquest
espai europeu on
circulen lliurement les transaccions especulatives del capital,
però on
s'impedeix el dret humà a la lliure circulació de
les persones. Les mesures
racistes, com la «directiva de la vergonya», i els
governs que les apliquen,
provoquen milers de morts en les pasteres i en les fronteres, i greus
agressions als drets humans en conflictes prenyats de
xenofòbia. És en aquesta
Europa del capital on les conquestes laborals són
sacrificades, mitjançant
l'augment de la productivitat i la destrucció
d'ocupació, en l'altar de la
«flexiseguretat»,
i des d'on es governen les nostres vides mitjançant altres
directives (Bolkestein,
65 hores, Bolonya, etc.), orientades exclusivament a
l'obtenció del benefici, a
la privatització de serveis, a la
mercantilització de l’ensenyament, a la
retallada dels drets dels treballadors i dels pobles d'Europa, i a la
destrucció
del medi ambient.
L'estructura
de la Unió Europea ha estat dissenyada com un instrument
per a enfortir les regles de joc del gran capital, sense descartar la
seva
faceta més agressiva, la del domini militar. Va caient
progressivament la
careta d'un suposat «pacifisme», alternatiu al
model nord-americà. De fet,
l'ampliació de la UE als 27 ha suposat, per a molts dels
països de l'Est
europeu, transitar per l'antesala de l'ingrés previ en
l'OTAN. Els projectes de
la indústria armamentística (gairebé
tots, per cert, amb participació espanyola)
cada vegada tenen més espai en l'agenda europea:
«Eurofighter», «Airbus A-400»,
«Tifón», etc., i les intervencions
d'agressió neocolonial als països del sud,
sota eufemismes com «accés als recursos
energètics globals» (Somàlia,
Afganistan?), jalonen els discursos agressius de dirigents com
Àngela Merkel. Mentrestant,
cada vegada és més evident la incondicional
submissió europea als dictats del
Pentàgon, a l'agressió sionista sobre el poble
palestí o a l'ocupació marroquina
del Sàhara Occidental.
No sembla,
per tant, que els treballadors i els ciutadans, tant europeus
com de la resta del món, puguem esperar gens positiu de la
presidència
espanyola, ni tampoc de la pròpia Unió Europea.
Les organitzacions socials que
s'han vingut mostrant més actives contra aquesta Europa del
capital i la
guerra, ja han començat a obrar en
conseqüència, i s'estan coordinant
esforços
per a oposar, a aquest model d'Europa que ens imposen, «la
solidaritat entre
els pobles, entre les diferents lluites i entre les
persones», amb un ampli
calendari de mobilitzacions a favor dels drets socials, al llarg del
semestre. El
nombre d'entitats convocants no atura de créixer,
així com les accions a
desenvolupar. De fet, si algun avantatge té la
presidència espanyola de la UE, és
l'oportunitat de posar en escena tot un calendari de «cimeres
alternatives» oposades
a les convocades «oficialment», en l'Estat
espanyol, al llarg d'aquests sis
mesos: energia i medi ambient (Sevilla); treball (Barcelona); defensa
(Palma);
Amèrica Llatina i Carib, Afganistan, etc., en el cim UE-EEUU
(Madrid);
agricultura (Mérida), etc., són només
una part de les cites previstes. De la
força social que siguem capaços de generar en
elles depèn, en gran mesura, el
futur de tots i totes.
« | Març 2024 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | ||||
4 | 5 | 6 | 7 | 8 | 9 | 10 |
11 | 12 | 13 | 14 | 15 | 16 | 17 |
18 | 19 | 20 | 21 | 22 | 23 | 24 |
25 | 26 | 27 | 28 | 29 | 30 | 31 |