estelnegre | 25 Desembre, 2009 09:18
Poc podia
imaginar Giuseppe Fanelli,
ambaixador de Bakunin i de la Internacional, l'èxit de la
seva missió quan va
arribar a Barcelona, el novembre de 1868. Després de la seva
arribada, l'obrerisme
català, que ja estava organitzant-se, va créixer
des d'una inspiració
llibertària.
Sobre aquesta base
arrela, a principis del segle XX, el sindicalisme revolucionari que ve
de
França, per bé que algunes fonts parlen d'una
mútua influència París-Barcelona.
El 1907, aquests debats donen el seu fruit amb la fundació
d'un sindicat,
Solidaridad Obrera (SO), de composició diversa,
però que aviat es convertirà en
una organització llibertària, malgrat el rebuig
inicial dels anarquistes
ortodoxos, que sempre han desconfiat de la via
revolucionària sindical.
Només tres anys
després, SO aglutinarà entitats de la resta de
l'Estat en una nova estructura;
així, entre el 30 d'octubre i l'1 de novembre de 1910 --fa
ara, en efecte, 100
anys-- tindrà lloc a Barcelona el congrés
constituent de la CNT. La central
anarcosindicalista sabrà adaptar-se a les necessitats de
temps convulsos; la
seva aposta: una implicació profunda amb els barris i la
riquíssima vida
popular i associativa del moviment llibertari (per exemple, la CNT
afavorirà
fins i tot diverses vagues en el pagament dels lloguers); un decidit
apoliticisme que afavoreix el caràcter autònom de
la lluita obrera; i l'acció
directa com a principi bàsic de la intervenció
social. Entre els anys 1918 i
1919, l'organització passa de 345.000 afiliats a 715.000,
250.000 dels quals es
compten a Barcelona.
L'organització
aconsegueix sobreviure a la persecució de la dictadura de
Primo de Rivera. L'arribada
de la República coincidirà amb una nova
estratègia de la CNT i la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI), que s'havia fundat el 1927:
comença un cicle d'obert
insurreccionalisme amb què ambdues organitzacions
s'enfronten a una República
que rebutgen per burgesa; a la vegada, la CNT s'escindeix, i
dóna lloc als
anomenats Sindicats d'Oposició, partidaris de mantenir la
lluita sindical. L'organització
es reunifica a les portes de la guerra social de 1936-1939. Durant el
conflicte, el moviment llibertari (CNT, FAI, Mujeres Libres i les
Joventuts
Llibertàries) viurà una situació
particular: mentre alguns destacats militants
pressionen perquè els anarquistes entrin al Govern de la
República i de la
Generalitat, hi ho aconsegueixen durant diversos períodes,
les bases
confederals es llancen a la Revolució durant el que
s'anomenarà «el curt estiu
de l'anarquia». Col·lectivitzacions d'empreses i
terres, sanitat, educació,
costums… un món nou, sustentat per més
d'un milió d'afiliats, brilla breument
per caure sota els embats del Govern republicà, de la
Generalitat i dels agents
soviètics, que no estan disposats a tolerar una
revolució social. Després, la
victòria de Franco i, definitivament, el desastre de tota
una societat
paral·lela construïda pels anarquistes. Amb la
derrota, arriba l'exili. Mentre
el moviment llibertari a França es dessagna en lluites
internes, a la Península
cauen, un darrere l'altre, els successius comitès de la CNT
clandestina, els
membres de la qual són afusellats o pateixen
llarguíssimes condemnes a les
presons franquistes. Paral·lelament, els maquis mantenen una
lluita ferotge i
cada vegada més desesperançada fins que cauen els
últims, al final dels 50.
Durant la dècada següent, un nou organisme, Defensa
Interior, manté la lluita
contra l'Estat.
Contra tot
pronòstic, la CNT sobreviu a la Dictadura. El 29 de febrer
de 1976, a la
parròquia de Sant Medir, al barri de Sants, la
Confederació es reconstitueix
públicament. Només un any després, la
Central aconsegueix reunir més de 250.000
persones en el míting de Montjuïc i agitar la vida
barcelonina amb les mítiques
Jornades Llibertàries de 1977.
Però CNT no està
disposada a participar en la farsa de la Transició i l'Estat
li declara la
guerra; un episodi de terrorisme d'Estat, conegut com Cas Scala,
desencadena el
1978 la caça de bruixes contra l'organització,
que a la vegada entra en un
procés d'escissió que culmina amb la
formació de CGT, entitat que accepta
participar en les eleccions sindicals. Des de llavors, amb dues
organitzacions
es mantenen separades.
Però,
i
demà?
Entre les ruïnes d'una
esquerra que, o bé vaga en els llimbs ecosocialistes
després de creure's la mort
de les ideologies, o bé qüestiona les institucions
mentre sucumbeix a les seves
regles des d'incongruents partits anticapitalistes, en aquest panorama,
diem, l'anarcosindicalisme
manté la vigència de les lluites
autogestionàries i autoemancipadores. L'anarcosindical
està liderant conflictes en sectors tan precaris com ara el
comerç, l'arqueologia,
els subcontractistes de serveis municipals, etc.; alhora,
dóna suport
solidàriament a altres lluites, contra tancaments patronals
o ERO's, demostrant
la viabilitat del projecte anarcosindicalista.
Però, com ahir, el
seu compromís excedeix l'àmbit laboral i, per
això, on estan els sense papers,
en el suport als grups d'alliberament animal, a les okupacions, a la
lluita
antipatriarcal, animant el cooperativisme, denunciant el sistema
carcerari, en
guerra oberta contra la dictadura de mercat, en totes aquestes lluites,
en fi,
la CNT manté la seva presència.
Seguim sent els homes i les dones que han decidit ser amos de la seva vida. A la utopia no hi renunciarem mai; la justícia, l'exigim ja. I tenim clar en quin territori ens la juguem: en el futur, i pel futur.
CNT-Barcelona
C/
Joaquim Costa, 34, ent 1a
Pl. Duc
de Medinaceli, 6, ent. 1a
« | Març 2024 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | ||||
4 | 5 | 6 | 7 | 8 | 9 | 10 |
11 | 12 | 13 | 14 | 15 | 16 | 17 |
18 | 19 | 20 | 21 | 22 | 23 | 24 |
25 | 26 | 27 | 28 | 29 | 30 | 31 |
hacia la victoria y que
viva la anarquia
salud suerte y anarquia