Administrar

«Set trets al periodisme català», per Jordi Finestres

estelnegre | 18 Agost, 2007 21:16

«Set trets al periodisme català», per Jordi Finestres

L'execució del reporter manresà Josep Maria Planes

Josep Maria Planes

Un article publicat per Josep Maria Planes l'1 de maig de 1936 en què atribuïa a la CNT-FAI l'autoria material de l'assassinat dels independentistes Josep I Miquel Badia va tenir una enorme repercussió en una Barcelona molt convulsa. Al cap de quatre mesos, en plena guerra civil, el cos de l'articulista jeia sobre un toll de sang a la Rabassada i es convertia en la primera víctima mortal del periodisme català. Un episodi tan tràgic com amagat durant dècades.

Migdia del 25 d'agost del 1936, di­marts calorós a la ciutat de Bar­celona. El dibuixant, periodista i escriptor Avel·lí Artís-Gener, més conegut com a Tísner, rep una trucada de Ramon Peypoch, secretari del partit Acció Catalana. Ha d'afrontar un dels en­càrrecs més durs de la seva vida: anar al dipòsit de cadàvers de l'Hospital Clínic per comprovar si entre la filera de cadàvers es troba el cos del periodista Josep M. Planes, company i amic d'Artís-Gener. Fa moltes hores que ningú no sap res de la situació de Planes, amenaçat de mort des de fa setmanes per membres radicals de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Quan Tísner es dirigeix cap a la porta del carrer Còr­sega, vol pensar que tot plegat només és una fal­sa alarma... però no les té totes.

Tísner, d'incògnit

Hi va vestit de milicià, per dissimular davant les patrulles anarquistes que fan guàrdia a la porta del centre. I és que la vida de Tísner també es­tà amenaçada en una Barcelona controlada pels incontrolats. Mentre baixa els graons, algú li re­corda que la passada matinada s'han trobat molts cossos sense vida a la carretera de la Rabassada. Quan arriba a la fúnebre sala queda horroritzat:

"S'ha d'haver viscut una cosa tan dantesca per creure-la", explicarà seixanta anys després. Da­vant seu hi ha uns quants cadàvers. Un d'ells du un elegant vestit de color blau marí amb unes ratlletes blanques i una camisa de seda de color blau. Tísner s'hi acosta. "Vaig ajupir-me, me'l vaig mirar, i era ell inconfusiblement. Li havien rebentat el parietal esquerre a trets, li havien bui­dat el cervell. Al rostre li havia quedat un inco­negut rictus de terror". Amb la mà tremolosa, li penja a la solapa de l'americana una etiqueta amb un nom: Josep Maria Planes. És la sen­tència que havien vaticinat aquells a qui Planes s'havia enfrontat des de la primera pàgina de La Publicitat en els darrers anys.

Josep M. Planes, que va néixer a Manresa l'any 1907, havia arribat a Barcelona a mitjan anys vint. Escrivia cròniques esportives i crítiques teatrals, i també reportatges de societat al setmanari Mirador, però va ser amb l'arribada de la República quan es va fer un nom dins el món periodístic català. El 1930 dirigia el ma­gazine Imatges, una revista d'alta qualitat lite­rària i gràfica, inspirada en el Vu francès. l el 1931 havia entrat a la nòmina de redactors del diari La Publicitat, capçalera fidel als postulats del republicanisme catalanista del partit Acció Catalana. Aquell mateix any, el seu llibre Nits de Barcelona triomfava a la capital catalana. En aquesta obra, Planes es presenta com un bri­llant examinador d'una època en què es pro­dueix l'eclosió de nous fenòmens i modes ur­banes, l'esport, el jazz, el music-hall... Per arri­bar a tots els estrats socials, Planes no dubta a baixar al Barri Xinès o a pujar al Ritz. Tango, transvestits, cocaïna, femmes fatals, literats, po­lítics... ballen, beuen, riuen i ploren durant les nits d'una Barcelona que vol superar la dicta­dura de Primo de Rivera i la monarquia.

El mestre i mentor de Planes és Josep M. de Sagarra, que el presenta arreu com un reporter modern, europeu i cosmopolita. Ben aviat, el manresà es guanya la confiança i admiració dels companys de professió, és escoltat a les tertú­lies de la terrassa de l'hotel Colon, de l'Ateneu Barcelonès i de l'Excelsior. Planes evidencia una nova manera de narrar la realitat, fugint de l'articulisme clàssic per cultivar un gènere pro­per al reportatge novel·lat, amb bones dosis d'humor, llenguatge directe i reflexió personal.

