estelnegre | 06 Abril, 2009 10:22
Fa anys que
treballo en un llibre engrescador i pretensiós que per
tenir, fins i tot, encara té una sèrie de
capítols en blanc. La família poques
coses sap de la nostra tia anarquista exiliada a la Catalunya Nord.
Diuen que
si no es surt pel món no es troba el que es cerca,
però hi ha cops que és el
món el que surt a trobar-te. Una tarda del 2007, estava a la
llibreria
fullejant una novetat fabulosa de Sofia Moro que es titula Ellos
y nosotros,
un seguit d'entrevistes a personatges que visqueren la guerra civil des
de tots
els bàndols possibles. Entre pàgines farcides de
militars de Franco i de la
República vaig trobar una Rosa, la Rosa Laviña
(Palafrugell, Girona 1918). Tot
d'una la seva foto i la seva cara, el seu pentinat, em van recordar,
pel seu
comú punt de coqueteria i les seves robes, les fotos de les
nostres ties del
mateix poble.
Tot
començava a coincidir. Després resultà
que havia caminat quatre dies
cap a la frontera amb la nostra tia Palmira i sabia moltes coses de
nosaltres. Els
capítols en blanc han derivat en més
capítols i aquests n'han fets de petits. A
Tolouse vam recuperar el fil perdut, però no és
de la meva família que els vull
parlar. Aquesta senyora neix l'any de la mortal passa de grip i de la
concepció
del Quadern Gris. Avui, setanta anys
després d'aquell èxode, aquesta
noia llibertària parla sense intermediaris. Assegura que la
veritat, avui, no
la saben dir, que Franco va començar la guerra civil quan es
va sollevar amb
les tropes del Marroc. Que disposava de molta ajuda i que "nosaltres
només
ens vam defensar". Afegeix que tampoc saben dir que França i
Anglaterra
també ajudaren Franco. "Així és com
vam perdre i no de les maneres que ens
volen fer creure".
Quan li
demanam per la gent que van matar els anarquistes i què hi
pot
afegir, a aquest delicat i manipulat tema, contesta amb la serenor que
la
caracteritza: "Quan un poble està oprimit, i al carrer en
pateix les
conseqüències, es fan coses que mai no s'haurien de
fer. Això existeix a un
costat i a l'altre. A Palafrugell hi havia algun cap escalfat, hi
hagué algunes
venjances... A Palafrugell van matar unes set persones, gent de missa.
No hi
havia cap necessitat de matar-les. A més a més,
el comitè de guerra havia donat
ordres que això no es fes..." Manifesta orgullosa que,
dintre del que pot,
encara procura ser anarquista. Per bandera hi posa la conducta,
l'exemple, la
seva manera de ser, el seu caràcter, que la fa actuar amb
l'exemple, i no només
les idees. Insisteix que s'ha de donar exemple i que només
es pot avançar per l'escola,
dia a dia.
"Els canvis
s'han de fer a poc a poc, car ningú no és
perfecte. La
teva tia, com el meu pare, no hi estaven pas d'acord, amb cap tipus de
violència, creien en la pedagogia, en l'escola... i que les
armes s'han d'utilitzar,
només, per defensar-se quan t'ataquen". Pensa que l'anarquia
seria molt
maca, però que hi ha molta feina a fer, que es necessita
molta cultura i si es
pogués dur a terme de mica en mica, aquesta tasca de cultura
i educació, diu
que aniria molt bé; un canvi aniria molt bé ara,
així com va la societat:
"Avui el món necessita un canvi". "Es necessita cultura" i
li recordo que a Palafrugell es perderen obres d'art; en J. Pla en
parla sovint
d'aquest fet, li pregunto si en sap res, d'això: "A
l'església de
Palafrugell, el comitè de guerra havia barrat la porta
perquè no ho fessin,
havien tancat l'accés per a protegir el retaule i altres
obres. Un cap escalfat
hi posà una escala, a la part posterior, entrà
pel darrere i hi passà. Ho
cremaren quasi tot..."
A aquesta
noia, de noranta-un anys, el que la va portar a recolzar la
revolució fou que, a Palafrugell, la senyalaven pel carrer
amb el dit: "La
filla del Laviña", al seu pare l'havien despatxat de la
fàbrica per les
seves idees i, quan cercava feina, li deien "per a tu no n'hi ha". La
patronal del poble es posà d'acord perquè
ningú n'hi donàs. Un amic li deixà,
després, uns diners per obrir una llibreria que quasi no
donava per viure. Sí,
ho han endevinat, és la llibreteria de l'anarquista
Laviña que surt el darrer
dia de novembre de l'any 1918 al Quadern Gris. "Jo,
a dintre, hi
cosia i sentia com els joves de la meva edat llegien les portades i
deien que
no valien res, que l'únic que valia era la filla del
llibreter. Es venien pocs
llibres. En Pla, en un punt, parla molt despectivament del meu pare i
el meu
pare era un modest llibreter, un pacifista total, humanista i
vegetarià. A la
llibreria no hi guanyava diners. "A l'aparador hi tenia Zola, Hugo,
Volney... però es venien poc.
Contestant
a la teva pregunta et diré que sí, el Josep Pla
hi anava,
però molt poc... a més, era un pocavergonya, un caradura
i un fatxa!... aprofitava
per no pagar mai. D'en Pla n'han fet un Déu i era un
pocavergonya. Intel·ligent,
sí, no pagava mai enlloc, però un pocavergonya i
diverses persones m'han
assegurat, al llarg d'aquests anys d'exili, que denunciava aquells que
intentaven el retorn clandestinament. Als que es volien retrobar amb la
família, els delatava. N'han fet un déu i aviat,
fins i tot, el trobareu a l'escudella!!
Va tenir un
company del POUM que li digué en el seu
moment: "Si ens casam deixaràs les idees!". Ella el va
despatxar. L'emancipació de la dona
començava a despuntar al voltant de la revolució.
Rosa havia començat publicant
el seu primer article al periòdic de les joventuts sindicals
i exposava allò
que "molts companys confonien llibertat amb llibertinatge". El seu pare
havia
col·laborat en la premsa d'esquerres; tant que li feien
boicot retirant les
comandes dels llibres d'escola. Un
1 de maig, quan cosia a Can Sitges, el pare havia dit que aquest dia no
es
treballava. A l'endemà, quan va anar a incorporar-se, el
patró la cridà:
"No et seguis!!", li donà la setmanada i
l'acomiadà tot dient:
"Sàpigues que la política és
només per als homes". Així
començà, Rosa
Laviña, i quan li demanes de qui és la
política avui et respon: "Ara a
França, anam al darrere. L'única
satisfacció que tinc és no haver votat
Sarkozy, que és un fatxa. Aquests dies hi ha hagut una
manifestació i els antifeixistes
hem sortit, a Tolosa no es podia caminar pel carrer.
Els seus
votants se'n penedeixen i, potser, perdrà
les pròximes eleccions. No sé de
qui és la política, però, com sempre,
ara reaccionen quan ja l'han
votat...". Quan li demanes com veu el país, t'assegura que
Palafrugell
abans del 1936 era d'esquerres, "ara s'han tornat més
materialistes, a la
Costa Brava, només pensen a guanyar diners... abans volia
morir on vaig néixer,
ara prefereixo quedar a Tolosa". Insisteix que el seu referent
d'aquells
anys és el seu pare: "Ell és el meu gran exemple,
el meu model. Sóc
humanista com ell i com ell... no sóc de la ceba!!". Enmig
de la guerra
civil a casa seva van donar hostatge, van organitzar l'estada de
quaranta nens
que venien de Madrid escapant de les bombes i van adoptar Pilar, que
havia
quedat sense ningú. També van hostatjar soldats
de les Brigades Internacionals,
"saps, n'hi havia un que duia nom fals i després vam saber
que era el Tito
(el partisà) que arribà a presidir
l'exIugoeslàvia".
Anys
més tard, per casa seva passaran molts
guerrillers del maquis, "les reunions, a casa nostra, ens mantenien
vius i
útils a la causa". Hi passaren Massana, "que era un tros de
pa",
i Ramon Capdevila Caracremada, "i tots ens deixaren molt bon record".
La gran majoria van morir als
combats i van contribuir a la reorganització de la CNT.