Un be negre amb potes rosses

La personalitat de Planes es fa explícita en un setmanari que existirà mentre visqui la Repú­blica: El Be Negre. Planes n'és el director i té col·laboradors de prestigi com Rossend Llates, Josep M. de Sagarra, Àngel Ferran, Just Ca­bot..., a la vegada que aposta per joves dibui­xants com Joaquim Muntanyola, Francesc Fon­tanals, Avel·lí Artís-Gener (Tísner), Valentí Cas­tanys, Feliu Elias (Apa) o Romà Bonet (Bon). A la segona planta de l'Ateneu, els diumenges a la nit es confecciona una publicació que fa sàtira del feixisme i de l'anarquisme, de l'Església i del radicalisme lerrouxista, del carlisme i de l'es­querra republicana, de l'alcalde Aiguader i del president Companys. Ningú no s'escaparà del comentari viu i desvergonyit. Però no tothom acceptarà la broma de la mateixa manera. El setmanari viurà dures sancions, llargues èpo­ques de censura i més d'una agressió, com la dels escamots d'Estat Català, que el 1933 no dubten a assaltar i fer malbé la impremta on es produeix la revista. O els carlistes, que es volen endur Planes a "fer un tomb" per Horta.

El 4 d'abril del 1934, Planes firma el primer article de la sèrie de reportatges "Els gàngsters de Barcelona" al diari La Publicitat. Per a molts és la millor mostra del periodisme d'investigació que es va fer a Catalunya abans de la guerra. Planes disposa de la col·laboració de confidents de tot tipus: "La matèria del reportatge que por­tàvem entre mans ens obligà aquells dies a en­trar en relació directa amb alguns personatges del medi criminal". Tot i que el periodista pre­tén fer de reporter i no pas de policia i promet no utilitzar "trucs de periodisme teatral", la se­va ideologia el porta a titllar la FAI d"'organit­zació grotesca". Amb tot, insisteix que "no és veritat que la CNT i la FAI siguin unes asso­ciacions de gàngsters. En canvi, és veritat que els gàngsters han treballat per la FAI i la CNT". Aquesta sèrie de vuit reportatges són molt co­mentats a la ciutat. El manresà, cada vegada més compromès amb el periodisme de denún­cia, continuarà publicant vint-i-dos articles nous sobre l'organització del comunisme llibertari a Catalunya i a Espanya. Ho fa, en paraules se­ves, perquè tothom entengui "els fets de cada dia, que obeeixen sempre al ritme obscur i mis­teriós de la fatalitat històrica". La feina de Pla­nes és periodística, però el públic se sent atret pel seu caràcter literari.

Un estil detectivesc

I el reporter els complau, no solament narrant allò que sap, sinó també amb la metodologia emprada: "Jo donava paraula d'honor que em deia Josep Maria Planes, que era redactor de La Publicitat i que havia d'escriure un reportatge sobre els atracaments. Paraula d'honor que no­més publicaria les informacions per a les quals l'informador m'autoritzés. Paraula d'honor que no citaria, ni de prop ni de lluny, llur pro­cedència. [ ... ] Paraula d'honor que els anava a trobar directament a ells, perquè ja que es tractava d'un reportatge sobre els atraca­ments, preferia conèixer el criteri dels atra­cadors que no pas el de la policia, que segu­rament seria parcial".

Arran dels fets d'octubre del 1934, quan el Govern de la Generalitat, amb el president Lluís Companys al capdavant, és empreso­nat, El Be Negre és clausurat tres setmanes. Amb tot, la suspensió més traumàtica no arri­barà fins el setembre del 1935, quan Planes és acusat d'un delicte de desobediència civil en no portar les proves a censura. El Be Negre no tornarà a publicar-se fins a la darreria de

gener del 1936 i Planes marxa a París i a Berlín, com a corresponsal de La Publicitat. A la capi­tal alemanya, el periodista català contempla de prop l'apogeu del nazisme: "M'ha calgut anar a Berlín per veure com la gent aplaudia l'acti­vitat eixordadora d'un canó antiaeri, per veure ovacionar un tanc monstruós que agafava tot el llenç i semblava que anava a esclafar el públic, per veure com els picaments de mans ofegaven el petar de les metralladores. [ ... ] Tot plegat te­nia l'aire d'una broma sinistra", escriu.