Enmig d'aquest ambient,
havia tornat de visita familiar a Catalunya el 1964. Després
s'assabentà que l'havien
intentat agafar, però havia tingut la sort de marxar un dia
abans que l'encerclassin.
Ja no hi tornaria a entrar fins
a la mort de Franco. Des de l'exili, el record més viu
és de l'èxode i
separació del seu pare. A Argelers havien separat dones i
homes. "Veníem
organitzades diverses famílies de Palafrugell per passar
juntes la frontera.
Vam entrar per Le Perthus i vam caminar juntes quatre dies".
"Les noies
del poble teníem el lema de no separar-nos". Quan
arriben a l'altre costat, mentre els desinfecten, la gent els mira "com
si
fóssim al zoo", "dormim sobre palla, molts nens moren pel
mal estat
de la llet. La bona, deien, per als nens francesos". "No ens deixaven
encendre llums, no podíem llegir abans de dormir,
només podíem cantar a les
fosques. Se sentien les ones i els càntics. Encara record,
com en aquells
moments, les nostres veus ens feien oblidar la nostra
situació". "Semblava
que ens havíem separat per poc, però el pare
estava molt delicat i vam saber,
poc després, que havia mort i que ja no el
tornaríem a veure". Abans d'instal·lar-se
a Argelers, les havien fet muntar en un tren sense rumb aparent que,
fent
voltera i sense avisar, les tornava a Espanya. Quan se'n van
assabentar, es van
amotinar en un túnel, jugant-se la vida, amb les maletes
sobre els rails,
"preferim que ens mateu abans que tornar a Espanya".
Els restava
només el camp de concentració, el setembre del
1939 començaria
la Segona Guerra Mundial. A les memòries amplia la seva
estada a Argelers, a l'infermeria
i pellucant sobres de menjar per a la seva tenda i les seves companyes,
la
lluita diària per sobreviure a la misèria i la
mort. Més tard trobaria feina i
consolidaria el seu exili. El 1940 els alemanys envaeixen el
país, però
continua la lluita, fan pinya. Es reorganitzen, continuen la seva
guerra que
era la nostra. Donen suport als guerrillers dels Pirineus. Si
algú vol
sentir-ne la veu i ampliar la seva història, Susana Koska ha
duit a terme un
film documental, Mujeres en pie de guerra, amb els
corresponents
testimonis de part d'aquelles dones que fins fa poc han estat
silenciades. La
seva memòria, molts cops inèdita, roda de
mà en mà, al llarg de la geografia
europea.
En el
primer Quadern Gris,
l'original, Pla escomet contra el pare
de Rosa quasi amb una pinzellada, és una escomesa
continguda.
Guanyada la
guerra, en la reescripció, Pla s'hi recrea, han guanyat, i
tot i
no ser dels
que han guanyat, ja va bé. En el segon QG escomet amb
força i es recrea sobre
el mort, i és que en aquest país, com en
qualsevol altre,
el millor escriptor
que tenim, pot ser, a la vegada, un cap de fava covard de mesquinesa
incomparable, atributs que es poden compartir en un mateix cos. Quan
ens
acomiadam, m'assegura que la seva lluita ara consisteix a fer-me
arribar les
seves memòries i facilitar-me, de primera mà,
"tot el que
sé de la teva
família a l'exili". Rosa Laviña, la filla del
llibreter
anarquista, havia
començat molt jove orgullosa de perdre la feina un dos de
maig,
col·laborà en
la revolta i més tard acabà donant hostatge i
suport als
maquis com Caracremada. Així i tot, avui, només
creu en
la lluita pacífica com ha estat sempre
tradició en el seu llinatge.
Àlex Volney
(Diari de Balears, 30-03-09 i 06-04-09)
« | Març 2024 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | ||||
4 | 5 | 6 | 7 | 8 | 9 | 10 |
11 | 12 | 13 | 14 | 15 | 16 | 17 |
18 | 19 | 20 | 21 | 22 | 23 | 24 |
25 | 26 | 27 | 28 | 29 | 30 | 31 |
Ola,soc el nét dela paquita Torrellas amiga de juventut de la Rosa Laviña.La meva àvia va morir fa quasi 5 anys però sempre ens parlava amb moltissim carinyo de la Rosa....només ho volia compartir!!!!.
Marc
La Rosa es mereix una biografia ja.