De nou a Catalunya i amb el triomf de les esquerres a les eleccions del mes de febrer del 1936, Planes reprèn la lluita personal contra el radicalisme anarquista. Però el 28 d'abril es produeix un fet clau: Miquel Badia, cap de les Jo­ventuts d'Estat Català i abans responsable dels serveis de la policia de la Generalitat, és abatut a trets a la confluència dels carrers Muntaner i Diputació. També mor el seu germà Josep, que l'acompanyava. Miquel Badia havia dut a ter­me unes intenses operacions per impedir tant les vagues de la CNT com per eradicar el pis­tolerisme urbà, raó per la qual, els grups anar­cosindicalistes, sobretot la FAI, l'havien ame­naçat de mort, qüestió que Planes recorda l'en­demà dels fets. Al cap d'unes hores, però, des de les pàgines de Solidaridad Obrera, Planes rep la primera advertència: "Sabemos quien es José Planes. Recordamos que en el mismo diana publicó una serie de reporiaies sobre los anar­quistas. La descripcion que hacia de las activi­dades y de los centros anarquistas eran propias de un alineado". Queda clar que la CNT-FAI no havia oblidat els articles del 1934.

A banda del manresà, Tísner, des de les pà­gines de La Rambla, també inicia inves­tigacions per aclarir el doble assassinat. La tensió va en augment. Per apaivagar els ànims, el director de La Publicitat, Carles Capdevila, envia Planes a cobrir la Volta Ciclista a Catalunya d'aquell estiu. Pe­rò quan torna, la guerra dialèctica augmenta de to perquè l'1 de juliol Tísner havia publicat els noms dels presumptes assassins dels Badia. Pla­nes ho corrobora i augmenta la informació amb més dades. El 7 de juliol, la Solidaridad Obrera els exigeix una rectificació, sota pena de "obli­garlos a enmudecer". L'amenaça és clara. El dia 9, Planes contesta: "Jo signo els meus escrits. Tinc, per tant, dret a saber qui es fa responsable de l'amenaça de la qual sóc objecte". L'aixeca­ment militar i l'inici de la revolució del 19 de juliol del 1936 precipita els esdeveniments.

Epitafi tràgic i... Profètic

Aquell mateix dia, Planes publica el seu darrer article, "Nit de vetlla", tot un presagi del seu fu­tur i el del país: "Altra vegada el país tenyit de sang. Ningú no pot preveure què sortirà d'aquesta terrible convulsió. La insensatesa de la reacció, irremissiblement abocada a la derrota, pot provocar, aquesta vegada, un daltabaix sen­se precedents en la història d'Espanya". En con­tra de la seva voluntat, amics i companys de Pla­nes només el poden convèncer perquè s'aparti de la redacció del diari una temporada.

Però la tarda del 24 d'agost del 1936, una patrulla de milicians anarquistes descobreix el parador de Josep M. Planes, que roman amagat en un pis al carrer Muntaner, davant la pla­ça d'Adrià. S'explica que el periodista sortia so­vint al balcó per fumar una cigarreta i algú l'hauria denunciat pensant, pel seu rostre es­blanqueït, que es podia tractar d'un capellà amagat. En localitzar-lo, el grup de milicians només li concedeix dos minuts per canviar-se. A la porta, els espera un auto amb el motor en­cès que farà el camí cap a la Rabassada.

Al cap de dos dies, alguns familiars i amics donen l'últim adéu a Planes al cementiri de Sants. Als vint-i-nou anys moria un dels perio­distes amb més futur de la Catalunya republi­cana, lliure i pròspera, on va conèixer la mort de la manera més cruenta. Les seves darreres pa­raules publicades el 19 de juliol donen fe del seu compromís: "El qui en aquestes hores greus no estigui d'una manera decidida al costat de la Generalitat, és un traïdor. Un traïdor al qual li exigirem comptes. Ara més que mai: Visca Catalunya! Visca la República!".

Jordi Finestres

(Sàpiens, 58 / agost 2007)

Escriu-nos

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS